He tingut un somni

Ahir a la matinada em vaig llevar a les 4 i com que no podia dormir vaig anar a l’ordinador a llegir un parell de diaris digitals. Dues hores més tard, a les 6 (pels que no dominen les matemàtiques), em va venir son i vaig tornar al llit. Com que estava vestit em va fer mandra despullar-me perquè pensava que seria un breu instant.

No sé si fou per la calor, ja que em vaig posar sota l’edredó, però vaig entrar en un son profund…

Abans d’explicar el meu doble somni voldria explicar que no suporto la gent que explica els seus somnis. Entre d’altre raons perquè m’importen una merda i perquè tinc un trauma de l’adolescència quan una amiga cada puto matí m’explicava allò que havia somiat durant la nit. Només voldria afegir que el trajecte a l’institut era d’uns quinze minuts i l’explicació del seu somni durava tot el trajecte. Jo amb el temps em vaig adonar que qui explica somnis normalment els emfatitzen o afegeixen històries de la seva collita que han perpetrat ja ben desperts. Jo pocs cops recordo allò que he somiat i, com a molt, recordo alguna història breu.

Una altra cosa dels que creuen convenient explicar els seus somnis és que la immensa majoria de vegades són històries que no són gens interessants per qui ho escolta. Per això em sobta que hi hagi gent que insisteix a explicar allò tan avorrit i s’hi recreen tant com quan un infant explica un conte o una pel·lícula i allarguen tant l’explicació que ho converteixen tot en monòton i molt avorrit. És a dir, el teu puto somni no m’interessa gens ni mica, collons!

Com que sóc un home ple de contradiccions jo avui he decidit per primer cop explicar un somni meu ja que normalment no els recordo però el somni que ahir vaig somiar, en una hora i mitja, penso que no està pas malament. Així que com a venjança pels somnis que he hagut de patir en ma vida avui disparo jo…

No em pregunteu el perquè però era a Suïssa, tot i que després vaig pensar que podria ser a Andorra, amb una colla d’amics meus. Érem en alguns moments 3 o 4 i la sorpresa meva fou veure un amic meu que fa 30 anys que és mort. És a dir, jo era amb la meva colla habitual actual i no sé què hi feia allà en Xevi A.

En Xevi A. era un amic meu de la infància que amb 19 anys va morir de sobredosi i morí tristament pels carrers de la meva ciutat. Ara no recordo si morí pels volts de desembre del 91 o del 92. Jo crec que fou l’any 91. Encara recordo un dilluns al matí que era assegut a la tassa del WC quan ma mare va entrar al lavabo i em va dir que en Xevi s’havia mort. Ara no recordo qui li havia dit a ma mare. Vaig fer cara de no sorprendre’m i vaig preguntar com havia estat i on.

En aquells moments crec que vaig fer memòria de l’últim cop que l’havia vist en vida.

Un parell de mesos abans anava pel carrer amb dos amics meus de la universitat i quan tornàvem de la biblioteca ens el vam creuar. Vam estar xerrant ell i jo i els meus amics es van quedar en un segon pla, uns metres allunyats. No recordo res de la nostra conversa però sí que recordo que a l’acomiadar-me d’en Xevi i tornar amb els dos amics un d’ells em va dir: Collons, el teu amic, com està! I sí, realment es notava que era un ionqui molt al final de tot. Quan aquell trist dilluns al matí vaig arribar a la universitat recordo acostar-me als meus dos amics i dir-los: Recordeu aquell amic meu que vau veure fa dos mesos? Avui m’han dit que és mort!

Amb en Xevi no sé quan ens vam fer amics-amics. Era un company d’escola i jo crec que cap allà 5è o 6è d’EGB fou quan vam anar plegats i fer pinya. Ell tenia una bona fama ja de ben jovenet. Recordo que amb 10 anys venia sa mare a escola i li cardava una bronca de ca l’ample i després ell ens explicava que havia robat un joc en una llibreria o havia robat diners de la cartera de la mare.

En l’EGB de la meva infància a la meva classe érem 7 o 8 catalanoparlants sobre més d’una trentena de companys i això normalment feia que ens miréssim entre nosaltres diferent. És a dir, sabíem per exemple que entre nosaltres ens parlàvem en català i era com un codi propi. Jo encara vaig tenir sort ja que en el curs de la classe del meu germà petit diria que només eren dos companys i mig que eren catalanoparlants. Dic dos i mig perquè un era belga tot i que sabia i parlava català. En aquella època els que eren castellanoparlants no parlaven català, com a mínim a la meva escola. I de fet només es feia català a la classe de Català i crec recordar que deurien ser dues hores a la setmana.

Jo no recordo quina relació vaig tenir amb en Xevi abans dels 10 anys però a partir de no sé quin moment ell i jo ens vam fer molt amics. Això deuria ser l’any 1982. No sé cap a quina època doncs vaig començar a anar a casa seva. Els seus pares, com els meus, estaven separats (o divorciats) i quan anava a casa de la seva mare hi havia el seu germà, que deuria tenir uns 4 anys més que nosaltres, en Jordi A. I també hi havia la mare. De la mare recordo que cridava sempre molt i per tot. Del germà recordo que jo el mirava amb respecte. A casa seva recordo haver descobert en Rod Stewart i música similar que escoltava el germà gran. El germà gran, per cert, em recordava en Mike Oldfield així que encara avui quan miro portades dels discos penso en ells dos. Ja que en Xevi també hi tenia una retirada.

Els 3 anys de 6à a 8è d’EGB recordo que vam anar plegats no només a escola sinó que fins i tot vaig anar unes vacances amb ell a Empuriabrava crec que per Setmana Santa. Sa mare, en Jordi i jo. Recordo haver anat també a Figueres a un carrer amb una pendent immensa a visitar a la seva àvia materna. Anar a córrer amb karts i descobrir que Empuriabrava era la “Venezia catalana”.

Jo en aquells moments no sé si me n’adonava però crec que la seva mare em tenia com un exemple o model a seguir pel seu fill i amb el temps entenc que potser em convidava a mi perquè era un bon jan, tímid i que estava molt allunyat a la manera de ser del seu fill. Això provocava que a casa meva es veiés al revés i algun cop mon pare m’havia desaconsellat que anés amb aquell noi. Era un nen problemàtic i tenia una fama ben guanyada des de feia molts anys.

Com que jo sempre he tingut un caràcter fort i mai m’he deixat seduir pels líders o intents de líder a mi me la bufava molt que ell fos com fos perquè jo tenia molt clar que no seguiria pas els seus actes. Ja fos perquè jo era un cagat o bé ja fos perquè era un covard ja fos perquè jo sempre he decidit què faria amb el meu criteri i no ho enllaçat a allò que els altres volien de mi.

