Sortir de l’armari d’Antoni Puigverd

Avui 3 d’agost del 2018 era a una cafeteria i quan era llegint La Vanguardia, després de la lectura de l’article pro monarquia espanyola ridícul i absurd del notari López Burniol, he anat a espetegar al gran sermó del mossèn Antoni Puigverd.

Sortir de l’armari  

El primer paràgraf explica que Galeano afirmava que es pot canviar d’ideologia, de parella o de creença religiosa però que mai es pot canviar d’equip de futbol. Segons mossèn Puigverd és fals.

Cert, jo conec gent que han fet canvi d’equips de futbol.

L’Antoni Puigverd parla de dos escriptors amics seus que han fet canvi d’equip. El primer és un escriptor que s’ha fet del Barça ja adult i ha abandonat la seva afició perica de la infantesa. Els diversos casos que he conegut jo van pel mateix camí. Nois que de joves eren periquitos i que ja de grans s’han fet del Barça. El segon cas de mossèn Puigverd ha fet el camí contrari. De ser del Barça ha abjurat de la fe blaugrana per abraçar la fe de l’equip periquito.

A partir d’aquí Puigverd ens exposa la seva experiència sobre el tema Canvi d’equip de futbol.

“D’adolescent, jo era tant del Barça com de l’Espanyol. Sempre m’ha agradat complaure els amics de cada bàndol”

Ara molts entendran que mossèn Puigverd sigui català i espanyol ja que si fot coses tan estranyes com ser de dos equips que són rivals ja demostra quina coherència té muntada en el seu privilegiat cervellet. Suposo que quan s’havien d’enfrontar esperava un empat sense gols. O potser un empat amb 25 gols per equip per poder gaudir (25×2) 50 cops.

La segona part és quan m’he pixat de riure tot sol a la cafeteria. Si ell era del Barça i Espanyol no era per cap sentiment personal o per herència familiar que és com se solen formar seguidors. Per això generalment els seguidors de l’Espanyol són de l’Espanyol perquè els seus pares ho eren. Una mica com els toreros o els Guardia Civil. I ben lògic que sigui així. Cadascú sol començar a ser allò que ha mamat a casa i ja de gran opta per seguir igual o per fer el canvi.

El meu dubte amb Antoni Puigverd és el raonament que escollí equip per complaure els seus amics. M’agradaria saber què hauria fet un Antoni Puigverd amb una classe a escola o amistats on un fos del Barça, un de l’Espanyol, un del Real Madrid, un altre del PSG i un del Badalona CF. Per tant el criteri d’Antoni Puigverd en política i esport ja comença a veure’s reflectit si vol complaure la gent que l’envolta.

“Amb els anys, el joc dels pericos, de tan gris,em va avorrir. I tot i que l’estil del Barça guanyador inicialment em fascinava, després se’m va fer insuportable a causa de l’enfigassada retòrica que segrega. Em refereixo a la infinita quantitat de prosa cursi dedicada a glossar la suposada reinvenció cruyffiana del futbol. Es va arribar a dir
que el Barça de Guardiola era la traducció lúdica de la física quàntica!” 

En aquest punt podria arribar a coincidir amb el mossèn ja que tot i ser del Barça quan veig la desproporció informativa respecte altres equips o esports a vegades els he arribat a agafar molta ràbia. De fet fa molts anys vaig arribar a escriure una carta al director a un diari generalista que fou publicat on em preguntava que perquè a les notícies s’havia d’informar, amb imatges incloses, quan els jugadors del Barça anaven a jugar a qualsevol ciutat o país. Calen imatges dels jugadors arribant a l’aeroport? I després afegia que per no ofendre altres equips es feia el mateix amb l’Espanyol.  que si un jugador estava lesionat o no entrenava perquè tenia cagarrines era tan important que ens ho havien de fer saber a les notícies. És una queixa que faig cada dos per tres i que encara mai ningú m’ha respost. Després per acabar la carta feia la conya de perquè no es feia el mateix amb actors de teatre i a les notícies se’ns ensenyaven imatges de com els actors i actrius arribaven al teatre corresponent. O si a les notícies no ens podrien informar de quan un actor tingués mal de ventre i no pogués actuar. Però es veu que en aquest cas es considera que no és pas important perquè ja se sap que els de les notícies saben què vol el públic. Com algun cop alguns m’han dit. És a dir, aquelles notícies absurdes que haurien de ser en els programes o en diaris esportius consideren que és ben normal que se’ls hagin d’empassar tots. Els agradi el futbol o no. O que encara que els agradi creguin que tampoc cal que cada dia ens expliquin què collons ha passat al puto entrenament del Barça. O quan dic Barça puc dir altres equips perquè d’un temps ençà al·lucino que a les notícies de TV3 m’ensenyen imatges de l’entrenament del Real Madrid. I res, vas dinant i veus els jugadors del Real Madrid fent collonades i en Marcelo rient al costat de Benzema i CR7. I penses, CONY, AIXÒ SÓN NOTÍCIES, HÒSTIES! I ja per acabar, felicitar també els noticiaris de TV3 que tenen el bon criteri d’ensenyar-nos TOTS els gols la jornada de liga de futbol española. Que el Racing i el Betis han fet un partit trepidant sense gols, no patiu, que a les notícies de TV3 tindran 10 segons per ensenyar-vos un corner que podia haver canviat el rumb del partit. Un partit de merda de la jornada 21 que s’ha jugat a Santander.

Collons, Taxil, sembla que tinguis un trauma com amb els gossos…

“He envejat aquests equips britànics, madrilenys o italians que, en ple regnat de Messi, han guanyat el Barça o han coronat campionats sense proclamar revolucions  copernicanes”

Aquí el mossèn comença a mostrar el seu relat d’auto odi ja que diu que s’ha corregut quan altres equips han guanyat, molts cops amb mediocritat esportiva, a l’equip que se suposa que ell hauria d’animar.

És a dir, que hi hagi hagut premsa i especialistes mundials que hagin venerat el Barça de Guardiola i que l’hagin considerat un equip revolucionari i digne d’admirar provoca urticària al mossèn “catalanista”. a mi que el futbol m’era força indiferent i que sóc dels que quan hi ha partit a la tele si me’l perdo no passa res i que molts cops em mirava el Barça (els altres equip ni me’ls miro) de reüll amb una revista o diari a la mà reconec que amb el Barça de Guardiola em passà una cosa extraordinària que mai m’havia passat abans. Gaudir tant de l’espectacle que deixava el diari que sempre tenia entre les cames per gaudir de l’espectacle els 90 minuts sense perdre cap segon. Sí, senyores, amb el Barça de Guardiola ja no mirava el partit de refiló sinó que vaig optar a no perdre’m cap jugada. I gaudia mirant quan acabava el partit veure què deia la premsa. I sap, mossèn Puigverd quina era l’única premsa que no llegia mai. La premsa esportiva de Barcelona. Mai llegia ni l’Sport ni El mundo deportivo perquè eren tan hooligans que em fotien fàstic. Anava a la premsa espanyola, Marca i As, i mirava com sempre sempre sempre buscaven i emfatitzaven allò que no els agradava de l’equip català. Que si un penalt que no era. Que si un penalt a favor del Barça, que si tal jugador es mereixia targeta vermella…

I després ple d’orgull anava a premsa esportiva estrangera. L’equipe, La Gazzeta dello sport, diaris britànics, premsa argentina o brasilera, A bola. I em quedava amb els titulars i algun cop llegia què deien fent una lectura en diagonal i m’encantava veure com lloaven el futbol de l’equip del Barça. De l’equip de Guardiola. De l’equip català. I aquí, just aquí em sentia com un nen orgullós d’allò que considera que és seu. Com si parlessin de mi. I orgullós de ser del Barça i orgullós que el seu futbol fos admirat i aplaudit per personatges importants del futbol, tècnics i futbolistes i periodistes d’arreu i mostrant tota la seva admiració al futbol del Barça.

I quan tot això passava el senyor Puigverd preferia gaudir quan el Barça era derrotat per algun equip ple de diners que fotia un autobús just davant del porter o guanyava usant violència i aturant el joc blaugrana. Senyor Puigverd, gràcies per mostrar-nos el seu tarannà esportiu perquè descriu molt bé el Puigverd polític.

“Quan l’amanerament estètic es va fondre amb el patriòtic, vaig dimitir com a espectador”

Mossèn Puigverd va deixar de ser espectador del FC Barcelona quan segons ell el Barça es va fondre en patriotisme. Si no fos gaire estúpid o s’informés una mica o la ràbia acumulada li permetés sabria que la història del Barça va lligada a un amanerament patriòtic. De veritat que no se n’havia adonat abans?

De veritat que el senyor Puigverd no sabia que el camp del Barça fou clausurat durant 6 mesos per xiular l’Himno Real durant la dictadura de Primo de Rivera, el referent ideològic del líder de Ciudadanos? (Vaja, es veu que els seguidors del Barça això de xiular himnes espanyols ja ho porten a l’ADN)

No sabia el senyor Puigverd que el president del Barça, Joan Gamper, es va veure obligat a exiliar-se? (Recony, i jo que em pensava que això de catalans i exili era una cosa del segle XXI)

No sabia el senyor Puigverd que el Barça quan hi havia la guerra civil va portar a terme partits de futbol amistosos a l’exili?

No sabia el senyor Puigverd que el bando nacional espanyol va afusellar el president del Barça i dirigent d’ERC, Josep Sunyol?

No sabia el senyor Puigverd que quan va guanyar el franquisme la premsa nacional espanyola de Madrid com el diari Marca van proposar que el Barça, com a càstig per ser fidel a la república espanyola, fos anomenat España? (La simpatia de la premsa nacional espanyola madrilenya amb el Barça ja veieu que és tan antiga com la seva fundació)

No sabia el senyor Puigverd que durant el franquisme la directiva del Barça era imposada des de Madrid? Ara em podrà dir que això passava a tots els clubs. Cert. Però no em podrà negar que en el cas del Barça anava en contra de la majoria social del club. O això no li molesta gens ni mica?

No sabia el senyor Puigverd què significa el 0 a 5 del Barça de Cruyff? Política patriòtica!

No sabia el senyor Puigverd què va passar quan es va parlar en català en els anys 70 en els micros del Camp Nou? (això era política defensiva, mossèn!)

No sabia el senyor Puigverd que el camp del Barça era el refugi dels catalans per poder portar i onejar la seva bandera durant la dictadura franquista espanyola i era una manera de protestar contra el dictador Francisco Franco?

No sabia el senyor Puigverd que a finals dels anys 70 quan el Barça jugava finals a Europa portaven tots els seus seguidors banderes catalanes i cap ni una d’espanyola? No li molesta veure que els seguidors del Barça NO portaven cap bandera espanyola vostè que no para de forçar-nos a ser espanyols? Suposo que per això diu que de jove se sentia també de l’Espanyol. Reducte de molts franquistes ja que allà això de catalanisme allà era mal vist en aquella època, no?

No sabia el senyor Puigverd que el públic del Barça, majoritàriament, ha estat català i catalanista (ara aquesta paraula ha quedat pervertida i prostituïda al ser usada pels mesells del Psc i Unió de Duran i Lleida)?

No sabia que la bandera espanyola al Camp del Barça si es portava era per ser cremada en els anys 80?

No sabia que, tot i això, el Barça amb els anys ha guanyat seguidors a Espanya i que això ha provocat que de tant en tant aquests espanyols portin la bandera del seu país quan segueixen el Barça? Igual com molts altres porten banderes dels seus països. I encara que es vegi una bandera marroquina a Can Barça tots sabem que la bandera que representa el Barça és la catalana i, ara també, la independentista.

No sabia que els seguidors del Barça tenen tot el dret a xiular l’himne i el rei de l’estat que no els permet ser allò que volen ser?

De veritat es creu que els seguidors del Barça han polititzat ARA la institució per cantar Independència en el minut 17:14? Que no se n’adona que el Barça sempre ha estat un club que va lligat a la història de Catalunya? Que no sap què cony vol dir MÉS QUE UN CLUB?

“Tanmateix, de manera imprevista, les últimes eliminatòries del Mundial m’han reconciliat amb la pilota. Amb la passió pel futbol deslligada de filosofies i manuals d’estètica. La final entre França i Croàcia em va fer vibrar. Volia que guanyés el dèbil, però també el fort m’enamorava. Em va saber greu veure perdre a Rakitic i Modric, però em va fer molt de goig que Pogba i Mbappé alcessin la copa. Per postres, l’error de Lloris, el porter francès,és un d’aquells episodis morals que només el futbol pot oferir. Un dia d’aquests en parlarem”

ESPECTACULAR!

Quin nivell més profund de mesquinesa! Abandona el Barça quan considera que hi ha massa patriotisme i s’enamora de nou del futbol quan hi ha un Mundial de futbol entre seleccions NACIONALS.

Hahahahahahaah, ET FELICITO FILL!

Que cada partit fos considerat pels seus seguidors com una espècie de guerra nacional que mostrava el patriotisme més baix de la societat corresponent no li molestava gens ni mica. Veure com els polítics de totes les seleccions del mundial de futbol aprofitaven l’esdeveniment per vendre la seva cara més amable. Res a dir. Res a dir de Putin. Res a dir del penós espectacle de Macron a la final i aprofitar victòria dels jugadors de la selecció francesa per fer el ridícul mundial i intentar guanyar prestigi perdut per ses polítiques. Res a dir de la presidenta croata més fatxa que Marina Le Pen i que també aprofità joc de la seva selecció per mostrar amb cara de bona nena què tenia amagant darrere seu, polítiques ultres que porta a terme.

Res, mossèn Puigverd tot això no ho veu.

Li recordo, i em sap greu mossèn Puigverd fer-li perdre l’entusiasme, que la victòria de la selecció nacional francesa va desfermar tant de patriotisme a tantes ciutats franceses que va generar milers de disturbis que van provocar milers de danys i, si no em falla la memòria, morts inclosos.

Res, un petit detall que crec que caldria recordar per quan parla del Barça patriòtic.

Anuncis

March. Una crónica de la lucha por los derechos civiles de los afroamericanos

Introducció

Fa un parell de mesos vaig llegir un còmic que em va agradar molt per la història que explicava. L’altre dia era a la biblioteca i vaig tornar-lo a agafar per poder-li fer una segona lectura.

El còmic o novel·la gràfica es diu March. Una crónica de la lucha por los derechos civiles de los afroamericanos. (John Lewis · Andrew Aydin · Nate Powell).

El llibre està subdividit en tres parts en què es descriu la vida del congressista John Lewis i parla de la lluita pels drets civils dels afroamericans dels darrers 70 anys des de la seva infància a Alabama en els anys 40 del segle passat fins la presa de possessió del president Barack Obama l’any 2009.

El còmic comença amb una carrega policial contra membres de la comunitat negra en el pont Edmund Pettus. Per si algú necessita imatges pot llegir el còmic o directament mirar les imatges de l’1 d’octubre quan la policia espanyola va atacar la població catalana pacífica i desarmada.

Ah, no us ho havia dit abans però si us comento aquest llibre no només és perquè el trobo molt interessant, espectacular i dolorós per la ràbia que provoca al veure tantes injustícies sinó que també  al ser català he vist alguns paral·lelismes entre la lluita de la comunitat negra dels EUA i el poble català.

Ja sé que ara mateix tindré milers de persones (perdó, desenes, que tampoc tindré tants de lectors) posant-se les mans al cap al comparar les dues lluites. Evidentment cada poble té les seves històries, temps, dolors però ja veureu a què em refereixo. I ja veureu més endavant que hi ha més paral·lelismes dels que podrien semblar d’antuvi. Per posar un exemple no només em refereixo a la lluita contra els negres de part d’una majoria de la societat blanca racista dels estats del sud dels EUA sinó les discussions entre els mateixos germans afroamericans al decidir quin era el millor camí de batalla.

March. Libro 1.

La primera part del llibre s’inicia el 2009 quan hi ha la presa de possessió de Barack Obama com a president dels EUA. El protagonista és en John Lewis, figura importantíssima en la lluita pels drets civils dels EUA. En el seu despatx rep un nens amb la seva mare i els comença a explicar la seva història començant amb la seva infantesa en una granja d’un estat del sud dels EUA en els anys 40. Explica la seva afició a les gallines i com de ben jove ja tenia afició a fer de predicador.

Ja d’adolescent s’apunta en els moviments dels drets civils a Alabama, cosa ben perillosa en aquella època, i per això rep recriminacions dels seus pares que l’adverteixen de la perillositat que això comporta. En aquesta època el seu oncle se l’emporta uns mesos a Buffalo (nord EUA) cosa que a John Lewis li provoca un xoc espectacular al contrastar les dues realitats tan distants. Entre d’altres coses xoca molt quan el seu oncle li comenta a quina bars del trajecte no poden aturar-se ja que com a negres no són benvinguts. Així a Alabama, Tenesse, Kentucky no poden parar perquè un negre no pot entrar en el lavabo del bar a fer una cosa tan simple com fer un riu. Quan arriben a l’estat d’Ohio ja saben que han entrat a una realitat més oberta i se senten més relaxats i còmodes fins arribar a la ciutat de Buffalo, un nou món pel jove Lewis.

Durant el trajecte d’Alabama a Buffalo en John Lewis comenta que una de els coses que li sobte del paisatge és quan en el camp només veu negres treballant i quan veu presoners gairebé sempre tots són negres.

John Lewis s’està l’estiu amb els seus oncles a Buffalo i, entre d’altres coses, li sobta veure que els veïns són blancs i comparteixen comunitat amb els seus parents. Passa l’estiu i torna a la realitat de la seva Alabama.

Com que l’adolescent John Lewis ha vist la realitat de les ciutats del nord li xoca molt veure com s’accepta la situació pels negres del Sud. Si entén i comprèn com els seus pares accepten patètica realitat no ho fa igual amb els pastors evangèlics que donen els sermons dominicals i mai critiquen les injustícies que pateix la seva comunitat. Veu amb desgrat com aquests pastors van amb cotxes luxosos i viuen una realitat diferent a la majoria de la comunitat negra (aneu buscant paral·lelismes amb Catalunya, vosaltres mateixos)

Quan torna de l’estada a Buffalo el seu pare el força a treballar per ajudar la família i John Lewis opta molts dies a escapar-se per poder anar a escola. I és en aquesta època que arriba una notícia molt important, el Tribunal Suprem dels EUA declara il·legal la segregació racial  que es porta a terme a molts estats sudistes.

Sweet sixteen

Si voleu saber més sobre aquest fet hi ha un llibre que es diu Sweet sixteen ( http://www.quellegeixes.cat/llibres/sweet-sixteen ) que explica molt bé els atacs brutals que van haver de rebre els primers 9 estudiants negres que van anar a una universitat on s’havia abolit el segregacionisme però amb la immensa majoria de la comunitat blanca en contra (i amb una part de la comunitat negra, atemorida comprant relat de l’agressor i aconsellant els herois i valents alumnes que millor no anessin a universitat).

Resultat d'imatges de sweet sixteen little rock

Finalment el govern dels EUA hagueren d’enviar l’exèrcit per poder protegir els drets dels estudiants negres. Ja us podeu imaginar quines situacions van haver de viure… Molt lamentable

Resultat d'imatges de sweet sixteen little rock

Segueixo amb el llibre March. John Lewis vol anar a una universitat on encara hi ha segregacionisme i per aconseguir-ho comença a comunicar-se amb un predicador diferent a tots els que havia sentit fins aquell moment. Un tal Martin Luther King.

bl6

Aconsegueix anar a visitar-lo ja que Luther King està interessat a conèixer el jove negre que vol anar a la universitat de Troy (universitat segregacionista). Li comunica que es pot lluitar per aconseguir la seva entrada però quan li exposa els perills d’anar contra l’estat d’Alabama i la Junta educativa i que al ser menor d’edat necessita signatura dels pares aquests podrien patir problemes a la feina o exposar-la a atacs.

De fet en el llibre també s’explica l’assassinat del jove Emmett Till, 14 anys, assassinat per racistes blancs. Tot i tenir a favor el testimoni d’un granger negre que veié l’assassinat els assassins foren declarats innocents en un judici on tots els membres del jurat eren blancs. Mesos més tard els acusats van declarar la seva culpa però ja s’havia portat a terme judici i no canvià res.

Resultat d'imatges de emmett till

Més a menys en aquella època apareix una altra figura fantàstica, Rosa Parks. La seva negativa a canviar de lloc en un autobús i la seva posterior detenció van despertar milers de consciències d’una comunitat oprimida. Es va produir un boicot durant un any als busos que provocà que anessin gairebé buits.

Resultat d'imatges de rosa parks

La gent començà a conèixer la figura de Martin Luther King que havia promogut el boicot.

Tornant a John Lewis, després de parlar amb Luther King i tenir el suport dels seus advocats calia demanar permís als seus pares però aquests finalment van dir que no es podien exposar a tants perills i no van engegar la denúncia contra l’estat d’Alabama.

Més endavant John Lewis coneix una altra figura ben important, Jim Lawson, que li parla de la importància de la lluita no-violenta i la resistència passiva.

S’apunta a uns tallers on es formen en la resistència passiva que consisteixen a fer veure que son atacats per racistes blancs i ells mateixos s’insulten, escupen, llencen gots d’aigua a sobre per veure si tenen capacitat per aguantar atacs. Es donen estratègies per suportar ira dels ultres, no perdre contacte visual, protegir el grup i, el més difícil de tots, estimar el teu agressor.

bl1.jpg

Es crea el moviment Estudiantil de Nashville i comencen a portar a terme l’any 1959 accions contra establiments que permeten segregació racial entrant en ells i seure a la barra, cosa que no es permetia. Comencen a fer petites accions d’aquest tipus i cada cop són més i cada cop es troben més reaccions en contra al descol·locar racistes i ultres blancs.

Al principi els amos de les cafeteries els diuen que no els serviran i ells opten per marxar del local però cada cop hi ha més gent disposada a donar la cara i es troben que els comencen a boicotejar deixant-los sols en el locals sense llum.

bl3.jpg

Els comerciants dels locals els demanen un espai de temps per estudiar la situació ja que els perjudiquen el comerç i com que ells segueixen amb accions i cada cop hi ha més gent són advertits que la policia ja no en deixarà passar més i els ultres blancs s’ho prenen com un atac personal (com els llaços grocs, exacte) i endevineu què passa. Els ultres i racistes els comencen a atacar dins del local, insulten, escupen, llencen productes a sobre davant l’estoïcisme dels agredits i la indiferència de la policia blanca que veu com són atacats els negres mirant-s’ho amb indiferència (si voleu fer paral·lelismes amb actualitat catalana, encara no he acabat).

bl2.jpg

I finalment després de les agressions ultres els policies es dediquen a detenir els negres per no fer cas a la llei i seure allà on no els és permès. Primera detenció de John Lewis al 1960 al negar-se a marxar de la barra del bar.

Com que cada cop hi ha més detencions l’estat es troba que no els pot mantenir a tots a la presó i comença a rebaixar condemnes perquè tots els detinguts puguin pagar fiança. Què passa? Que es consideren innocents i no volen pagar fiança encara que sigui un preu irrisori i segueixen a la presó. Així que comencen a optar per defensar Presó sí; Multa NO, ells mateixos. Cal afegir aquí que ja hi ha un grup d’advocats que treballen gratuïtament pels detinguts (us sona, oi?). Al final la situació absurda i insostenible se solucionà quan les autoritats de Nashville opten per alliberar temporalment els 82 presos. Sense pagar ni un duro.

Al dia següent tenien el judici amb tres advocats que es van negar a cobrar res a cap dels 82 detinguts. Els advocats intenten defensar-los individualment però els jutges prevaricadors (no posarem noms, ehem ehem) exigeixen fer-ho en grups de mitja dotzena davant la incredulitat dels advocats defensors. I què defensen els advocats defensors? Que els seus clients són innocents i foren atacats. (Si algú vol veure paral·lelismes amb Catalunya només ha de veure tots els agredits per la policia espanyola que finalment foren acusats i assenyalats per la justícia espanyola o la senyora atacada per portar llaç groc a Tortosa). Finalment en el judici tots els acusats són condemnats a pagar una multa de 50$ per persona o estar 30 dies a la presó.

bl4.jpg

Com que consideren que seria pornogràfic finançar els seus psicòpates repressors opten per no pagar i complir els 30 dies a la presó (en això són diferents als catalans que no parem de regalar diners a l’estat que ens persegueix i empresona per poder alliberar els nostres presos).

