Catalunya no pot tenir extrema dreta. Nosaltres som diferents!

Com ja sabeu tots aquells que m’heu llegit alguna vegada (i us demano disculpes, pobres!) els cops que he anat a votar he votat partits que es consideren, o els consideren, d’esquerres. En els anys 90 havia votat en Rafael Ribó (ICV) i a inicis de segle vaig votar l’ERC de Carod-Rovira. Una dècada més tard vaig votar un parell de cops la CUP a les regionals catalanes. De fet, mai no he votat allò que m’agradava (no m’agrada res, sóc massa àcrata) sinó allò que creia que molestava més a Madrid, capital del Imperio. Fins i tot recordo l’any 1994, en una eleccions europees, haver votat el Partido Radical Feminista (liderat per la Lídia Falcón. Ara li demano disculpes perquè havent-la llegit més tard no sé si hauria acceptat el vot d’un home amb una tita entre les cames. Per sort no és mida Nacho Vidal així que el pecat no és molt greu).

Algú dirà que començo molt malament l’article perquè sembla que m’estigui excusant i jo, ja aviso, ho faig com a autodefensa, tot i que sé que no servirà per a res si algú em vol insultar quan hagi acabat l’article dient-me… Nazi, racista, supremacista… CATALÁN!

Si avui he decidit titular l’article Catalunya no pot tenir extrema dreta, nosaltres som diferents és perquè me n’adono d’un fenomen molt estrany que tenim a Catalunya i que no sé si passa a altres zones del planeta. Jo sospito que no i per això escric aquest article. Per què? Perquè sempre m’agrada fer preguntes en veu alta i, tambñe, m’emprenya que en tant que català hagi de ser diferent a tota la resta del planeta terra.

Aquests darrers anys he vist que en un munt de països ha governat, governa o és a punt de governar l’extrema dreta. Podria començar per parlar del famós home de taronja o Donald Trump, en els EUA, on des d’Europa se’l considera populista i d’extrema dreta. De fet gràcies a ell es va crear el famós adjectiu, Trumpista, que servia per definir aquell polític que no pensava com nosaltres i que ens fotia molt de fàstic. Trumpista va ser la paraula joker durant anys (ara per sort ja va de baixa) i que feia servir tothom que volia desacreditar el rival polític, sobretot, òbviament, els militants i dirigents de l’esquerra.

No només en Donald Trump va demostrar en els EUA que l’extrema dreta podia assolir el poder ja que a Brasil en Bolsonaro no fa gaire també ostentava el poder i si mirem a Europa ara ja sabem que a Itàlia la Giorgia Meloni governa Itàlia i a França porten diversos anys que l’extrema dreta és a punt de conquerir el poder encara que, de moment, no ho han aconseguit (però són el partit fort de l’oposició). Podríem parlar també de Polònia, Hongria i segurament me’n deixo algun pel camí però no tinc ganes ara d’anar a buscar a Google quins m’estic deixant. On vull anar a petar és que a països del voltant nostre o bé governa l’extrema dreta o és el principal partit de l’oposició.

I a Espanya?

Bé, Espanya és aquell curiós país en què no hi ha nacionalistes espanyols i, fins fa ben poc, no hi havia extrema dreta. Només calia llegir els diaris espanyols per veure com mostraven orgullosos el mapa d’Europa i la força de l’extrema dreta per dir-nos que governaven aquí i allà i que a França ja superaven el 20% però com que Espanya era una democràcia consolidada no existia l’extrema dreta. Evidentment no calia ser gaire brillant, intel·lectualment parlant, per saber que l’extrema dreta existia i votava en massa el PP, partit que antigament es deia AP (Alianza Popular) que fou fundat per un ministre franquista, Manuel Fraga Iribarne. No us explicaré ara la història d’aquest partit perquè no crec que em llegeixin gaire joves i a la resta no us descobreixo pas res.

Així que el relat de l’estat, que mai no ha jutjat el franquisme i que considera que cal protegir torturadors i ministres franquistes de la justícia internacional i que de la nit al dia va transformar milers de jutges, militars, polítics, periodistes, policies, ‘pueblo llano en general’ i funcionaris franquistes en, per art de màgia, nobles demòcrates de tota la vida és que no hi havia ni un borrall de feixisme ni extrema dreta a tot Espanya. Si algú parlava d’extrema dreta pura i dura apareixien els clàssics Falange española, Falange auténtica, España 2000 i tota la xusma més extremista del franquisme espanyol. Com que són patètics, ridículs i, sobretot, perdedors evidentment els orgullosos feixistes espanyols eren més pràctics i optaven per votar en massa el Partido Popular (i abans Alianza Popular). I si mirem com actuava el PSOE a les zones d’Espanya d’àmbit castellanoparlant com Extremadura, Aragó, les dues Castelles, Andalusia i Múrcia podíem comprovar que els seus dirigents s’assemblaven, i encara avui s’assemblen, més a un franquista del PP que no pas a un demòcrata de qualsevol país europeu, basc o català. No cal que us parli ara dels actuals García Page, Lambán perquè si anem una mica enrere segurament riureu quan us recordi que els Bono, Ibarra, Leguina, Alfonso Guerra, Julio Feo, Rosa Díez, Pepe Barrionuevo (us sona?) suposadament eren socialistes i no pas franquistes espanyols.

Així que l’orgull de tot espanyol, ja fos de dretes o fos d’esquerres, era bramar que a Espanya no hi havia extrema dreta i quan es va començar a mirar malament, a nivell internacional, el nacionalisme van considerar que calia dir que els nacionalistes eren els partits catalans, bascos i gallecs. És a dir, els partits que no es consideraven espanyols eren automàticament titllats de Nacionalistes i tots els partits espanyols que imposaven la seva bandera, llengua, policies, militars, jutges, terrorisme d’estat i tortures a dissidents evidentment no eren nacionalistes. Eren “Lo normal”.

Aquest relat pervers i fals encara es fa servir avui i, fins i tot, ho fa servir també la premsa de Catalunya de tuf espanyolista com El Periódico (el pamflet del PSOE que treballa a sou de les clavegueres de l’estat espanyol) i La Vanguardia (el pamflet del franquisme barceloní que treballa a sou de les clavegueres de l’estat espanyol). Afirmo també que aquest relat colonial espanyol el fa servir tota la premsa espanyola ja sigui d’extrema dreta com l’ABC o el pamflet espanyolista d’esquerres que es fa dir El País (en el tema Catalunya són igual de txètniks que els seus companys de premsa de dretes. Moderats en la superfície però amb un fons igual de pervers i sinistre).

Seguint en el tema de l’extrema dreta a Espanya hi ha qui encara avui se sorprèn de l’aparició de Vox (igual com, abans, de Ciudadanos) perquè volien vendre el fals relat que a Espanya no hi havia extrema dreta. De fet encara recordo a Twitter una conversa Pulp Fiction (Deixeu de xumar-vos les potlles!) en què dos imbècils de l’esquerra espanyolista, Raimundo Viejo i l’escriptor Pérez Andujar, afirmaven que España es sinónimo de antifascismo

Per tant, avui dia Espanya ja és a la Champions League dels països amb una forta extrema dreta i ja no es pot dir que Espanya és un desert en el tema de l’extrema dreta. Mireu si el tema pels espanyols d’esquerres era preocupant que fins i tot vaig arribar a llegir fa ben pocs anys que la Mercedes Milá va arribar a dir que si Vox pujava més a Espanya ella acabaria fent-se independentista catalana. I ja us podeu imaginar què va passar després.

No es podia permetre que les classes populars espanyolistes, que havien emigrat feia dècades a Catalunya, davant de l’opció d’una Espanya amb una forta extrema dreta i una monarquia corrupta o bé una possible república catalana comencessin a pensar que la segona opció era una idea a contemplar i a desitjar. Això era un perill real ja que si a una immensa majoria de catalans de dretes i esquerres (transversal) que tenien molt clar que la seva única opció de futur era una Catalunya lliure, republicana i sobirana s’hi podria sumar una part important de la immigració espanyola que fins aquell moment havien votat en massa partits espanyols. El perill per les estructures de l’estat espanyola era que amb poc temps d’un 45%-50% es podria passar a un 55%, més endavant a un 60% i finalment seria molt difícil revertir la situació.