Recordo, com anècdota, que un cop anàvem ell i jo pel Camí Ral i en un supermercat que hi havia davant del cine Iluro (Can Viza) ell va robar una pinya que si no em falla la memòria valia 25 pessetes. Jo em vaig cagar de por i li vaig fotre bronca però ell reia. Em va dir d’anar a casa meva i jo anava mirant tots els cotxes pensant que la policia ens seguiria i pararia en algun moment. Quan vam ser a casa meva ell va voler fer-se el milhomes i va regalar-li la pinya a ma germana gran.

Al vespre la bronca la vaig rebre jo quan ma germana ho va explicar a ma mare però jo ja vaig deixar ben clar que jo només era acompanyant.

Per cert, pocs anys més tard vaig conèixer la filla del propietari del supermercat i li vaig explicar la malifeta i sempre li deia que li devia 25 pessetes per la pinya robada pel meu amic.

Com que en Xevi venia sovint a casa de ma mare també recordo que algun cop tornava jo de l’escola al migdia i ma mare em deia que no fes soroll ja que ell estava dormint a l’habitació. A saber ja cap on anava la seva vida, pobre! Això segurament ja era a 8è d’EGB i això vol dir que deuríem tenir entre 13 i 14 anys. No recordo gaire bé què m’explicava quan es llevava i perquè havia anat a dormir a casa meva i no pas a escola. Crec recordar que per discussions amb sa mare.

Recordo també molt vivament el 28 de desembre de l’any 1985 o 1986 perquè era el dia dels sants innocents i havíem comprat 24 ous i 42 globus i vam anar a casa seva, que era ben a prop del cine Núria, i cada cop que en el semàfor es paraven cotxes i motos, tots nosaltres (crec que aquell dia érem com 5 o 6 nois a casa seva) ens dedicàvem a llençar des del seu balcó ous i globus plens d’aigua. No recordo quantes hores ens hi vam estar. Recordo un parell de persones emprenyades, sobretot motoristes, i com baixaven de la moto i aprofitaven que hi havia una cabina telefònica per fotre una trucada suposo que a la policia mirant cap amunt. Nosaltres ens mig amagàvem però segur que ens deurien veure.

Al cap de no sé quant de temps recordo que va sonar l’intèrfon i tots vam dir de callar i ens vam tancar en la seva habitació no sé quants minuts. Després va sonar el timbre de casa seva. Tots callats. Recordo molt vivament que algú va donar un cop de peu a una paperera metàl·lica i del soroll que es va sentir jo vaig començar a plorar de riure. Suposo que dels nervis va ser la meva manera de treure la pressió que portava en el meu interior.

Al cap d’una estona quan vam veure que ja no se sentia res els que érem de fora vam tocar el dos i recordo que mai he anat tant ràpid pel carrers de Mataró. Com que anava amb mon germà i un amic, que vivia en el nostre bloc, vam tornar corrents a casa cagats de por i espantats cada cop que sentíem una sirena. Jo realment corria pensant-me que ens perseguia la policia. Considerant que de casa seva a casa meva hi havia 20 minuts caminant va ser una molt bona cursa plena de tensió i nervis.

A 1r de BUP vam coincidir en la mateixa classe del mateix institut però aquí ja ens vam anar distanciant. Més que res perquè jo seguia amb els meus estudis i la seva vida prenia un altre camí. D’aquell curs 1986-87 recordo que ell va començar a sortir amb una noia però tot i això a l’hora del pati coincidíem i anàvem plegats al Parc Central de Mataró. Recordo especialment un dia perquè ell ens explicava, orgullós, que la nit anterior havia anat a buscar-li al seu germà drogues a La Mina. Jo m’ho mirava amb silenci sense cap tipus d’admiració. Però ell ho veia d’una altra manera.

Recordo també que a final de curs de 1r de BUP el director de l’institut va venir a la nostra classe a explicar-nos que els desperfectes que havíem provocat durant tot el curs a la classe pujaven a 1.000 pessetes per cap (total, unes 40.000 pessetes). Entre d’altres malifetes, entre classe i classe molts nois es dedicaven a disparar gomes gegants des del fons de la classe contra la pissarra provocant que hi haguessin danys i forats. També recordo haver vist altres desperfectes a la classe. Quan algú em pregunta si jo vaig participar en aquestes accions sempre dic que no. Però no pas per ser bon jan sinó per por. És a dir, quan jo veia 3 o 4 companys meus (en Xevi normalment ho liderava) disparant les gomes contra la pissarra jo per dins ho volia fer, també, però pensava que en el moment que jo ho perpetrés en aquell moment entraria el professor i m’enxamparia a mi. Per tant, sempre optava per ser prudent gràcies a les meves inseguretats.

A 2n de BUP ja no recordo si en Xevi seguia a l’institut però aquell any jo vaig començar a sortir amb la meva primera nòvia i vaig trencar la relació amb amics perquè vaig optar per anar amb ella i, al principi, la seva colla.

Així que a en Xevi, del 1988 al 1991, ja l’anava veient molt de tant en tant. Si me’l trobava pel carrer em parava a parlar amb ell una estona i ens explicàvem la vida. Això sí, cada cop el veia pitjor però mai no em vaig preocupar de preguntar-li si el podia ajudar en res. De fet recordo que un cop anava amb la meva nòvia i jo em vaig distanciar d’ella per anar a parlar amb ell i en cap moment se’m va passar pel cap d’anar amb ella i presentar-los. Era com dues parts de la meva vida que semblava evitar que es trobessin. La meva nòvia m’esperava a una distància i després que acabava de parlar amb en Xevi mhi acostava i li explicava qu era.

Quan ell va morir i jo ja era adult em vaig començar a preguntat si vaig fallar en la nostra amistat. Si vaig fallar la seva mare. Al seu pare també el vaig conèixer i algun cop havia anat amb ells. Un cop que va nevar l’any 1986 a Mataró el seu pare ens va portar als voltants de la ciutat i amb plàstics vam jugar amb la neu.

No sé quants cops m’he sentit culpable per no haver fet res de res. No sé quants cops he plorat, sol, recordant en Xevi.

El meu germà tenia una foto seva d’una visita amb l’escola a l’estany de Banyoles d’una sortida que vam fer els alumnes de cicle superior. Passats uns anys recordo que me la va donar i em va dir que aquella foto l’havia de tenir jo.

Molts cops he buscat per les xarxes socials els seus pares (la seva mare era professora de castellà i ha publicat algun llibre de text i el seu pare es dedicava al tèxtil) i recordo fa temps que vaig trobar un senyor que tenia el seu nom i cognoms i, internament però sense força, pensava que em podria comunicar amb ells i els preguntaria com estaven i si, si us plau, em podrien deixar alguna foto del Xevi perquè m’agradaria veure-les i tenir-ne alguna més.