Comencen onades de solidaritat de tot el país (aquí em puc imaginar més aviat de gent dels estats del nord que no pas dels estats del sud on encara no hi havia cap Ada Colau que els digués que podien canviar la gent racista del sud i que s’havia de tenir fe en què algun dia el racistes blancs dels estats sudistes dels EUA canviarien. Diria que a dia d’avui no han canviat tant però s’han de fotre i acceptar la realitat de tot el país) i abans de complir el mes són alliberats per ordres de l’alcalde.

Tot i això l’alegria no és total. Jim Lawson és expulsat de la universitat. Llavors desenes de treballadors amenacen de dimitir i la notícia arriba a tot el país i comencen mobilitzacions que generen la ràbia i rebuig del governador al veure que el seu estat és vist com un estat ultra a ulls de tota la nació (busqueu paral·lelismes, busqueu, que n’hi ha un munt. Canvieu estat per Espanya i país per Europa. I la ràbia dels governants espanyols al veure com són vists per la societat avançada).

La comunitat negra comença a fer boicot a tots els comerços del centre de la ciutat i això provoca que els equidistants federalistes, ai perdó, que em perdó… ofereixin una Integració Parcial. Us sona, oi? Apliquem l’estatut del 2006! Aquí ja podeu veure el pentinat Las Meninas de Meritxell Batet i la seva extraordinària oferta d’anar a l’estatut del 2006 d’Alfonso Guerra i Zapatero.

Sabeu què va decidir la comunitat negra d’Alabama? Que una Integració Parcial era exactament el mateix que una Segregació Parcial i molts hi estaven en contra però com ja se sap sempre hi ha gent que s’alia amb l’enemic i algun rector negre acceptà la proposta de l’estat d’acceptar la Integració Parcial cosa que fou considerat com una traïció per a la comunitat negra que s’havia mobilitzat pels interessos de TOTS i consideren una prova irrefutable que hi ha una diferència abismal generacional (ai, els pastors carques i conservadors aquests deurien llegir La Vanguardia).

Un pastor, Thurgood Marshall fou a la universitat (reivindicativa) per dir-los que ja havien fet prou sent arrestats i que calia frenar i acceptar solució oferta per l’estat (us sona, oi, us sona? Els mateixos líders independentistes que ens aconsellen que acceptem la Integració Parcial autonomista oferta pels líders del PSOE)

John Reed comenta que Marshall era un bon home però que la seva lluita (de Reed) no només era contra la segregació i la discriminació sinó també contra estructures tradicionals del lideratge de la comunitat negra representat per Marshall. És a dir, no només lluitem contra l’estat que ens va a la contra, ataca i empresona sinó contra els líders del passat que ens aconsellen que ens rendim i ens entreguem i acceptem les petites millores que ens ofereix el poder.

bl5.jpg

Què xiquets i xiquetes, anem veient més paral·lelismes?

Uns dies més tard de les sàvies paraules de Marshall d’acotar cap i acceptar l’oferta de l’estat agressor… van tornar a fer assegudes en els bars. S’enterra la conservadora NAACP i es crea SNCC.

I llavors comencen, OH SORPRESA, atacs amb bombes contra cases on viuen negres. Algun negre il·lús comenta que el govern estatal no pot permetre aquest tipus de violència i proposen fer una marxa de denúncia fins l’ajuntament de Nashville per deixar-li ben clar a l’alcalde West i queixar-se de com pot ser que accepti la violència dels grups racistes i ultres blancs.

L’alcalde cínic respon que no pot imposar als locals que permetin que els negres siguin atesos a la barra i que millor no vagin tan ràpid. Veieu més paral·lelismes? Uns altres als quals no se’ls permet unilateralitat ja que desperten l’odi i la violència dels ultres que no existien abans.

L’alcalde West comenta als representants negres que preguin junts i un d’ells li comenta que millor mengin junts i li demanen com s’ho farà per acabar amb la discriminació racial.

Uns dies més tard Martin Luther King anà a Nashville a fer un discurs i al cap de ben poc totes les cafeteries del centre de Nashville servien menjar, també, als negres. Com us podeu imaginar durant un temps encara van haver de suportar males maneres a més d’un establiment.

Fi primera part. 

Replica a article Per una Comissió de la Veritat publicat a la revista mataronina Capgròs

Aquesta tarda estava donant un cop d’ull al setmanari mataroní Capgròs quan de cop m’he trobat un article amb títol Per una Comissió de la Veritat signat per Juan Ortíz. Catedràtic de Filosofia i militant d’ICV.

No tinc el plaer de conèixer-lo.

Comença l’article del filòsof Ortíz: “L’aplicació de l’article 155 ha estat una tragèdia sense pal·liatius, provocada per una al·lucinació estimulada i potenciada per una cúpula dirigent externalitzada. Una tragèdia després de l’altra tragèdia: la de la trencadissa interna en un país que presumia d’acceptació mútua.”

Suposo que acceptació mútua vol dir que els catalans callaven i acotaven cap i no alçaven gaire la veu tot i viure en una situació que no els era gens agradable. Època de la pujoliana puta i Ramoneta, el peix al cove, això no toca i partir-se el poder autonòmic català entre cúpules de CiU i PSC. I així van passar 30 anys.

Segueix el Kierkegaard mataroní “Per què una Comissió per a la Veritat a Catalunya? Aquesta denominació és copiada de la iniciativa que es va dur a terme a Sudàfrica l’any 1995; va ser una comissió encapçalada per l’arquebisbe Desmond Tutu, qui va establir com a lema de la mateixa: “Sense perdó no hi ha futur, però sense confessió no pot haver perdó”.

Dedueixo que el senyor Juan Ortíz deu pensar que ja s’ha solucionat el conflicte entre Catalunya-Espanya, que s’arrossega des de fa segles, i creu que ja és l’hora de fer una Comissió per a la Veritat com es va fer a Sudàfrica. Recordem que a Sudàfrica els colonos o bòers holandesos i colonos britànics que no representaven més del 10% de la població controlaven tot el poder i poble sud-africà. El tenien sotmès i vivien encara del colonialisme del segle XIX. Una de les vergonyes del món de finals del segle XX que generà el règim de l’apartheid contra població majoritària negre per una minoria blanca i que fou condemnat per tots els països democràtics i avançats.

Continua el senyor Ortíz “Algú pensa que “las togas” i les conseqüències de les resolucions judicials (penes de presó) seran la via del retorn de la pau emocional i simbòlica a Catalunya o Espanya? Algú creu, de debò, que el legitimisme carlí i l’unilateralisme faran més fort i cohesionat un país que fins ara havia confiat en el que la sàvia Anna Cabré ha anomenat el “model reproductiu català”?

Comença el deliri tan clàssic de l’esquerra espanyolista acomplexada que ha vingut a viure a Catalunya. Segons aquest fals federalista espanyol els republicans catalans som considerats legitimistes carlins (se’n va al segle XIX, toca’t els ous) i unilateralistes.

Entrem en aquella fase tan clàssica de certs dirigents ICV de posar en el mateix sac les desproporcionades actuacions de l’estat espanyol amb les accions portades a terme pel govern català. Com si tinguessin el mateix poder, tu.

De moment el filòsof espanyolista d’ICV contraposa les resolucions judicials espanyoles amb actuacions dels catalans que anomena carlins i així intenta que se consiga el efecto sin que se note el cuidado de deixar-nos als catalans republicans com una cosa antiga, reaccionària i conservadora del segle XIX.

És aquella tradició tan repulsiva de l’esquerra espanyolista que viu a Catalunya que sabent que tenen el poder de l’estat, la força de l’exèrcit, els carcellers, la policia violenta, els jutges prevaricadors i els mitjans de comunicació que actuen com un quart poder que entra a totes les cases dels fraternals i federals germans espanyols per deshumanitzar el moviment sobiranista català es contraposa a uns burgesos, reaccionaris, supremacistes, botiguers i conservadors carlins a qui cal derrotar.

Així l’esquerra espanyolista ens vol fer creure que a Catalunya hi viu el pobre obrer espanyol que suposadament està explotat pels racistes, burgesos i miserables catalans que tenen tot el poder de la societat catalana i així poden amagar la patètica realitat que he descrit en el paràgraf anterior i en la qual ells queden en el bàndol de l’agressor estat espanyol. Encara que sigui la cara amable. Aquella que no imposa violència però que ens sotmet sí o sí a un relat federal espanyol que és utòpic i inexistent.

Segueix Kierkegaard Ortíz “És que necessitem “confessions” i “perdonar-nos”? La guerra dels símbols, que ha situat Mataró en el mapa, ens obliga a fer un pas endavant a tothom que pensàvem que el silenci seria la millor medicina per curar i cosir les ferides. Estic d’acord amb en Josep Borrell amb qui no comparteixo etiqueta política: si volem cicatritzar-les cal primer desinfectar-les. Això no vol dir purgues, ans al contrari, significar treure tota la pus que tenim a dins, entre veïns, entre familiars, entre companyes de feina.”

Parla de la guerra de símbols i m’imagino que aquest gran filòsof, no sé si de l’escola estoicista, ens diu que és el mateix un símbol com un llaç groc que reclama alliberar presos polítics que una esvàstica com solen portar molts dels integrants de les manifestacions espanyolistes. O el símbol de pintar Llibertat perquè arribi el manifestant espanyolista i a sobre hi hagi pintat Viva España. O contraposar el símbol de pintar a una paret Democràcia i que repliqui un espanyolista 155. O que en una manifestació es cridi Independència i a la manifestació de davant es cridi Puigdemont, a prisión.

I és aquí on el relat equidistant dels filòsofs d’ICV queden amb tota la seva misèria al descobert. Quanta merda, Ortíz, quanta merda!

Seguim amb la solució aportada pel filòsof federalista, Juan Ortíz, “Què vol dir, doncs? Vol dir començar a deixar de demonitzar-nos, a reconèixer-nos com a persones. A expressar el dolor, pas previ a una justícia restaurativa i no penalista. Senten dolor els que han d’aguantar el que ells consideren un assetjament de banderes estelades i llaços grocs? És que no pateix tota aquella gent que consideren que els seus drets cívics i polítics han estat delmats pel govern central? És que no sentim basques els que ens sentim avergonyits per l’abús de poder del govern de la Generalitat a partir dels dies 6 i 7 de setembre de 2017?”

Fixeu-vos en el paràgraf anterior perquè Juan Ortíz descriu tres personatges que pertanyen a l’auca actual catalana:

  1. Els catalans ens hem de preguntar si hi ha gent que pateix al veure’s inundats de banderes independentistes i llaços grocs. Fem servir l’empatia. Segurament deuen patir. Com pateixen els neonazis quan veuen escrita la paraula Diversitat. Deuen patir com els homòfobs quan hi ha festivals homosexuals pel carrer de la seva ciutat. Deuen patir com els masclistes quan des del feminisme es posa mirall a actitud de molts homes que porten segles duent a terme amb plena indiferència a si molesten a un munt de dones. Per tant a la primera pregunta ens demana el filòsof que tinguem empatia amb els que se senten ofesos amb una bandera independentista o un llaç groc. Vaja, catalans, poseu-vos a la pell d’un pobre feixista espanyolista.
  2. La segona pregunta va dirigida als espanyolistes i els pregunta si no pateix la gent que veu atacats els seu drets civils pel govern central.
    Atenció aquí l’aberració perquè el personatge 1 (espanyolista ultra) se sent ofès perquè el personatge 2 (republicà català) es lamenta perquè hi ha una persecució judicial contra seu. És a dir, si l’estat o govern central (Espanya) no perseguís el personatge 2 llavors el personatge 2 no caldria que denunciés que els seus drets han estat ultratjats cosa que provocaria que el personatge 1 no se sentiria agredit.
  3. I ara bé el tercer personatge. Qui deu ser? Qui deu ser? Si els dos primers personatges els tractava d’ells i hi marcava distància en aquest cas el gran filòsof Juan Ortíz parla de Nosaltres i què es pregunta? Quin és el seu drama? El drama del filòsof és l’actuació del govern de la Generalitat els dies 6 i 7 de setembre. Ohhhhh, what a pity! Mira que han passat coses els darrers 15 anys a Catalunya i que ara no cal començar a enunciar en una llista però de nou el llop federalista espanyol disfressat de xaiet innocent que vol posar pau ens mostra la poteta de pèrfid llop miserable i cínic. Amic Ortíz, si dels darrers 12 anys de conflicte i agressions d’Espanya cap a Catalunya la teva màxima queixa és la postura dels polítics catalans el 6 i 7 de setembre ja queda clar que TU no ets res equidistant i no pots aportar res de positiu.

Segueix el filòsof capsigrany que escriu a la revista Capgròs “Necessitem una Comissió de la veritat que comenci el relat de la comptabilitat del dolor. A banda i banda. Que comencem a desocupar els respectius “territoris nacionals” Que comencem a “desescalar” la violència simbòlica que ens asfixia, dels nacionalismes centrípets, més poderosos, així com del nacionalisme centrífug que ha copiat també les maneres del primer quan ha tingut palanques de poder autòctones. Josep Maria Pou, català de l’any, m’ha impulsat a escriure aquestes ratlles”

És a dir, el problema és a parts iguals. Ja se sap, dos nacionalismes que imposen violència simbòlica que ens asfixia. Nacionalismes centrípets poderosos i nacionalismes autòctons que han copiat el primer.

És curiós que a Mataró quan hi ha hagut manifestacions espanyolistes hi ha hagut violència amb agressions gratuïtes a catalans que eren pacíficament pel carrer. El senyor Ortíz aquell dia no deuria veure les notícies perquè no en diu res. Només parla de violència simbòlica. Compara posar un llaç groc reclamant llibertat de presos segrestats per l’estat espanyol i que ja hauria de saber que són innocents per països europeus com Bèlgica i Alemanya però a ell això li deu semblar un detall sense importància. Així que el senyor Ortíz considera que pintar un llaç groc és el mateix que pintar a sobre la bandera espanyola. És el mateix posar pancarta amb contundent paraula Democràcia i que algú a sobre hi pinti Puigdemont, a prisión. Que són els mateixos encantadors personatges que fa un parell d’anyets cridaven Artur Mas, cámara de gas. Ei, Ortíz, segur que els dos bàndols han  de “desescalar” amb la mateixa mesura?

En una segona lectura he llegit, Josep Maria Pou, català de l’any, m’ha impulsat a escriure aquestes ratlles. Per plorar de riure. Josep Maria Pou és un actor que també escriu en el pamflet espanyolista El Periódico del Grupo Iceta que aprofiten les clavegueres de l’estat espanyol per entrar-nos les seves dèries i ordres als seus lectors. Josep Maria Pou és català de l’any SEGONS EL PERIÓDICO DE CATALUNYA.

Aquest és el prestigiós premi. Com si jo dic que Léo Taxil és el català de l’any i algú escriu algun dia, Léo Taxil, català de l’any, bla bla bla…

Atenció que l’article equidistant salvador d’aquest filòsof barat va acabant “Aquesta tasca no la poden dur a terme ni Òmnium ni l’ANC; tampoc “Sociedad Civil catalana”, que són part, agents socials als quals se’ls ha externalitzat l’acció política. Tampoc veig plausible que això pugui néixer de la iniciativa dels partits polítics, esclaus del tacticisme polític del dia a dia quan s’albiren eleccions i nòmines a distribuir. Tampoc cap de les institucions catòliques, doncs tampoc han estat a l’alçada quant a neutralitat emocional, a banda a banda de l’Ebre”.

Si tingués raó que hi ha un conflicte amb dues parts implicades i amb mateixa força podria donar-li raó en aquest punt, amb matisos. Associacions dels dos bàndols no poden ser equànimes. Els partits polítics, tampoc. Institucions catòliques tampoc perquè ja sabem que és d’ICV tot i que compara de nou l’església de Rouco Varela i Intereconomía amb l’església catalana de Montserrat. Que jo, ateu i anticlerical, sàpiga veure la diferència d’actitud entre les dues esglésies i agrair que la “meva” tot i que no en sigui partícip no em fa avergonyir com em faria avergonyir l’altra, si jo fos espanyol.

Incís al paràgraf anterior abans de passar a final d’article del filòsof suposadament mataroní o que escriu en una revista mataronina. Curiós que parli d’entitats i se n’hagi oblidat de Súmate. Cal recordar la importància de Súmate perquè és l’entitat que deixa més amb el cul a l’aire el fals discurs federalista dels cínics d’ICV i deixa en ridícul el patètic paper del PSC. Súmate és allà on hauria d’haver estat el PSC i ICV. De fet, no tinc cap mena de dubte que la immensa majoria d’integrants d’aquesta entitat tenen els seus orígens a ICV i PSC. I cap aquí és on haurien d’haver treballat els polítics i dirigents (han tingut dècades per fer-ho) d’ICV i PSC per portar a la societat que va venir fa uns anys d’Espanya.
Curiós que el PSC quan ha pogut escollir entre una associació que no ha renegat mai del seu origen espanyol (tot el contrari, n’ha fet bandera) hagi escollit SCC que no deixa de ser escollir el sector ultra i catalanòfob de la immigració espanyola que va venir a viure a Catalunya fa unes dècades. Que trist que en comptes de potenciar, cuidar i afavorir l’entitat que obre els braços a societat d’acollida, se’n fa partícip, la sent pròpia sense abandonar mai arrels i tradicions pròpies el Psc hagi optat per entitat que representa uns valors radicalment contraris a Súmate. El PSC ha acabat manifestant-se amb l’espanyolisme ultra que ha renegat de la societat d’acollida i que ha actuat en format colonial. Sense permetre a societat d’acollida intentar avançar ni deixar ser. Fomentant un espanyolisme ranci i molts cops d’arrel franquista, carca i violenta com molt bé han demostrat cada cop que s’ha manifestat.

Acaba l’article i atenció que ve una traca final que us farà molt de riure. Us la reservo, llegiu, llegiu… qui creieu que deu ser l’entitat o personatge que a Catalunya pot pacificar la situació. Qui deu ser el Desmund Tutu català?

Tanqueu els ulls i mediteu. Si no teniu paciència, seguiu “No sóc gens optimista a curt termini però sí tinc clar que sense aquest reconeixement mutu no hi ha sortida. No tinc resposta de com podria ser l’inici d’aquest moviment per la pau. Tinc clar que hauria de ser un moviment amb una cúpula-“mirall” de referència i delegacions arreu del país. He pensat en una presidència col·legiada, que podria encapçalar un entranyable conegut del moviment per la pau mataroní, en Vicenç Fisas. També Joan Coscubiela, que s’ha convertit en la consciència moral i que ha mantingut la dignitat del Parlament. Un, independentista i l’altre federalista; un, mediador internacional, l’altre, protagonista de la institució més capil·lar existent i més sensible, una de les poques “ambulàncies” que ens queden en una societat ferida com la nostra: els sindicats confederals, Qui farà el pas a la nostra ciutat? Totes les veus seran necessàries: des dels més espanyolistes fins als més abrandats secessionistes. Cal guanyar la batalla als hooligans. Necessitem, més que mai, la pau dels valents”

Sé que esteu plorant de riure espaterrats pel terra. Sí,  senyors i senyores! El Desmund Tutu català era el gran Joan Coscubiela, consciència moral i que ha mantingut la dignitat del Parlament. Qui no el recorda amb el paperet del NO a la mà o aplaudit per la bancada espanyolista del 155? Dignitat personificada del germà llop.

Resultado de imagen de coscubiela NO
La dignitat del Parlament segons el filòsof Juan Ortíz, el germà llop Desmond Coscubiela Tutu

El gran filòsof ens tenia guardades pel final les millors sorpreses i somriures. Qui pot apagar el foc del conflicte Catalunya-Espanya?

Les entitats socials que representen milers de catalans? NO

Els partits polítics? NO

L’església? NO

Els sindicats espanyolistes com CCOO i UGT que s’agenollen davant la banca i no van saber estar a l’alçada en l’aturada de país liderada pel poble català el dia 3 d’octubre perquè no s’ha de barrejar mai política i qüestions laborals com ens van recordar els seus respectats líders? SÍ, SÍ, SÍIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII (sí afirmatiu de correguda).

Per cert, un petit detall que no sé si ha considerat el gran filòsof Juan Ortíz i membre d’ICV. El senyor Joan Coscubiela no ha estat durant tot el conflicte en el Parlament de Catalunya com a polític i representant d’un partit polític? Com collons pot fer de mediador i de Desmond Tutu si és part implicada del conflicte?

Per acabar, perquè mira que és avorrit despullar i deixar en evidència l’espanyolisme caspós i reaccionari federalista que ens imposa una solució falsa i utòpica per la força de les estructures de l’estat feixista espanyol (això sí, ells amb un somriure a la boca. Bé, ara penso en Coscubiela, Rabell o Marta Ribas Frías i no, em rectifico jo mateix. Cara de mal follats que estan sempre de cul amb les ànsies de llibertat del poble català), quan el senyor Ortíz acaba diu que totes les veus són necessàries des de les espanyolistes fins les catalanistes.

Per si algú no ho recorda no ha dit això el filòsof Juan Ortíz. Ell ha dit “Totes les veus seran necessàries: des dels més espanyolistes fins als més abrandats secessionistes. Cal guanyar la batalla als hooligans.”

Espanyolistes versus abrandats secessionistes. Qui deuen ser els hooligans a qui s’ha de guanyar batalla?

I ara per 25 pessetes, entre espanyolistes i abrandats secessionistes:

  • Qui ha sortit als vespres pel carrer a arrencar llaços grocs, pintar banderes espanyoles sobre cares de dirigents pacífics empresonats?
  • Qui s’ha manifestat al crit de Artur Mas, cámara de gas?
  • Qui s’ha manifestat amb ultres i feixistes i amb personatges agressius amb esvàstiques tatuades?
  • Qui ha anat pels carres insultant gent amb llaços grocs?
  • Qui ha usat estructures de l’estat per imposar el seu relat?
  • Qui ha aplaudit agressions a pacífics catalans?
  • Qui ha demanat que es persegueixi sense aturador líders que per a tot Europa són pacífics i no han portat a terme actes pels quals només són denunciats a Espanya?
  • Qui ha aplaudit policia que va venir a Catalunya a agredir catalans i que pels vespres sortia pels carrers de diverses poblacions catalanes al crit de A por ellos i Que nos dejen actuar?
  • Qui ha penjat bandera espanyola en el seu balcó la setmana de l’1 d’octubre?
  • Qui usa el Parlament de Catalunya per fer perfomances que seran televisades pels mitjans espanyols?
  • Qui usa la perversió i la mentida per vendre una imatge distorsionada de Catalunya a casa dels espanyols per llavors poder validar quan s’activi violència contra catalans?
  • Qui usa els mitjans espanyols com a eina per atacar, silenciar o vomitar odi contra els catalans, deshumanitzant-los?

No sé com us han anat totes les respostes però veieu una realitat lleugerament diferent al filòsof que acaba dient, hipòcritament i cínica, “Necessitem, més que mai, la pau dels valents.”?

Aquí, l’article del cínic equidistant…

http://www.capgros.com/opinio/per-una-comissio-de-la-veritat_715102_102.html

Unitat d’acció general?

En tant que català una de les coses que més em sorprèn és la voluntat de voler ser un país normal però amb el desig de voler aconseguir-ho fent triple salt mortal, sense xarxa, amb els ulls ben oberts i donant petons a dreta i esquerra mentre amb la mà lliure es grava l’acció. És a dir, volem que Catalunya aconsegueixi plena llibertat  i sobirania actuant com Houdini. Sembla ser que gaudim intentant buscar la forma més retorçada i inversemblant per assolir l’objectiu de república catalana ja que si no és així hi ha alguns catalanets que no gaudeixen amb l’espectacle. A mi la veritat, em comença a cansar una mica.

Des de ben jove (fa 4 dies) m’ha sorprès aquesta capacitat tan catalana de voler ser país petit i potenciar els nostres valors però per evitar cap baralla fraternal escollir a cada especialitat un únic representant dels valors catalans. Els catalans hem de ser els millors en tot, com qualsevol nació, però en el nostre cas donant tota l’energia en un únic representant que s’emportaria totes les energies i essències del poble català.

