Després d’un parell de dies a Roma, dilluns passat, 3 d’abril, i després de portar en els nostres peus 26 km caminant durant tot el dia ma filla i jo vam decidir aturar-nos un moment per prendre una beguda. Principalment, tot s’ha de dir, perquè jo volia pixar tot i que no quedava gaire estona per arribar al nostre hotel.
Vam veure una cafeteria una mica ‘cutre’ però a mi ja m’anava bé per solucionar la meva necessitat més urgent. Vam seure en una taula i vam demanar a una cambrera una aigua i una ampolla de Coca-Cola zero. Com que em molesta el fum del tabac tinc per costum anar a les taules de l’interior i mentre preníem la nostra beguda em vaig adonar que a fora hi havia una taula amb una dotzena d’adolescents.
A l’hora d’anar a pagar em vaig atansar a la caixera que ens havia servit i li vaig preguntar quant costava tot. 9.5 €. Com? 9,5 €. Jo vaig pensar que s’havia equivocat però al repetir-me el valor li vaig demanar quant costava l’aigua. 1.5 €. Llavors, la Coca Cola, quant costa? I aquí ella es va tancar en banda i em va dir que no sabia el valor. Jo fins aquell moment seguia pensant que hi havia hagut algun error i, sorprès, li vaig tornar a preguntar, amb el meu italià macarrònic. A veure, treballes aquí i no em saps dir quant costa la Coca-Cola? No ho entenc!
De cop i volta a la barra va aparèixer un noi que fins aquell moment havia estat assegut a una taula al fons del cafè. Em va dir que què passava i jo li vaig tornar a preguntar que què costava la Coca-Cola ja que no entenia el preu desorbitat. Ell amb cara de pomes agres em va dir que la meva pregunta era ofensiva i que ni me l’hauria de contestat. Jo vaig insistir a saber el preu. Ell llavors em va començar a dir, de mala gana, que si calia que m’expliqués que tenia dues treballadores i que les havia de pagar i que la Coca-Cola valia 3 euros però que si me l’havien servida a taula es cobrava un servei. Que si ho hagués agafat de la nevera el preu a pagar eren 3 però que en el moment que seia a la taula es cobrava el servei. Llavors li vaig preguntar de nou si era veritat que em cobrava 5 € per portar una cola i una aigua a la taula. Ell seguia insistint, ofès, que sí, que allò era el centre de Roma i que no sabia d’on venia jo però era el servei que ell cobrava. Jo li vaig contestar que portava 3 dies a Roma i que era el primer cop que em fotien un robatori d’aquella magnitud ja que a altres restaurants m’havien cobrat 2 euros pel servei (un per persona durant tot un dinar o un sopar) però que ho assumia i ho tenia clar sobre un valor total de 40 euros, per exemple, en un restaurant però que en aquell cas pagava més que no pas allò que havia consumit. I, de pas, li vaig dir que en el meu país d’allò se’n deia robatori.
De fet aquell mateix dia jo havia pres un parell de cafès a la barra en cafeteries diferents perquè ja sabia que era allò que solen fer els romans i perquè és lleugerament més barat. Lleugerament.
Com que la conversa no portava enlloc i vaig veure que no en trauria res de positiu vaig fotre el camp i vaig fer un parell de fotos a l’establiment. Mentrestant ma filla em feia notar que la taula d’adolescents de fora també s’estaven passant la seva factura amb cara d’incredulitat.
Una hora després encara estava emprenyat per la cara d’imbècil que m’havia quedat i per com m’havia deixat enganyar per aquell lladre mafiós. Ja a l’hotel em vaig dedicar a buscar, per curiositat, què en deien pàgines com Tripadvisor o el servei de Google (eines que jo no utilitzo mai).
Caffè L’Eliseo. Via Nazionale, 188 00184 (Roma) +39 06 9522 7948
Així per començar vaig descobrir que tenien un brillant 2 de 5 en valoració.
I un munt de comentaris, més de 200, que parla de robatori, estafa i atracament.
Com que la mala llet no me la treia ni amb pintura em van venir mil idees al cap. Una d’elles ja no la podia portar a terme perquè es tractava d’haver aprofitat quan pixava en el lavabo per haver pixat fora de la tassa, deixar-li el terra ple de pixum i al sortir comentar-li que els 5 euros del servei se’ls podia anar a cobrar al WC. Massa tard!
Tot i això vaig decidir fer una trucada per tornar-lo a engegar a la merda després d’haver llegit els comentaris del Tripadvisor però no van despenjar el telèfon.
Al dia següent com que havíem de passar per davant de la cafeteria (Via Nazionale, 188) vaig decidir entrar per comentar-li al cambrer la meva descoberta del Tripadvisor. Problema? Estava molt ple i mentre el cambrer estava cobrant li vaig dir que havia vist l’atracament que tenien muntat gràcies a les xarxes socials. Ma filla em va fer notar que aquell senyor amb qui parlava, també barbut però amb pèl canós, no era el mateix del dia abans. Així que el paio no deuria entendre res i jo vaig fotre el camp.
Però no acaba aquí la preciosa història. A la tarda, quan tornàvem pel mateix carrer, li vaig dir a la meva filla que tornava a entrar (sóc així de tossut) i quan vaig veure el barbut li vaig comentar de nou el rotllo de l’atracament de 5 euros del dia abans. Per sort ma filla era darrere i em va dir: Pare, et tornes a equivocar, el senyor d’ahir és el de la caixa.
I, cony, era cert. Era el jove d’ahir amb la mateixa samarreta groga. Em vaig atansar a ell i li vaig començar a dir que el felicitava pel 2 de 5 en el Tripadvisor. Ell, indiferent, em deia. Sí, i? i jo seguia. No, encara millor l’1,7 sobre 5 del Google. I ell, replicava. Sí, i què? I jo li deia que res, que havia rigut molt amb els comentaris que els deixaven com uns lladres. Sí, i què? Doncs res que podries posar un cartell aquí fora del local dient que sou uns lladres.
Com que ja havia fet tot allò que havia de fer (descarregar la mala llet i traspassar-li al fill de la gran puta que li haurien de tancar o cremar el local) vaig sortir del cafè i mentre sortia deia en veu alta a clients que just entraven, Vigileu perquè us robaran quan aneu a pagar.
Llavors em vaig mig girar i vaig veure que a la porta del local estava el barbut canós agafant el barbut lladre (es veu que havien sortit darrere meu) i ma filla que no parava de mirar enrere em deia que el vell estava agafant el jove perquè volia venir cap a mi. Jo li vaig dir, Que vingui, cap problema, diria que ben a prop ahir vaig veure una caserna de la policia. I li vaig dir a ma filla, No el miris, és com aquells gossos que borden molt però no fan res. Tot i que per dins, òbviament, jo no les tenia totes.
Quan portàvem uns 300 metres caminant ma filla encara es girava i em deia que el paio encara era fora mirant-nos. Doncs molt bé, jo no em penso pas girar. Que es foti!
Així que amics, amigues i amiguis si aneu a Roma ja sabeu quin local heu d’evitar. O si voleu podeu anar a pixar i cagar en els seus lavabos, deixar les parets plenes de merda i al sortir dir. Ep, lladre mafiós, si vols en el lavabo tens feina a fer!
Léo Taxil 