No he explicat que al cap d’uns mesos de la seva mort jo era en el passeig marítim de Mataró i ma nòvia va anar a comprar uns xurros. Jo em vaig quedar uns metres darrere seu i vaig veure, a través d’un mirall del lloc de venda, algú que em mirava fixament. El meu cor anà a mil ja que era en Jordi, el germà d’en Xevi, i s’assemblaven molt. Jo també me’l vaig quedar mirant. No vaig dir-li res. Sempre vaig pensar que ell era molt responsable de no haver aturat el seu germà de 12, 13 i 14 anys quan ell havia decidit anar pel camí de merda de les drogues. De fet és allò que deia molta gent que els coneixia. En Xevi tenia com un heroi el seu germà i en Jordi no era pas cap exemple de res. Era un pobre noi que havia caigut en un pou. Algú a qui s’hauria d’haver ajudat amb temps.

No sé quants mesos van passar de la mort d’en Xevi, no va ser més d’un any, però un dia no sé qui em va dir: Saps a qui han trobat mort de sobredosi? En Jordi.

Sempre he pensat si es va sentir culpable de la mort del seu germà i es va provocar la mort o bé si va patir una sobredosi com tants altres.

Al cap d’un o dos anys recordo una cosina meva que em va dir que havia estat ‘cangurant’ un nen petit. Saps de qui és fill? Del Xevi!

I tota aquesta història era perquè volia explicar-vos el meu somni d’ahir però, ara, la veritat ja no en tinc gens de ganes.

Usos lingüístics dels joves de Barcelona. Part III.

En la tercera part sobre els usos lingüístics dels joves de Barcelona avui toca rebre als catalanoparlants.

Si en la primera part remarcava que el principal problema era tenir totes les estructures d’un estat contra l’ús de la nostra llengua perquè Espanya opta, des de fa segles, per perpetrar un genocidi contra la llengua catalana en la seva màxima aspiració d’Un país, una llengua i en la segona part remarcava el paper colonial de bona part dels castellanoparlants en els quals sempre trobarem lluitadors ferms del monolingüisme castellà o equidistants que mai acceptaran que el català ha de tenir els mateixos drets que el castellà. En el segon grup hi ha un castellanoparlant d’esquerres que parla català i que quan cal plora que ell té dues llengües però quan apareix el desig dels catalans a fer de la nostra llengua una llengua d’estat ells es transformen en ferms soldats monolingües castellans. És a dir, ells no s’immuten a considerar que el castellà ha de ser obligatori però compte que el català sempre ha de ser una llengua que no es pot imposar, ha de seduir i ser simpàtica. És a dir, per art de màgia, quan es toca el tema del català i castellà es transformen en part del problema i mai no expliquen perquè els castellanoparlants (ells i sa família, quina coincidència!) poden gaudir d’uns privilegis dels quals ens priven als catalanoparlants (ma filla i jo, per exemple).

· Es que el castellà és la llengua comuna i amb la qual ens entenem tots. Cosa que no passa amb el català!

Quan foten aquest discurs merdós i colonial no amaguen mai que si el castellà avui és la llengua comuna a tot Espanya (és a dir, Catalunya) és gràcies a la feina perpetrada per un dictador espanyolista i d’una dictadura feixista i catalanòfoba que perpetrà un genocidi lingüístic. Ells, sembla ser, no els incomoda i volen ser privilegiats que gaudeixen de la feina feta pels seus (dels quals sempre que poden en reneguen).

A vegades, crec, els catalans assumim massa estúpidament el discurs dels nostres enemics, els colonos espanyols (sí, són l’enemic fins que no ens en alliberem). És tan fàcil com prendre el seu relat i girar-lo. Si, segons ells, els catalans som espanyols i si, segons ells, el català és una llengua espanyola (us compro el relat durant uns breus segons), per què llavors mai no l’heu protegit exactament igual com heu fet amb el castellà? Per què no només no l’heu protegit sinó que l’heu prohibit durant dècades a escola? Per què si el català és ‘una lengua española’, llavors no vau permetre que en Francesc es digués Francesc i en Josep es digués Josep i per contra els vau obligar a dir-se Francisco o bé José. Tant de fàstic els fot als nacionalistes espanyols que un català pugui tenir el seu nom en català? Doncs es veu que pels espanyols sí ja que això durà més de 40 anys i encara avui veureu milers de catalans que quan signen ho fan en castellà perquè de ben petits els van imposar el seu nom en llengua estrangera. Heu provat mai d’explicar-ho als vostres fills? Com ho heu fet? Què els heu explicat?

Ho dic perquè tota aquesta esquerra nacional espanyolista, que tracta tots els catalanoparlants de burgesos encara que visquin en el mateix barri que ells, mai no voldrà acceptar que hi ha hagut catalans que han menjat la mateixa merda que l’esquerra espanyola i a això li cal afegir un genocidi contra la llengua pròpia cosa que ells mai no han viscut i de fet molts d’ells en són gens empàtics o còmplices.

Per això sempre he remarcat que alerta amb l’espanyolisme de classe popular perquè en els anys 70 i 80 en moltes barriades catalanes, on s’havien format guettos espanyolistes, sabien que ells podien imposar sa llengua perquè lingüísticament eren els vencedors. A Catalunya s’ha volgut vendre que tots els castellanoparlants eren els valents pares de Santa Coloma de Gramanet, que exigiren que els seus fills foren educats en català, quan la puta realitat és que TAMBÉ hi havia un munt de castellans de classe popular que quan veien un catalanoparlant (en el seu barri per tant no podien parlar de lluita de classes) els imposaven sa llengua perquè se sabien del bàndol vencedor. Pregunteu què passava a barriades espanyolistes si algú gosava parlar català en una reunió d’escala i a veure si tot eren felicitacions i aplaudiments. Ja us explico jo, experiència personal, que en molts casos sortia el veí andalús del 1r 4a que tot i fotre 30 anys que era a Catalunya necessitava exigir que li parlessin en castellà perquè segons ells no entenia el català. És a dir, Tú, vecina del 3o 2a, si Franco te impuso mi lengua ya sabes que te toca.

Com he dit algun cop això ho vam viure en ma adolescència (finals anys vuitanta) i ma mare va optar per no anar a mes reunions de bloc veient el nivell de cromanyó d’alguns veïns. Va optar per dir sempre que sí a les millores del bloc i s’estalviava d’anar a reunions amb rucs i borregos espanyolistes de classe popular (aprofito per fer salutació cordial a tots que els es van sorprendre pel milió de vots de Ciudadanos i que es pensaven que els votants del PSOE era militants d’esquerres i no pas analfabets espanyolistes i, en molts casos, catalanòfobs. A molts no ens va sorprendre gens descobrir aquesta anomalia ‘catalana’ perquè l’havíem viscuda i suportada 30 anys abans en els nostres barris). Per cert, si els catalans som els burgesos aquests cada estiu se n’anaven al pueblo de vacances cosa que els catalans no podíem fer perquè no teníem una casa a cap pueblo. Ens quedàvem en el barri.