En el cas dels esports queda ben clar amb la desmesurada desproporció amb què tots els mitjans catalans es posen al servei del Barça. Sembla ser que no pot existir res més a la sagrada terra catalana.

I podríem parlar exactament del mateix tarannà si parlem de models, perruquers, cuiners, cantants, poetes. Sembla ser que Catalunya només pugui potenciar i mostrar un únic model i tots a l’una hem de donar suport a l’escollit. Res de dissidències o alternatives.

En el cas de la política, evidentment, no ens podíem escapolir d’aquesta manera tan estranya de procedir. De fa molt de temps se’ns recomana que apostem per un únic partit català que aglutini tot el sentiment independentista o republicà català. Se’ns posa d’exemple el Partit Nacionalista Escocès. Seria la manera unitària dels catalans de fer front als diversos partits sucursalistes espanyols que tenim, en tant que colònia, a Catalunya.

Aquest fet provoca que hi hagi gent que demani de muntar un únic partit català amb mentalitat catalana i amb referència al Parlament de Catalunya com a màxima institució a respectar enfront a la resta de partits, des dels ultres catalanòfobs de Ciudadanos fins als comuns -que tot i que es disfressen d’equidistants tenen un bon grapat de líders que no amaguen que darrere el seu NO nacionalisme i internacionalisme tenen una estranya atracció per una cosa anomenada república… espanyola-. Ho repeteixo pels que encara es pensen que els líders comuns realment són equidistants, internacionalistes i NO nacionalistes. El marc mental dels líders comuns (excepte una petita minoria que a la que treuen el caparró són rebutjats pel cos sectari espanyolista) és Espanya. Ja sigui per raons ètniques d’origen (és allò que jo penso d’una gran majoria de líders comuns i IcV) sumat a d’altres que tenen raons mitològiques distorsionades (II república espanyola que es venerada en tant que que és comparada amb dictadura franquista).

Com gairebé tot a la vida un mateix producte es pot vendre de diverses maneres i no hi ha una única manera de procedir. Això ho sap tothom menys els catalans que ens pensem que únicament hi ha un única i correcta manera de procedir i, alerta, és la que hem de saber escollir.

A mi com que la dinàmica dels partits me la porta ben fluixa perquè vaig per lliure és una cosa que no m’afecta gaire ja que mai he seguit doctrines de partit ja que no deixo de veure’ls com petites sectes en què s’ha de seguir allò marcat pels dirigents. I aquí hi incloc tots els partits polítics. Hi haurà diferents modalitats depenent del polític però no he vist partits que siguin molt diferents. La majoria de partits polítics solen envoltar-se de llepes i grimpadors i no tenen per costum escoltar els altres. No solen acceptar la crítica i tenen per costum emfatitzar errades dels contraris per minimitzar les pròpies. Algú em dirà que això és ben normal i ho fa tothom així que no diré res i que cadascú es tapi la seva merda i intenti encendre el ventilador quan vegi un cagarro a la seu del seu rival polític. Encara que foti el ridícul al veure’l assenyalant una merda en el rival polític quan ell està cobert de merda fins la boca.

Per tant no entraré gaire en defensar partits polítics en què la gent que hi participa, en molts casos, es pensa que té la raó absoluta i que la resta no en té. Jo he votat un munt de partits d’aquells que es consideren d’esquerres i tot i això quan voto ho faig amb sensació que no me’n refio. És a dir, tot i votar-los no me’ls crec però penso que en aquell moment concret entre tots els partits si havia d’escollir algun d’ells doncs allò que jo votava era el què pensava que seria la millor opció. Sempre des de la distància i la no creença a esperar res de positiu.

Com deia anteriorment em són indiferents les batalletes polítiques dels partits perquè sempre crec que jo els voto a ells i no a la inversa tot i que pugui anar ben enganyat. De fet, quan no ho veig clar no voto i visc ben tranquil encara que alguns ho trobin incorrecte. És la meva manera de defensar-me de TOTS els partits polítics.

Però quin és el problema que em trobo com a ciutadà català? Que tots els catalans hem estat parits amb el mateix motlle. No sé si per algun Déu (problema, no hi crec) o per vés a saber qui.

I què diu aquesta motlle dels catalans? Doncs que hem d’actuar tots a l’una i amb la casualitat que tots hem d’actuar exactament com diuen aquestes extraordinàries figures catalanes.

Per fer un petit resum, els catalans, tots, som com petits gandhis amb potència que suportem ser atonyinats però amb un estoïcisme cristià que ens fa saber que som moralment victoriosos.

  • Veus, tinc sang a la cara, dues dents són allà al costat del contenidor, un ull ha anat a parar sota aquella roda del Renault 5 però nosaltres hem vençut perquè hem demostrat a qui ens atacava que no fèiem allò que ell volia.

Ja li pots dir a aquesta persona que no ha guanyat res i que té la camisa trencada i els pantalons rebentats perquè considerarà sempre que moralment ha guanyat la batalla. No sé què ha guanyat a part que ha rebut de valent així que si algú vol passar per màrtir està clar que Catalunya és la seva terra.

Fa dies que llegeixo que hi ha gent que ens aconsella a tots els catalans que la millor manera de respondre els líders espanyolistes que busquen la provocació és respondre’ls amb indiferència. Fins aquí ho podria arribar a comprar, no dic que no.

Però llavors penso i penso i començo a veure que a nosaltres, en tant que catalans, se’ns demanen unes coses que mai se’ls demanen als altres. A ningú.

Per tant aquesta postura cristiana que alguns ens forcen a fer no deixa de ser una espècie de supremacisme encobert. Nosaltres som diferents, som millors així que estimat agressor, no penso replicar la teva violència i, si cal, et diré que t’estimo.

I quan entre nosaltres ens diem tot això hi ha gent en plan kumbaia que s’emociona i diu Sí, sí, és la millor manera per demostrar-los que nosaltres som diferents i és la millor manera d’ampliar la base. I si cal els regalem caramels, com avui llegia en una carta.

A vegades estaria bé començar a pensar que hauríem de respectar que els catalans som persones individuals responsables dels nostres propis actes. Que si un independentista fa una malifeta es representa a ell mateix. Únicament a ell mateix. Perquè sinó estem comprant discurs de l’unionisme que tots hem de ser Gandhis en potència per demostrar-los una falsa superioritat que únicament els ofèn i molesta. I sembla ser que comprem discurs de El primer català que cardi una hòstia a un espanyolista que l’està agredint provocarà que ens diguin violents a nosaltres.

A vegades sento a dir que els catalans no hem de ser violents (perfecte, no diré que no, com a principi és molt lloable) i que això ens fa diferents a ells. Tot i això, quin és el relat? Els catalans som supremacistes. Els catalans som nazis. Els catalans som violents. És a dir, si sent pacífics ja ens diuen allò que ells volen. Realment cal fer i actuar per allò que diran els ultres espanyolistes dels catalans?

Per tant, no és tan important allò que fas sinó els mitjans que tens per explicar què fas.

Fa gràcia veure que molts líders ens diuen com hem d’actuar i sempre ens diuen que hem d’actuar pensant a què diran els altres de nosaltres. I llavors ens diuen que hem d’actuar tots igual. Exactament igual.

  • No feu això perquè sinó diran que som…
  • Perdoneu? Per què hem d’actuar pensant a què diran els que ens volen mal? Si ja sabem que podem ser extremadament educats que igualment hi haurà gent amb esvàstiques tatuades que ens diran que nosaltres som els nazis. Si ja sabem que líders que incendien el Parlament i únicament viuen de la provocació i que tenen els mitjans que els faran passar com a víctimes davant els seus seguidors perquè tenen el control dels mitjans i el poder de l’estat darrere d’ells.

Llavors, per què hem de modular les nostres accions per allò que diran de nosaltres aquells que ens odien?

Comencem a fer comparacions?

Vosaltres als vostres fills a escola els diríeu que fessin de catalans quan fossin atonyinats per companys de classe?

Vosaltres a una amiga que és atonyinada per marit li diríeu que fes de català quan és agredida? Somriu-li, regala-li un caramel, no t’hi tornis. Saps què? Ell busca que t’alcis i li aturis els peus, per tant, deixa’t atonyinar i, si cal, surt corrents i demana ajuda. Però mai no t’alcis i li posis la cara davant la seva perquè ho consideraria una agressió i és allò que ell busca de tu. Ell et vol provocar així que evita provocar-lo

I a partir d’aquí feu-ho a les clàssiques minories que al llarg del temps han estat agredits i que encara avui han de patir agressions absurdes i sense sentit. Penseu en col·lectius d’immigrants, comunitat gai i d’altres i penseu que són agredits per ultres neonazis. Els demanareu que per no tacar la seva lluita col·lectiva millor que acatin la violència i mostrin una cara amable amb agressor? Ei, gai, si t’ataquen per estimar el teu company millor calla i no saltis, el teu agressor homòfob únicament desitja que tu saltis per vendre’t com a violent. 

A vegades sento a dir que els catalans hem de demostrar ser extremadament pacífics per atraure equidistants. Que si els catalans sabem no respondre la violència i suportar atacs llavors ampliem base. Per tant, rebem agressions físiques amb el noble propòsit d’ampliar el número d’independentistes.

Com a mesura és lloable i molt tendre. No sé si als negres d’Alabama se’ls donaven aquests savis consells. Ei, Salomon, mai t’hi tornis perquè cada cop que un negre rep un bon jec d’hòsties dels racistes blancs una filla petita dels líders del KKK es fa hippie i defensora dels drets civils de la comunitat afroamericana.

Unes preguntes innocents pels que pensen així:

Heu vist mai cap líder espanyolista demanant pacifisme als seus escamots violents?

Heu vist mai líders del Psc emprenyats o recriminar acció a tots els ultres espanyolistes que es dediquen a sortir als vespres a arrencar símbols que demanen alliberament de presos polítics? De fet, heu vist líders del Psc participar a manifestacions organitzades per entitat ultra SCC i en què hi participaven grupuscles violents amb feixistes violents i amb esvàstiques tatuades i agredint gent que passejava pel carrer. Heu vist alguna queixa o disculpa de líders del Psc o dels organitzadors?

Heu vist mai algun líder dels comuns dir a viva veu que n’està cansat de fer paper equidistant entre ultres espanyolistes i demòcrates catalans?

Mai.

Mai.

Mai.

Sempre us diran, ofesos, que aquests escamots espanyolistes violents NO representen tots els espanyols (cert). Us diran que són una minoria que no representen ningú (fals). Sentireu a dir a alguna ànima càndida d’esquerres que els ultres franquistes que ahir anaven a lloar el dictador espanyol Francisco Franco eren uns frikies. És a dir, per a molta esquerra espanyola no hi ha ultres a Espanya. Són frikies. Si hi ha nazis espanyolistes que criden Hitler, 88, Sieg Heil no són espanyolistes únicament són nazis. Que aquests feixistes vagin amb banderes espanyoles es veu que és secundari. L’esquerra espanyola i espanyolista sempre té la mania d’encobrir la violència ultra espanyolista i en el cas que visquin a Catalunya intenten treure el seu component nacional, espanyol, perquè saben i queden, ELLS , en evidència. Els ultres i nazis estan en el seu bàndol. I això els fa mal. Per això intenten de totes totes vendre un discurs en què ells no quedin al costat dels violents. Per això ens volen encolomar una lluita social i parlen d’obrers i reneguen del nacionalisme. De manera barroera posen a tots els nacionalismes a la mateixa balança. Són cínics perquè posen en el mateix sac nacionalismes agressius amb nacionalismes defensius i de supervivència.

Per tant, per què hauríem de patir els catalans de NO anar tots a l’una? Alguns diuen que els catalans no podem respondre atacs feixistes. Alguns oracles de La Vanguardia ens diuen que no podem tallar una carretera i cremar una puta roda de cotxe perquè Europa i Alemanya miraria malament TOT el moviment català. I al cap de dos dies apareixen imatges de França i veus carreteres tallades, milers de cotxes cremats, un parell de morts perquè França guanya un puto mundial de futbol i aquí ningú diu res de res.

Però compte que els catalans cremin una roda de cotxe perquè els seus líders polítics són detinguts per estat espanyol perquè llavors els independentistes perdran tots els suports. Quedarà com un moviment radical i agressiu. Segurament els francesos obriran les notícies i diran: Putain! Que violents que són els veïns del sud!

I evidentment significa que milers de catalans deixaran de ser independentistes per passar a ser espanyolistes. Sí, aquells que tenen escamots violents que atonyinen gent amb llaços grocs; aquells que tenen policia violenta; aquells que tenen jutges prevaricadors a ulls de tota l’Europa democràtica; aquells que tenen mitjans de comunicació que viuen de generar odi balcànic contra els catalans; aquells que tenen polítics que destrossen i deshumanitzen polítics catalans deixant-los de racistes, supremacistes i nazis.

En todas partes hay extremistas, etc etc etc. Diran els seguidors equidistants

Així que caldria que els catalans respectem les diferents maneres de lluita del poble català. Si algú vol ocupar la presó de la Model que no vinguin els kumbaiàs xirucaires ni les tietes Maria a dir que així no. Això no es fa. Que cadascú defensi la república com vulgui pugui i, evidentment, pacíficament. Ho remarco, pacíficament. Però molt de compte que si algú rep un atac violent i agressiu té tot el dret a decidir quina és la seva resposta. Us ho posaré més fàcil. Si veieu els vostres fills sent atacats, ja em direu si anireu regalant caramels.

I per acabar, els republicans catalans serem enganyats de nou si confiem en l’esquerra espanyola. L’esquerra espanyola, en tant que espanyola, defensa la sagrada unidad de España i això xoca frontalment amb la república catalana. Així que s’ha de ser molt innocent o imbècil o idiota profund a pensar que els republicans espanyols algun dia ajudaran la república catalana. En cas que n’hi hagi algun serà un corrent minoritari i mai majoritari i, màxim, es pot aspirar que donin suport a una república catalana dins la federació espanyola on ja sabem que és una presa de pèl ja que mai cap país regala sa sobirania a una federació amb països veïns.

En cas que algú pensi que és raonable una federació entre Espanya i Catalunya únicament demano que els espanyols abans es federin amb cubans, portuguesos, argentins i peruans i un cop estiguin tots ben federats ja entrarem nosaltres. Mentrestant que ens permetin gaudir de la república com fan argentins, portuguesos, xilens, peruans i tants d’altres. Gràcies.

Ressonàncies i dissonàncies del 3 d’octubre. Inspirat per l’oracle Enric Juliana.

Avui, com cada matí que puc, m’he assegut al meu sofà de la biblioteca (sí, hi ha un sofà que és meu tot i que hi ha malparits que no ho respecten) disposat a llegir La Vanguardia.

De fet llegeixo l’ARA, El Punt/Avui+ i La Vanguardia. El Periódico fa mesos que no el toco però avui, amb molta vergonya, li he donat ràpid un cop d’ull directe a pàgines de cultura per veure si hi havia crítica a concerts que he anat aquesta setmana (Fleet Foxes, Eels i Seu Jorge). Algun cop ho he fet amb el diari espanyol mucho español, El País. Només secció de Cultura.

Quan he arribat a l’article de futur Grande de España, Enric Juliana, m’ha aturat per llegir-lo amb deteniment. Com sempre no m’ha sorprès. Avui però je llegit algunes coses que m’han fet pensar que quan arribés a casa escriuria un #petitfil dels meus.

Un cop fet el fil fa unes hores era a la cuina fent-me el meu suc o smoothie de xíndria, beguda d’arròs i coco i dos tomàquets quan he pensat que estaria bé seguir el consell d’alguns que a Twitter a vegades em diuen Que no tens blog, tu, collons?

Abans de seguir voldria remarcar que he escrit smoothie pensant que moltes noies dirien Carai, això és un home com cal, me n’enamoro segur. Abans que em diguin masclista dir que si un home diu el mateix doncs jo tan feliç. eh? No sóc bisexual com l’Ada Colau i no necessito dir si m’agraden més els sucs de plàtan que els de figa però vaja, que no em molesta gens ni mica i fins i tot ha de ser fantàstic saber que mullo calçotets gràcies a les meves habilitats fent smoothies. Diria suc però sé que en aquest cas no es mullarien ni calces ni calçotets.

El títol de l’article és Resonancias del 3 de Octubre. 

Quan llegia l’article pensava que el gran Enric Juliana aprofitava les pàgines de La Vanguardia per veure si fent el llepes a la monarquia espanyola algun dia li queia un marquesado o algun altre títol nobiliari. O vés a saber, potser no li donaven un títol però li buscaven una princesa europea per a ell. Ja se sap que és allò que solen fer les monarquies encara que diria que a ell no li oferiran cap princesa perquè se suposa que n’hi ha poques, van cares i només és fruita pels pocs prínceps que queden.

Pensava per cert que a Espanya es donen marquesados als llepes ultres que alaben de manera ridícula una institució anacrònica i que és vista amb descrèdit per la immensa majoria de la societat catalana. També pensava que els britànics tot i haver de suportar una monarquia com a mínim de tant en tant veies que donaven el títol de Sir a personatges com Elton John o Mick Jagger. És a dir, la monarquia britànica és capaç de donar títols nobiliaris a personatges que fa 40 anys eren el perill de la societat anglesa. Els és indiferent que siguin o fossin uns gamberros però consideren que són models i exemples de la societat anglesa. I si són cràpules deuen pensar que no ho són més que ells. Per tant, no està pas malament.

Millor donar el títol de Sir a Mick Jagger o Elton John que a Juan Antonio Samaranch o al conde de Godó, perquè veieu la crueltat de la comparació. A veure quan la monarquia espanyola es modernitza i dóna el títol de Marqués de Loquillo o Duque de Paquirrín.

Comença l’article de Juliana:

“El día 3 de octubre del 2017, el rey Felipe VI pronunció un discurso muy importante. Un discurso en defensa de la Constitución, con un severa advertencia a los gobernantes catalanes.”

Evidentment el discurs fou molt important i lògicament farà defensa de la Constitución española. No entenc però perquè Juliana específica que el rei espanyol fa una severa advertència als governants catalans i se n’oblida, expressament?, d’afegir els milions de catalans que es van votar precisament per portar a terme allò que van fer els governants catalans i que ha provocat l’enuig del rei dels espanyols.

M’imagino que queda molt millor dir que el rei espanyol que no ha votat ningú, i que a Catalunya aixeca amplis consensos de rebuig, fa advertència a governants catalans que et pots pensar que són una dotzena que dir que el rei espanyol ha fet una advertència a milions de catalans. Oi que canvia molt la cosa?

També queda molt bé parlar de la Constitución española del 1978 com allò sagrat que no es pot canviar. O sí, perdó, es pot canviar si tens el suport de 2/3 parts del congrés espanyol i després el mateix crec que en el Senat i així no sé quants cops. Està clar que anant per aquí els catalans mai podran aconseguir res de res amb Espanya i la seva constitució.

Més que res que els catalans som o representem 1 de cada 6 o 7 espanyols així que, sense saber molt de matemàtiques ja es pot veure que mai aconseguirem dominar 2/3 parts del congrés espanyols.

Una de les coses que més em sorprèn de l’espanyolisme ja sigui de dretes o esquerres (a vegades costa tant diferenciar-los) és quan defensen la constitució com si fos un text sagrat. Entenc que és absurd i més quan vist des de la distància del temps te n’adones i sap que la constitució espanyola foren els màxims que suposadament es van donar a la societat espanyola de mitjan anys 70.

És a dir, es mor el dictador espanyol en el llit i les forces franquistes veient el final de la dictadura comencen a buscar aliances i pactes amb oposició. Evidentment busquen teixir pactes amb oposició interna i evitant de totes totes l’oposició a l’exili perquè viure en una democràcia els feia veure la dictadura des d’un punt de vista més crític. Així que els franquistes pacten amb PSOE de Felipe abans de pactar amb PSOE de l’exili.

I m’imagino que deuen haver mil i un pactes que ara es desconeixen i que ja s’aniran descobrint quan els que van portar a terme negociacions ja no hi siguin (tipus el rei espanyol o els pares de la Constitución). Però vaja, no cal ser gaire sagaç per veure com van fer callar els comunistes i se suposa que legalitzant el partit a canvi aquests acataven el rei imposat per Francisco Franco.

Espanya havia passat 40 anys sota el mantell protector d’una dictadura i quan s’instaura el nou règim ja no hi ha cap república sinó una monarquia que es fot amb fòrceps dins de la votació de la constitució. No es va voler fer un referèndum diferenciat perquè ja se sabia o es podia saber que molta gent votaria en contra de la monarquia. Millor no prendre riscos.

I una de les coses que sempre he admirat dels defensors de la constitució espanyola. Posen com a exemple a respectar que fou votat majoritàriament per tots els espanyols (diria que al País Basc no però ara no tinc ganes d’anar a buscar a Google si vaig errat). Allò que tinc molt clar és que sempre es remarca que a Catalunya fins i tot va tenir un % més favorable que a Espanya.

Allò que s’amaga i se silencia és que fou una constitució feta votar per gent que va néixer abans del 1960 i que a dia d’avui ja són molt menys els que han votat la constitució que no pas els que no l’han pogut validar. Molta gent especifica que això passa a altres constitucions i que no es van votant cada dos per tres. Cert, però altres constitucions no foren votades just quan s’havia superat una dictadura de 40 anys i amb articles forçats per estament militar. És a dir, estan orgullosos d’haver votat una constitució sota amenaces i pors. Aquest és el valor de la constitució del 1978.

La gran pregunta seria què votaríeu vosaltres si haguéssiu estat segrestats 40 anys i llavors algú us obre la porta i us diu que si voleu sortir i respirar una mica heu de signar una cosa anomenada Constitución. Vota gairebé tothom. Per això a Catalunya deuria votar més gent que a Espanya perquè diria que no cal oblidar que ultres espanyolistes demanaven de votar en contra.

Segueix el mestre Juliana “El momento era crítico. Las imágenes de la represión policial en Catalunya habían dado la vuelta al mundo.”

En aquest punt no entenc si Juliana ens vol vendre que el moment era crític perquè hi havia hagut violència policial desproporcionada o bé perquè les imatges les havia vist tot el món i llavors quedava al descobert la gran fal·làcia de la “democràcia” espanyola a ulls de tothom. Suposo però que pot dir que el moment eta crítica pel govern espanyol tot i que per ami era crític pel poble català de saber-se desprotegit i atacat per un estat que se suposa que l’hauria de protegir.

I sobre això cada cop tinc més clar que ja no cal negociar res amb Espanya. En el moment que l’estat espanyol ha desprotegit els catalans, els ha perseguit, atonyinat, forçat a dir on eren les urnes, multar gent que es fotia nas de pallasso al costat d’un policia, atonyinat gent innocent per part de policia espanyola al crit d’A por ellos i Que nos dejen actuar, entrar a desenes d’impremtes, insults des de gairebé tota la premsa espanyola, part de la societat espanyola cridant amb ulls plens de ràbia A por ellos i amb una part de la comunitat espanyola a Catalunya sentint-se els nous Hernán Cortés i aplaudint agressions a catalans a través de xarxes socials o comentant-ho amb amics, coneguts llavors per a mi queda clar que Catalunya es mereix ser república per incompetència i no respecte de l’estat espanyol.

Continuo amb Juliana “El Gobierno de Mariano Rajoy temía que desde las instituciones europeas, o desde alguna instancia internacional relevante –el Vaticano, por ejemplo–, surgiesen iniciativas de mediación. El presidente de la Generalitat, Carles Puigdemont, buscaba esa mediación desperadamente.”

És a dir, reconeix Juliana que el govern espanyol en la figura del seu president estava acoquinat per si alguna institució europea o el Vaticà demanava d’intervenir i posar pau en el conflicte. Considerant que l’estat espanyol representa l’agressor i el violent entenc que li pugui molestar la ingerència perquè si estàs fotent d’hòsties molesta molt que et vingui algú a recriminar l’acció.