En aquells moments d’incertesa el Psc, com a sucursal catalana del PSOE, que és un partit d’estat que està ben dirigit i controlat per les clavegueres de l’estat espanyol, no va dubtar en cap moment, en el moment de màxima repressió i violència contra els catalans, d’anar de bracet i al costat no només del PP sinó dels catalanòfobs de Ciudadanos i dels extremistes violents de Vox. Van sortir a manifestar-se a Barcelona al seu costat, van abandonar tota equidistància, van votar a favor del 155 i fins i tot amenaçaven sense escrúpols els líders catalans assenyalant que qui se salta la llei posteriorment en pagarà les conseqüències. Caldria remarcar-ho més sovint perquè encara avui NO han demanat MAI perdó ni han dit que no ho tornarien a fer si tornem a arribar al mateix punt del 2014-2017.

Tampoc cal ser molt punyent ni cruel contra els líders del PSc perquè de fet si no demanen perdó és perquè veuen que han estat acceptats i blanquejats, sense haver de fer res a canvi, pels màxims dirigents de Junts i, sobretot, d’ERC. Si calia buscar un pacte amb el Psc que assegurés una cadireta i un bon sou, a prendre pel sac la dignitat i la denúncia que sota el paraigua del Psc sempre s’hi estarà ben sec i aixoplugat. I aquí és un dels moments, entre d’altres coses, pels quals molta gent comença a allunyar-se dels partits catalans.

Per tant som al punt en què fa un parell d’anys apareixia una extrema dreta forta a Espanya i, de cop i volta, en unes eleccions nacionals espanyols demostren la seva força i arribaren a la tercera posició a nivell estatal amb més de 50 diputats. Davant d’aquesta nova situació l’esquerra espanyolista de Catalunya no va tenir cap mena de dubte en l’estratègia a dissenyar. Calia assenyalar els catalans com els responsables del desgavell i de l’increment i aparició de l’extrema dreta espanyola. I alhora calia remarcar que a Catalunya TAMBÉ hi havia una extrema dreta catalana. L’espanyolisme d’esquerres sabia que no podia deixar que arrelés, en l’imaginari col·lectiu, un relat d’una Catalunya avançada, demòcrata i republicana envers d’una Espanya casposa, feixista i monàrquica així que no van tardar a parlar de la lluita de classes. Que ‘entre un obrero de Vallekas y un burgués catalán siempre al lado del primero’ (encara que l’obrero de Vallekas hagués votat Vox).

L’esquerra espanyolista, per aturar la voluntat de ser i decidir de la majoria de catalans, va fer el joc a les clavegueres de l’estat espanyol i van actuar com un engranatge més de l’estat i del sistema del 78. Anteriorment ja havien tret el discurs etnicista i txètnik a barriades que ells consideraven de la seva propietat perquè hi havia una majoria social espanyola. De fet van començar a demanar el vot a los nietos de los immigrantes com si fossin de la seva propietat. Recordeu en Pablo Iglesias (quan encara era el líder de l’esquerra espanyola) exigint el vot a Nou Barris perquè eren fills i nets d’espanyols.

I paral·lelament a això, com que no en tenien prou a remarcar que en un poble perdut de la Catalunya profunda, que la immensa majoria mai no havia trepitjat, hi havia un partit racista i d’extrema dreta amb una política que no parava de parlar de la immigració musulmana van necessitar ampliar el repertori. Tots els dirigents i militants dels comuns van iniciar la campanya ben dissenyada de ‘Junts també és extrema dreta’. Els era indiferent saber que més a la dreta de Junts hi ha el PSOE de les Castelles perquè no els afavoria en el seu relat colonial. O bé saber que dins del Psc hi ha el sector ultra i carca d’Units per avançar amb ple suport de Ramon Espadaler i Duran i Lleida.

Calia remarcar que igual que Vox aquella política de Ripoll era d’extrema dreta, Com que a Ripoll només hi havia un regidor i feia riure la comparació 52 diputats a tot Espanya versus una regidora frikie a Ripoll van ampliar els atacs i el discurs dient que a Junts hi havia sectors d’extrema dreta. A la segona ocasió ja no calia dir que Hi havia sectors i el tercer cop que es repetia el discurs motlle ja es deia, sense complexos, Junts és extrema dreta.

I aquí onejaven la famosa bandera de la lluita de classes perquè és l’única bandera que encara avui enganya a un munt de votants catalans, sobretot de Barcelona i l’entorn. Només cal veure que davant d’aquesta estupidesa hi van caure de 4 potes no sé si expressament, perquè són burros o perquè ja els anava bé tot ple de militants, dirigents i votants d’ERC i, sobretot, de la CUP.

No cal dir que avui som exactament en aquest punt perquè hi ha qui necessita exclamar-se i cridar perquè a Ripoll un partit que molts consideren d’extrema dreta ha aconseguit ser la primera força (i no es plantegen si els seus xisclets histèrics des de lluny no els han ajudat a assolir aquesta victòria) mentre l’increment brutal de Vox a un munt d’ajuntaments catalans els és bastant secundari. I el mateix passa a Badalona. De tant xisclar contra Albiol li han regalat la majoria absoluta, mireu si són imbècils.

I avui molta gent critica, correctament, a les xarxes socials, per què només es parla d’extrema dreta quan es parla del partit de Ripoll? Per què mai no es diu que el PP és un partit d’arrel franquista? Per què no es diu que Ciudadanos és un partit ultra espanyolista i catalanòfob? Per què no es diu que el PSOE és un partit que usà a la seva conveniència el terrorisme d’estat o la corrupció sistemàtica?

Torno al punt on era al principi. Hem permès que a catalans i bascos se’ns digui Nacionalistes mentre a partits nacionalistes com PP, PSOE, Vox i Ciudadanos, que quan cal busquen pactes entre ells per aturar els drets de bascos i catalans, se’ls digui de centre, Socialistes o de dretes. Mai no se’ls titlla de Nacionalistes tot i que porten segles imposant-nos, a hòsties, les seves lleis, banderes, dictadures, jutges, policies, relats, premsa i llengua.

I si torno al cas de Ripoll els mitjans catalans i molts partits catalans necessiten remarcar que s’ha de parar els peus a l’extrema dreta catalana mentre no surten mai a parar els peus a l’extrema dreta espanyola. Recordeu allò tan ridícul de Fer un Tortosa? Recordo que a Catalunya es deia de fer un Tortosa als polítics provocadors i violents de Ciudadanos i en el mateix moment els dirigents txètniks i ultra nacionalistes de Ciudadanos van fer manifestació en un poble de Navarra o Euskadi i vaig veure com un feixista espanyol sortia atonyinat amb sang a la cara. Allà sí van decidir aturar els feixistes espanyols. I això explica molt bé perquè aquí sortien a retirar llaços de merda de color groc o pancartes on hi havia escrit Democràcia mentre a Euskadi no s’atreveixen a acostar-se a menys de 100 metres de pancartes amb fotos d’etarres. Allà els tenen ben ensinistrats i ells ja saben que si toquen una pancarta els pot caure un bon jec d’hòsties. Aquí som tan patètics que permetem que els feixistes espanyols ocupin els nostres carrers i ens escupin a la nostra cara. I no passa res perquè som gent de pau i algun dia ens donaran la raó. HA HA I HA

I per acabar, si recordeu a l’inici de l’article he dit que a un munt de països hi havia l’extrema dreta en el govern o com a partit principal de l’oposició i ara ve la gran pregunta que no entenc que ningú formuli a Catalunya. I per què Catalunya no pot tenir una extrema dreta?

Jo tinc molt clar que no la votaré mai perquè de fet jo ja no voto i opto per una abstenció radical i convençuda (esperit àcrata des de ben petit, no em sento pas incòmode, no patiu) però no sé per què els catalans no podem tenir allò que tenen tots els països. I aquí és on voldria que algú m’ho expliqués molt a poc a poc.