Però on volia jo anar avui per explicar els usos lingüístics del jovent de Barcelona és per comentar que bona culpa del retrocés del català és també per culpa dels catalanoparlants. És a dir, sí, podem tenir en contra totes les estructures d’un estat, hem hagut de patir una dictadura catalanòfoba que ens imposava llengua i identitat aliena i hem hagut de patir menyspreus de colonos espanyols, de tota classe, que ens exigien que els parléssim en sa llengua colonial i vencedora però alhora els catalans hem estat molt submisos en la resposta a aquests atacs.

De fet a dia d’avui hem assumit tan clarament el paper secundari de la nostra llengua que sense la presència de cap colono davant nostre som capaços de parlar en castellà a algú que considerem que és de fora.

He explicat molts cops que fa un temps anava a un restaurant xinès de Mataró i em sorprenia i fotia dels nervis veure que era l’única taula que em mantenia ferm en xerrar en català a les cambreres. Remarco que amb l’única que tenia problemes era amb la senyora més gran però pel que vaig veure aquella senyora també tenia problemes per entendre els castellanoparlants. Després hi havia dues cambreres joves, una d’elles entenia el català i una altra, dolça i simpàtica, el parlava perfectament. M’he deixat la cosa més important de totes. Sabeu per què ho feia, entre d’altres coses? Perquè anava acompanyat de ma filla. Jo entenia que havia d’educar ma filla en la normalitat de parlar català a tothom i no crear cap tipus de discriminació a ningú per raons de pell, color o origen. Què hauria pensat ma filla si amb 5 i 6 anys hagués vist que el seu pare canviava a una llengua que no era la pròpia de la família per dirigir-se a una noia d’aires orientals? Què hauria pensat ma filla si un estiu hagués vist que em dirigia en castellà als cambrers negres d’un restaurant de Girona i que parlaven el català millor que la majoria de mataronins?

Quan en el restaurant xinès mirava, expressament, què feien altres taules sempre em trobava el mateix panorama desolador. El castellanoparlant no dubtava en cap moment que no l’entendrien i parlava en la seva llengua. Lamentablement la immensa majoria de taules amb catalanoparlants (amb vells, joves i gent de totes les edats) sempre es dirigien en castellà a les cambreres i a la cambrera catalanoparlant no li permetien que mostrés que parlava en català. Sempre trobava ofensiu i insultant veure què deuria pensar la noia d’origen xinès, que entenia i/o parlava en català, al veure que una taula amb 4 persones que parlaven en català entre ells quan la veien a ella li parlaven en castellà. La veritat, crec que no ens deuria tenir en molt bona consideració. Per cert, també hauria volgut saber quina cara els deuria quedar als catalanoparlants mal educats que li parlaven en castellà quan veien, a posteriori, que a la nostra taula la cambrera parlava un perfecte català.

A Catalunya, gràcies a l’arribada de milers d’immigrants, els catalans hem tingut l’oportunitat de rebre’ls i acollir-los mostrant-los tal com som, catalanoparlants, però desgraciadament molts de nosaltres hem escollit i preferit donar-los la benvinguda amb una llengua que no és la nostra. No només no els hem acollit de manera incorrecta i els hem mostrat que mai no seran dels nostres sinó que han dificultat la relació entre ells i els que hem optat per no moure’ns de la nostra llengua.

Recordo també fa uns 7 o 8 anys que en una visita turística a Barcelona vaig decidir anar amb ma filla al Port Olímpic perquè havia llegit que hi havia un vaixell d’estalvi energètic que feia una visita prop de les costes de la ciutat. Quan em vaig acostar a demanar informació al mostrador només de dir Hola (amb O oberta, perill!), bon dia, una noia tot joveneta i simpàtica em va dir en castellà amb lleuger accent francès, No le entiendo, puede hablar en castellano, ¿por favor?. Com que ella no en tenia la culpa jo vaig somriure educadament i li vaig dir que no calia, que gràcies per tot. I amb ma filla vam girar cua.

Ma filla, que ja tenia 5 o 6 anys, em va preguntar, Papa, per què no li has parlat en castellà si tu saps parlar-lo? Estimada, filla, també podia haver-li parlat en francès però no vull donar diners a una empresa que no respecta la meva llengua. La culpa no és d’aquesta noia sinó de l’amo de l’empresa que vol els nostres diners i ens exigeix que canviem de llengua.

Vam caminar 30 minuts fins arribar a peus de Colón per agafar els clàssics ‘Golondrinas’ on vam ser atesos, òbviament, en català. Ja sé que que vaig escollir el camí més difícil però era estiu i estàvem de vacances i teníem tot el temps del món. I sé que en ple estiu i amb una nena de 5 anys caminar 30 minuts fou una mica pal i més quan ho teníem la visita de plaer a tocar però per mi fou una manera d’educar ma filla sobre la importància del respecte a la nostra llengua.

Avui dia sé que ella que estava el curs passat en una escola amb majoria de castellanoparlants, ja fos en fase espanyol ja fos en fase nouvingut que parla en castellà, ella parlava sempre en català i, de fet, a vegades em comentava rient i mig emprenyada com la típica companya independentista catalanaoparlant quan discutia amb el clàssic gitano espanyol racista i masclista se li dirigia en castellà. Per plorar! Lamentable! Un analfabet espanyolista, masclista i racista (Mi madre en casa está en la cocina y mi padre en el sofá, jajajajja) provocava que una catalana, encara que fos per fotre-li la bronca, li digués tot en castellà. Primer gol a favor pel racista espanyol abans de començar el partit.

I anècdotes d’aquest tipus en podria explicar un munt i no us diria res de nou. Recordo també amb ràbia un dia que en el Boet vam coincidir amb un polític catalanoparlant d’IcV i vam fer un partitdet de bàsquet amb els seus fills i una noia catalana negra del barri. Sabeu en quina llengua parlaven el gran polític dasquerras i els seus fills a la nena més fosca que nosaltres. Exacto, en la lengua del imperio. Sabeu en quina llengua li parlàvem ma filla, que deuria tenir en aquella època 11 anys, i jo. Justa a la fusta, en català. Sabeu en quina llengua ens parlava la nena negra? Molt bé, en català. I sabeu en quina llengua parlàvem els 5 blanquets de pell entre nosaltres? Molt bé, en català! I ara la pregunta final, aquella nena catalana de color més fosc que nosaltres, què deuria pensar de l’imbècil d’IcV i els seus fills quan veia que amb nosaltres parlaven en català, entre ells parlaven en català i canviaven de llengua quan parlaven a ella? (Prefereixo no respondre perquè el capità Haddock quedaria com un pobre sant)

Hi ha molta gent que considerar que si veu algú amb aires orientals, de color negre i latino cal parlar sempre en castellà perquè així s’eviten possibles problemes de comprensió o problemes de rebuig “En castellano”. Jo tinc dos arguments que considero més rotunds.