Fa gràcia com Juliana descriu com Carles Puigdemont buscava desesperadament la mediació. És a dir, com si fos una cosa anormal i, per cert, solitària. Segur que només era Puigdemont que buscava mediació? Segur que no hi havia darrere la immensa majoria de catalans i, possiblement, molta bona gent espanyola?

I no puc ni pensar com quedaria aquest desesperadament en una notícia d’agressió de gènere. La mujer en el suelo buscaba una mediación desesperadamente. Com si fos una cosa ben anormal.

Llavors Juliana ofereix una llista de gent que suposadament es van oferir per fer de mediadors “El político italiano Romano Prodi, expresidente de la Comisión Europea, estaba dispuesto, siempre y cuando lo aceptará Rajoy. El antiguo mediador británico en el Ulster, Jonathan Powell, también habría aceptado. El expresidente de Austria Heinz Fischer, socialdemócrata, mostraba una cierta disponibilidad. El vicepresidente de la Comisión Europea, Frans Timmermans, fue consultado y rechazó de plano la oferta”

En aquest apartat em sobta veure que els mediadors s’ofereixen però com Romano Prodi, sempre i quan tinguessin el vist-i-plau de l’agressor. Com si veus algú per la finestra cardant d’hòsties i t’ofereixes a posar pau sempre que no molesti ningú. I l’agressor et mira i et diu: No, no, gràcies, que no se n’adona que jo sol ja me’n surto, I et tanca la finestra, o ho intenta. És a dir, Juliana troba ben normal que hi hagi gent il·lustre que s’hagués volgut oferir però rebutgessin perquè el govern espanyol, una de les parts implicades negava la mediació.

Seguim seguim “El PSOE de Pedro Sánchezacababa de presentar una moción de reprobación a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría por la actuación de las fuerzas policiales en Catalunya.”

Neteja d’imatge al PSOE per part de Juliana ja que si falla el Marquesado de Juliana o bé Duque d’Enric de Juliana sempre pot anar bé trucar a la seu del PSOE i dir: ¿Qué hay de lo mío? i més ara que tornen a tocar poder. Nuestro hombre en La Vanguardia.

A posteriori el Marquès escriu “Fue un discurso que no dejó indiferente a nadie. Impresionó la contundente gestualidad del jefe del Estado. Gustó a mucha gente. Irritó a los independentistas catalanes y vascos. Y provocó desazón en aquellos que esperaban –en Catalunya y también en el resto de España– un mensaje más acorde al papel de arbitraje y moderación que el artículo 56 de la Constitución otorga al Rey.”

Comenta Juliana que fou un discurs que va agradara a molta gent però no diu quina. Recordant el punt anterior que el problema dels catalans és que si fem proporcions sempre sortirem perdent al costat dels espanyols. Evidentment ho tenim millor que els tibetans amb els xinesos. Per si hi ha algú que vol veure el costat positiu. Si cardem durant dues generacions i procreem tres o quatre catalans potser en 100 anys hi ha més catalans que espanyols i ja podrem dir que hi ha un equilibri 1:1. 100 anys més i segurament ja podem guanyar plàcidament 2/3 votacions en el Congreso. Veieu com només cal tenir paciència i saber esperar el moment oportú com diuen els federalistes de Catalunya? No hi ha res impossible.

Juliana comenta que irritó a los independentistas catalanes y bascos. A ningú més? Cony, que no hi havia gent a Galícia emprenyada. Ni al País Valencià ni a les Balears. Segur que no hi havia castellans, andalusos que abans que espanyols són demòcrates i/o republicans emprenyats amb paraules tan dures i contundents del rei espanyol? Segur que aquelles paraules no van irritar alguna part de la societat espanyola? Segur, Juliana?

O en Juliana escriu allò que li agradaria que passés més que escriure la realitat de manera equànime. Quin collons de periodista és aquest? Ah, clar, un periodista llepes que només vol llepar sabates dels poderosos (per no dir una altra cosa però millor no dir-la que som a horari infantil) per després poder-s’ho cobrar de la manera que sigui (director de diari, marquesado, ect).

Seguim que ja em començo a afartar… “No fueron pocos los que echaron en falta unos párrafos en catalán, para establecer un mejor balance entre advertencia y empatía. Circula la versión de que esas palabras en catalán figuraban en un primer redactado y fueron eliminadas a petición del Gobierno, que supervisa todos los discursos del Monarca”

Aquest paràgraf per mi és molt significatiu de què és la monarquia i es contradiu molt amb coses que escriu Juliana o altres llepes dels borbons.

Si és veritat que el pobre reietó espanyol volia dir 4 coses boniques en català tipus Estimo Catalunya, m’agrada el pamtumaca i de jovenet vaig tenir una nòvia a Cadaqués. I a Port-lligat. Reus. Balaguer. Tortosa. Vielha (dues germanes bessones), etc i no les va poder dir, suposadament, perquè el govern espanyol controla què diu. qui cony escriu les paraules llegides pel rei?

Algú em dirà que abans ho feia en Baltasar Porcel. Però, i ara? L’Arturo Pérez Reverte? Li escriu la seva dona? En Froilán quan torna de festa? No li controlarà pas un militar espanyol (i d’aquí el discurs tronat i caspós)?

I en cas que sigui el mateix rei que escriu allò que dirà si el govern espanyol li pot fer esborrar coses o dir-li que no les digui qui ens diu que no li diu allò que ha de dir. I si ara em foto un porro i em vull creure que el rei espanyol volia fer un paper d’àrbitre i lamentar la situació i abominar de la violència però no va poder perquè el govern del PP li va obligar a dir que calia mà dura?

Aquí Juliana em fa riure, per la seva honestedat “Una rigurosa reconstrucción histórica de los hechos de octubre en Catalunya, apenas comenzada, deberá prestar atención a ese detalle.”

Tota la raó del món. Una rigorosa reconstrucció no seria mai això que escriu Enric Juliana. De rigorós no en té res de res.

Seguimos para bingo “El discurso del Rey cortó en seco todo intento de mediación y desencadenó una cadena de pronunciamientos internacionales en favor de la unidad de España. Alemania fue el primer Estado europeo en pronunciarse. Ningún país del mundo reconoció a la República Catalana, más anunciada que declarada.”

Aquí Juliana treu la bola de vidre i fa d’oracle del segle XXI. Ell sap que el discurs del rei sotmès a la voluntat del govern del PP va provocar una cadena de pronunciaments a favor de la sagrada unidad de España. No pas per les paraules de M. Rajoy sinó gràcies a les paraules de Felipe VI llegint les paraules de M. Rajoy.

Jo reconec que en aquest punt també em vaig emocionar el 3 d’octubre però com que sóc pessimista (realista informat) vaig entendre que cap país reconeixeria res de res perquè en casos anteriors es porten a terme al cap de mesos i no pas d’hores i dies. Per tant, fou ridícul que molts catalans al cap de dues hores estiguessin esperant que algun país digués res. En això els catalans som molt innocents i ens falta la mala llet dels estats. Per això òbviament som on som. I a vegades penso que hi serem fins la fi dels temps.

Som tan innocents que ens pensem el melic del món i que tot el món, Europa especialment, està esperant que es creï Catalunya. Som un poble pacífic, avançat, acollidor i respectuós i en la història dels darrers segles ens han perseguit, bombardejat, prohibit llengua, afusellat president i gent plenes de raó i només per això ens pensem que algú en algun lloc ens està esperant amb els braços oberts.

Com em deia algú avui Anem guanyant. Què cony anem guanyant. Tenir la raó no et dóna pas la victòria. I si anem guanyant estant colonitzats, perseguits i amb líders a la presó millor no saber què passaria si anéssim perdent. Comencem a enterrar aquests discursos d’autoconsum si us plau.

I recomanació a ànimes càndides. Comencem a mirar què fan els pobles quan volen assolir els seus objectius. Si els bascos (govern) miren els seus interessos no els critiquem, comencem a copiar-los. Si a Catalunya ens dividim pel conflicte Palestina-Israel comencem-nos a plantejar per què collons ens hem de dividir en aquest conflicte quan dubto que a Palestina o Israel perdin el temps amb les nostres collonades.

I el mateix amb Venezuela. EUA. Cuba.

Si algú us vol vendre que per assolir la independència hem de ser un únic bloc que pensa igual en tots els temes del món mundial us està prenent el temps i segurament únicament us vol mantenir tal on sou ara. I això vol dir dins de la monarquia espanyola.

I aquí una salutació espacial pels líders ICV i comuns. Que ens volen fer perdre el temps en la nostra lluita emfatitzant-nos els nostres dubtes i maximitzant errors per minimitzar o justificar coses gruixudes de l’espanyolisme. Ja sigui persecucions, atacs ultres espanyolistes, amenaces del rei espanyol, empresonaments injustificats a ulls de tota la comunitat internacional excepte per justícia espanyola, A por ellos.

Us en adoneu que hi ha líders dels comuns, molts d’ells espanyols (aiiii, etnicista) que us diran que no es pot fer república catalana després de la perversió del 6 i 7 de setembre.

Ai, sí, clar, les coses es fan bé, com ha fet la monarquia espanyola contra els catalans. Aquí, no els busqueu perquè únicament faran alguna lleu crítica però ja sabeu que heu de confiar a canviar Espanya i no podeu dir que vosaltres sou catalans perquè sereu titllats per l’esquerra mesquina i cínica espanyolista de supremacistes.

Quan no pares de plorar mirant-te al mirall per les paraules de Raimundo Viejo, Coscubiela i Marta Ribas Frías, llavors alces la mirada i et veus amb a cara plena de mocs i llàgrimes, desencaixada dient:

Cony, potser sí que vam errar el 6 i 7 de setembre, però per què aquests que no paren de fotre el dit a la nafra no diuen pas res o són tan contundents amb agressions ultres espanyolistes, amb paraules del rei espanyol, amb policies espanyols perseguint catalans innocents pels carrers de Calella, amb l’odi de molta policia espanyola quan atonyinaven avis catalans, amb gent del carrer que acomiadaven policies al crit d’A por ellos quan ja hi havia hagut agressions desproporcionades criticades per tot el món menys a una part molt significatives de la societat espanyola?

Com és que els federalistes espanyols i els que es fan dir catalanistes mai s’alcen irats contra les campanyes de la premsa espanyola (El Mundo, ABC, La Razón, El País i totes les cadenes ultres) i com enfoquen el tema català?

Com és que els líders comuns senten més ràbia contra polítics catalans que representen la majoria del poble català i que si erren també pot ser condicionat a atacs sistemàtics i reiterats de tot l’entramat del sistema espanyol?

Com és que sí són d’esquerres i progressistes i se suposa que catalans no han intentat donar suport davant de tant aberració?

On és l’empatia? A advertir que ells ja havien enunciat als catalans independentistes que contra l’estat espanyol no serveixen unilateralitats perquè d’unilateralitat a Espanya només hi ha l’espanyola? Que abans cal calmar la bèstia feixista instaurada a la majoria de la societat espanyola i provar d’anar-la calmant amb temps i paciència?

Aquesta és la solució que oferiu als catalans de l’any 2018?

Voteu el PSOE perquè així evitarem que torni un ministre com en Wert.

¡Y a callar, coño!

Segueixo perquè hi ha coses que mai podré entendre…

“Al cabo de unos días, el PSOE retiraba la moción contra la vicepresidenta Sáenz de Santamaría y se mostraba disponible a pactar la aplicación del artículo 155 en Catalunya.”

És a dir, Juliana ara ens disculpa el pobre PSOE que es va veure forçat a pactar article 155 en Catalunya que diu ell quan seria més oportú dir Contra Catalunya. Per tant, en Juliana ens ve a dir que el PSOE estava en contra del 155 quan el demanava el PP però que quan el va demanar el rei Felipe VI seguint dictats del PP llavors canvia radicalment opinió i ara SÍ hi dóna suport. Si ho diu el rei Felipe VI encara que sigui llegint les paraules de vés a saber qui controlades pel govern espanyol, llavors hem de dir que sí.

I aquí és quan malpensat recordo els pactes amb franquistes que van portar a la constitución del 1978.

Acabem ràpid, va “El discurso del Rey impresionó lógicamente a la judicatura, pese a no contener ninguna indicación expresa sobre el enfoque judicial de los acontecimientos. Cuando la causa llegó al Tribunal Supremo, el juez instructor Pablo Llarena efectuó una interpretación rigorista de la partitura. Máxima dureza. Construyó la teoría de la violencia inducida para justificar la acusación de rebelión y las consiguientes órdenes de prisión preventiva.”

Aquest fragment també és espectacular. El discurs del rei espanyol va impressionar la judicatura.

Juez español, impresionado : – Ohhhhhhh

Fiscal español, impresionado: – Ohhhhhhhh

Abogado español: – Ohhhhhhh

Prevaricador español: – Ohhhhhhhhhhhh, ohhhhhhh, sí, sí, ahora ahoraaaaaaaaa…

Bé, ja heu pogut veure com va quedar d’impressionada la justícia espanyola amb les assenyades paraules del rei Felipe VI.

Com molt bé remarca l’article el rei Felipe VI no va donar ordres directes en el seu discurs a la judicatura i això va provocar molts problemes de comprensió lectora ja que el rei no va dir:-

 Y ahora querría recordar a la justícia española que a los políticos catalanes independentistas no les dejen ni respirar. Me investiguen sus empresas, su família, sus cuentas, amantes, drogas, etc. 

Com que aquestes paraules tan directes el rei espanyol Felipe VI va ser prou prudent de no dir-les doncs els pobres jutges espanyols no sabien què havien de fer perquè el rei espanyol va ser molt prudent. I quin fou el problema? Que el pobre jutge Pablo Llarena va fer allò que passa a les guerres i dictadures, que hi ha gent que les lleis les fa anar més enllà d’on voldria el mateix dictador. I si demana contundència, millor molta així segur que no hi haurà cap queixa.

Per tant el pobre jutge Llarena que ara està sol davant justícia belga i ridiculitzat per la justícia alemanya únicament va pecar de ser massa funcionari i més papista que el papa o més reista que el rei.

Anem acabant que a les 17 hores haig d’anar a fer recados. “Unas órdenes de prisión que a su vez alimentaron la victoria en número de escaños del independentismo en las elecciones del 21 de diciembre, convocadas por Rajoy.”

Sort que Pablo Llarena es va passar 5 pobles i 3 cases de putes ja que això va provocar i alimentar que guanyessin els independentistes a les eleccions del 21 D a Catalunya. Suposo que ens ve a dir en Juliana que si no arriba a ser per la mala praxis, potser una mica exagera, del jutge espanyol els independentistes no haurien guanyat les eleccions. Eleccions que ja havien guanyat anteriorment, per cert.

Per acabar, la cirereta “La estrategia Llarena ha quedado rota en Alemania, primer país de la Unión que dio su pleno apoyo a la integridad territorial de España.”

És a dir, no us emocioneu gaire ja que a Alemanya només han demostrat que el jutge Llarena se li ha anat la pinça però ells estan a favor de totes les estructures de l’estat espanyol que ataquen i persegueixen el poble de Catalunya. Ara Espanya en tant que estat farà allò d’oferir en un altar el sacrifici del jutge Pablo Llarena i au, no patiu que tot seguirà igual.

Si s’han carregat el rei emérito per defensar la sagrada unidad de España, s’han fulminat el PP de M. Rajoy i ara han potenciat un partit de centre com el PSOE amb el poder electoral d’uns minsos 85 de 350 escons, que us penseu que no sacrificaran si cal el jutge Llarena per salvaguardar els poders i elits espanyols?

Aneu veient com ara es tracta de potenciar el PSOE a través dels mitjans de comunicació i mostrar la seva cara amable (encara que en Borrell va per lliure, hahahahaha) i així poder fer quan abans millor unes eleccions quan denotin que el projecte cara amable del PSOE va cap amunt i assoleix els 100 diputats.

Evidentment ja se n’encarregaran d’enfonsar Podemos una mica i au, a treballar les primàries del PP per tenir-los ben preparats per quan de nou hi hagi d’haver un canvi electoral a espanya d’aquí una o dues legislatures.

I prepareu-vos ja que si el PSOE ens ofereix alguna cosa aquests anys els del PP quan arribin a governar, cosa que passarà més aviat que tard, tornaran a la política d’atac directe contra el poble de Catalunya.

Tant oracle que és l’Enric Juliana és ben curiós que això no ho pugui veure ells amb els seus ullets i advertir-nos que més tard o més d’hora ens trobarem un nou Wert, Anzar, M. Rajoy, Bárcenas o el gran estadista Rodrigo Rato.

I pels més realistes, no cal que esperem que arribin que amb els del PSOE ja menjarem merda, ja. Però no patiu que l’Enric Juliana no us ho dirà pas perquè en el seu oracle segur que ho pot veure però ell procura per la seva jubilació i deixar-ho tot Atado y bien atado pels seus familiars.

Me n’havia oblidat dels Moments musicals per distreure la lectura. Casum dena, l’he fotut al final

Resultats Enquesta Independència de Catalunya

Explicació enquesta

Dilluns passat dia 9 de juliol vaig veure una fantàstica enquesta dissenyada o cuinada, vés a saber per qui, i publicada en el prestigiós pamflet espanyolista El Periódico del PSOE, altrament dit, El Periódico de Tabarnia. 

En aquesta enquesta o sondeig es proclamava que una majoria de catalans demanen negociar més autogovern. I només un 21% optaven per la independència.

ep.jpg

Un detall ben petit però que indica d’on treuen la ‘mayoría de catalanes’ segons El Periódico. Mostreig:

525.jpg

És a dir, a partir de 525 entrevistes El Périodico del PSOE ja creu tenir la potestat per indicar “una mayoría de catalanes…”.

Per tant vaig optar ahir a fer un qüestionari més barat que el d’El Periódico per demostrar que jo també sé cuinar resultats encara qeu haig de reconèixer que la meva intenció era reduir el % d’independentistes per sota del 21 d’El Periódico.

Vaig optar per fer 10 preguntes sobre la independència de Catalunya i el mostreig final fou de 714 votants. És a dir, 189 persones més que el pamflet del Grupo Iceta. A més a més si El Periódico necessitava 5 dies (del 2 al 6 de juliol) jo n’he tingut prou amb un dia i mig.

Anàlisi de resultats

Pregunta 1.

11
Enter a caption

La primera pregunta era directe i tot i que podia haver donat més opcions de resposta vaig oferir les que considerava que es donen més habitualment a Catalunya quan es toca el tema Catalunya. Entenc que molta gent pot dir que és marroquí, xinès, italià i no s’hi sent interpel·lat.

Hi havia l’opció Català i després altres versions de gent que molts cops es fa dir català però sempre amb matisos. Hi ha aquell que es considera Muy español y mucho español i, evidentment, NO nacionalista perquè ja se sap que en el cor d’un espanyol mai hi ha cap nacionalisme ja que els nacionalismes corresponen als pèrfids catalans i bascos. Perquè ens entenguem, la cupaire Anna Gabriel és nacionalista i Xavier García Albiol, no, lògicament i com tothom a Espanya sa i entén.

Hi havia una altra opció Catalán autonomista y español. Tan catalán como tú perquè és una cantarella que alguns espanyolistes diuen amb un to acomplexat. Sempre et diran amb un to de lament que ells són tan catalans com tu encara que molts cops reneguin de la cultura i la llengua catalana. Et diran que no odien el català només que si és una puta llengua de segona tampoc cal aprendre-la a escola. O bé que qui la vulgui aprendre ho faci en una escola privada però no tots els nens de Catalunya. Però això sí, et remarquen que ells són tan catalanes como tú. Després treus el cap pel balcó i veus que en el seu hi ha la bandera d’Espanya i li dius: Ey, vecino, ¿tú no eras tan catalán como yo?. Però et dirà que ell posa la bandera espanyola al balcó perquè inclou Catalunya i, a més a més, més autonomies. És a dir, és una ment oberta que no tanca la porta a ningú. Bé, sí, a moros, gitanos, negres, sudaques, maricones, bolleras feministas, però això és una altra història. Per cert, aquell veí que es tan catalán como tú apareix baixant les escales amb el seu fill de 4 anys que porta la samarreta de la Roja amb el nom de Sergio Ramos i te’l mires i amb un somriure ple d’amor li dius: – Anda, el Izan, tan catalán como mi hijo.

I finalment, the last but not the least, els millors dels millors. Internacionalista. No tinc bandera però vull una república espanyola perquè sóc àcrata i NO nacionalista. Aquesta gent són molt entranyable. Aquests directament no t’han de vendre la pel·lícula de catalanitat perquè ells abominen de totes les banderes. De totes per igual, eh? Ells es consideren internacionalistes i diuen que no creuen en cap bandera i voldrien eliminar totes les fronteres del món mundial. Com un anunci de la Coca-Cola però sense la càrrega capitalista. Exactament voldrien un Pangea. Encara que després rasques una mica i més que Pangea voldrien una Espanya que aglutinés tots els països. Evidentment una única llengua que, curiositats de la vida, seria la llengua castellana perquè és la que serveix per comunicar-se amb tot el món. Alguns no es faran dir internacionalistes sinó àcrates i evidentment NO nacionalistes. Solen ser àcrates amb fotos del Durruti, que no és el de Durruti t’estimo que cridava el mestre Puyal.

Llavors penses que quina casualitat que amb la d’anarquistes que hi ha pel món mundial tipus Bakunin, Zacco, Vanzetti, Ferrer i Guàrdia, Salvador Seguí (Noi del sucre), Groucho Marx ells han escollit un anarquista espanyol, Buenaventura Durruti. Però res, cap problema. No hem de pensar malament i creure’ns que tenen el marc mental limitat a Espanya. Noooo, mai pensaríem això. Segur que en la seva ment dubtaven entre un anarquista italià, un libanès i un espanyol i mira, van escollir l’últim , per proximitat (els catalans no perquè ja se sap que si són àcrates catalans segur que són burgesos i n’han conegut algun).

Una de les coses més curioses dels internacionalistes que tenim a Catalunya és que al cap de cinc minuts t’estan dient que Catalunya s’ha de federar amb Espanya. Però ,ep, alto les seques, la III república espanyola que com tothom sap no és pas nacionalista. Que algun burgès malpensat català podria pensar: Molt bé, federalisme, però anem a debatre quins són els països amb qui ens podríem federar. Però ai las que llavors es veu que el problema petit i sense importància del federalisme és que només et pots federar amb Espanya. Ohhh, quina pena! Espanya? Aquell que porta 3 segles imposant-nos el seu relat i les seves lleis per l’ús de la força. Doncs sí, aquests mateixos.

Així de fet seria com dir. Estimada filla, et permeto que et casis això sí, un petit problema, únicament et pots casar amb aquell d’allà. Sí, sí, aquell que té les mans inflades de cardar hòsties. No hi ha una altra opció. Aquell suec guapo i encantador no va per tu. I aquell holandès seriós et va massa gran.

Resultats pregunta 1

21.jpg

Primer de tot dir que si hi ha hagut 714 respostes del formulari a la primera pregunta ja n’han  desaparegut 12 ja que només han contestat la primera pregunta 702 persones. Què deu haver passat amb aquestes 12 persones? Deuen haver entrat en una cova tailandesa i ara cal anar-los a buscar? Misteris de Catalunya misteriosa que diria el mestre Sebastià d’Arbó.

Un 98,3% dels enquestats es consideren Catalans; un 0,1% (1 persona o animal o mineral) es considera Muy español mucho español; un 0,4% es considera Catalán autonomista y español. Tan catalán como tú i, finalment, un 1,3% són Internacionalistes sense banderes però que ens volen imposar la república espanyola. Com anècdota. No hi ha cap tabarnià (0%).

Vist així algú pot pensar que sóc el nou Kim Jong-un pels resultats assolits però voldria remarcar que el qüestionari estava obert per ser votat per qui volgués. Si els de Tabarnia estaven desmuntant els escenaris dels jocs mediterranis o desmuntant la pantalla gegant per veure la Roja a la final del mundial de futbol, no és pas culpa meva.

De fet diria que tampoc han entrat bots russos. Bé, aquests sí que deuen estar distrets amb el mundial. Bé, ara deuen estar distrets intentant entrar a l’hotel on hi ha la selecció croata.

Pregunta 2.