Som els catalans un poble escollit en què no pot haver cap tipus d’extrema dreta catalana?

Si Espanya i els espanyols a Catalunya poden votar un partit amb polítiques d’extrema dreta espanyola, per què els catalans no poden votar aquesta mateixa merda d’opcions polítiques però amb una visió catalana? És a dir, un populista català ha de votar un partit populista espanyol considerant que l’extrema dreta espanyola no amaga que si pogués esclafaria els catalans? Per què no podem tenir un partit exactament igual com tenen francesos, brasilers. alemanys, francesos, italians o espanyols?

I la resposta no cal que me la doneu perquè em fa més por que no pas l’existència d’aquest partit feixista de merda.

A mi em carda molta més por que hi hagi algú que afirmi que Catalunya no pot tenir extrema dreta a què hi hagi un partit d’extrema dreta. La segona només em confirmaria que Catalunya és un país com qualsevol altre on la gent amb por vota una solució estúpida, falsa i populista però la primera opció la trobo més sinistra, perversa i perillosa. De fet em confirmaria que tenim un munt de feixistes que, en tant que catalans, no accepten que puguem ser igual de merdosos com tots els països del món. I si nosaltres hem de ser una anomalia m’agradaria que m’expliquessin per què ho hauríem de ser.

Sospito que hi haurà qui em dirà que si hi ha una extrema dreta catalana Catalunya no pot ser independent. Llàstima que a França, Espanya, EUA, Brasil, Itàlia, Polònia i Hongria no els exigeixen que desapareguin del mapa ni perdin la sobirania per tenir una extrema dreta ben forta. I, de fet, allò significatiu i molt interessant és veure que l’esquerra espanyolista (amb el ple suport estúpid de part de l’esquerra catalana) són aquells que ens diuen que Catalunya no pot tenir extrema dreta catalana. I és ben curiós que ells, quan els interessa, sí que fan servir la seva extrema dreta per atacar els catalans i Catalunya.

Si encara no heu vist la jugada colonial i d’ocupació de l’esquerra espanyolista, amb el suport total de part de l’esquerra catalana, és que necessiteu un mapa o sou ben burros.

Seguiu xisclant histèrics perquè a Ripoll una política d’extrema dreta ha aconseguit 6 regidors mentre el Psc, que sempre blanquegen tots els partits catalans i és l’única aposta de govern de l’esquerra espanyolista de Catalunya (comuns i Ada Colau) no amaga que quan cal es manifesta amb extrema dreta espanyola. I quan cal van plegats i sumen suports a Madrid i Europa amb l’extrema dreta.

I llavors et preguntes, en tant que estúpid català, per què al Psc no li penalitza anar de bracet amb l’extrema dreta espanyola que té 52 diputats de 350 a Espanya i ara ja és a un munt de ciutats catalanes, gràcies al vot de la immigració més ultra, feixista, ignorant, catalanòfoba i espanyolista i que 3 o 4 generacions més tard encara no ha acceptat que va emigrar a un lloc anomenat Catalunya.

I ara recordeu que els comuns i alguns partits d’esquerres catalans us diran que cal buscar pactes de govern progressista amb els de la foto de dalt. Us diran que cal aturar els peus a l’extrema dreta catalana mentre voten amb l’extrema dreta espanyola i usen els seus vots quan els interessa sense que els caiguin els anells.

Per què?

Perquè ells són l’estat, se saben estat i saben que controlen el relat i la història i ens consideren, a nosaltres, un poble ocupat i colonitzat que hem de fer tot allò que ells decideixen que hem de fer.

L’estúpida i acomplexada esquerra catalana

Fa dos dies vaig escriure l’article Catalunya, el país dels imbècils en què explicava quin era el meu desencís general al veure el panorama social i polític general de la societat catalana. Aquella sensació trista i lamentable, que diria que no és única, de sentir-me sense cap tipus de representació política.

Avui però voldria incidir una mica més en un aspecte que ja vaig parlar en aquell article. Una de les coses que més m’ofèn i m’emprenya de la política actual és comprovar com l’esquerra catalana, o bona part d’ella, cau de quatre potes a les trampes que sempre li munta l’esquerra de tall espanyolista. Encara ara no he vist mai cap màxim dirigent de l’esquerra catalana aturar en sec els sermons i xantatges, sempre interessats, de l’esquerra nacional espanyolista.

Un dels problemes de base que tenim és quan l’esquerra catalana no vol acceptar que Catalunya té un conflicte obert amb Castella/Espanya i que porta més de 3 segles sense ser resolt. O bé quan l’esquerra catalana no vol acceptar que l’espanyolisme perpetra cada dia un xantatge emocional i imposa, amb l’ús de la força, una relació tòxica contra els catalans.

No hi ha dia que dirigents d’esquerres catalans no s’arrosseguin davant dels falsos republicans espanyols i no hi ha dia que algú de la suposada esquerra independentista catalana no es masturbi amb la puta bandera republicana espanyola. Volen vendre una Espanya idealitzada i perfecta que NO ha existit mai ja que mai no ha existit una Espanya fraternal i respectuosa envers Catalunya ni altres minories. Algú em podria dir en quin moment de la història d’Espanya Espanya ha estat una democràcia avançada i respectuosa amb altres realitats que no siguin l’Espanya castellana?

Que una Espanya republicana fos millor que una Espanya feixista i franquista no significa que aquesta Espanya sigui ni fraternal ni l’ideal de futur pels nostres fills. Una altra cosa però és que si s’accepta que mai no ens alliberarem dels carcellers espanyols algú amb poques llums reivindiqui que més val que els nostres carcellers siguin l’esquerra espanyola abans que la dreta espanyola. Jo, la veritat, aspiro a viure lliure i sense carcellers.

Ja he dit mil cops que mai no he votat ni Convergència ni tots els seus derivats actuals però això no treu que si en una victòria electoral del franquisme espanyol, l’any 1996, les joventuts del seu partit cridaven ‘Pujol enano, habla castellano‘ entenia ràpidament que no es dirigien al president Jordi Pujol sinó a allò que representava per a ells en Jordi Pujol, Catalunya. I encara que jo pogués abominar totalment d’en Pujol tenia ben clar que indirectament també m’ho estaven dient a mi, en tant que català. És a dir, HABLA EN CASTELLANO. És a dir, odi ètnic. És a dir, catalanofòbia pura i dura. En aquell moment vaig tenir ben clar que tot i les diferències ideològiques amb en Jordi Pujol quan l’atacaven a ell no era per ser de dretes. Ni calb ni baixet ni lleig de collons sinó perquè era català. Només cal recordar que en Jordi Pujol era de dretes i els votants del PP també ho eren. De fet els espanyolistes del PP eren molt més de dretes que Pujol i Convergència. Per tant no era una lluita de classes, com ens vol vendre sempre l’esquerra espanyolista, sinó una lluita ètnica. Així que de cop i volta tornàvem al punt de partida del franquisme on un dirigent conservador català podia ser empresonat dos anys a presons espanyoles no pas perquè fos religiós ni carca ni de dretes sinó perquè era un maleït nacionalista català. Un nacionalista català, allò que mai no acceptaran els espanyols. Ni de dretes ni d’esquerres.

Per tant tenia ben clar que en els atacs del feixisme espanyol contra un conservador i burgès català, en el moment que l’atac era a causa de la seva condició de català i no pas per la seva condició de conservador o burgés evidentment també m’estaven atacant a mi encara que jo no fos ni conservador ni burgès. I aquí, mecagum Déu!, és on cauen a la trampa de l’esquerra txètnik i colonial espanyola tot ple de simpatitzants i, sobretot, dirigents de l’esquerra catalana.