El primer de tots és que tinc una cosina d’origen xinès (fou adoptada) i només de pensar que algú li parla en castellà perquè li veu trets asiàtics em crispa i fot dels nervis. Quants cops li deuen haver parlat en castellà catalanoparlants perquè consideren que és una noia xinesa? I com ella hi ha milers de nens catalans de família catalanoparlant que tenen trets asiàtics, sud-americans i subsaharians. Només de pensar que algun d’ell se sent discriminat pel color de la pell o pels trets facials em fa parlar SEMPRE en català a tothom encara que pugui pensar que fa 100 anys seria obvi que no se’l consideraria pas català. Avui dia, sí.

El segon cas també és un win win. És la millor manera per detectar i discriminar gent educada de gent mala educada. Una de les poques diferències que faig jo en les persones és dividir-les en dos grups, educades o mal educades. Si parlo sempre en català és la millor manera per diferenciar-les perquè si algun dia em trobo algú que no m’entén de la manera que ell m’ho faci saber serà la millor manera per catalogar-lo. Si algú educadament em diu que no m’entén no m’és cap problema ja que més o menys parlo i em puc fer entendre en, mínim, 5 llengües. I llavors és quan activo els meus recursos per fer-me entendre. Però si a l’altra banda denoto un mal educat, algú que se n’aprofita de tot allò que he denunciat prèviament i veig que és un feixista i/o espanyolista que vol imposar-me la seva llengua, por cojones, llavors regalo tot el meu menyspreu i rebuig:

Ho sento, encara no ha nascut el fill de puta que em faci canviar de llengua.

Per tant, escandalitzem-nos tant com vulguem perquè els joves avui ja no parlen en català però posem-nos el mirall al davant i preguntem-nos quin camí els hem mostrat nosaltres, abans, quan ells eren menors d’edat i nosaltres érem el seu model i el seu exemple a seguir.

Usos lingüístics dels joves de Barcelona. Part II.

Si en l’article sobre els usos lingüístics dels joves de Barcelona. Part I remarcava que una de les raons principals per la lenta desaparició del català es deu al fet de no només no tenir un estat que el protegeixi, i dicti tot ple de lleis per fer-lo part activa de la societat, sinó de tenir tot un estat, amb totes les seves estructures, en contra. Els catalans catalanoparlants som ciutadans de segona ja que assumim que se’ns pot obligar a canviar de llengua ja sigui en un bar, en el metge, jutjats o, si hem de renovar papers, policia. Davant d’aquesta situació molts catalans ja opten d’entrada per no buscar-se cap problema i, davant del dubte, canvien de llengua per estalviar-se possibles problemes.

Si a Catalunya vingués una nau extraterrestre a visitar-nos caldria explicar-los que la llengua de canvi és la mateixa que l’estat espanyol porta més de 3 segles intentant imposar contra un munt de generacions de catalans. I ningú no pot negar que no ho està aconseguint. Si fa 50 anys encara es podien trobar catalans que no sabien parlar en castellà avui dia ja és una tasca impossible ja que, gràcies a dues dictadures i lleis dictades en una suposada democràcia, avui tots els catalanoparlants som bilingües però paral·lelament els castellanoparlants són lliures de ser bilingües. És voluntari i, de fet, a Catalunya hi ha milers d’espanyols i, fins i tot, catalans (perquè han nascut a Catalunya) que poden viure plàcidament sense cap problema sent monolingües espanyols. Fins i tot per trobar feina. Aquest monolingüisme és impossible de portar a terme per part de cap catalanoparlant.

Castellanoparlants contra el català

En aquesta segona part de l’article publicat fa dos dies voldria remarcar com un dels handicaps contra la llengua catalana és l’actitud colonial de molts castellanoparlants que han vingut a viure a Catalunya o que, en molts casos, també ja hi han nascut.

Fins fa ben poc molts catalans assumíem que la dreta espanyola era contrària a un ús normal de la llengua catalana i ningú ho posava en dubte. Només cal veure què han perpetrat a zones catalanoparlants com el País Valencià per copsar que la dreta espanyola anhela la desaparició del català i per portar a terme aquest fet combatien l’ús de la llengua o si calia s’inventaven absurditats com que el valencià és una llengua diferent a la catalana.

La victòria del feixisme espanyol es pot comprovar quan visites entitats públiques espanyoles i te n’adones que ofereixen versió en valencià diferenciada del català. És una llàstima llavors que no ofereixin versions diferenciades del castellà i l’andalús, per posar un exemple, ja que demostraria que són completament estúpids i analfabets però no pas uns maleïts catalanòfobs. Si només diferencien dialectes catalans però no diferencien dialectes castellans deixen ben clar que sí, són estúpids i retardats, però alhora, molt més perillós, catalanòfobs i genocides lingüístics de manual.

És ben curiós, per cert, que si català i valencià són llengües diferents mai no s’hagi potenciat un diccionari català-valencià valencià-català per poder-lo tenir a mà quan un català vol entendre les cançons de Raimon o d’Obrint Pas o quan un valencià vol entendre les cançons de Sopa de Cabra o Lluís Llach. A saber com es comuniquen, entre ells, catalans i valencians!

Per tant és obvi que tothom a Catalunya ha tingut sempre ben clar que al davant de la defensa de la llengua catalana tenim al front la dreta espanyola però allò que sempre es passa de puntetes (sobretot en el sector federalista) és remarcar que l’esquerra espanyola no és gaire diferent, en el tema de la llengua, dels seus germans de dretes.

• Escolti, no digui bestieses que a finals dels anys 70 en Llach, en Raimon, la Maria del Mar Bonet i en Serrat triomfaven a Madrid i altres ciutats nacional espanyoles cantant en català (perdó, en el cas del Raimon cantava en valencià, ja no ho recordava)…

I és cert, l’esquerra espanyola sempre que pot ens fot la matraca que a finals dels anys 70 havien anat a un concert del Raimon a Madrid i que cantaven Diguem NO. També cantaven l’Estaca, menjaven pa amb tomàquet i es fotien una palla mirant la Maria del Mar Bonet. Perfecte, i gràcies per perdonar-nos la vida!

Ja és curiós però que si Espanya a finals dels anys 70 era tan oberta a la llengua catalana 40 anys més tard la llengua catalana és completament absent de TOTS els mitjans espanyols. Si vius a Madrid no saps què collons canten o escriuen a Catalunya a no ser que pensis en Estopa i altres cantants espanyols que per raons migratòries van néixer a Catalunya. Ep, que són tan catalans com tu. Sí, sí!