12

A la segona pregunta m’interessava saber què s’havia votat a les darreres eleccions catalanes per saber així d’entrada si hi havia més votants catalans o espanyols. Bé, per ser honestos, vaig dividir en votants republicans catalans i votants sucursalistes espanyols. Ja sé que molta gent em dirà que els comuns són a terra de ningú però veient en Coscubiela, Raimundo Viejo, Marta Ribas Frías i tota la pesca jo ja m’he estalviat temps i maldecaps i els he ubicat allà on ells són mentalment. Per què perdre el temps en collonades com la tercera resposta del 9N si aquesta gent únicament pensa en la república espanyola (la III) perquè se suposa que és molt fàcil i còmode viure en un país on saps que això és gairebé impossible que passi però t’assegura un bon sou fent creure que tens un discurs i un objectiu. Objectiu pel qual mai ningú els ha vist al carrer. La monarquia espanyola diria que no es recorda que estiguessin amb més mala premsa i no es veu pas gaire emocionats els republicans espanyols aprofitar l’avinentesa per fer caure la monarquia (que és allò que normalment fan els republicans de tot el món). No serem mal pensats que ja sé que alguns em diran que si el comunisme fou legalitzat a Espanya fou a canvi de validar el rei escollit per Franco.

He afegit opció Altres partits o en blanc perquè sempre hi ha gent que vota collonades tipus PACMA que segur que és mol macu prò si algun dia guvernan astarà mol bé veura kinas cullunadas ans imposan. El dia vegan a les carnisseries i escoles de tot Catalunya, etc.

La meva opció natural, No vaig votar. Opció que fa temps que faig a Espanya i que tornaré a portar a la pràctica a Catalunya quan es torni a votar en clar autonomista.

Per cert, hi ha pesats que sempre diuen que entre NO votar i votar en blanc millor la segona opció. Experiència personal. L’any 1994, crec, en eleccions europees vaig ser president de taula i em van fer comptar dos cops la meva taula ja que hi havia diferència només d’un vot entre vots comptats i vots assenyalats en paper. Vaig preguntar:  les altres taules? Ah, bé, aquí com que hi ha més d’un vot de diferència donem el número com a vots en blanc i ja està. Així que sempre he pensat que els vots en blancs, molts són de vots que no quadren a milers de taules i per tant els polítics els sua la potlla o el clítoris el número de vots en blanc però sí que s’emprenyen i molt amb els que no van a votar. Per tant, si voleu mostrar enuig a tots els polítics, NO voteu.

Si algú us ve amb la puta collonada que tanta gent va lluitar perquè nosaltres votéssim (comentari viejuno) els recordeu que si votem és gràcies a la gentilesa que Francisco Franco va morir en el seu llit plàcidament l’any 1975 perquè si arriba a morir l’any 2025 encara el tindríem que suportar. I sí, ja sé, vostè també va córrer davant dels grisos.

Respostes Pregunta2.

22

A la pregunta 2 es manté més o menys el mateix % anterior que es consideraven catalans. Ara el 98,4% diuen haver votat partits republicans catalans. No vaig considerar analitzar a quin partit encara que ja sé que tothom vota la CUP i després a l’hora de la veritat tenen 4 de 135 diputats. I tampoc tenia ganes ara d’incentivar la guerra civil catalana entre ERC i tots els conglomerats convergents. Quan veig aquestes batalles em dóna la sensació de ser un alumne de la ESO mirant com s’estan fotent d’hòsties els de Primària. M’ho miro entre el somriure i la indiferència.

Hi ha hagut un 0,1% que ha votat partits sucursalistes espanyols (1 persona, benvinguda i gràcies per donar pluralitat a la meva enquesta).

Un 0,4% van votar en blanc o altres partits.

I compte que hi ha 1% d’enquestats que no van votar. ¡DISIDENTES! Malparits! Que no sabeu que molta gent va lluitar perquè vosaltres poguéssiu participar a la Festa de la democràcia que es pot petar el DJ Llarena quan li surt de la toga?

Pregunta 3

13

A la tercera pregunta volia saber quanta gent va participar l’1 d’octubre (els que van votar SÍ i els que van votar NO) i també quanta gent dels que van decidir no anar a votar s’ho van prendre com una esdeveniment a respectar o la versió A por ellos que vam veure en la mirada de la policia espanyola, rei Felipe VI, espanyols fraternals acomiadant els seus herois que anaven armats a atonyinar gent pacífica i desarmada (bé, armada amb la raó).

Resultats pregunta 3

23

En aquest cas un 97,6% d’enquestats afirmen haver anat a votar l’1 d’octubre i haver escollit la papereta del .

Un 0,3% (2 enquestats, gràcies per donar pluralitat a la meva enquesta) van anar a votar l’1 d’octubre i van decidir que escollien la papereta del NO.

Un 2% no van anar a votar tot i que van respectar el referèndum.

I 0,1%, un fill de puta s’ha colat a l’enquesta i diu que és tan desgraciat que va aplaudir la violència contra els catalans pacífics i innocents. Si és algú que feia conya o s’ha equivocat, cap problema.

Pregunta 4

14

A la quarta pregunta ja començo a anar a l’os del treball i pregunto directament què votarien si avui hi hagués referèndum sobre república catalana.

A part de les dues opcions de votar SÍ i votar NO he donat tercera opció de Suplicar a la policia espanyola que segueixi amb la violència que misteriosament es va aturar el migdia de l’1 d’octubre.

Respostes Pregunta 4

24

En aquesta pregunta s’assoleix un espectacular 99,4% a favor de la república catalana (que n’aprengui en Kim Jon-un!) i únicament hi ha un 0,4% d’enquestats que votarien NO a la república catalana (no sé si perquè els emociona seguir compartir país amb Pablo Llarena o amb el rei emérito). Després encara hi ha l’empestat d’abans (0,1%) que demanaria a la policia espanyola que tornés a atonyinar catalans.

I després vindran alguns i diran que l’enquesta era tendenciosa i dirigida únicament els independentistes.

 

Pregunta 5

15

A la pregunta 5 ja excloc els que NO han votat que SÍ a la pregunta anterior perquè ara començo una sèrie de complicacions a la futura república catalana per aconseguir demostrar que els catalans a la que hi ha una mica de problemes canvien i s’abracen a qualsevol cosa, ja sigui un pacte fiscal, el follet federalista, l’unicorn dels comuns o bé una ampliació de les competències que tardaran dècades a portar a terme.

Per començar a atemorir els independentistes plantejava quants catalans republicans seguirien apostant per la independència si sabessin aquell temor que no fa gaire feia furor en els mitjans de comunicació espanyols i molts dels seus líders. Catalunya donarà voltes i voltes per l’espai sideral intentant no xocar amb satèl·lits i el cantautor galàctic, Sisa.

Sé que molta gent seriosa es prendrà a broma la pregunta però recordo que no fa ni 5 anys aquest missatge es va intentar inculcar a tot el poble català usant els canals habituals (polítics espanyols, premsa espanyola, premsa ubicada a Catalunya però que treballa per les estructures de l’estat espanyol, mesells catalans, franquistes catalans, Duran i Lleida quan encara tenia alguna plataforma que li donava altaveu, els que es fan dir socialistes de Catalunya, Margallo…).

 

Respostes Pregunta 5

25

Per sorpresa meva a la primera onada el grup de fidels i tossuts catalans es manté en el 98,1% encara que crec que molts ho deuen haver fet per les vistes que podrien tenir des de l’espai.

Com a curiositat dir que 700 persones havien dit que SÍ a la pregunta 4  i a la 5 n’hi ha dos més, 702 respostes. Aquest és el marge d’error de la pregunta 5, un +- 0,284%.

Un 1% segueix els savis consells dels taumaturgs i oracles de La Vanguardia que ens assenyalen, sempre desinteressadament, el bon camí a seguir.

Un 0,6% de catalans independentistes ja comencen a tenir els seus dubtes. Es comencen a recollir els fruits de l’enquesta cuinada.

 

Pregunta 6

16

En aquest cas les 689 persones que havien votat que SÍ a la pregunta 5 havien de seguir el camí i respondre la sisena pregunta.

Comencen els obstacles i les dificultats a la vida dels futurs republicans catalans. Quants catalans desistirien de la república catalana si sabessin que un cop assolida la independència el sogre o la sogra*?

* He donat les dues versions perquè si deia la sogra, com se sol dir sempre i té tothom en ment, m’haurien dit MASCLISTA! i no volia que ara algú es perdés en collonades per l’estil.

Respostes pregunta 6

26

A la sisena pregunta només havien de contestar les 689 persones que havien dit sí a la pregunta 5. Els números indiquen que hi ha hagut un vot de més i això vol dir que hi ha un marge d’error però és molt minso.

En aquesta pregunta ja es comencen a palpar els dubtes dels catalans ja que el % cau a un espectacular 92,5%. Molts catalans davant la disjuntiva d’haver de compartir llar, sostre, comandament a distància de la tele i, encara pitjor, raspall de dents amb sogres ha optat per dir que NO.

Així un important 4,6 % considera que són costos inassumibles haver de compartir espai i prefereixen sacrificar la llibertat col·lectiva per tenir llibertat individual a casa seva. La mostra palpable de l’egoisme de la societat actual que entre la felicitat del veí o la pròpia escullen la pròpia.

Un 3% de catalans tenien seriosos dubtes a dir Sí o NO en aquesta pregunta ja que consideren que els seus sogres són tan grans que el sacrifici segurament serà per poc temps i potser paga la pena fer un petit sacrifici personal per assolir un objectiu comú.

 

Pregunta 7

17

En aquesta pregunta ja només quedarien 638 persones que han contestat afirmativament la pregunta anterior (collons, si que ho he complicat, fins i tot jo em perdo per moments).

Aquí ja es busca fer mal per fer caure l’independentisme en picat. El sacrifici aquí era màxim a no ser que fossis un capellà normal (no pas els de Boston o els dels maristes) o un eunuc. Es preguntava quanta gent estava disposada a sacrificar la seva vida sexual per la independència de Catalunya. Quanta gent acceptaria que li caigués la tita a trossos o se li assequés la xona i això provoqués posar fi a l’activitat sexual. Enteneu ara perquè en Nacho Vidal no és independentista?

En aquest cas hi havia dos Sí ja que podien ser molt diferents.

El primer SÍ era trampós ja que molta gent podia dir que sacrificava la seva vida sexual però potser fot anys que per les raons que siguin ja l’han sacrificada (monotonia de la parella, insatisfacció sexual, no tenir diners per VIAGRA, la imatge del cul de la seva parella que destrempa… qualsevol raó és vàlida).

Un SÍ resignat ja que si l’enunciat fos cert ja no naixerien més catalans. Seríem independents fins que es morís l’últim català ja que no ens podríem reproduir.

Un NO amb dues respostes.

El primer NO és perquè potser algú fot mil anys que no folla i aquest cap de setmana, oh miracolo, ha quedat amb una cota de Tinder o Twitter (si és que hi ha alguna diferència). Lògicament s’entén que algú no vulgui sacrificar aquest somni tan buscat per la independència de Catalunya.

El segon NO perquè hi ha algú que considera que mai s’ha de barrejar sexe i política. I ara que ningú parli de l’eròtica del poder o de Duran i Lleida o François Mitterand. Ara…cof cof…NO TOCA!

Resultats Pregunta 7

27

Abans de començar a analitzar la resposta comentar que suposadament haurien d’haver respost 638 persones però alguns es deuen haver emocionat per la pregunta sexual i han contestat 673 persones.

És que hi ha gent que va pel món molt calenta, eh?

Aquesta pregunta té el seu què ja que aquí es comencen a veure força divisions. Vaja, exactament com Twitter quan es troben un d’ERC i un del PDECat. O era un de JxCat, perquè jo ja em foto la pitxa un lio.

A veure, un 56,8% afirmen que seguirien votant independència i república perquè ells de fet fot temps que no suquen el melindro o no els paupen el botonet clitorià. A aquest 56,8% se li hauria d’afegir el 32,2% dels que afirmen que votarien que SÍ tot i que adverteixen que la raça catalana té els dies comptats. Per tant es pot concloure que un cop posats els republicans catalans entre la titola i la paret encara hi ha un 89% que afirmen seguir tossuts amb el pla independentista.

Una cosa que encara no he dit és que aquest 89% és sobre el total que ha contestat la pregunta però si ho passem als 714 votants inicials llavors l’independentisme ja cau a un 83,9% (599 favorables a la pregunta 7).

Gràcies a l’enquesta sabem que deu persones afortunades fa més de 15 anys que no rasquen res de res però aquest cap de setmana tenen la possibilitat de trencar moltes coses. Que els nervis no els juguin cap mala passada ja que seria trist i lamentable que sacrifiquessin la república catalana per un coitus interruptus o una disfunció erèctil en el moment més inoportú. I sí, recordeu que sempre queden els dits i la llengua.

– Com? Sí, els dits del peu també valen però recordeu abans de tenir els peus ben nets.

Una mica més d’un 10% demostren una fredor espectacular en un tema tan candent i afirmen que no es pot barrejar mai el sexe amb la política. I això també serveix pels que es masturben mirant el pentinat a lo loco de la Soraya Sáenz de Santamaría.

 

Pregunta 8

18

A la pregunta anterior ja havien caigut a 599 persones els favorables a la independència de Catalunya tot i això hi ha gent que deu tenir problemes de comprensió lectora ja que han contestat la pregunta 8 un total de 643 persones. O potser són 44 bots russos.

En aquest cas s’incrementava l’aposta i ja es tocava la família, però no pas els sogres que són de la família sempre que no digui el contrari un jutge, sinó els fills. La pregunta era clara i dura. Seguiries mantenint-te fidel a la república catalana tot i saber que una secta religiosa ja fos cristiana (pels ateus) o satànica (pels creients) segrestaria els teus fills.

Per no donar només dues opcions he cregut convenient una tercera opció de dubte ja que si els fills estan en edat adolescent més d’un pare i mare pot pensar que no estaria malament tenir-los una època allunyats de casa i ja tornaran quan hagin madurat. I si de cas que l’adolescència la suportin uns altres encara que estiguin com un llum de ganxo. De fet, si fots un líder d’una secta tipus Osho envoltat d’adolescents efervescents és més normal que sigui el gurú qui acabi demanant ajut i que sigui rescatat.

 

Respostes Pregunta 8

28

En aquest cas ja ha caigut l’independentisme a 510 persones (cal recordar que a la pregunta anterior eren 599).

Així en el còmput de les persones que han contestat la pregunta 8 un 79,3% afirmen que voldrien la república catalana tot i saber que els seus fills serien segrestats per una secta. Segurament molts pares i mares catalans deuen conèixer suficientment els seus fills per no tenir cap tipus de por i pensar que si algú ha de patir ha de ser el xarlatà que els voldrà menjar el tarro. Al final veuríem un Osho fent de youtuber o fent-se fotos a l’Instagram seguint els savis consells dels fills catalans abandonats pels seus pares. I si el gurú o xarlatà tingués reconeixement o fos convidat per alguna entitat gnòstica de Barcelona encara seria entrevistat per Ima Sanchís a La Contra de La Vanguardia.

“Los adolescentes han sacado lo peor de mi” (Diesiosho. Gurú de adolescentes catalanes abandonados por padres independentistas. Entrevista por Ima Sanchís).

Un 9,3% de catalans independentistes renuncien directament a la república perquè creuen que els seus fills no han d’anar a cap tipus de secta (vés a saber si abans els han portat de catequesi, però).

Un considerable 11,8% de catalans republicans a la pregunta 7 treballen amb dubtes ja que ara tenen uns fills amables i adorables però comencen a notar els canvis de la pre adolescència i creuen que d’aquí un parell d’anys podrien lamentar allò que decideixin avui.

Per tant, si tenim en compte que al principi hi havia 714 enquestats i que a la pregunta 8 ja han caigut a un espectacular 510 favorables a la república catalana, si parlem en % parlaríem d’un preocupant 71,42% a favor de la independència.

 

Pregunta 9

19

Aquesta pregunta va dirigida a l’ànima dels comuns que tots tenim dins nostre. Considerar que es catalans som uns privilegiats burgesos del primer món i que no ens podem queixar de res ja que a altres latituds els nens es moren de gana, els refugiats busquen refugi i milers de dofins són assassinats en una platja japonesa. I encara pitjor, un cap de setmana mengen gos a no sé on de la Xina. Davant de tanta injustícia com és que els catalans no renunciem a les nostres lluites per respecte a altres lluites que tenen una finalitat més noble?

Per tant, els 510 hiperventilats que no segueixen consells plens de seny d’abandonar lluita abans que prenguem mal a veure què diuen quan davant d’ells se’ls planta un mirall amb totes les injustícies del món mundial.

En aquesta pregunta dues respostes. No calia complicar-se la vida i ja em quedava sense imaginació, per què no dir-ho.

Els que diuen que segueixen creient, arrauxats, en la república catalana demostrant el seu alt nivell d’egoisme ja que si una guerra s’atura per respecte quan hi ha olimpíades estaria bé que els catalans abandonessin la lluita per la república catalana mentre hi hagi conflictes bèl·lics al món o hi hagi nens morint-se de gana, o animals que són menjats per d’altres animals com no es cansen de mostrar-nos els putos documentalistes gore de National Geographic.

L’altra opció és la típica de qui veu la llum dels comuns que s’emociona perquè fan la revolució a Sol (sí, no hi havia plaza, ja al final) però creu que una república catalana seria un nou país burgès que explotaria les penúries de tot ple de països sots-desenvolupats. Com us explicaria molt bé un líder comú una cosa és lluitar a favor d’un país que saps que no se’n sortirà sol essent independent o bé d’un país que ha patit una dictadura de tall dretà i que cal potenciar una mateixa dictadura però de tall esquerrà per poder-los donar suport. Però on s’és vist de donar suport a un poble que ha estat motor econòmic i que és ple de botiguers, burgesos i elits econòmiques que només volen que oprimir els pobres immigrants espanyolistes?

Resposta Pregunta 9

29

Aquí haig de reconèixer que el marge d’error cada cop és més gran perquè o bé hi ha molts burros o bé han entrat bots russos o tabarnians a fotre enlaire l’enquesta. Se suposa que només haurien d’haver votat, màxim, 510 persones i la sorpresa és que han votat 615 persones. 105 persones més. Aquí ja parlaríem d’un marge d’error del 17%.

Però com deia no sé qui. Errar és humà i amb això demostrem que no som robots ni màquines. Bé, com diria en James Brown (Jaume Marró, si fos català) sí que podríem parlar que en el llit som màquines sexuals. Bé, en el llit o allà on ens reclamin. Sempre que sigui un lloc net i polit. I si pot ser, solitari. Bé, si hi ha molta gent tampoc discutirem.

          Minuts musicals per acompanyar el final de l’enquesta. Molt millor que l’enquesta d’El Periódico de Tabarnia.

En aquest cas doncs després d’una forta davallada torna a haver un increment a favor de la independència i no tornem als registres inicials però en el cas de la pregunta 9 s’assoleix un formidable 87,8% ja que molts consideren que no es poden barrejar conceptes. Això només ho fan els líders comuns que tot allò que no els agrada ho tradueixen a beques menjador.

En el cas dels NO, un 12,7% d’antics independentistes abandonen en el penúltim pas la lluita per l’alliberament nacional prioritzant abans altres lluites mundials molt més importants.

Si fem cas dels 714 enquestats inicials i els contraposem als 540 de la pregunta 9 podem dir que hi ha un 75,63% favorables a independència o república catalana just quan estem a punt d’arribar a la pregunta clau i final que donarà el resultat final.

Quins nervis!

 

Pregunta 10

199

Considerant que a la darrera pregunta hi havia 540 enquestats que es mantenien ferms a favor de la república catalana oblidant que a l’anterior eren 510, d’acord, la gran i última pregunta és decisiva.

Servirà alhora per saber si l’independentisme està per sobre o per sota del 21% que donava l’enquesta d’El Periódico en una mostra rotunda de 515 “catalans”. No se sap però si van fer l’enquesta a la sortida de la inauguració dels Jocs Mediterranis de Tarragona.

Aquí ja es contraposa la independència amb l’aniquilació de l’espècie humana.

Es donaven tres opcions perquè hem volgut fer com a les pel·lícules de Hollywood i deixar porta oberta a que tot i haver cataclisme sempre pot haver un cosa a què agafar-nos per pensar que pot haver una segona oportunitat.

Anem a veure. Es pregunta quanta gent voldria la independència tot i saber que la humanitat és a punt de ser eliminada de la capa de la terra. Algú dirà, ja no paga la pena? Home, considerant l’amenaça de milers d’espanyolistes de ¡Morirás siendo español, jódete! es dóna sortida a possibilitat de morir, encara que en una hecatombe final, com a català.

Si algun dia ens descobreix una societat avançada i intel·ligent ja us puc ben assegurar que canviarà opinió si ens descobreixen com a catalans que com a espanyols.

He deixat aquest espai perquè alguns diguin: Veieu, veieu com darrera d’un català hi ha un supremacista que es pensa que és superior als espanyols. No com els espanyols que ens sentim lligats a tots els germans que ens envolten i considerem que som iguals que el puto moro que vam expulsar fot 5 segles, o aquells pèrfids jueus que per sort els reis catòlics van també cardar fora del país. O aquells que vam conquerir i els vam donar cultura, religió, roba i una mica de sífilis. Però, ep, al tanto, la llengua mai fou imposada. Els matxupitxus s’acostaven als nobles conquistadores castellans i els demanaven de poder aprendre la prestigiosa llengua d’Arturo Pérez Reverte i els Andy y Lucas per poder-se comunicar amb tot el món. 

Hi ha una altra opció que prefereix no perdre el temps i, encara que amb dolor, prefereix morir com a espanyol.

I finalment hi ha qui té l’esperança de ser salvats per un superheroi com passa a les pel·lícules americanes i ja se sap que hi ha gent que a la vida real es pensa que tot acaba així. També els hem donat oportunitat de poder ser salvats per un superheroi i llavors hi hauria república catalana efectiva i sense hecatombe mundial.

299

Si mirem els tres resultats ens passa exactament el mateix que a anterior pregunta. En principi haurien de respondre els que han dit SÍ a pregunta 9 (540) però a l’hora de la veritat han contestat 613 persones. Un altre cop el marge d’error (+-11,19%).

Però si analitzem, per acabar, veurem que un 84,7% estan a favor de la independència de Catalunya tot i saber que palmen al cap de 5 segons però moren sabent que si algun dia són descoberts per una civilització avançada no patiran per fer el ridícul.

Després hi ha el 15,7% a favor de la república perquè creuen, innocentment, que un superheroi (o heroïna, de salvadora no pas de droga) ens salvarà de l’hecatombe final i la humanitat no desapareixerà o només una mica i llavors la república catalana podria ser efectiva.

Finalment, hi ha un 0,7% de catalans independentistes que els seria indiferent morir sent espanyols se suposa perquè no han pensat que en el futur algú els descobrirà i dirà:

Oh, mira, un espanyol! Toros, flamenco, rey, paella, putas y olé!

Per tant, si sumem 519 enquestats més els 96 donen un total de 615 favorables a la independència a la pregunta clar i decisiva. Si ho dividim entre els 714 totals de l’inici podem concloure que un 86,13% de catalans són favorables a la república catalana.

MOSTRA: 714 enquestats (189 més que El Periódico)

DATES: Un dia i mig (5 El Periódico)

MARGE D’ERROR: Fluctuant arribant a pics del 16% perquè hi ha gent que no sap llegir o bé per culpa dels bots russos. Que són diferents als pots russos amb verí que deixa en Putin per Anglaterra.

LA MAYORÍA DE LOS CATALANES PIDE LA INDEPENDENCIA.

UN ROTUNDO 86,13% DE CATALANES DESEA UNA REPÚBLICA CATALANA A PESAR DE LOS OBSTÁCULOS

Cartes d’un extraterrestre. Visita a la Terra.

Us trobo molt a faltar.

Fa massa anys que vaig arribar a aquest estrany planeta i la veritat encara no m’he sabut adaptar. Estic cansat, trobo a faltar els meus ésser estimats, el treball és dur i allò que em semblava atractiu, quan vaig iniciar l’estudi, ara és una càrrega molt feixuga.