Quan l’esquerra txètnik espanyolista vomita odi, expressament, contra Pujol caldria preguntar-se si ells són igual d’incisius amb els seus polítics conservadors i comprovareu, fàcilment, que NO. L’esquerra espanyolista mostra un odi constant i punyent contra Pujol i Convergència no pas perquè siguin de dretes, que també podria ser, sinó perquè són dreta de caire catalanista. Només cal veure com els provoca més rebuig i urticària la famosa ‘dreta’ catalana que no pas la dreta espanyola. Quan necessiten escandalitzar-se per la corrupció de Convergència i el famós 3% és curiós que gairebé mai no posen a la mateixa balança els més de 900 imputats del PP. O no s’escandalitzen amb la mateixa intensitat amb la corrupta monarquia espanyola que no només és molt més bestial, en el nombre total d’euros robats, sinó que s’hi suma la denúncia que reben comissions del tràfic d’armes a nivell mundial. Ja no dic res, també, que mai no mencionen la corrupció sistemàtica del PSOE. Aquesta la silencien quan no la blanquegen o bé hi busquen pactes de manera patètica i desesperada. No entraré ara a escriure la llarga i interminable llista de corrupcions dels governs PSOE però a Catalunya diria que a totes les grans ciutats on ha governat el Psc sempre han tingut la seva denúncia i cas de corrupció pertinent. Ja no dic, tampoc, que el mateix govern PSOE de Felipe González, en el 1996, va caure perquè era un cau de corrupció i de merda (deixo avui de banda que eren torturadors i terroristes d’estat). No dic res. tampoc, perquè a Andalusia el PSOE no fa ni 10 anys va començar a perdre suports, tot i viure del vot captiu andalús, perquè tot i que era votat per un munt d’avis analfabets, ignorants i sense criteri polític els escàndols dels ERES els van acabar pagant després de 40 anys de corrupció i “xanxullos” polítics.

Per tant, mentre l’esquerra nacional espanyolista necessita remarcar que a ‘Cunveryènsia’, ni aigua, ells mateixos van de bracet amb el corrupte PSOE perquè segons ells el PSOE representa les essències de l’esquerra. Que el PSOE porti enganyant més de 50 anys els seus votants és secundari perquè saben que a Espanya o votes els franquistes del PP o l’única alternativa és votar la versió progressista del franquisme.

Allò que no ha sabut ni ha volgut fer mai l’esquerra catalana és defensar que si cal fer comparacions llavors s’ha de comparar la dreta catalana versus la dreta espanyola. És aquí, estúpids, on heu de parar els peus al relat fals i tergiversat dels vostres “amics” txètniks que us volen sotmesos, eternament, en el jou espanyol. A ells no els molesta la dreta catalana per ser de dretes sinó perquè és catalana. Mireu sinó que ells viuen ben tranquils quan a les seves barriades guetto espanyolistes els vots van dirigits en massa a partits reaccionaris espanyols com Ciudadanos, PP i Vox. Per què? Perquè saben que els votants feixistes, violents, espanyolistes i catalanòfobs de Ciudadanos, Vox i PP són dels seus. Si no és un tiet és un cosí i sinó és l’avi o la mare i el pare. En el cas de la dreta catalana això no els passa pel cap perquè en el seu entorn nacional espanyolista mai no troben votants de la pèrfida ‘dreta’ catalana. D’aquí la bilis i l’odi que mai no mostren contra partits d’extrema dreta espanyola.

Si a mi, per exemple, els votants i dirigents dels comuns (el màxim paradigma del cinisme a Catalunya) em diuen que la dreta catalana és corrupta sempre els diré que la dreta espanyola és mil cops més corrupta. I afegiré que la dreta catalana, encara que jo no sigui de dretes ni els voti ni en pintura, té més semblances amb una dreta avançada i civilitzada europea, cosa que no passa amb les dretes espanyoles que són reaccionàries, feixistes i violentes. I a part, catalanòfobes. I deixo de banda que per tancar boques dels dirigents del Psc, el sector més ultra, carca i reaccionari de l’antiga Convergència i Unió la tenen dins del seu partit. O potser ningú vol recordar on són Ramon Espadaler i el sector franquista, espanyolista i monàrquic de la Unió Democràtica de Duran i Lleida?

Així que és ben obvi que quan l’esquerra txètnik espanyola assenyala Junts com els hereus de Convergència caldria remarcar més sovint que la part intransigent, religiosa i de tuf religiós reaccionari és dins del Psc de Miquel Iceta i Salvador Illa.

Per tant cada cop que ERC o la CUP proven de fer un acostament en clau nacional a la famosa “dreta” catalana, per defensar els interessos de tots els catalans, no haurien d’acomplexar-se davant dels falsos xisclets dels dirigents comuns perquè ells bé que quan els interessa s’acosten al Psc més corrupte i reaccionari espanyolista. O bé que quan els interessa misteriosament reben el suport de les clavegueres de l’estat espanyol. O bé reben, també, el suport incondicional d’un personatge retorçat i perillós com Manuel Valls que fou portat de França per les clavegueres espanyoles per aturar un ajuntament de Barcelona liderat per un partit català. Reitero i remarco, allò que volien evitar era un ajuntament governat per ERC o Junts. Els era secundari que l’alcaldessa, suposadament, fos una revolucionària d’esquerres que ho volia canviar tot. No us queda ben clar? L’espanyolisme conservador i reaccionari preferirà, sempre, abans una política que es disfressa de revolucionària però amb marc mental espanyol que un partit conservador català com podria ser Junts, per posar un exemple ben simple.

Per tant els dirigents i simpatitzants d’ERC i la CUP que sempre es mostren acomplexats amb l’esquerra etnicista espanyolista, que consideren germana i fraternal (dels seus, en diuen), quan l’esquerra espanyolista té ben clar que si necessita els suports de l’extrema dreta espanyola i les clavegueres de l’estat espanyol no amaguen que els seus amics “catalans” passen a segon pla. O els ignoren com si res. I no els cauen pas els anells, òbviament.

I caldria preguntar-se, també, si l’esquerra catalana quan sent a dir “Pujol enano, habla castellano“; “Artur Mas, cámara de gas“; “Quim Torra, a la mazmorra” o bé el sempre fraternal “Puigdemont, a la prisión”, són atacs dirigits a presidents catalans pel fet de ser de dretes o bé pel fet de ser catalans?

I ja és ben curiós i digne d’estudi que l’estat espanyol sembla que se senti més molesta amb els conservadors catalans que no pas amb l’esquerra revolucionària catalana. Cosa que els hauria de fer meditar per què és així.

Ja és curiós de collons que quan Convergència, després de més de 6 anys de fer equilibris en el tema de la Independència, decidí dir per primer cop la paraula INDEPENDÈNCIA i començaren a aparèixer les banderes independentistes en els seus mítings, en el 2012, s’encetaren els atacs sistemàtics de part de l’estat espanyol. Començaren a aparèixer ventiladors contra la “dreta” catalana i la veritat aquí és on jo tinc ben clar que són dels meus, corruptes inclosos. I diria que encara avui no sabem del tot quines estratègies va organitzar l’estat espanyol contra la famosa “dreta” catalana però algun dia ho arribarem a saber del tot. Per desgràcia hi haurà hagut partits catalans que entre Espanya i la famosa “dreta” catalana optaran per aprofitar els atacs espanyols. Els serà indiferent que els atacs a Pujol o Mas fossin perquè van gosar sortir del marc mental del 78, temporalment, i seguir les passes de l’onada majoritària del poble català que ocupava els carrers de tot Catalunya.