No només Espanya gira l’esquena a la cultura catalana (alguns diran que és una merda i avorrida. Com si la puta movida madrileña, per posar un exemple la coneix algú fora d’Espanya) sinó que si un polític català fa unes declaracions, en una mostra de respecte i evolució, li exigeixen que les torni a dir en castellà perquè es veu que a Espanya són mig retardats i analfabets i poden llegir en castellà les paraules d’un francès, anglès o alemanys però ai, ecs, uiii, quin fàstic haver de llegir subtítols si parla un puto catalán.

¿Cal recordar que quan en Pep Guardiola començava la seva carrera d’entrenador va tenir més d’una enganxada perquè hi havia periodistes (alerta, periodistes!, gent amb estudis) que s’escandalitzaven que contestés en català a un periodista català perquè com tothom sap el català és un insult si es parla fora de Catalunya? I si no em falla la memòria li passà a un entrenador del Lleida o del Girona. Si això els passava a gent reconeguda i amb prestigi no cal ser gaire llest per saber què deuria passar al català de carrer. Què li deuria passar als comercials catalans en les seves visites a Espanya? Què els deuria passar als empresaris catalans en les seves visites a Espanya quan deurien parlar, ohhhhh, en català als seus companys de feina o per telèfon?

L’esquerra colonial espanyolista, catalanòfoba i genocida cultural

Torno a Catalunya perquè avui voldria remarcar un missatge perillós i pervers de l’autoproclamada esquerra NO nacionalista de tradició castellanoparlant.

Deixo escrits dos tuits trobats ahir a la xarxa. Un d’ells és un conegut tuitaire proper als comuns que es fa dir Oriol Güell i Puig, nom i cognoms catalans per remarcar que suposadament representa allò tan etnicista i txètnik que sempre tenen al caparró l’esquerra colonial espanyolista, els vuits putos cognoms catalans. Hi ha qui diu que darrere del compte hi ha l’Ernest Urtasun tot i que jo dubto molt que el polític d’IcV amb pinta de cromanyó i net de franquista navarrès tingui tant temps lliure com per perdre’l a Twitter. Tot i això tothom assumeix que és una bona representació d’allò que pensen molts seguidors i votants comuns (aquella famosa equidistància quan la policia espanyola rebentava caps catalans perquè ells sempre tenien la gran visió de veure en el policia un pobre treballador explotat espanyol i en el cap de la senyora catalana una puta burgesa de merda que ja li estava bé que li haguessin petat el cap i encara gràcies que no li havien entaforat un tret entre cella i cella com haurien fet en el 1936).

Val a dir que per aquests comptes d’esquerra espanyola tots els castellanoparlants de Catalunya són pobres oprimits i explotats pels pèrfids catalans, burgesos, explotadors i supremacistes. Encara que el policia violent i catalanòfob, que xiscla ple d’odi A POR ELLOS, tingui un bon sou i encara que la senyora, amb el cap rebentat a hòsties, sigui una pobra vídua que cobra una pensió de merda per a ells com que parla en català és una pura burgesa que caldria exterminar. Bé, exterminar ara ja no perquè ja no som en el 1936 perquè sinó…

Si veieu el tuit és 100% comuns. Fan creure que els castellanoparlants a Catalunya també són víctimes igual com els catalanoparlants.

Per què tant de cinisme?

És obvi. Tot i voler fer creure que es diu Oriol Güell i Puig aquest desgraciat no deixa de ser el clàssic espanyol que ha nascut a Catalunya, de pares espanyols, segurament de barriada popular que han germinat un odi ètnic contra el poble que els va acollir. Aquest odi es verbalitza en lligar llengua catalana i burgesia quan haurien de saber que molta burgesia catalana catalanoparlant quan van entrar les tropes franquistes espanyoles en el 1939 van fer allò que fa bona part d’una societat vençuda i derrotada, adaptar-se al vencedor. ¿I com s’havia d’adaptar un català en el 1939 a les tropes franquistes? Enterrant la llengua catalana i parlant en castellà per no molestar el nou règim i, per interessos econòmics, poder grimpar dins la nova realitat. Però caldria remarcar de nou que es va haver de canviar de llengua perquè hi havia un genocidi cultural contra els catalanoparlants.

És en aquest moment on el comentari d’aquest miserable mostra tota la seva immundícia. Cal recordar a aquesta cínica esquerra espanyola que fins el 1975 els nens catalans havien de ser batejats en forma castellana? Això s’explica a escola? Això s’explica a Europa? No estaria pas malament remarcar-ho perquè molts castellanoparlants que es disfressen de víctima quedarien ben retratats com allò que són. Còmplices. Txètniks. Etnicistes. Espanyols. Catalanòfobs.

També és cínic no voler veure que en la demanda (electoral, sí, són partits polítics) d’ERC contra Ada Colau va lligada a la dramàtica situació de la llengua catalana en el jovent barceloní. És a dir, els ‘Oriol Güell’ de Catalunya no només no reconeixen la víctima sinó que volen fer creure que els agressors són la víctima. Pervers, sinistre i mesquí.

Per cert, Ada Colau hauria d’explicar-nos si en el cas que els seus pares haguessin emigrat a París i no pas a Barcelona, com l’Anne Hidalgo, alcaldessa parisenca, faria servir el castellà com fa ella per enviar missatges de solidaritat, per exemple, a les dones iranianes?

Si Ada Colau, que sempre es disfressa feminista, ‘dasquerras’ i revolucionària, no se n’adona que acaba tenint el mateix discurs lingüístic que els seus germans franquistes d’extrema dreta vol dir que no sap on van emigrar els seus pares ni té cap bri de respecte amb la cultura i llengua perseguides per un estat, que, ai las, curiosament és el mateix que el seu puto país d’origen. Realment és molt trist que algunes que van de feministes, i que saben reconèixer molt fàcilment l’agressor masculí, en el cas de la llengua catalana no sàpiguen o no vulguin veure qui és la víctima i qui és l’agressor. Calla que no hi hagi un conflicte d’interessos per raons de llengua materna i d’origen, oi, Colau i “Oriol Güell”?

Un altre tuit que he trobat aquesta nit també fa entre riure i plorar. Tot i voler tenir el punt equidistant de buscar consensos no deixa de ser patètic i vomitiu. Aquell miserable que afirma que el català s’ha convertit en una llengua política i que per això molta gent renuncia a parlar-lo. És a dir, si no es parla català és per culpa dels catalanoparlants.

Això voldria dir que si a una dona li foten d’hòsties caldria que estudiés molt bé què ha fet prèviament no fos cas que fos culpa seva. Es veu millor així? Aquest discurs repel·lent i sense cap ni peus fa molt de temps que triomfa en el sector nacional feixista espanyol ja sigui vomitat per gent de dretes com vomitat per gent d’esquerres.