El meu estudi d’un planeta en què hi havia una forma de vida molt similar a la del nostre en un bon principi em va cridar l’atenció però el temps i comprovar que els ésser vius que l’habiten no són tal com m’esperava em fan venir ganes de tancar l’anàlisi en fals i tornar immediatament a casa.

Em demaneu com són els éssers vivents i la veritat és que no us ho sabria explicar gaire bé. Faré algun intent.

 

Planeta Terra

Hi ha moltes formes de vida en el planeta Terra i dóna sensació que una d’elles és la més avançada, tecnològicament. No pas sentimentalment. Es fan dir humans i es consideren superiors a la resta d’espècies del planeta que habiten. Però si són tan estúpids que alguns d’ells, molts per no dir una majoria, es consideren superiors als qui són d’un color de pell externa diferent. És força curiós que no hi ha ningú que consideri la seva “raça”, en diuen, inferior a la resta. Sempre es consideren superiors. I màxim poden haver alguns membres de races considerades inferiors que han comprat el relat de les races que normalment s’han considerat superiors i també se’n consideren.

Si són estranys els humans que encara ara després de milers d’anys d’existència diferencien, encara que no ho vulguin explicar, la gent pel color de la pell. Són completament estúpids.

En això difereixen molt a la nostra espècie. Són una versió decrèpita nostra.

 

Catalunya

Quan vaig aterrar vaig anar a espetegar a un lloc força curiós i singular. Com tots els pobles, de fet. S’anomena Catalunya i té unes singularitats que ara us detallaré:

Catalunya és una zona que existeix en un continent vell i decrèpit anomenat Europa. Segurament és el continent amb més ínfules de tots els continents que existeixen. En algunes coses vistes des de l’exterior podrem veure que els humans no difereixen gaire però depenent del continent del quan són origen tenen unes característiques pròpies que els fa diferents a humans d’altres continents. Els europeus sempre s’han cregut el centre del món i durant segles ho han considerat així. De fet quan han arribat a altres continents han fet creure que l’havien descobert quan allà en aquells terrenys ja hi vivien altres humans.

Una característica molt humana és considerar que ells són l’ésser superior i la resta, si són diferents, són éssers inferiors. Si algú és europeu sol considerar que la resta d’europeus són similars i la resta són inferiors. Després un cop ja se sap que és europeu destria la seva nació, concepte difícil ara d’explicar en aquesta carta però diríem que hi ha moltes nacions a Europa. Algunes ja no hi són i d’altres encara es mantenen. Les nacions solen ser colors en un mapa que canvien depenent de l’època. Solen ser creades per interessos. Mai de la gent que hi viu sinó de gent amb poder. Antigament reis i gent poderosa. Per moure fronteres es dedicaven a fer la guerra que volia dir matar-se entre ells per poder guanyar una mica més de terreny que significava poder. D’altres maneres era amb casaments dinàstics programats.

Actualment a Europa hi ha diversos països en què ses fronteres fa temps que no es mouen. Entre aquests països hi ha Espanya. Espanya és el país al qual pertany Catalunya.

I aquí ve la part del meu estudi. Catalunya porta una lluita constant de fa més de 3 segles amb el poder espanyol però sempre perd les seves batalles. Quan perd la batalla es llepa les ferides i intenta fer vida normal fins que al cap d’un temps, al comprovar que la seva relació amb Espanya i els seus poders no és fructífera, torna a intentar reclamar uns drets que li són sempre negats. Llavors els catalans s’emprenyen i fan algunes juguesques per alliberar-se dels espanyols. I així porten més de 300 anys. Com que no són constants i en número són molts menys que els espanyols sempre tenen les de perdre. I així han anat passant els segles.

Quan passat el temps algú a Catalunya ha considerat que ja n’hi havia prou tornava a reclamar drets no assolits, des del poder espanyol se li recriminava actitud i se’l feia desistir de ses reclamacions.

Així, durant segles Espanya, quan ho ha considerat oportú, ha sotmès militarment els catalans amb l’ús de la força, la violència i la sang. A la Terra és la manera més efectiva a dia d’avui de controlar les masses. A la Terra no raonen, usen la força. Llavors passa que normalment qui té poder no és el més intel·ligent o té el poder de la raó sinó el que té l’exèrcit més gran, més violent o potser és el millor estratega. Els catalans fa segles que no tenen poder perquè són un poble petit, no tenen gaire força i no són gaire bons estrategues. Són de caràcter derrotista, és a dir, que solen acceptar fàcilment la derrota. Quan algú altre es dedicaria a plorar i a enfonsar-se ells segueixen fent com si res. Per això són on són.

Espanya per contra és un poble més bèl·lic i que tot i que fa segles que no para de patir derrotes té en el seu ADN un caràcter intrèpid, violent, fatxenda i victoriós, encara que sigui mentida. Però com que han estat imperi i tenen un passat ple de victòries i guanys ells encara es pensen que viuen en el segle XVI i per això tot i fer el ridícul davant de països avançats i democràtics ningú pot treure a espanyols que són victoriosos quan s’enfronten als seus enemics minoritaris interns, ja es diguin bascos o catalans.

El relat

Des que sóc a Catalunya me n’he adonat que hi ha dos relats o dues històries paral·leles que mai coincideixen i que expliquen l’eterna derrota dels catalans. El relat. Si Espanya surt victoriosa en els seus conflictes amb Catalunya és per diverses raons i una d’elles és que pot vendre fàcilment el relat als catalans que, derrotistes que són de mena, el compren al seu etern enemic.

Catalunya no té qui li escrigui. La majoria de mitjans de comunicació que es troben a Catalunya en el segle XXI donen la versió espanyola. Per tant els catalans cada dia s’alimenten amb la versió del conflicte donada pels espanyols. No cal dir que els espanyols en sa immensa majoria no tenen amb molt bona consideració els catalans. Normalment els toleren i poca cosa més. Però si un català treu el caràcter i reclama una mica de drets automàticament des d’Espanya apareixen anticossos catalans. I no només això sinó que a la mateixa Catalunya milers de catalans culpen als catalans que lluiten per millores col·lectives ja que això genera el rebuig dels germans espanyols. Exigeixen a aquests catalans que no encenguin els espanyols perquè desperten i alimenten el monstre feixista. Per tant aconsellen. Catalans més val viure callats i sotmesos per no ofendre el germà gran que controla el relat. Si som mansos podrem viure més o menys plàcidament.

En el nostre planeta aquesta actitud menyspreable segur que no s’entendrà ja que davant enemic exterior nosaltres fem tot un cos i ens unim per vèncer-lo però aquí és molt diferent. Molts prefereixen unir-se a vencedor i colonitzador encara que aquest sigui algú que ve de fora i desitja fer mal als propers. És una característica que usen molt sovint els humans en qualsevol conflicte. He estudiat històries d’altres països i és una constant al llarg de la història de la humanitat. Si un poble és colonitzat o atacat per un altre llavors hi ha una part de la societat colonitzada que hi lluita en contra; una altra part de la societat que segueixen fet com si res i hi ha una part de la societat que abandona el poble al qual pertany per donar suport al poble que l’ataca.

Molts membres del darrer grup ho fan per esperit de supervivència esperant sobreviure encara que sigui a canvi de trair el seu poble. I en molts conflictes al llarg de la història s’ha demostrat que aquesta actitud no serveix de res ja que per a l’enemic aquell que era servil en el fons no deixava de ser algú aliè i colonitzat. I molts cops acabaven tenint el mateix final que la resta.

Catalunya porta més d’una dècada lluitant per assolir una independència d’Espanya que significa que lluita per intentar poder tenir el seu propi relat i la seva pròpia història. Però té un gran problema. Espanya no ho vol. I llavors què ha de fer? Intentar-ho! I com ho intenta? De mil i unes maneres i fins ara, improductives.

Ha de lluitar contra el relat espanyol. Això vol dir que a Espanya no hi ha ningú que doni suport a les reclamacions dels catalans. Ningú. Potser simbòlicament hi ha algú molt minoritari que pot tenir simpaties per la causa catalana però com que viu a Espanya bé que se’n guarda de donar la seva opinió o pot sortir molt mal parat. Llavors els catalans han de lluitar contra un relat que els va radicalment en contra.

Els diuen nazis, violents i mil i un adjectius pejoratius que a Espanya pocs s’atreveixen a discutir. La gràcia però es si sabéssiu que el poble català és pacífic i el poble agressiu i intolerant és l’espanyol. El poble català usa una llengua anomenada català i això ja provoca reaccions en contra d’una part del poble espanyol. És una cosa ben absurda que passa a pocs llocs del món però a Espanya diuen que es parlen ricament 4 llengües però si els catalans fan ús de la seva llengua fora de l’àmbit familiar genera el rebuig de molts espanyols. I molts d’altres que diuen sentir-se còmodes amb la llengua catalana però quan se n’adonen que un català la considera igual que l’espanyola llavors se n’adona que també topa amb aquest espanyol que en un principi li semblava més obert de mires. I es pot trobar que li digui que troba molt bé que parli la llengua catalana i que ell escolta música en català però que si s’ha perdut un gat en el barri més val que ho escrigui en la llengua castellana ja que és la llengua que entén tothom. I que el català el deixi per xerrar amb la seva àvia tancat dins de 4 parets.

Aquesta és una part de la història que podria fer-me allargar hores i hores i pàgines i pàgines però només diré que actualment a Catalunya tothom entén i parla castellà. I és així però no sempre havia estat així. Antigament molta gent no parlava castellà. Però algú va decidir que el castellà s’havia d’imposar per la força i va obligar tothom a parlar castellà. És l’única llengua a Espanya imposada per les armes i amb violència i encara avui hi ha en el relat espanyol un munt de ments brillants que ho neguen o li treuen ferro. Consideren que amagar realitat o amagar violència amagarà realitat. I no només això, alguns fins i tot diuen que el català s’imposa a Catalunya com antigament s’imposava el castellà. La realitat és molt allunyada d’aquest relat però com deia anteriorment, l’espanyol té el relat i la força a favor.

Així que una cosa que poden fer altres països com parlar de l’època de l’esclavatge o de l’època del nazisme per evitar que es torni a reproduir i encara que pugui fer mal en el sentiment col·lectiu de pertinença no deixa de ser una mostra de fortalesa de saber veure el passat dolorós i que s’ha d’evitar. Educa la societat en uns valors en els quals es deixa ben clar què no es pot tornar a repetir. Desgraciadament no passa això a Espanya ja que no s’ensenya a escoles i no s’explica a través dels seus mitjans quins han estat els errors greus del seu passat (ja que de fet en alguns casos encara parlarien del present). No s’explica que la llengua espanyola ha estat imposada a altres zones en què aquesta llengua no era la pròpia. No s’explica a molts llocs d’Espanya que altres llengües que es parlen a Espanya foren prohibides i perseguides les persones que les parlaven. I això explica que Espanya i els espanyols, molts espanyols encara no vulguin veure’s en el mirall ja que veurien un monstre molt perillós.

De fet hi ha milers de nens nascuts a Catalunya que no saben ni volen parlar català per raons de comoditat, per política o per odi generat per part dels seus pares o entorn familiar i tot i que els catalans podrien tenir el mateix odi no hi ha cap nen catalanoparlant que no sàpiga parlar castellà. Una de tantes diferències que expliquen molt bé com són de diferents les dues cultures.

Tot i que és evident a ulls d’un extraterrestre encara hi ha nois nascuts a Catalunya que no usen una de les seves llengües però això no amaga que alguns polítics incendiaris diguin que el castellà és llengua perseguida. Com que ho repeteixen mil cops en els seus mitjans llavors aquest relat és el que molts compren tant a Catalunya com a Espanya.

Els mitjans de comunicació espanyols són el nou exèrcit del segle XXI. Són més destructius que molts tancs i avions del segle XX. No provoquen morts però juguen amb el relat espanyol i la seva versió tele dirigida és la que té Espanya a favor. Espanya té un exèrcit que es diuen mitjans de comunicació i gràcies a això fa que un gran número de catalans no abracin el relat català ja que prefereixen comprat el relat espanyol. I fa que a Espanya hi hagi una catalanofòbia fomentada pels seus mitjans i periodistes.

A Catalunya arriben tots els mitjans de comunicació espanyols i llavors n’hi ha uns quants generats per fer creure que són catalans encara que amb òptica espanyola. Són mitjans que quan Catalunya vivia adormida explica una realitat encantadora de la realitat però quan una majoria de catalans han optar per alçar-se la seva funció ben organitzada i controlada des del poder espanyol ha estat el de torpedinar voluntat dels catalans tot i fen creure que era el millor per a aquests.

Així si a Catalunya emeten desenes de cadenes donant versió del conflicte en castellà i amb versió espanyola, Espanya no en té prou i exigeix controlar mitjans en català i que donen la versió amb un biaix més català. Fins aquí arriba la versió pornogràfica del relat.

Els pocs relats en català són perseguits i menyspreats per tots els relats espanyols. No fan cas a pluralitat i volen silenciar els pocs relats catalans i amb òptica plenament catalana. Els volen silenciats. Sotmesos. Humiliats i derrotats. No entenen la divergència ni la pluralitat. Volen controlar tots els mitjans i només que n’hi hagi un que no segueixi la línia marcada per Espanya és perseguit de mala manera. Amb complicitat total dels qui són espanyols. I no només això, davant aplaudiment general. Excepte el grup minoritari espanyol que sempre defensa la pluralitat però que com s’ha dit abans, per no ser trepitjat opta pel silenci.

 

 Política

I quina política hi ha a Catalunya?

És molt complexa aquesta part. Molta gent creu que vota per raons ideològiques però Catalunya confirma que, encara que es vulgui amagar, es vota principalment per raons identitàries i/o ètniques. Cosa que molesta a molts sectors que es consideren d’esquerres.

Que algú es consideri res no vol dir que sigui allò. És una cosa que ha de quedar ben clara per si no coneixeu els humans. Podeu trobar humans que es considerin simpàtics i us ho diguin i després moltes persones us diran que no ho són. O persones que us diran que són encantadores i no ho són. O persones que es consideren guapes i no ho són. Molts cops davant el dubte s’acaba acceptant en política dir allò que el partit polític diu que és.

El problema és que els partits polítics enganyen i mai expliquen els seus aspectes negatius. No hi ha un partit polític que expliqui que és el partit de la corrupció. Tampoc hi ha el partit polític que digui que és el partit del terrorisme d’estat. Ni el partit catalanòfob. Ni apareix el partit racista. Ni tampoc el partit hereu de la dictadura. Ni el partit que es creu l’essència de l’esquerra i considera que la resta no ho són. I així podríem parlar de polítics i partits que es defineixen fent creure que busquen un electorat determinat.

Un dels fenòmens a Catalunya que em té més sorprès és un partit que es fa dir PSC. Partit socialista de Catalunya. Ara és difícil explicar què vol dir socialista. Se’ls considera del bàndol d’esquerres, és a dir, que lluiten per causes socials i per un equilibri en la societat i per donar més suport a les capes socials més empobrides. Sona bé i teòricament és fantàstic encara que la realitat sol passar que a la majoria de països mai s’assoleix. Però ells ho diuen en el programa i tots tan contents. I la part de Catalunya és perquè es consideren catalanistes que vol dir que defensen els valors històrics del catalanisme. Defensa de la llengua, cultures, etc.

La gràcia d’aquest partit és que quan els catalans han decidit alçar-se de nou contra estat espanyol ells han optat per fugir de l’esquerra i, sobretot, per fugir del catalanisme. Tot i això continuen dient la mateixa frase i consideren que si la repeteixen mil cops molta gent s’ho creurà. Llavors algú els explica que molta gent que era catalanista del partit ja ha fugit però ells continuen dient que ells representen un pont entre dos bàndols d’un conflicte. I quan l’estat espanyol ataca com mai ha fet a Catalunya en democràcia i quan l’estat espanyol usa la força en un referèndum contra milers de persones innocents de totes les edats i quan l’estat espanyol intenta detenir el president que representa democràticament tots els catalans i quan l’estat espanyol fa temps que usa clavegueres fosques de l’estat per desestabilitzar eleccions (que ja només per això s’haurien d’anul·lar i portar a judici a Europa els responsables de les persecucions) i quan es fan martingales perquè els catalans que viuen a l’estranger no puguin votar i quan hi ha presos polítics catalans mostrant la cara bruta de l’estat espanyol i mostrant que els jutges i fiscals segueixen les ordres dels polítics que els han posat allà on els han posat, llavors llavors i llavors aquests polítics d’esquerres i catalanistes decideixen anar a una manifestació que demana la sagrada unidad de España i aplaudeixen un article 155 que treu el poder al s representants democràtics del poble català. I no només van a aquesta manifestació sinó que acompanyen l’espanyolisme que sempre ha estat violent contra el poble de Catalunya. I llavors es manifesten amb partits polítics que van des de catalanòfobs com Cs, hereus de la dictadura franquista com PP i altres grupuscles feixistes, ultres i neonazis. I tot i això ells segueixen dient que són catalanistes i d’esquerres. I segueixen dient que estan per bastir ponts entre Catalunya i Espanya.

Mai l’espanyolisme ha fet res positiu per a Catalunya i pels catalans. Històricament l’espanyolisme ha atacat Catalunya, la seva llengua, història i cultura. I en format militar l’espanyolisme ha usat la força contra els catalans. I políticament sempre li ha anat a la contra. Per tant l’espanyolisme mai ha estat ben vist a Catalunya i de fet sempre ha estat l’enemic. Aquests dies ho tornen a demostrar. Persegueixen les màximes autoritats escollides pel poble català i només viuen pel fet que a Catalunya hi viuen un munt de persones que han vingut d’Espanya i actuen en format colonitzador.

És a dir, no tota la gent que ha vingut d’Espanya actua com a colonitzador i molts d’ells han abraçat el país, la cultura i les seves gents però encara avui hi ha molta gent amb odia a Catalunya i confonen ser espanyols i estimar Espanya (molt noble) a voler atacar Catalunya. Si a això se li suma un grupuscle significatiu i poderós de gent catalana d’arrel franquista i burgesa que sempre han viscut perfectament tot i que el seu poble era perseguit ja es té la fórmula de l’espanyolisme reaccionari de Catalunya.

També hi ha un partit ( o amalgama de partits) molt curiós que vol fer creure que són equidistants i que no s’ubiquen entre cap dels dos bàndols, catalanistes i espanyolistes. Aquests partits que es fan di d’esquerres i revolucionaris no deixen de ser conservadors i que segueixen l’statu quo espanyol. I no només això sinó que a l’usar Espanya la violència ells l’acaben validant.

A vegades em pregunto des de fora com haurien tractat als catalanistes aquests comuns , federalistes o com es facin dir si els dos últimes mesos les coses haguessin anat a la inversa:

  • Si hi haguessin hagut manifestacions espanyolistes multitudinàries de persones pacífiques els darrers anys amb una manifestació que creués tot Catalunya plena de catalans demanant federalisme amb Espanya.
  • Si hi haguessin hagut manifestacions catalanistes amb violència en què catalans emprenyats haguessin insultat, envoltats de banderes estelades i catalanes, els cotxes i els haguessin fet cridar VISCA CATALUNYA. I els haguessin escopit. Què dirien els líders federalistes si els catalanistes a les seves manifestacions usessin violència contra persones pel sol fet de no cridar VISCA CATALUNYA?
  • Si 10.000 policies catalans haguessin estat imposats a Espanya i haguessin sortit a atonyinar milers d’espanyols innocents. I quan espanyols farts de la violència gratuïta haguessin anat als seus hotels a demanar-los que marxessin, ells haguessin sortit vestits de civils amb porres a perseguir gent pels carrers. Sense cap detenció. I cridant A PER ELLS, A PER ELLS amb odi a la mirada. Què dirien els líders federalistes si els policies catalans a les seves manifestacions haguessin atacat gratuïtament milers de persones pel sol fet de ser espanyols?
  • Si polítics i periodistes catalans haguessin dit dia sí i dia també que els espanyols segueixen les doctrines nazis i que l’espanyolisme representa l’alemanya d’Adolf Hitler. I tot i que l’espanyolisme no parava de mostrar unes manifestacions multitudinàries, cíviques que es mostraven a tots els mitjans del món, únicament a la premsa catalana s’expliqués una realitat radicalment falsa per generar l’odi dels seus lectors contra els espanyols. Què dirien els líders federalistes si els periodistes i polítics catalans fomentessin l’odi a través dels seus mitjans contra els espanyols?
  • Si el catalanisme hagués reclamat presó o càmera de gas pels polítics espanyols. Si manifestacions amb polítics socialistes hi hagués gent cridant que els polítics espanyols havien d’anar a la presó únicament per demanar un referèndum. Què dirien els líders federalistes si els catalanistes a les seves manifestacions usessin aquesta violència verbal?
  • Si manifestants catalans haguessin aprofitat manifestacions independentistes per atonyinar minories com sikhs, musulmans, etc. O si haguessin atonyinat gent per anar amb bandera espanyola. O si haguessin llençat pedres a balcons amb banderes espanyoles. O si haguessin insultat, escopit i llençat monedes a periodistes de mitjans espanyols. O si haguessin anat a atacar mitjans de comunicació espanyols. O haguessin anat a escoles i entrat a pegar professors espanyols perquè els politics i els mitjans catalans assenyalaven les escoles espanyoles com adoctrinadores d’espanyols. Què dirien els líders federalistes si els catalanistes a les seves manifestacions aprofitessin per atacar com llops salvatges?

 

I quan penso en tot això ja sé la resposta i tinc molt clar que els polítics federalistes haurien fugit d’aquesta Catalunya i d’aquests catalans violents. Ho tinc jo molt clar i diria que els catalans també ho saben. Per això molts catalans pacífics, democràtics i innocents no entenen els federalistes, equidistants i comuns i el seu cinisme i mesquinesa. Que davant la claredat dels fets encara avui no s’hagin volgut posicionar marcant una falsa equidistància, els fa còmplices davant de tanta agressió gratuïta. I els farà còmplices davant les futures agressions de l’estat espanyol.

I més valdria que no fessin com ja fan alguns polítics i periodistes suposadament d’esquerres que és donar la culpa als catalans o els seus dirigents per haver despertat el monstre feixista espanyol. Ahir llegia un suposat intel·lectual de l’esquerra espanyolista dient que mai havia vist tanta bandera espanyola a Barcelona i en donava la culpa als catalanistes i independentistes.

I no se n’adonen els miserables que dient això validen el violent, valide el desgraciat i deshumanitzen la víctima. N se n’adonen, els miserables feixistes, que una dona agredida per un un marit violent mai serà culpable. I si una dona vol marxar de casa no és culpable per rebre una hòstia. I si una dona demana i exigeix drets trepitjats no pot ser insultada. I si això no ho podem permetre a una dona. Tampoc, estimats cínics d’esquerra espanyols, tampoc es pot permetre contra un poble i els seus representants polítics.

 

Per tot això, cansat avorrit i fastiguejat, demano poder marxar d’aquesta puta merda de planeta i d’aquest país. Hi ha coses que no entenc ni suporto i em comencen a emprenyar. No voldria veure com la víctima és de nou massacrada per mans de l’etern i històric agressor davant la complicitat de socialistes i la falsa esquerra espanyola i catalana federalista. No tinc ganes de veure com veïns europeus silencien i no fan res perquè ells només  es mouen per interessos econòmics, mai per raons humanitàries. Cosa que ja saben altres pobles trepitjats. No tinc ganes de veure com uns cínics i miserables ploren per no haver sabut matar molt abans el monstre feixista que tenien i han tingut sempre a casa seva.

No ho vull veure i reclamo que algú del nostre planeta em vingui a rescatar.

No tardeu o serà massa tard.

Volem eleccions autonòmiques!

I ara toca… ELECCIONS AUTONÒMIQUES!

Tots els qui foten pals a les rodes a les ànsies de llibertat de Catalunya ara, a l’uníson, declaren que no es pot fer declaració d’independència i sí cal fer eleccions autonòmiques.

I qui són aquestes ments brillants?

Són els mateixos que cada cop que volem fer un pas endavant ens diuen que és totalment impossible i que cal quedar-nos allà on som. Mai donen cap tipus de suport a la majoria social de Catalunya i sempre estan torpedinant voluntat majoritària i ens volen fer anar enrere en les nostres aspiracions nacionals i socials.