Tinc molt clar que perquè Catalunya pugui assolir algun dia la seva llibertat caldrà que totes les institucions catalanes vagin ben unides i plegades i això significa dir que al meu costat haurà de caminar gent que ideològicament no és gens propera. Fins i tot, ben allunyada. I tinc ben clar que d’aquests ja me n’allunyaré quan tingui eines d’estat perquè prèviament no puc ser essencialista quan els meus enemics es passen l’estètica pel cul per sotmetre Catalunya. Fixeu-vos bé que mai no veureu comunistes espanyols de tuf espanyolista renegar dels feixistes espanyols de tuf espanyolista. Cadascú a la seva manera us dirà que renega de la república catalana. El comunista espanyol us dirà que s’ha d’aturar la Catalunya sobirana perquè és un producte de la burgesia catalana i el feixisme espanyol de dretes (germans dels anteriors) us diran que s’ha d’aturar la Catalunya sobirana perquè Cataluña es España i és un producte ‘de rojos y masones’. El monstre Espanya amb els seus diversos braços sempre controlats per ún únic cervell/objectiu. Això tan bàsic és allò que hauríem de fer els catalans si ens volguéssim alliberar d’aquest monstre violent. No seríem pas els primers. De fet desenes de països se n’han alliberat abans. I no som pas els únics que encara avui ens en volem alliberar. Cosa que ni el més demòcrata dels espanyols mai no arribarà a preguntar-se. Per què si no fos per l’ús de les armes parts del país cardarien el camp cames ajudeu-me.

Així que per anar acabant, a mi m’és indiferent si l’antiga Convergència ara és independentista per interessos de partit. Sé que gràcies al pas fet pels seus dirigents , fa uns 10 anys, la massa independentista es va multiplicar en poc temps i això és allò que crec que s’havia de mantenir a dia d’avui. Per desgràcia i gràcies a la incompetència de tants avui som un joc trencat i serà difícil de tornar-lo a unir. A saber quants anys o generacions caldrà que passin per tornar a fer un embat units i consistent per provar de nou d’alliberar-nos dels nostres eterns carcellers. I enemics, sí. Ells ho tenen ben clar.

Així que reitero que caure a la trampa de l’esquerra espanyolista de vomitar que la independència és un objectiu de la dreta catalana i de la burgesia catalana és profundament estúpid perquè no he vist mai que ells renunciïn a la sobirania espanyola perquè està dirigida per franquistes, ultres corruptes, feixistes, terroristes d’estat i monarques coberts de merda. Fins i tot si haguéssim d’estar a favor de la lluita de classes diria que les diferències són més abismals entre classes socials espanyoles que no pas classes socials catalanes per tant no entendré mai com l’esquerra catalana es deixa enganyar pels discursos de lluita social de l’esquerra nacional espanyolista. Són realment ben curts a part d’infantils.

L’esquerra espanyolista, imbècils, és un engranatge més de l’estat espanyol per intentar sotmetre Catalunya a Espanya i, de fet, si ells han donat suport a Barcelona a Ada Colau és clarament perquè sabien que els era una de les últimes oportunitats per no perdre Catalunya. Un cop Ada Colau ja està esgotada (o quan ho estigui) tornaran a donar ple suport al Psc/PSOE perquè saben que el PP a Catalunya noserà mai una força majoritària. I també saben que l’espantall de Vox, un cop han desaparegut els ultres catalanòfobs de Ciudadanos, és un reducte minoritari perquè el sector més catalanòfob, ultra i espanyol dels immigrants que van venir a Catalunya hi pugui dipositar el seu vot.

Però cal recordar sempre i escriure en lletres de neó que la carta que té l’estat espanyol per aturar el poble català és l’esquerra espanyolista ja siguin els comuns i/o el Psc. El dia que aquests dos partits siguin un reducte exactament igual com és avui la dreta espanyola llavors voldrà dir que el poble català sap del cert quina és la sortida.

I després només caldrà saber quina força té l’estat espanyol per aturar els catalans i fins a quin punt voldrà arribar per aturar-nos. Jo tinc ben clar que si cal usar la violència la portaran a terme i, de fet, porten més de 10 anys deshumanitzant-nos per si s’hagués de perpetrar atacs algun dia. De fet, quants cops heu sentit a dir que els catalans som Nazis? I ara recordeu que fan els mitjans prorussos per atacar el poble ucraïnès i allà teniu la resposta. Si els cal activar la violència seria interessant saber si la majoria de poble espanyol els compraria el relat. I no patiu pas perquè fa molt de temps que des de tots els mitjans de comunicació estan fent aquesta feina. La pregunta clau també seria saber quants immigrants espanyols a Catalunya comprarien aquest relat i quants d’ells portarien a terme terrorisme contra el poble d’acollida, amb el ple suport de les forces espanyoles des de Madrid.

Però això de moment és política ficció així que no cal avançar-nos perquè lamentablement som ben lluny d’aquest escenari. El del camí de sortida i no retorn.

Catalunya, el país dels imbècils

Una de les virtuts de Twitter és que encara que representi una part minoritària de la població pots palpar fàcilment el sentiment general de la societat. Antigament, sense xarxes socials, era més difícil saber què pensava la gent fora dels nostre entorn i, políticament, només podies tenir certa informació quan hi havia eleccions. És a dir, molt de tant en tant.

Gràcies a les xarxes socials allò que he pogut descobrir, desgraciadament, és que no hi ha poble més estúpid, infantil i desunit que el poble català. I per aquesta raó tan òbvia cada cop tinc més clar que mai no serem ni independents ni lliures ni sobirans.

Com que ja tinc una edat i no sóc un il·lús això m’ha servit per desconnectar en sec de tota antiga lluita a favor de la independència de Catalunya. Tampoc em disfressaré d’allò que no sóc. Quan dic lluita vull dir allò que vam fer un munt de catalans entre el 2006 i el 2017 que volia dir sortir al carrer, anar a manifestar-se de manera multitudinària i pacífica davant d’Economia, participar a les manifestacions contra Xusmapol, també a Urquinaona, anar a rebre el rei espanyol quan visità diversos cops Barcelona i, una de les més inoblidables, anar a dir el nom del porc, a menys de 50 metres, a Felipe VI, Albiol i M. Rajoy a la manifestació de l’agost del 2017. També recordo la gran manifestació del 2010 en la qual jo no hi volia anar perquè afirmava que no volia caminar darrere dels polítics catalans. De fet sempre que he anat a manifestacions, les vegades que hi he anat, m’ho he fet anar bé per no caminar darrere de les autoritats i, generalment, m’he ubicat en el costat o, fins i tot, al davant per evitar gairebé sempre anar al darrere. És a dir, la meva desafecció amb els polítics diria que és des que tinc ús de raó tot i que per interès personal la vaig aparcar durant uns 10 anys pel noble desig d’assolir la llibertat del meu poble.

Tot i això quan vaig començar a veure que les manifestacions a Catalunya es convertien en perfomances estúpides i ridícules, que molts cops fregaven la subnormalitat, per tenir-nos ben entretinguts vaig optar per desconnectar i desaparèixer. De fet encara recordo en una manifestació a favor dels presos polítics de fa 3 o 4 anys en què vaig acompanyar ma nòvia a Barcelona però prèviament li vaig dir que si jo participava a la manifestació em sentiria com un estúpid profund així que mentre ella anà a la manifestació jo vaig optar per anar a mirar llibres i passar la tarda a la llibreria La Central del Raval. Quan va acabar la manifestació jo l’estava esperant, plàcidament, en el bar del CCCB. Amb un somriure a la boca i tranquil de no haver participat en la perfomance estúpida i sense sentit que estaven organitzant les autoritats “revolucionàries” catalanes.

Si explico aquests antecedents és per comentar que no m’ha molestat pas tornar a fer dues passes enrere, abandonar el trajecte i mirar-m’ho des de lluny quan no des de dalt d’un arbre. I per què?

Principalment perquè me n’he adonat que el problema no el tenim pas a Madrid (Espanya), que també, sinó a Catalunya. I quan dic Catalunya no em refereixo als espanyols que van enviar o van venir en format colonial a imposar el seu relat d’ocupació contra el poble d’acollida, que també!, sinó contra la manera de ser dels catalans. És a dir, el problema principal som nosaltres.