Recordo un altre cop que la dreta espanyola no amaga les ànsies d’esclafar la llengua catalana i que, d’aquesta manera, pugui acabar sent una anècdota històrica com podria ser la llengua aragonesa però alerta que aquest anhel també és ben present en el marc mental de l’esquerra espanyola. Molts d’ells, com que saben que no es pot ser d’esquerres i alhora un genocida cultural i lingüista, ho han de disfressar amb altres arguments (per això són molt més perillosos i perversos que els seus germans de dretes).

És a dir, jo, abans parlava català però en el moment que és imposat opto per no parlar-lo mai més. Aquesta merda d’argument no sé quants cops l’he llegit. Si els catalanoparlants actuéssim EXACTAMENT IGUAL com fan ells voldria dir que tots els catalanoparlants nascuts entre 1939 i 1975 no parlarien mai castellà perquè el castellà fou una llengua antipàtica que els fou imposada. I en molts casos, a hòsties!

· Ei, colonos espanyols, us imagineu que a Catalunya us fotéssim d’hòsties per parlar en castellà? No? Doncs a nosaltres ens ho fèieu, vosaltres, castellanoparlants!

· Ei, colonos espanyols, us imagineu que a Catalunya us fotessin una multa per parlar en castellà? No? Doncs a nosaltres ens ho fèieu, vosaltres, castellanoparlants!

· Ei, colonos espanyols, us imagineu que a Catalunya us obliguessin a parlar en català a l’anar a posar una multa als Mossos? No? Doncs a nosaltres encara ens ho feu, vosaltres, castellanoparlants!

· Ei, colonos espanyols, us imagineu que a Catalunya us obliguessin a parlar en català a l’anar a comprar el pa? No? Doncs a nosaltres encara ens ho feu, vosaltres, castellanoparlants! – Pan? Café con leche? Català, no t’entenc!

· Ei, colonos espanyols, us imagineu que a Catalunya us fotessin parlar en català quan us entrevistés un mitjà de comunicació català? No? Doncs a nosaltres encara ens ho feu, vosaltres, castellanoparlants! – Nos lo puede decir en castellano, es para Tele5!

· Ei, colonos espanyols, us imagineu que a Catalunya us truquessin a casa vostra i us exigissin parlar en català perquè us volen vendre un producte i si no canvieu de llengua i seguíssiu parlant castellà us insultessin i us engeguessin a la merda? No? Doncs a nosaltres encara ens ho feu, vosaltres, castellanoparlants! Hola, le llamaba por si le interesaría una oferta de… Perdoni, no m’interess… Oiga, no le entiendo, en castellano, que esto es España, hijo de puta! (I pengen)

· Ei, colonos espanyols, us imagineu que a Catalunya portéssiu el vostre nen de 3 anys al pediatra i us diguessin que no us entenen i que si de cas feu de traductor entre el vostre fill i la pediatra? No? Doncs a nosaltres encara ens ho feu, vosaltres, castellanoparlants! (Hola, ¿cómo te llamas, guapo? Perdoni però no entén castellà… Ah, no entiende el castellano, ¿y eso?

Molts castellanoparlants no entenen que un nen de 3 anys de família catalanoparlant no parli castellà però ells no entenen que nosaltres no entenguem que algú amb carrera que treballa des de fa anys de cara al públic no parli la llengua del país que li dona treball i sou. Ja té collons peluts la cosa!

És a dir, encara avui els catalans hem de patir i suportar mostres de catalanofòbia i veiem com des de l’estat no es fa res per aturar totes aquestes agressions (i amb la total complicitat de les autoritats catalanes) que a sobre hem de suportar que un munt de feixistes, analfabets i miserables ens diguin que el català és una llengua que s’imposa i és antipàtica.

Evidentment que el català per a ells és una llengua antipàtica ja que ells han vingut en actitud colonial a un país que fa segles que reivindica la seva identitat, que no la vol perdre i la vol fer perdurar, i ells preferirien que juts al seu pas tots els catalanoparlants canviéssim de llengua per fer de la seva vida més còmoda i plàcida. És a dir, tu fots les maletes, canvies de país i de realitat però esperes, fill de la gran puta, que tothom s’adapti a tu per fer-te la vida més lleugera.

Puto colono de merda, ja podies haver entaforat la teva misèria a un altre país!

Usos lingüístics dels joves de Barcelona. Part I

Ahir a Twitter molta gent estava escandalitzada al llegir l’informe sobre la llengua habitual dels joves de Barcelona ja que van descobrir que a tots els barris el català és parlat per menys del 50% del jovent barceloní. Els dos únics barris on el català encara és llengua habitual entre el 40 i 50% dels joves són Sarrià-Sant Gervasi i Gràcia. Després hi ha tres barris on el català és llengua habitual entre el 30% i 40%, Les Corts, Horta-Guinardó i Eixample. I finalment en els altres cinc barris el català ja està per sota del llindar del 25%.

Per no burxar en la ferida no entraré pas a pregunta la qualitat d’aquest català entre el jovent ni entraré a preguntar quina és la llengua habitual entre el jovent barceloní si hi ha castellanoparlants en un grup perquè segurament els resultats del català serien més residuals i preocupants.

Ahir i avui hem vist de nou l’exèrcit de defensa del català xisclant irats dient que això no pot ser i que s’hi ha de posar remei. Com que l’informe és de l’ajuntament d Barcelona ells ja han mostrat 10 espectaculars mesures per mirar d’aturar l’agonia. Entre d’altres hi ha la creació d’uns Jocs Florals Digitals en noves literatures digitals (no rigueu, si us plau!); convidar influencers als instituts (aguanteu-vos el riure, va!); formar monitors de lleure en sensibilització per la llengua (és a dir, Ei, moni, a veure si parles en català, collons!); campanya Bon dia tingui per usar el català en comerços i unes quantes mesures més.

El problema de la lenta desaparició del català és una cosa que es veu clarament des de fa molt de temps i si algú treballa en escoles (no només a Barcelona) se n’haurà anat adonant clarament. Antigament era pràcticament impossible veure alumnes de primària que no parlaven en català i avui dia ja són majoria els alumnes monolingües castellanoparlants. El mestre ja pot fer tota l’explicació en català i fer les preguntes en aquesta llengua que un bon grapat d’alumnes, per la raó que sigui, únicament contesten en castellà.