Són els mateixos que quan es va crear Junts pel sí mantenien que no durarien ni dos dies i cada dos per tres usaven mitjans de comunicació unionistes per enviar informacions amb mitges veritats o mitges mentides per trencar pacte estable per així torpedinar eleccions del 27S, abans i després.

Són els mateixos que declaraven que el 27S no podien ser eleccions plebiscitàries. I quan es van portar a terme llavors van dir que ho eren però que l’independentisme no havia guanyat ja que havia aconseguit un 48% contra un 52%. Amagant però que hi havia partits que havien remarcat que no se’ls podia afegir en cap dels dos grups. Però a qui importa? Si fins i tot quan els interessa prenen com a votants dels NO els qui no van a votar. Que no va a votar un 20 o 25% de la societat catalana, evidentment significa que no volen la independència. No poden pensar que hi ha gent que els és indiferent a quin món viuen, si viuen a Catalunya, Espanya o governats per extraterrestres. Altres problemes tenen que anar a votar. Com que hi ha un munt de gent que pensa així per a ells és ben fàcil. L’espanyolisme immediatament considera que no són independentistes. Lògicament tampoc són unionistes però com que ells sempre creuen tenir el relat, perquè tenen tota la maquinària de l’estat espanyol, això vomiten a qui els vols escoltar o ser enganyat.

Són els mateixos que abans de fer el procés participatiu del 9N deien que no es podia fer el 9N i que no tindria cap validesa. Quan finalment es va fer, després de mesos de suportar les seves advertències, van dir que no havia votat tothom i que no tenia cap validesa democràtica. El fet que ells haguessin estat mesos i mesos donant la tabarra que no es podria fer, que millor no fer-lo i amb amenaces de si es feia, poc ho mencionen.

I són els mateixos que mesos abans del 9N quan veien que es portaria a terme van exigir una tercera resposta per aigualir el resultat. Recordem que es va donar aquesta solució perquè ICV i Unió, al final i encara que fos a contracor, participessin en el 9N. Hi participem però permeteu-nos rebentar-lo des de dins.

Són els mateixos que porten tota la legislatura catalana intentant enfonsar el pacte independentista a través dels seus mitjans bel·licosos de Madrid i dels mitjans de Barcelona controlats per empresariat amb connexions a govern espanyol.

Són els mateixos que es van estar mesos i mesos assegurant que no es podria fer el referèndum de l’1O i que saltaven d’alegria cada cop que la policia espanyola entrava en una impremta i s’emportava paperetes de vot o bé cartells cridant a participació a referèndum que només demanava saber opinió dels catalans davant pregunta de si volien independència. Aquest era el greu delicte que s’havia de perseguir. Es van assignar més policies a perseguir urnes que no pas a seguir terroristes en el País Basc quan ETA estava activa.

I són els mateixos que el mateix dia del referèndum deien que no s’havia portat a terme quan milers de catalans ja havien votat i, alguns, rebut un jec d’hòsties de regal cortesia del democràtic estat espanyol.

I els mateixos que es van dedicar a dir que el referèndum MAI es portaria a terme ja que era una enganyifa dels polítics independentistes. I el referèndum es va fer. I amb milers d’impediments com torpedinar el sistema de votació durant tot el dia, enviant sa policia per atonyinar (amb una coordinació que estava clar que havia estat dirigida des de dalt) catalans innocents que només reclamaven votar. I més de 2 milions de catalans, tot i amenaces, pors i desinformació, van aconseguir vèncer el feixisme espanyol i anar a fotre un puto paper dins una urna que van haver de fer mil i una jugades per no ser enxampats per policia espanyola.

I són els mateixos que després de setmanes de coaccions, amenaces i detencions quan es va poder votar, encara que de mala manera i com si visquéssim en un estat feixista, dictatorial i policial, deien que el resultat no tindria cap tipus de validesa. I tot això amb el beneplàcit del PSc col·laboracionista i el silenci còmplice d’alguns comuns que compraven relat de l’estat espanyol. Un sector dels comuns va dir que anirien a votar. però si en el 9N van anar per aigualir-ho aquí van optar a fer el mateix dient que hi anirien únicament per denunciar el govern Rajoy i per tant el seu vot no es podia considerar un SÍ a la llibertat de Catalunya ja que abans calia negociar amb l’estat agressor, sempre, i demanar permís perquè ja se sap que qui és agressor, després de 3 segles, se’l pot convèncer a que canviï d’actitud.

Així que els catalans som molt miserables de dir que Espanya mai canviarà. Que potser no ha canviat Texas i Alabama el seu respecte a la comunitat negra? Que potser els turcs no han canviat la seva opinió respecte els kurds? Que potser els xinesos no han canviat la seva opinió respecte els tibetans? Que potser els marroquins no han canviat la seva opinió respecte els berbers? Si tots aquests països han acabat respectant els pobles que sempre han oprimit, per què no ho podria fer l’estat espanyol, eh, catalans desconfiats i victimistes?

Així que un cop fet el referèndum que no es podia fer i després de veure les imatges que van donar la volta al món de la desproporcionada càrrega policial instigada per altres jerarquies polítiques espanyoles va començar la nova batalla de l’unionisme sotmès a l’estat espanyol. Invalidar resultat i negar la realitat.

Si la realitat deia que centenars de pacífics catalans havien estat estomacats per policies espanyols calia dir que era mentida. Cosa que hauria funcionat fa uns anys si es tenia controlat el relat i els tempos dels mitjans però que en la societat actual és més difícil ja que tothom porta un mòbil a sobre i en un moment es pot pujar instantània a les xarxes socials. Per tant, el relat tenia dues línies paral·leles i ben diferenciades. La realitat mostrada per un munt de gent en què es mostrava que s’havia usat la violència de manera desproporcionada i gratuïta i la falsa realitat venuda a la majoria de mitjans espanyols d’amagar la realitat de les agressions de les seves forces d’ocupació. Encara avui hi ha algun miserable ministre espanyol que patèticament es passeja per Europa parlant de fakes. Gràcies per mostrar les misèries del teu país, ministro. Que us vagin coneixent a Europa que nosaltres fot segles que us coneixem, patim i suportem.

Què passa després del referèndum de l’u d’octubre? La ira es va desfermar en moltes llars catalanes i aquells policies que fins aquell dia no deixaven de ser una anècdota molesta automàticament s’havien convertit en exèrcit enemic. Manifestacions a les portes dels hotels i exigències que fotessin el camp de Catalunya. Resultat? Alguns policies vestits de civil sortien al vespre amb porres a apallissar catalans que es manifestaven pacíficament davant dels seus hotels. Crits i proclames de policies en format energumen en els interiors dels hotels cridant i xisclant contra la població civil. Pacífica i desarmada.

Dia 3 d’octubre i una de les manifestacions, aturades i vaga més general que ha viscut Catalunya. Els carrers de Mataró no recordaven tanta gent en una manifestació. En d’altres ciutats i pobles passà el mateix. Per variar els qui ens volen sotmesos a Espanya però que no volen ser considerats feixistes van dir que ells anaven a la manifestació no per reclamar independència sinó per denunciar accions policials. Evidentment quan van veure que els carrers eren plens ells van modular discurs per dir que no tothom havia sortit a reclamar llibertat, és a dir, independència. Cal posar èmfasi a sindicats d’arrel espanyola com UGT i CCOO que parlaven d’aturades i mai de vaga ja que els seus amos de Madrid segurament no els deixaven anar tan lluny. Per cert, a veure quan alguns es dediquen a deixar de ser sucursal per poder vendre en pròxima república catalana una dignitat que a dia d’avui encara no han assolit del tot.

Els qui foten pals a les rodes també són els mateixos també que quan l’espanyolisme pren el carrer minimitzen els seus atacs a la societat civil catalana o valenciana (o aragonesa). Allà on hi ha manifestacions espanyolistes sempre hi ha conats de violència. Des de manifestacions Upper Diagonal que s’acaben convertint en insults i escopinades a persones que van dins el cotxe i es neguen a cridar el feixista VIVA ESPAÑA; fins a manifestacions feixistes i violentes pels carrers de València amb agressions a periodistes i persones democràtiques (ells són animals, amb perdó pels animals).

O quan es manifesten els seguidors de SCC pels carrers de Barcelona. Lamentable que prèviament hagin d’advertir als seus seguidors que amaguin simbologia feixista (cosa que confirma que ho són o els tenen entre ells encara que no tots els seus seguidors ho siguin). I amaguen o silencien que necessiten fer venir espanyols d’Espanya per ampliar la comunitat espanyola sector colonitzador que viu a Catalunya. I amaguen que agredien persones pels carrers, que els amenaçaven, o que llençaven pedres a finestres en què hi havia penjades estelades. Tots aquests vídeos s’han vist a les xarxes socials i han estat totalment silenciats en els mitjans espanyols. En mitjans catalans tampoc se n’ha fet molt ressò. Sense saber si no es volia deixar en evidència l’espanyolisme per no ser titllats de televisió partidista o si es volia silenciar actes violents per no donar peu a efecte dominó.

Així que ha quedat clar que quan l’espanyolisme minoritari i residual es manifesta a Catalunya apareixen els seus grupuscles violents i, contràriament, quan es manifesta el catalanisme no hi ha cap incident remarcable. Excepte tres cotxes de la Guàrdia Civil amb rodes punxades i amb tot ple d’adhesius. És a dir, els catalans són culpables de “tunejar” 3 cotxes de la Guardia Civil. I per no fer els manifestants no els van ni robar les armes reglamentàries, diuen, que segurament van deixar expressament en el cotxe a veure si algú feia una animalada.

Per cert, una de les coses curioses quan hi ha violència en manifestacions espanyolistes es veure com fins i tot l’esquerra espanyola i equidistant catalana i internacionalista, incòmoda amb gossos feixistes, no paren de dir que els violents són nazis i no pas espanyolistes. Eviten de totes totes dir que tenen res a veure amb Espanya. Que jo sàpiga els nazis eren alemanys. I si a Espanya hi ha nazis diria que esvàstiques no en porten.  O gairebé no se’n veuen. De fet, els nazis espanyols són especialistes en dibuixar esvàstiques de mil i una formes perquè el seu cervell no dóna ni per copiar un puto símbol. Però no amaguem la realitat, la majoria de nazis espanyolistes porten banderes espanyoles. Banderes espanyoles amb àliga o pollastre i alguns amb esvàstiques però ben pocs. Per tant no entenc aquesta mania de definir feixistes espanyols o ultres com a nazis. Són feixistes espanyols perquè imposen violència per mantenir la sagrada unidad de España no pas per demanar que Hitler envaeixi de nou Polònia i França. Nazis espanyols, feixistes, ultres, però no amaguem què demanen. I no cal excusar com s’ha fet en alguns casos que són aficionats de futbol. Recordem què criden, què exigeixen i sobretot a qui persegueixen quan vénen a Catalunya. Violència contra els catalans. Així que estimada i allunyada esquerra espanyola, equidistant i internacionalista, si parlem de nacionalismes i no pareu de donar-nos la tabarra amb el nacionalisme català, no amagueu que el nacionalisme espanyol inclou un bon sector ultra, feixista, violent i nazi. Per cert, molt curiós… després ens diuen nazis als catalans pacífics i democràtics.

Així que ens anem acostant al final del relat. A mesura que el president de Catalunya comenta que un cop fet el referèndum i amb una àmplia victòria del SÍ tot i impediments, agressions i torpedinades feixistes de l’estat espanyol i amb tots els aparells mediàtics en contra, premsa catalana amb ses editorial en contra, es veu decidit a aplicar resultat salten de nou les alarmes dels eterns pesats que foten pals a les rodes.

I quan apareix el famós article 155 en tota la seva magnitud ja tornem a ser al punt de sempre. Els catalans independentistes volen anar a un nou camp base abans de coronar el cim i els unionistes en tots els seus formats i disfresses (ultres, feixistes, socialistes, comuns, elits, dialogants, equidistants i federalistes) amenacen com només saben fer ells. Amb pors i violència i els federalistes amb pors i acceptant i comprant relat dels violents. No es pot fer una declaració d’independència. Impossible!

I recordeu la de coses que fins a dia d’avui no es podien fer i eren impossibles. I no parlo de la caiguda del mur de Berlín ni de la fi de l’apartheid ni de la caiguda de l’imperi soviètic sinó de mil i una coses que han passat els darrers anys a Catalunya que era impossible que es portessin a terme. I es van fer.

I ara ens donen la tabarra dient-nos que el referèndum no era legal per l’estat espanyol i abans caldria que ens donin permís com han fet abans canadencs i britànics. I si els recordem que Espanya mai donarà permís, què fem? Insistir. Fe. Resar. I fer pedagogia i bla bla bla.

Així que tornen a aparèixer els de sempre dient que no es pot anar als extrems i que cal dialogar. I sempre amaguen que un bàndol no dialoga i quan li escau, fot hòsties, amenaça, deté o insulta.

I arribem a dilluns 16 d’octubre i empresonen dos líders independentistes per ser això, líders independentistes i pacífics. Se’ls titlla de sediciosos i de mil mals més quan ja ningú a la Catalunya d’arrel democràtica creu en la separació de poders d’Espanya i quan ja tothom amb dos dits de front sap que és un atac partidista d’un estat feixista, colonial i agressiu. Ho veuen tots els demòcrates de Catalunya i ho veu tota la premsa internacional. Tota la premsa internacional excepte la del regne d’Espanya que no parla de presoners polítics sinó de personatges malvats. De fet ahir en un article en el pamflet de les clavegueres de l’estat espanyol, El Mundo, analitzaven els primers dies dels dos presos catalans i es llegia entre línies com gaudien quan parlaven de suposades coaccions, crits de Viva España o de posar-los a tot volum cançons typical Spanish. Que lumpen espanyolista suposadament coaccioni presos catalans els fot gràcia. Que divertit seria ara si presoners espanyols a presons veneçolanes comencessin a rebre el mateix tracte, oi? Aquest és el nivell d’una majoria de periodisme espanyol. Hooligans feixistes i catalanòfobs.

Així que podem comprovar a la federal i fraternal Espanya, que sempre ens expliquen els federalistes que existeix i ens espera amb braços ben oberts, que una majoria d’espanyols aplaudeixen empresonament de catalans independentistes pel sol fet de ser independentistes. De fet he vist més ganes i odi en l’empresonament de líders independentistes catalans que qualsevol empresonament de terroristes d’ETA amb mans tacades de sang. Per què amagar la puta realitat? A Espanya els molesta més un líder independentista pacífic i català que no l’etarra més violent i fill de puta. És ben fàcil d’entendre. El primer els fot un mirall a la puta cara que els deixa com un país feixista, analfabet i gens democràtic. Una imatge que en els fons ells no els agrada. El segon els fot un mirall que no els molesta tant.

I tonem amb els mateixos que setmanes abans aplaudien els policies que anaven a  la guerra, perdó, a Catalunya a atonyinar gent pacífica. I sempre amb el silenci còmplice dels polítics federalistes catalans. Quan Espanya mostra la seva plena catalanofòbia i el seu odi contra Catalunya amb manifestacions multitudinàries contra els catalans que només demanen poder votar si volen ser independents un munt d’espanyols surten al carrer a aplaudir policia que saben que vindran a atonyinar gent innocent A por ellos a por ellos. Quan de temps i dècades hauran de passar per perdonar-los tanta violència.

I no voldria amagar que hi ha molta gent a Espanya que segurament està en contra de tot aquest feixisme que els catalans rebem d’Espanya, però si els manifestants a favor de Catalunya són tan minoritaris, molts callen i ho deleguen tot en els seus polítics i periodistes, queda clar que són una minoria. Potser i segurament atemorida a dir que no entenen i rebutgen tanta animadversió contra algú que només demana poder votar què vol fer en el seu futur. Tots aquests espanyols saben i han de saber que tindran sempre la nostra estima i saben i haurien de saber que seran molt benvinguts un cop Catalunya sigui independent. Si algú necessita refugi polític per fugir del feixisme de caire espanyol, a Catalunya tindrà la seva casa. Que no en tinguin cap mena de dubte. De fet molts abans ja portem segles i dècades acollint gent provinent d’Espanya. Lamentablement alguns han vingut en format violent, feixista i colonial però em sembla que han estat i són minoria. La majoria han arrelat, s’han casat, tingut fills i han acabat sent allò que ja són ara. Catalans.  Molts d’ells, independentistes ben convençuts. Cosa que molesta tant a polítics supremacistes d’Extremadura i Andalusia, principalment.

Per cert, parlant de les detencions de dilluns passat, 16 d’octubre. Hi ha un munt de proves gràfiques de la manifestació del 20 de setembre en què es mostra Cuixart i Sànchez demanant a la gent que marxi i se’n torni a casa quan ja és al vespre. Són prou eloqüents per a gent demòcrata i evidentment no són prou eloqüents per a jutges, periodistes i polítics espanyols que ja els tenen sentenciats abans que veiessin res de res. I ja sabem tots que un dia els hauran de deixar anar (esperem que ben aviat) i llavors vindran, amb els anys, les condemnes internacionals a l’estat espanyol com ja ha passat abans amb detinguts catalans torturats l’any 1992. Però el dany a ells i les seves famílies ja haurà estat fet. Així actua l’estat feixista espanyol. Els importa una merda saber que seran condemnats en el futur per Europa perquè la seva voluntat és humiliar i fer mal a l’independentisme català. Encara que aquest sigui cívic i pacífic. Segurament per això són tan contundents. Per això. El mirall que els mostra la societat catalana lliure, cívica, pacífica i democràtica els deixa molt en evidència i deixa a la superfície el tarannà colonial, feixista i violent del nacionalisme espanyol. I ara ho fa davant de tot el món. Animal agressiu i imperial ferit de mort intenta fotre els últims cops de cua.

I així som on som, quan després d’uns dies de jocs amb cartes amunt i avall l’estat espanyol usa tota la seva política repressiva que surt fora de la constitució i proclama que les autoritats catalanes votades pels catalans seran substituïdes, dient-nos clarament que no sabem votar o que no els agrada allò que votem una majoria de catalans, deixen ben clar que són ben lluny de la democràcia. I és un molt bon argument per deixar ben clar a autoritats internacionals, si ens volen sentir, que som una miserable colònia espanyola. I no només això sinó que ja ens han advertit/amenaçat a imposar-nos control sobre la nostra policia perquè el dia del referèndum no van atonyinar cap català com sí va fer l’excel·lent policia espanyola amb més de 1000 ferits. A l’estat espanyol encara els cou que els Mossos fossin portada després dels tristos atemptats de Barcelona i rebessin elogis de tot el món. Els cou i molt. Així és la vostra Espanya… estimats federalistes. La vostra Espanya que ens voleu imposar per la força.

I no només això sinó que l’estat espanyol ja amenaça l’escola catalana ja que es veu que si hi ha milers d’independentistes és perquè a les classes de P3, entre cercle i quadrat, se’ls diu als nens i nenes que votin partits catalans i no pas sucursals miserables espanyoles. Que després hi hagi un munt d’independentistes nouvinguts i molts d’arrel espanyola farts de veure com l’estat espanyol no surt d’un feixisme mai enterrat ni jutjat, farts d’Aznar i els seus pectorals i fart dels enganys del PSOE i farts dels 4 milions de signatures de Rajoy contra estatut retallat pel PSOE, allò lamentablement no els entra al cap com a origen de l’increment de l’independentisme. És culpa de l’escola catalana! Tot i que les manifestacions siguin plenes d’avis i àvies, catalanoparlants i a castellanoparlants que l’escola catalana no la coneixen perquè quan ells eren infants la seva llengua estava prohibida. Per ordres de l’estat espanyol. Exacte. El mateix amb qui avui dia encara tenim un conflicte obert i que volem tancar d’una puta i maleïda vegada.

També cal amenaçar per part de l’estat espanyol tots els mitjans públics catalans, com TV3 i Catalunya Ràdio, i amenaçar que se’ls controlarà perquè no pot ser que la tele i ràdio catalanes siguin les més plurals de totes les emissores que es veuen a Catalunya. Què és això de donar veu a independentistes?

Cal fer com les teles espanyoles que si es parla de Catalunya no hi ha cap català perquè,  què cony, els catalans són perillosos i encara sabran què volen. Més val convidar tot ple d’espanyols que mai han trepitjar Catalunya perquè vomitin sa puta ignorància amb certa dosi de catalanofòbia. I si cal convidar algun català es convida els colonos espanyols del PP, Ciudadanos i PSc perquè expliquin als bons ciutadans espanyols com pensen i són els catalans independentistes. Així que TV3 ja no podrà convidar tota aquesta xusma espanyolista i federalista perquè ja no podrà donar una imatge de pluralitat sinó que TV3 hauria de fer com tots els mitjans periodístics espanyols de donar veu només a ultres i feixistes i posar algun progre mig simpàtic per defensar una mica Catalunya. Perquè no faci sospitar a cap espanyol al pensar que potser està veient una reunió de dirigents del KKK parlant dels drets dels negres. O tot ple de mascles ibèrics parlant dels drets de les dones. Això són les teles i premsa espanyols quan parlen de Catalunya. (Queda algun periodista català en el diari progressista i d’esquerres El País? Us en adoneu la quantitat de periodistes espanyols espanyolistes que hi ha en nòmina a La Vanguardia española i en El Periódico del PSOE. Perquè després us diguin qui és plural i qui no).

I per cert, què fan mentrestant dirigents socialistes i comuns? I que fan elits espanyoles i catalanes? Munten una Comissió pel diàleg i no sé quines collonades més i s’auto erigeixen la veu del poble assenyat i majoritari per demanar, suplicar i exigir als polítics catalans que no ens portin al precipici. Que no declarin la independència i que baixin del burro i s’agenollin davant Espanya perquè Espanya és un estat vell, antic, caduc i violent i millor no fer-lo enfadar gaire.

Així que un bonic dissabte d’octubre els del diàleg munten una patètica manifestació vestits de blanc davant ajuntaments i fan un hashtag #ParlemHablemos i al cap de 24 hores ja ningú se’n recorda d’ells. Curiós que els del diàleg a Catalunya sempre demanen diàleg a la dona atonyinada i mai al marit borratxo, feixista i agressor. Calla que potser no són tan estúpids i ja saben a qui poden anar a reclamar i ja saben que al violent millor no dir-li res no sigui que al final rebin ells una bona hòstia (que de fet ja els estaria ben rebuda). Així que els dirigents del PSc/PSOE van fer un ridícul intent de fer una manifestació un dissabte 24 hores abans de la fraternal manifestació amb ultres i feixistes de SCC.

La gràcia dels #ParlemHablemos és que només van estar actius demanant i exigint a polítics catalans, principalment, durant 24 hores per després desaparèixer. El líder del PSc-PSOE que va tenir la brillant idea no ha volgut pogut seguir amb aquesta. Llàstima pels simpatitzants del Psc-PSOE que un dissabte els van fer anar davant els ajuntaments de diverses ciutats catalanes i alguna d’espanyola. Mujer agredida, no se largue de casa y dialogue con su marido, pobre, que no tiene la culpa. Y bájese la falda que molesta mucho a su marido y al final le va a aplicar el 155.

Que encantadors i divertits són els líders socialistes catalans i espanyols!

I ara què ens demanen? Doncs fàcil. Com que els catalans som culpables de tots la violència que estem rebent i com que hi ha un munt d’espanyols que no volen que ens esclafin els seus ultres ens exigeixen que fem unes eleccions autonòmiques. Sí, eleccions regionals.

Per què? Cony, fàcil. No aniran a qui està atonyinant que s’aturi i pari d’usar violència.

Quan veieu algú que atonyina i un pobre que rep, si sou porucs i no us voleu implicar gaire, què feu? Dieu a qui rep: Corre, imbècil, que sinó t’atonyinaran més! Mai diran a agressor que aturi la seva violència perquè podria passar que el feixista violent deixés d’atonyinar la pobra víctima i canviés agredit. I això evita l’esquerra espanyola. Per què hauríem de ser NOSALTRES qui rebem les hòsties si ja tenim els simpàtics catalans que en tenen molta més experiència i ja tenen el cos adaptat a les hòsties de l’estat espanyol? Ja no ve d’aquí. Ja no ve d’estar-se unes quantes generacions més rebent atacs de l’estat espanyol. Si heu rebut durant mínim 300 anys, per què no rebeu uns altres 50 i si de cas i aquesta gent ja dins Europa se civilitza una mica, ja mirarem d’aquí 50 anys de fer algun canvi o millora, ep, sempre que no hagi de provocar molts aldarulls.