Només cal veure que en el moment de màxima repressió espanyola contra Catalunya els nostres partits polítics i, en conseqüència, els seus votants, dirigents i militants han optat per barallar-se entre ells de manera patètica i lamentable. Ja fa temps que al veure com se les fotien els dirigents i seguidors de Junts i ERC només sentia pena i ràbia però m’ho mirava llunyanament perquè feia molt de temps que ja no votava ERC (època Carod) i me’n sentia bastant aliè. Després de molts anys de no votar en el 2015 vaig votar la CUP en el Parlament perquè pensava que en aquells moments calia donar un cop de puny contundent sobre la taula i ERC ja feia temps que no els donava i no molestava pas a Madrid com sí podia fer en el 2003. Va ser un vot circumstancial i del qual recordo una xerrada amb una dirigent de la CUP ja que em volia menjar el ‘tarro’ explicant-me les bondats del seu partit (a mi em recordava una militant d’una secta) mentre jo li remarcava que no creia ni en els partits polítics ni en els polítics. Les meravelles que m’explicava del seu partit, de les quals recordo que em va dir que era IMPOSSIBLE que ells fossin corruptes, recordo respondre-li que mentre la CUP no toqués poder i fos un partit residual no dubtava pas que no fos corrupte però que si algun dia tinguessin 100 diputats jo sabia del cert que serien igual de corruptes que tota la resta. Condició humana, anterior a Catalunya i anterior a tots els partits polítics. Per tant, em sap greu però, cada cop que apareix un nou partit polític amb gent “nova” que prometen que ells han vingut a regenerar la política i que són diferents a tota la resta no deixo de somriure i pensar com encara pot haver imbècils que puguin caure en aquest etern i estúpid parany que a saber quant de temps fa que dura.

Per tant, a dia d’avui, el rebuig cap els tres partits polítics catalans no es deu al fet de no haver-nos portat allà on ens havien promès de dur ja que entenc que ens enfrontem a un monstre gran i poderós com Espanya i sempre he tingut clar, a diferència de molta gent abans del 2017, que Espanya abans de perdre Catalunya seria capaç de perpetrar assassinats i atemptats, en cas que fos necessari. Respecte aquest punt, abans de l’octubre del 2017, em sorprenia quan apareixia el tema ‘Violència’ a les converses perquè me n’adonava que o bé molta gent no es creia que Espanya podria ser capaç de portar-la a terme (a veure, idiotes, que no coneixeu la història d’Espanya?) o bé ells mateixos deien que si la independència de Catalunya havia de provocar un únic mort no calia assumir els riscos (aquí em començava a adonar que som uns petits burgesos de merda que volem tenir-ho tot sense arriscar res de res).

Allò que realment m’ha molestat i ofès dels partits polítics catalans, tampoc m’ha sorprès però, són les lluites entre ERC i Junts que sempre m’han recordat la genial pel·lícula La vida de Brian. I també, caldria afegir, veure de manera patètica com els sectaris de la CUP són essencialistes en tot allò que es refereix a Catalunya però quan es tracta de la suposada lluita de classes abandonen tot essencialisme i són capaços d’anar de bracet amb l’esquerra espanyolista que és cínica i catalanòfoba.

Encara no he parlat de partits minoritaris i residuals que si haig de ser sincer no m’he llegit res del seu programa. Només sé que un munt de comptes a Twitter els tracten de Racistes i Feixistes i ells diuen que no ho són. La veritat ni ho sé ni m’importa. Allò que sí que tinc molt clar, en aquest punt, és que no he vist cap espanyol renunciar a la sobirania del seu país perquè o bé hi ha elements sinistres d’extrema dreta o bé elements perniciosos d’extrema esquerra. També sé que aquests nous partits polítics catalans diuen que farien en polítiques d’immigració allò que fan molts estats (amb governs d’esquerra inclosos). És a dir, la sensació que hi ha catalans que prefereixen fer veure que lluiten per la independència però amb la voluntat de no ser mai estat ni tenir cap poder d’execució perquè així sempre podràs vendre que tindries el país més ben parit del món, si el poguessis tenir. Però millor no tenir poder perquè així no t’embrutes les mans. Genial!

I AQUESTA ÉS LA PUTA DIFERÈNCIA ENTRE ELS ESPANYOLS I ELS CATALANS!

A Twitter cada dia has de llegir l’imbècil de Junts que es caga en els d’ERC i afirma que amb aquesta puta merda d’espanyolistes i llepaculs del PSOE no anirem enlloc. I que, evidentment, els d’ERC no són independentistes.

A Twitter cada dia has de llegir l’imbècil d’ERC que es caga en els de Junts i afirma que amb aquesta puta merda d’espanyolistes i llepaculs del PSOE a la DIBA no anirem enlloc. I que, evidentment, els de Junts no són independentistes.

A Twitter cada dia també has de llegir els pesats i sonats de la CUP que es caguen en tots els catalans, en general, perquè som rossos i blanquets, esclavistes, racistes, masclistes i burgesos. I segurament m’he deixat mitja dotzena d’adjectius pejoratius més. També ens recorden que l’extrema dreta no entén de banderes i també ens sermonegen que cal que ens autoflagelem cada dia abans d’anar a dormir (em recorden els sectaris fills de puta de l’Opus Dei) perquè l’extrema dreta catalana és igual de perillosa que l’extrema dreta espanyola.

És a dir, copien el discurs que els regala, a les seves estúpides orelles, l’esquerra txètnik espanyola i cauen de 4 peus a la seva trampa. Els de la CUP necessiten donar veu a una regidora de Ripoll que fins fa 4 dies, i fora de Twitter, no coneixia ningú mentre a Espanya Vox té 52 diputats i n’és tercera força política. I a Catalunya, allà on hi ha immigració espanyola, tenen cert poder (ho veureu el proper diumenge ja que substituiran, en part, Ciudadanos)

Per tant, mentre els espanyols, d’esquerra a dreta, saben anar plegats en la defensa de la sagrada unidad de España nosaltres ens posem estúpidament essencialistes i exigim que per anar cap a la independència només avançarem si tothom munta en el NOSTRE vehicle en comptes de pensar que en aquest trajecte s’hi pot anar, i així hauria de ser, en vehicles diferents, com molt bé fan els espanyols.

Realment els catalans són tan imbècils de no adonar-se’n que de Vox a comuns ens estan dient la mateixa paraula?

NO

NO

NO

NO

NO

¿Realment els catalans som tan imbècils de creure’ns que el PSOE es faci dir socialista però, ai collons, quan es toca qualsevol institució espanyola no els cauen els anells per anar plegats amb els neofranquistes del PP, els catalanòfobs populistes de Ciudadanos (a punt de desaparèixer perquè les clavegueres de l’estat ja no els necessiten) i la nova extrema dreta de Vox (monstre creat per l’estat feixista espanyol per donar veu als franquistes espanyols que sempre han votat PP i PSOE i que se sentien violentats per l’independentisme català)?

Els catalans hem vist que el PSOE quan toca defensar la monarquia corrupta espanyola, la defensa. Els catalans hem vist que el PSOE quan toca defensar torturadors franquistes espanyols i els seus ministres, que són reclamats per la justícia internacional, els defensa. Els catalans hem vist que el PSOE no vol defensar l’oficialitat del català a Europa, exactament igual com els seus germans de dretes. Els catalans hem vist que el PSOE, quan el govern del PP aplicava repressió i amenaçava, no només no defensava els catalans sinó que es posava clarament al costat dels seus germans franquistes d’extrema dreta. I per si no quedava clar els màxims dirigents de la sucursal del PSOE a Catalunya, Psc, es manifestaven pels carrers de Barcelona al costat de Ciudadanos, PP i Vox en manifestacions organitzades i muntades per entitats creades i dirigides per les clavegueres de l’estat espanyol, SCC. El govern del PP i PSOE han investigat i espiat els partits polítics catalans i encara avui no he vist cap demòcrata espanyol denunciar-los.

Si parlem d’aquella famosa esquerra espanyola que va néixer fa uns 12 anys, Podemos, que havia vingut a canviar-ho tot ja és a punt de ser enterrada perquè l’estat espanyol ja n’ha tret el màxim profit i un cop decapitat el seu líder suprem, Pablo Iglesias, ja tenen una nova imbècil per controlar l’esquerra espanyolista a Catalunya i Euskadi, els eterns dissidents.