Els precedents d’altres llengües

Hi ha qui diu que la llengua catalana únicament se salvarà si Catalunya té el poder d’un estat i pot defensar allò que li és propi, la seva llengua. Jo, pessimista de mena, diria que ni així. No sé si Catalunya esdevindrà mai un país lliure i sobirà però al pas que anem si algun segle ho aconseguim crec que serà semblant a Irlanda o Escòcia. És a dir, podrien arribar a ser països independents però que hauran perdut la seva llengua pròpia. En el cas d’irlandesos i escocesos no cal ser gaire llest com per afegir que dins de la lamentació de la pèrdua de la seva llengua i identitat com a mínim n’han adoptat una de prestigiosa amb la qual es poden desenvolupar en el món actual. Que ningú s’ofengui però els catalans substituirem la nostra llengua mil·lenària per la llengua castellana. Només cal anar 150 quilòmetres al nord i entrar a un munt de museus que comprovareu que una cosa és una llengua parlada per milions de persones i una altra una llengua amb prestigi que es pugui servir de molt fora d’Espanya i de Sud-Amèrica (i Miami!).

És a dir, fet per fet, si haguéssim de perdre la nostra llengua per guanyar-ne una d’aliena hauria estat molt millor haver adoptat el francès o l’anglès.

En aquestes dues imatges es pot comprovar la desaparició de la llengua irlandesa a Irlanda davant la força de l’anglès i en l’altra es pot comprovar un mapa similar amb l’escocès i gaèlic a Escòcia.

Percentages of mono- and bilingual Gàidhlig (Scottish Gaelic) speakers in Alba (Scotland) in successive census years.

Per si algú vol veure un mapa similar respecte el català he trobat una bonica gràfica on explica la desacceleració de l’ús del català en el segle XX i inicis del segle XXI.

Hi ha molta gent que és optimista i tot i veure davallada constant en l’ús de la llengua (recordeu que fa 120 anys era d’un 90% i ara ja estem parlant que a zones de Barcelona no arriba ni al 5% en els joves) continuen afirmant que gairebé tothom l’entén i el parla. És curiós però que no hi ha dia que si algú perd el temps mirant les notícies se n’adonarà que apareix un munt de gent que viu a Catalunya i si una tele o ràdio catalana els entafora un micro al davant de la cara parlen en castellà. I ja només és gent del carrer triada, suposadament a l’atzar, sinó que cada cop més trobem a un munt de mitjans catalans periodistes, repeteixo, PERIODISTES!, que opten per fer la seva secció en castellà o bé fan una barreja constant entre català o castellà i ja no saps en quin cony de llengua parlen. Com les zebres, són negres amb ratlles blanques? O bé les zebres són blanques amb ratlles negres?

Un dels problemes en la pèrdua d’ús del català és que com a bons catalans no volem mirar els problemes de cara ni parlar sense embuts. Per tant una de les grans preguntes és si la disminució de l’ús del català és qüestió de l’atzar, perquè Déu ho vol (pels creients) o potser hi ha altres ítems que no considerem perquè ens fan por posar sobre la taula o ens molesta tenir en compte?

Llengua sense estat

Per mi un dels factors més rotunds pels quals el català disminueix de manera brutal i sense aturador és perquè NO té un estat que la protegeixi. És la raó principal. Si Catalunya fos un estat òbviament se suposa que els seus màxims dirigents intentarien, sense tenir les mans lligades, fer allò que fa qualsevol estat, protegir la seva llengua. Mireu sinó com salten els francesos quan els americans no paren d’envair Europa amb les seves pel·lícules (moltes d’un nivell infectes i lamentables) que fins i tot van arribar a fotre quotes per salvar el seu cinema, és a dir, la seva llengua.

Els catalans no és que no tinguem un estat que no ens dona suport sinó que, encara molt pitjor, tenim tot un estat que ens va A LA CONTRA. No perdré ara el temps a recuperar l’article 3.3 de la constitució dels espanyols, aquell que diu que s’ha de protegir la riquesa de les llengües minoritàries que Espanya, ja sigui en dictadura o “democràcia,” sempre ha fet tot el possible per invisibilitzar, reduir, prohibir, perseguir o no permetre que l’ús de la llengua catalana sigui habitual i normal com si ho és el castellà.

Només cal comprovar com encara avui en el Congreso i Senado espanyol s’obliga els polítics catalans a parlar en una llengua que no els hi és pròpia, el castellà (recordeu el mapa de les llengües a Catalunya en el 1900, 90% català i 10% castellà). En cas que un polític català es mantingui digne i ferm en defensa de la llengua (aquella amb què diu T’estimo als seus fills i pares) la resposta dels polítics espanyols és advertir-lo (de fons fins i tot se senten crits dels més ultres), recriminar-li actitud i, si cal, retirar-li la paraula. Això ho faran tant els famosos polítics de dretes espanyols com els simpàtics polítics del PSOE que encara avui, a Catalunya, un munt d’imbècils justifiquen i blanquegen. Desgraciadament els polítics que enviem a Madrid no tenen ni la valentia ni la dignitat (són polítics, tampoc n’espereu gaire cosa) com per muntar una estratègia comuna per activar, d’un dia a l’altre, una campanya per fer una acció tan simple i bàsica com de parlar SEMPRE en català en el Congreso i Senado fins aconseguir que Espanya canviï l’estúpida norma repressiva. I mentre no ho portés a terme caldria fer una bola gegant en què l’escàndol comencés a arribar a Europa. ¿Espanya voldria donar la imatge a tot Europa que en el seu parlament es tanca la boca als polítics catalans i se’ls acaba expulsant de la tarima? ¿Aquest és el missatge que les institucions espanyoles voldrien donar a tots els catalanoparlants que encara avui pertanyen a Espanya? ¿Segur que seria el català la llengua antipàtica i imposada com vomiten cada dos per tres els feixistes espanyols? ¿Per què no es comença a plantejar la lluita per la llengua com una batalla on s’ha de deixar ben clar qui és l’agressor i qui és la víctima? ¿Per què sempre permetem que el feixisme espanyol mantingui el relat estúpid i fals que el castellà és perseguit a Catalunya quan seria tan fàcil de desmuntar com buscar la confrontació directe per deixar-los, a ells, com allò que són, colonos que porten dècades imposant la seva llengua?

Algú amb veu soferta i buscant un punt de trobada podria dir que ‘el castellano es la lengua común de todos los españoles’. I davant d’aquesta estúpida i lamentable afirmació, de tics franquistes mai no he vist els polítics catalans saltant ofesos explicant que SI avui el castellà és ‘lengua común’ és gràcies a imposicions lingüístiques perpetrades durant dues dictadures que gairebé han durat mig segle. Quan algú afirma alegrement que ‘nos hemos de comunicar en la lengua común’ se li hauria de recriminar que és un insensible sense empatia que se n’aprofita d’un intent de genocidi perpetrat pel franquisme espanyol durant 40 anys. Aquí no ens hauria de tremolar la contundència perquè és de calaix que si a Espanya avui tothom parla castellà és GRÀCIES a la violència franquista. D’això n’estan orgullosos? (No dubteu pas que la majoria us diran que sí o, molts, ho pensaran)

… [continuarà]