Així que la gran diferència entre els partits catalans i els espanyols és que els catalans es comporten com sectes dividides i els partits espanyols es comporten com una religió en què hi ha cabuda per a tothom, des de neonazis a comunistes. Des de capellans franquistes a capellans comunistes. Cap d’ells mai no renunciarà a Espanya i mai no acceptarà que es creï una república catalana. A Espanya veureu neonazis espanyols dient que Catalunya es España i que si cal usaran les armes i la violència. No els molesta pas dir que són espanyols ni renunciaran mai a Espanya perquè hi hagi republicans i comunistes espanyols.

De la mateixa manera tots els dirigents de Podemos, Sumar i altres sectes disfressades d’esquerres a Espanya sempre diran que respecten Catalunya però ells sempre estaran en contra de la república catalana. I atenció, cosa curiosa, que hi hagi espanyols de dretes que amenacen amb atacar Catalunya no els fa pas incomodar ni renunciar de la seva espanyolitat. No veureu mai cap dirigent ni militant de Podemos que actuï a la catalana, com fan els imbècils de la CUP. Mai no veureu que cap dirigent de Podemos o Sumar renunciï a defensar la seva llengua castellana, per exemple, perquè també parlen castellà els franquistes i neonazis espanyols.

I AQUESTA ÉS LA PUTA DIFERÈNCIA ENTRE ELS ESPANYOLS I ELS CATALANS!

I ja per acabar l’article dels collons, mireu si som imbècils els catalans que quan vam fer la declaració de 8 segons de independència encara hi havia qui es creia que abans de fer-la calia que altres països ens reconeguessin, prèviament. És a dir, els darrers anys hi ha hagut països que han estat valents i han fet una declaració unilateral d’independència, han passat mesos i anys difícils, han sofert violència i morts fins que al cap d’un temps els han arribat els suports internacionals. Però nosaltres som tan imbècils i infantils que ens pensem que som el puto poble escollit i que ens mereixem ser reconeguts abans de posar els peus a l’aigua. A veure, idiotes, que us penseu que el món és un pati de P3?

I per això tan obvi, però, que molta gent sembla que no vegi o no vulgui veure, Catalunya mai no serà ni lliure ni independent ni sobirana perquè els espanyols saben molt bé com combatre contra els catalans mentre els catalans preferim no combatre aquells que ens volen sotmetre i colonitzar. Preferim anar cadascú per lliure i esperar que algun dia Espanya cedeixi (Espanya no ha cedit mai res en tota sa puta història. De fet encara ara reclama Gibraltar de tant en tant) quan tots sabem que en l’ADN espanyol no hi ha cabuda pel respecte ni la democràcia ni la fraternitat envers les minories.

Per tot això i més opto per no votar des de fa uns anys. No hi ha res que em representi. A part que no penso validar la “democràcia” imposada pels jutges espanyols i pel 155. Alhora, personalment, vull veure com s’enfonsen els partits polítics catalans. Que guanyaran poder els partits polítics espanyols? Cap problema! Ho assumeixo i dubto que sigui més indigne i patètic que l’actualitat. Si hem de viure en un país de merda ocupat i colonitzat la veritat m’importa ben poc qui és el fill de la gran puta que, suposadament, em representa. No variarà res en que faci de veu dels jutges espanyols un porc espanyolista que un imbècil regionalista, que quan s’acosten les eleccions ens promet que farà tot el possible de lluitar per la independència (sempre que no molesti els espanyols, això sí).

Així que tinc ben clar que els polítics espanyolistes són els meus enemics però alhora sé que els polítics catalans són aquells que m’han decebut. I a qui haig de donar l’esquena i permetre que es foti una bona hòstia electoral són els meus i no pas els altres.

Per què? Perquè tot i que jo no cregui en el sistema si els partits catalans reben una bona patacada electoral i perden poder econòmic (allò que més/únicament els interessa), com a mínim en el futur sabran que el poble català és prou crític i digne com per castigar-los quan van dividits i fan un paper ridícul i infame. I si la gent els vota, sense cap criteri ni crítica, no patiu que tots els polítics seguiran fent com fins ara. I en el cas de Catalunya voldrà dir anar ben dividits, enfrontats i actuar de manera estúpida, miserable i infantil.

Que una puta els bufi el cul, a tots!

Gràcies, Jordi Évole

Ahir al matí, dissabte 20 de juny, estava llegint La Vanguardia española quan em vaig trobar l’article del Jordi Évole. Els articles de l’Évole normalment me’ls llegeixo en diagonal (cony, no és per aquí per on van entrar les forces colonials franquistes espanyoles l’any 1939?) o, directament, m’aturo i no l’acabo perquè té la puta mania de fer servir referents espanyols dels quals molts cops no entenc significat.

Aquest cop però el títol el podia entendre així que vaig començar a llegir-lo.

L’article començava bé ja que parlava dels Oasis i, per tant, podia entendre el referent o símil que em volia explicar l’Évole. Tot i això la meva alegria no va durar gaire i no va caldre passar del primer paràgraf per veure una referència a un grup espanyol, Ella baila sola, del qual només sé que eren dues noies però no en tinc ni idea de com van acabar. Haig d’entendre que no gaire bé.

Més endavant en Jordi Évole parlava d’aquella màgia que envolta el Real Madrid que fa qui ningú els doni per morts fins que l’àrbitre ha donat el partit per acabat. En aquest punt també el podia entendre perfectament perquè dimecres, el dia del partit City – Real Madrid, jo vaig mirar una pel·lícula amb la meva filla però de tant en tant mirava el mòbil per saber quin era el resultat del partit. Sobretot quan després de l’1 a 0 vaig sentir uns crits d’alegria i jo, tristament, pensava que eren els veïns espanyols de sota casa que celebraven l’1 a 1. Per sort eren uns altres veïns que celebraven el 2 a 0.

En Jordi Évole, a posteriori, torna a fer allò que fot l’esquerra espanyola que és utilitzar qualsevol referent positiu per utilitzar-lo a favor de les seves batalletes personals (Bé, segurament ho fa tothom). En un paràgraf lamentable barreja en Guardiola amb la guerra que tenen part dels espanyols amb la futura president del seu país, l’Ayuso.

Jo que fa molt de temps que he desconnectat d’Espanya ja sigui socialment, políticament i, fins i tot, culturalment no paro de trobar-me des de Barcelona referents a aquesta tal Ayuso que fan que encara que no la vulgui conèixer me l’hagi de menjar constantment amb patates. No hi ha dia que algun mitjà o periodista em parli de com de dolenta és aquesta Ayuso tot i que tingui, per cert, el suport majoritari dels seus conciutadans.

Després en Jordi Évole ens vol vendre que l’odi al Real Madrid no és només exclusiu dels aficionats culers sinó també d’altres racons de la seva Espanya fraternal. Ens diu i ens explica, com si hagués descobert el foc, que el Real Madrid també és odiat a l’Espanya perifèrica i això vol dir l’Espanya que no és monolingüe castellana. Però afegeix, alerta, que a Madrid també hi ha antimadridisme. Gràcies per descobrir-nos els seguidors de l’Atlético de Madrid i el Rayo Vallecano, Jordi!

En un altre paràgraf en Jordi Évole ens mostra el seu periodisme punyent i de qualitat per explicar-nos que el Real Madrid, el Realísimo, té de president un personatge fosc i sinistre que tothom sap que és corrupte fins a l’última ungla del peu però que a Espanya ningú amb poder vol ni desitja tocar ni investigar amb profunditat.

Alerta, estimat lector, que ara arribem al rovell de l’ou, en Pep Guardiola. En Jordi Évole ens explica que l’antimadridisme es pot comparar a l’antiguardiolisme. Jo aquí no entenc la comparació perquè tot i reconèixer que tots dos tenen gent contrària i que els odia no es pot comparar un rebuig amb l’altre.

El Real Madrid, com qualsevol equip de futbol, té seguidors i, conseqüentment, detractors. Com que és un club històric, poderós i victoriós evidentment té milions de seguidors i, paral·lelament, té milions d’antimadridistes. Si a això afegim que és un equip que a partir dels anys 50 fou utilitzat per una dictadura feixista i espanyolista és obvi que a molts sectors sigui mirat amb odi i rebuig. Principalment allà on hi ha més rebuig al franquisme i espanyolisme. I si mirem dins de Catalunya els seguidors del Real Madrid sempre els hem de buscar dins de la immigració espanyola i els seus fills perquè catalans catalanoparlants del Real Madrid diria que no n’he conegut més de 5. I si el Real Madrid pot despertar, o antigament podia despertar, simpatia a camps de futbol de Catalunya exclusivament era entre els aficionats més ultres, feixistes i espanyolistes de l’Espanyol. I això també explica moltes coses sobre el Real Madrid, l’Espanyol i Catalunya.

En referència però amb en Pep Guardiola, tot i tenir raó l’Évole quan diu que l’entrenador català fins i tot desperta recels i odis en una part del barcelonisme és per una cosa ben evident en tant que si no ets un dictador on pots vendre que el 100% de la població t’admira i estima significa simplement que tothom a la vida té detractors. De fet els detractors, a vegades, expliquen molt millor qui és algú que no pas els seus seguidors més incondicionals. En Guardiola en el Barça ja tenia detractors exclusivament pel seu joc, cosa lògica perquè fins i tot el millor jugador de la història, Léo Messi, també els té. I després també hi havia el detractor, culers inclosos, que no suportaven que en Pep Guardiola fos un futbolista peculiar i culturalment inquiet i llegit. La immensa majoria de seguidors de futbol solen ser incultes i estúpids per tant que aparegués un jugador que en comptes d’anar de putes o acompanyat de meuques de discoteca i digués 4 banalitats estúpides sobre el futbol sortís al costat d’un poeta recitant poesia descol·locava molt a aquests energúmens i troglodites que tenen una pilota de futbol en comptes de cervell. I per això en Guardiola a l’època futbolística segurament era més odiat a Can Barça que entre el seguidors del Real Madrid.

I tornant a l’article del Jordi Évole que ha provocat que escrigui aquest escrit. Ara ja arribem a la cirereta del pastís que explica tantes i tantes i tantes i tantes coses…

Aquest gran paràgraf, que caldria emmarcar com a monument del colonialisme espanyol, s’ha de subdividir en dues parts:

En la primera part l’Évole, el venedor de fum de l’Espanya “fraternal y de izquierdas, sinónimo de progresismo y lucha popular” deixa ben clar, sense voler-ho, que a Espanya hi ha un odi etnicista contra els catalans. A nosaltres, els catalans, no ens sorprèn l’anàlisi perquè això ho sabem des que tenim ús de raó. Què és sinó la catalanofòbia intrínseca en l’ADN castellà i espanyol des de fa segles? Allò divertit és veure com ho expressa un espanyolista que sempre que pot es disfressa de NO nacionalista de izquierdas però que a cada article ens ha de vendre Espanya, Espanya i més Espanya.

Els catalans nascuts fins i tot en el 1972 ja al néixer sabíem que els espanyols ens imposaven la seva llengua només arribar al món. Els catalans ja sabem que a per ser un esportista admirat a Espanya, si ets català, necessites demostrar la teva estima i admiració per tot allò que representi Espanya encara que sigui fent-te fotos al costat del seu rei corrupte, com podria fer en Pau Gasol. O escriure exclusivament en castellà a les xarxes socials com fan gairebé tots els esportistes catalans per evitar ser insultats pels seus seguidors castellanoparlants i en comptes d’escriure, expressament, en català i deixar en evidència els ultres analfabets ells opten per NO escriure en català. Un altre cas paradigmàtic és en Marc Márquez. Allò que volen a Espanya és veure esportistes tipus Arancha Sánchez Vicario amb una bandera espanyola en el canell tot i que en aquest cas els seguidors espanyols sabien que l’Arancha no deixava de ser una espanyola nascuda a Catalunya i, per tant, les ànsies colonials de veure com un català crida ‘Viva España’ i s’emociona amb la seva samarreta no estaven complertes.

En Pep Guardiola va començar a ser odiat pels espanyols i madridistes quan al començar a entrenar el Barça va fer una cosa ben òbvia en un país avançat. Parlar en català a les rodes de premsa a periodistes catalans encara que fos en territori espanyol. Diria que poca gent recorda les ampolles i xisclets plens d’odi que això va despertar a més de mitja Espanya i allò que era normal pels catalans per molts espanyols era és un atac i un insult directe. I els espanyols, com un toro ferit, van atacar esperant que com sempre un català s’agenollés i deixés de perpetrar l’insult majúscul de parlar en català. I sinó que li preguntin a un altre entrenador, crec que del Girona, que a terres aragoneses també va rebre la dosi feixista, inculta, poc respectuosa i mal educada de l’españolito medio. I atenció, per part d’un periodista, que se suposa que són gent amb estudis, perquè va gosar parlar en català fora de Catalunya.

I això és allò que sempre calla l’esquerra espanyolista de classe popular nascuda en barris guetto de Catalunya que sempre van amb la bandera d’una Espanya fraternal, que abraça els catalans, quan la història deixa ben clar que per a la majoria d’espanyols els catalans som una anomalia i una pedra a la sabata que cal reeducar i esclafar. D’aquí el perill d’aquesta esquerra que és molt més sinistra, miserable, perillosa i perversa que els seus germans d’extrema dreta ja que sempre minimitzen el caràcter agressiu i repressor del bàndol violent i exigeixen a la víctima que continuï vivint sota el jou i el sostre del ‘marit violent’ i que, ànims, amb una mica de sort i paciència algun dia podran fer canviar plegats. S’ha de ser miserable que ells, en tant que espanyols, obliguin els catalans a conviure dins d’Espanya i se n’aprofitin de saber que molts espanyols tenen ganes de sotmetre els catalans per obligar-nos a donar-los suport en el seu anhel històricament derrotat, frustrat i fracassat de canviar la seva puta Espanya de merda. “No et deixo anar-te’n perquè vull que m’ajudis a canviar el meu país de merda tot i que et vulguin esclafar sense miraments”. Gràcies, colonos espanyolistes d’esquerres, per exigir als catalans que visquem dins d’aquesta relació tòxica de la qual vosaltres, interessadament, sempre en voleu treure profit.

Reitero que en Pep Guardiola en el moment que ha estat més admirat pel món sencer principalment ha rebut rebuig de la premsa espanyola (i part de la premsa espanyolista catalana) per tenir un caràcter guanyador i passejar orgullosament pel món la seva catalanitat. És a dir, dins del caparró espanyolista no accepten que un català pugui ser com ells però amb una bandera que no sigui l’espanyola. És odi ètnic. I punt. Ho saben tots els Jordi Évole de Catalunya i tot i això prefereixen veure’ns sotmesos dins del país d’origen dels seus avis per evitar que els seus fills i futurs nets puguin viure en un país lliure i sobirà que mai els maltractarà pel fet de ser catalans.

I com deia anteriorment, com a segon punt a comentar, dins del seu caparró exclusivament espanyol ens pregunta si ens imaginem en Pep Guardiola entrenant la seva selecció, la roja.

Estimat Évole, vull pensar que en Guardiola no pot rebre com entrenador les amenaces ni multes que reben tots els esportistes catalans pel fet de no voler participar a la vostra puta selecció. Així que dubto molt que un català sobiranista vulgui entrenar una selecció que representa repressió, violència i rebuig contra tots els catalans. Dubto molt que en Guardiola permetés que un possible èxit esportiu seu amb la vostra selecció fos utilitzat pel president espanyolista de torn o pel vostre monarca corrupte i violent, disfressat de milico.

Si voleu seguir què diuen els detractors del Jordi Évole (no sé si els antievolistes es poden comparar als antimadridistes i antiguardiolistes) teniu l’enllaç en la imatge del seu tuit on es pot comprovar fàcilment l’amor incondicional d’una bona part dels espanyols i espanyolistes envers els catalans. Mai no acceptaran els catalans perquè els catalans a Espanya sempre serem mal vistos. I serà així fins que ens deslliurem dels nostres eterns enemics.