Així que la nova carta de la sempre generosa i fraternal Espanya democràtica, socialista i federalista és ATUREU LA DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA, BENEITS! CAL FER UNES ELECCIONS AUTONÒMIQUES!

I ràpidament, emocionats ja tenim els qui ens han anat fotent pals a les rodes i ens han anat dient que no faríem res del què hem fet anunciant-nos que hem de fer SÍ o SÍ unes eleccions autonòmiques ja que seran la solució al conflicte que tenim entre mans.

I aplaudint ja tenim els líders de Ciudadanos que fa setmanes que exigeixen eleccions autonòmiques sense partits catalans (la resta són sucursals espanyoles). El PP dient que si hi ha eleccions autonòmiques potser mediten no empresonar el president de Catalunya i a qui considerin oportú, detencions transversals des de Puigdemont fins a Tortell Poltrona. El PSc i PSOE dient que només els catalans podem evitar ser atonyinats i , per tant, cal que ens baixem pantalons, fotem cul en pompa i permetem que l’estat espanyol, amb ells al costat, ens forcin a fer eleccions autonòmiques. I ens diuen, perquè els socialistes són molt moderats i progressistes, que nosaltres ho podem evitar. Que som amos del nostre futur. Cony, s’ha de reconèixer que són molt millor que Adolf Hitler que no donava pas alternatives a polonesos i holandesos. El socialistes com a mínim ens diuen que si fem allò que ells ens obliguen a fer no faran fora els nostres dirigents, ni controlaran televisió ni tindran control remot de Catalunya des de Madrid. Collons, quina enveja ens deuen tenir a Europa per haver partit socialista com l’espanyol.

I res, ja tenim Comissió del diàleg i la mediació amb elits catalanes (amb col·laboració de sindicats espanyols), d’aquelles que estaven ben callades quan hi havia la dictadura franquista que perseguia demòcrates i cultura catalanes, demanant que fem cas al generós oferiment de l’estat espanyol. Que en són de bons els polítics espanyols! Ens avisen abans de llençar-nos la bomba aquella de cada 50 anys. Cony, l’Espartero no avisava pas. Ja podem dir que l’estat espanyol, 130 anys més tard, ha millorat i progressa adequadament.

Per tant, ja tenim els bons minyons catalans i catalanes discutint si cal fer unes noves eleccions regionals a Catalunya. Claro que sí, GUAPI!

  • Per què? (Clamen els típics torracollons que mai veuen la bona voluntat de qui et vol ajupit i agenollat)
  • Per contar-nos!
  • Però si ja ens vam contar i ja vam contar també en el referèndum!
  • Però ara ens ho exigeix l’estat espanyol i diu que si no ho fem detindrà líders catalans, ens enviarà la seva policia i atacarà 1000 persones, intervindrà impremtes, insultarà, amenaçarà i en Pitingo suspendrà un concert a Barcelona per culpa dels independentistes.
  • I qui cony és en Pitingo?
  • Ni puta idea, jo tampoc el conec. Deu ser el Frank Sinatra espanyol
  • Home, això si que em fa recapacitar…
  • Veus? Ja dubtes? Fem unes autonòmiques!
  • Però…i si guanyen els independentistes, què fem?
  • Home, qui t’ha dit que hi puguin participar?
  • Ah, també. I així per què les hem de fer?
  • Perquè els federalistes ens puguin dir que ens hem de federar amb Espanya perquè ens estimen profundament. 
  • Ens estima en euros, vols dir?
  • Shhht, malparit! Supremacista! Classista. Burgès. No pots pensar en els pobres espanyols que moririen de gana per culpa de l’egoisme dels catalans?
  • I els catalans que ara estan per sota del llindar de la pobresa?
  • La pobresa cal redistribuir-la…
  • No ho veig clar. Ara cal tornar a fer unes eleccions autonòmiques i tornar a suportar els articles de Duran i Lleida Reload a La Vanguardia; clavegueres de l’estat espanyol amb en Jorge Fernández Díaz; informes policials sobre comptes bancaris a Andorra de la Núria Feliu i una néta secreta d’Artur Mas a Madrid que es diu Almudena?
  • Si cal….
  • I el manifest d’artistas e intelectuales de izquierdas dient que els catalans ens hauríem de quedar a Espanya perquè tots ens estimen i que l’A por ellos volia dir A por ellos que nos vamos juntos de putas y a divertirnos. Y un par de rayitas buenas pal cuerpo, señora?
  • Si cal…
  • I mil i uns articles a El Periódico del PSOE & The Nota i La Vanguardia española explicant de nou que una Catalunya independent és impossible i que seria una espècie d’Albània amb tics d’Haití i la gent negre com a Somàlia per culpa dels polítics catalans?
  • Si cal…
  • Però perquè no fem com han fet altres països que han declarat la independència i mirem com cauen les peces de dominó i potser més d’un país ens diu que ens accepta tal com som i ens donen la benvinguda. Per què no creiem més en nosaltres i deixem de fer cas a aquells que mai ens han acceptat, ens odien, no ens volen cap bé i sempre ens han imposat el seu relat colonial?
  • Perquè Espanya s’enfonsaria i hi ha mil i uns interessos que estan en joc, estimat català dels collons.
  • Així que.. què hem de fer?

 

Pel fill de Jordi Cuixart

Aquest matí anava de camí a la feina i mirava la gent amb qui em creuava i pensava que mentre nosaltres seguíem fent la nostra vida, a Soto del Real (España) hi havia empresonades dues persones per haver dedicat temps i renúncies per les nostres llibertats.

Immediatament m’ha vingut al cap un comentari que ahir vaig llegir i em va fer molt de mal. Jordi Cuixart havia estat pare feia ben poc. Llavors ja no vaig pensar en els dos líders, injustament condemnats per l’estat feixista espanyol, sinó en aquest pobre nen. O nena. I n’hi ha més? I si Jordi Sànchez també té fills? I les seves parelles?

Recordava llavors els primers mesos de la meva filla ara farà gairebé 11 anys. Quan va néixer un 29 de desembre a les 16 hores 10 minuts de la tarda. Quan la vaig veure per primer cop i com al cap d’uns breus minuts la tenia als meus braços.

I recordava quan mig any abans anàvem al CAP per saber quin seria el seu sexe i com jo feia temps que expressava que volia que fos una nena. Aquest era el meu desig i m’imagino que no hauria passat res si hagués estat nen perquè me l’hauria estimat igual, igual com me l’hauria estimat hagués nascut com hagués nascut però jo volia una nena. I així fou. Serà una nena! Recordo tornar cap a casa i trobar-me un cosí meu i dir-li-ho tot emocionat.

I recordo les primeres hores ja sols a l’habitació i quan en pocs segons ella va parar de plorar i va quedar de color morat i com ràpidament vam fer venir una infermera que li pessigà el peu i immediatament en segons va perdre color i esclafia en plors. I la por a pensar si tornava a passar durant la nit mentre dormíem. I per sort la infermera ens va tranquil·litzar i ens va dir que era normal i que no patíssim. Jo internament patia com un animal però no volia espantar ningú i callava.

I recordo que no vaig voler marxar ni un minut de l’hospital quan em deien que anés a casa a descansar perquè sa mare i ella ja estaven acompanyades per amistats i família. I no volia deixar-les soles ni un segon i no vaig sortir de l’hospital fins al cap de 48 hores. Un 31 de desembre a les 19 hores de la tarda. Tots tres, junts.

I recordo que a l’arribar a casa vam veure que no teníem pa i vaig baixar a comprar-ne. I em passà un fet que mai més m’ha passat, de cop i volta plantat en un semàfor vermell m’entrà un pànic irracional a ser atropellat per algun cotxe que pugés a la vorera i em van venir mil idees que em provocaren pànic. Ràpidament vaig fer dues passes enrere i vaig esclafar la meva esquena a la paret. Vaig tenir la idea i la por que a mi em passés res dolent i ma pobra filla amb només dos dies de vida es quedés sense pare. El semàfor en vermell se’m va fer etern. Vaig creuar, vaig comprar pa i no recordo si ho vaig explicar a casa. Aquella sensació de por mai l’oblidaré.

Recordo també un dia que ma filla amb pocs mesos tenia els clàssics còlics de les 7 de la tarda i semblava que volia vomitar. Veia que estossegava i tenia ganes d’extreure el menjar. No sabíem què fer ja que no tenia ni 3 mesos però vaig optar per abraçar-la amb tota l’estima del món i immediatament ella va vomitar sobre meu.  Recordo aquell instant quan el seu vòmit ens cobrí a ella i a mi i com durant més de mig minut ella vomitava i jo abraçat a ella l’acaronava per donar-li protecció. Per dir-li a cau d’orella que no passava res i, per un cop acabat el seu mal estar poder anar tots dos, un cop despullats de la roba plena de vòmits, a la banyera i banyar-nos plegats.

I recordo que els dies que ella estava malalta o demanava qualsevol cosa com un got d’aigua llevar-me a l’hora que fos per portar-li allà on fos ella. I em sentia un llop protegint els seus cadells i és una sensació que m’ha regalat la meva filla i per això sempre li estaré agraït.

Llavors he pensat de nou en el fill de Jordi Cuixart i m’ha entristit fortament i m’ha fet molt de mal pensar que per culpa de la injusta detenció del seu pare, ell o ella no podran gaudir de la protecció que sí va tenir ma filla.

El fill de Cuixart podrà plorar, riure, patir, tenir por i aquests dies, avui ja tres, no tindrà la companyia d’aquell qui hauria de ser al seu costat donant-li tot l’aixopluc que un infant requereix. Les olors del Jordi i el seu to de veu fa tres dies que el seu fill no els rep. Estímuls necessaris pel creixement del nen i que mai ningú li podrà retornar.

Qui pagarà aquests dies perduts?

No sé quan tardaran Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a sortir de la presó. Dies? Setmanes? Mesos? Anys? Vull creure que és un càstig injust de l’estat espanyol per atemorir tots els catalans per recordar-nos que ells sempre seran allà per, si cal, empresonar altres persones innocents però alhora vull pensar que serà una pena breu.

Vull pensar que hi ha gent que deu estar treballant perquè es posi fi a aquest despropòsit i vull pensar que seran persones dignes i honestes i no miserables que faran negoci amb el seu empresonament per jugar la carta de la negociació amb Espanya com a acte de renúncia.

Rebutja la independència i llibertat del poble català a canvi que us deixem lliures els vostres dirigents independentistes i permetem reduir multes econòmiques als vostres líders ja castigats.

A vegades dóna la patètica sensació que aquesta negociació seria benvinguda per alguns dirigents catalans de caire federalista i/o socialista però hauria de quedar ben clar que la llibertat dels dos presos polítics no podrà ser mai carta de negociació. Més aviat si algun dia hi ha negociació amb estat espanyol s’ha d’exigir que no pot haver diàleg amb presoners polítics. Per molt que des d’Espanya i els seus mitjans se’ls vulgui vendre com a delinqüents que estan complint condemna per saltar-se lleis de l’injust estat espanyol.

Cal exigir allà on sigui possible la seva llibertat, ja sigui a Europa, estaments democràtics internacionals i a Espanya encara que allà hi tinguem una majoria de la societat en contra. Tot i això cal explicar amb els nostre mitjans el despropòsit de l’acció política i repressiva del seu estat. Que faci caure la cara de vergonya dels demòcrates espanyols encara que aquests siguin minoria (no considero, en aquests moments, demòcrates cap votant de PP, PSOE i Ciudadanos, d’aquí el drama)

Per cert, ben curiós que a la majoria de mitjans de premsa estrangera es parli de presos polítics menys a la premsa estrangera espanyola i la premsa unionista ubicada a Catalunya (la més miserable i patètica de totes).

 

El fill de Jordi Cuixart haurà de suportar, espero que pocs dies, l’absència del seu pare. Les seves olors. La seva veu. Les seves carícies. Les seves abraçades. Els seus petons. Tantes coses que aquest infant innocent avui no pot gaudir. Però quan sigui més gran tindrà una cosa que molts altres nens no tindran. La dignitat d’haver tingut un pare valent, honest i just.

I qui sap si algun dia a escola o universitat, ja gran, coincidirà amb algun fill de dirigent català que aquests dies col·labora en la repressió del poble català. O la silencia. O la compra. O la justifica.

  • Hola, som companys de taula. Com et dius?
  • Ah, ton pare no serà?
  • Sí…

I així hauran fet amistat els fills d’aquells qui avui són en bàndols diferents. I els fills mai són hereus de les decisions dels seus pares però quedarà molt clar que un d’ells podrà anar amb la dignitat de saber que el seu pare fou injustament empresonat per la rebequeria fatxenda i feixista de l’estat espanyol mentre l’altre, avergonyit, arribarà a casa i li dirà a son pare, amb llàgrimes als ulls i vergonya al cos, qui és el seu company de classe.

I aquell dia el senyor que avui fa el joc a l’estat espanyol sabrà i es veurà com un personatge sinistre, ridícul i patètic. I hauria de saber que no és el primer ja que la història sempre es repeteix i quan hi ha llibertat i no pas imposició sempre s’acaba sabent qui és el digne i qui és el mesquí.

Totes els pobles alliberats tenen els herois i els miserables. I els fills d’ambdós conviuran plegats però sempre és preferible ser el fill d’un personatge íntegre i digne que no pas el fill d’un miserable, cínic i mesquí que ha preferit escollir el bàndol de l’estat que porta segles perseguint la llibertat de Catalunya.

 

Estimat fill (o filla) de Jordi Cuixart, nét de català i murciana, durant uns dies el teu pare no haurà estat al teu costat perquè, tot i viure en el segle XXI, el món encara ha de millorar i assolir llibertats encara no assolides. Però tingues sempre molt clar que ton pare, a diferència d’altres, ha fet molts sacrificis per la millora de la societat a la qual pertanyen molts que avui callen o s’ho miren amb indiferència.

Espero que el trauma sigui tan petit que de gran ni el recordis. I, això sí, recorda quan siguis gran que el teu pare ha estat un exemple per a molts i el món seria molt millor si hi haguessin més persones com ton pare, Jordi Cuixart. I seria un món millor si hi haguessin menys persones com les que el volen empresonat o l’acusen de delictes que no ha comès.

Ton pare és víctima de la situació política i del país que li ha tocat viure. Per sort vivim en una societat més avançada que la del passat. Vídeos i fotografies demostraran la seva innocència i la de Jordi Sànchez.

I llavors canviarà la truita. Aquells qui l’han condemnat, jutjat, criticat i assenyalat seran els qui el poble considerarà culpables. I no només això, quedaran en els llibres d’història com els miserables. Alguns ho lamentaran i demanaran perdó. Altres, com ha passat amb dirigents franquistes anteriorment, moriran amb la satisfacció d’haver estat botxins i no haver-se volgut disculpar amb les víctimes.

Una abraçada ben forta i un petó immens a tu i a tots els qui t’estimen.

On som a mitjan octubre?

Com bé deia en l’escrit anterior (On som?) de fa una setmana no en tinc ni idea però tinc molt clar cap on hem d’anar.

Primer de tot voldria dir que el dia 1 d’octubre quan vaig saber resultats jo ja vaig desconnectar d’Espanya encara que fos particularment. Vaig anar al balcó i vaig despenjar la bandera estelada i un llençol de llit en què hi havia escrit VOTAREM 1-O. Fou la meva manera particular de dir al món o, com a mínim, als meus veïns que jo ja havia acabat la batalla.

Dimarts 3 d’octubre

Diumenge dia 1 estava en un estat d’eufòria continguda i al dia següent vaig dir a la feina a primera hora que el dia 3 faria vaga. Però és que estem esperant què diuen els sindicats, em van contestar. Perdó? Jo vaig per lliure i a mi cap sindicat em diu què haig de fer o dir. I menys si són sindicats sucursalistes espanyols, vaig contestar.

Així que jo ja havia dit que al dia següent si hi havia vaga o manifestació jo hi voldria participar. Al migdia encara no se sabia què farien al meu lloc de treball i es comentava de fer petites aturades. Me la suava de ple. Jo faria vaga.

Per tant al dia següent vaig anar a la manifestació que es va fer a Mataró i que era a petar de manifestants a les 11 del matí davant estació de tren i ocupant tota la N-II. Gent de tots els gustos i colors. Una cosa que em va desanimar era veure com un sindicat minoritari, CGT, agafava encapçalament i feia ses proclames que en molts casos eren molt allunyades de tot el gruix que tenien darrere. Algú em va dir que ells eren els organitzadors i tenien el dret de portar la pancarta i dirigir l’orquestra. Com havia indicat el dia abans a la feina, a mi ningú em diu què haig de fer o dir o seguir.

Sobretot per un simpàtic organitzador que ens indicava tota l’estona que havíem d’anar darrere la pancarta quan anàvem en paral·lel i, fins i tot, més endavant avançant-la. Com que el paio no parava de dir-nos: Darrere la pancarta, siusplau, al final em vaig cansar, m’hi vaig acostar i li vaig dir que jo seguia a qui volia, que anava a la meva puta bola i que ell no era ningú per dir-me on havia d’anar ja que pel carrer cadascú va per on vol. Em va recordar que la policia els havia dit que havien de controlar la capçalera i no sé què cony més. Molt bé, jo vaig per on vull. Gràcies. I li vaig recordar que no suporto ser dins de grans aglomeracions així que també anava una mica més endavant per la meva claustrofòbia particular.

Fes el que vulguis, em va acomiadar. No pateixis que això faré. Li vaig contestar.

No m’enrotllaré massa només recordar que a Mataró no només hi havia banderes estelades sinó alguna d’espanyola republicana (pobres il·lusos) i també d’espanyoles. Evidentment no hi hagué cap problema i totes confluïen en el mateix espai. Només hi hagué algun problema en algun pis del Camí Ral on hi havia impresentables en balcons amb banderes espanyoles que increpaven els manifestants i inclús llançaven aigua. La gent passava d’ells o els engegava a pastar fang.

A la tarda hi hagué la manifestació davant ajuntament i mai havia vist Mataró tan plena excepte els dies de Les Santes. Els carrers que anaven a petar a l’ajuntament estaven desbordats. Així que com deia la premsa local, la major mobilització de la història de Mataró. De ben segur. Com a altres llocs de Catalunya.

Dimarts 10 d’octubre

No esperava gaire cosa del dimarts 10 i veia molt gent que el tenia com el dia clau de l’alliberament. Pel matí ja havia llegit que es podria fer com a Eslovènia de fer una declaració per immediatament retirar-la esperant què feia bàndol contrari.

Així que a la tarda quan vaig sortir de la feina a les 19 hores vaig anar cap a casa volant i molt bé ja que vam tenir una llibertat de 8 segons que apareix a la Viquipèdia. Pas mal.

Després a les xarxes socials vaig llegir molta gent emprenyada i ofesa dient traïdor a Puigdemont. Jo com que no m’esperava gaire cosa li vaig voler girar mitjó i plantejar-me que si s’havia fet d’aquella manera era perquè en aquell moment no hi havia una altra possibilitat i que era una jugada més cara a la galeria que cap a casa. Per tant, cosa rara en mi vaig començar a escriure tuits positius que semblaven sorgits d’un curset d’auto ajuda. I no enganyava. Tot i ser de naturalesa pessimista ja que s’assembla més a la puta realitat vaig voler veure-hi una possibilitat davant sospita que segurament en aquell moment encara no teníem prou suport internacional com per fotre sobre la taula una declaració d’independència definitiva.

Vull fer incís que una de les coses més avorrides aquests dies d’èpica i lluita són els missatges de whatsapp. Jo no sé què s’ha de fer però per sort tinc tot ple de missatges de gent que si ho té clar i t’arriben al mòbil. Estic cansat de rebre el mateix whatsapp, per diverses bandes, amb escrits més llargs que la bíblia i que segur que no s’ha llegit ni qui l’ha escrit. Vídeos de més de 6 minuts que evidentment no em descarrego. I tot ple de missatges que m’indiquen que aquesta, AQUESTA, és la setmana decisiva i que cal estar alerta perquè… També hi ha els missatges de gent que té contactes a altes instàncies i ja saben què passarà 24 hores abans. No passa res si després allò no s’acompleix perquè ningú demana explicacions.

Així que al final sóc jo qui m’invento missatges que envio a les meves pobres amistats tipus. Tinc un amic que és veí del nebot de l’amant de la pastissera d’on va a comprar el pa el xofer de Puigdemont i m’ha dit que… (i encara hi haurà algun idiota que s’ho creurà).

Torno al dimarts 10. Jo ja feia una setmana que havia desconnectat de les notícies i com que veia que m’anava prou bé en la meva salut mental i sexual seguia amb la rutina d’entrar amb compta-gotes a premsa escita. Principalment entrava a diaris digitals catalans i fugia dels diaris catalans unionistes, La Vanguardia i El Periódico. A premsa espanyola ja fa molt de temps que no la visito. A El Periódico fa setmanes que no hi entro. A les cafeteries si hi ha La Vanguardia miro la part de Cultura  i Esports i evito entrar a la part de Política per no trobar-me els consells gratuïts de què no hem de fer per part d’articulistes sense interessos com Duran i Lleida. Per altra banda El Periódico és a casa ma mare però de fa un mes he optat per no tocar-lo. Ja no miro ni la secció de Cultura.

Respecte mitjans visuals les notícies de TV3 ni me les miro i visc molt feliç i tranquil. D’això fa una setmana. Si tinc ma filla li deixo que miri les cadenes que mira ella i si sóc sol, ni engego la tele. Vaig veure Puigdemont dimarts i quan vaig comprovar que Arrimadas havia de parlar vaig preferir tancar tele. Ja m’informo via Twitter i no m’entra a casa el seu posat colonial espanyol.

Divendres 13 d’octubre

De fa dies veig un desànim generalitzat en l’independentisme i hi ha algunes coses que a mi particularment em generen ràbia.

Primer de tot, pensar que tot serà molt fàcil i creure’ns que aconseguirem independència amb una simple proclamació. Després veure gent que s’ofèn o li molesta si no es fa ipso facto i sembla que vulguin llençar la tovallola. Algú els ha explicat com han estat les declaracions d’independència d’altres països? Algú els ha explicat que en molts casos han acabat en violència o més aviat hi havia una guerra i es declarava independència i podien passar anys fins que altres estats no els reconeixien? Algú els ha explicat que Catalunya no és el centre del món i que encara que no ens ho creguem no ens està pas mirant tot el món? Algú els ha explicat que les hòsties que van rebre alguns l’ú d’octubre a molts països no deixa de ser una cosa aïllada que ha passat en un punt d’Europa que molts no sabrien ni ubicar en el mapa?

Siguem sincers… si a França hi hagués manifestacions i la policia atonyinés a pacífics manifestants, què faríem? Mirar les notícies mentre mengem un sandvitx. Mirar amb indiferència les notícies mentre escrivim un cor a alguna amiga a Tinder o rascar-nos un colló mentre estem fullejant una revista del cor.

Què fèieu vosaltres quan cada dia ens apareixien les notícies de Kiev i les manifestacions de tot ple d’ucraïnesos fa un parell d’anys? Potser pensar que Ucraïna tenia un merder i després seguíem fent la nostra.

Doncs això passa exactament a la resta del món i sense entrar en el petit detall que hi ha mig planeta que segur que deu tenir problemes molt més importants a ses vides que si la policia espanyola atonyina innocents catalans.

I què podem fer, nosaltres? Doncs gravar, denunciar i esperar tenir la comunitat internacional a favor quan més endavant aquestes imatges siguin importants si és que es dóna el cas algun dia. Cal també guanyar el relat no només als mitjans internacionals sinó encara més important a conselleries polítiques i econòmiques i aquí és on tenim més feina ja que es mouen per interessos i que Catalunya vulgui ser independent dubto que sigui de l’estima d’elits europees.

Abans que algú es deprimeixi vull deixar clar que hem de seguir lluitant però sense esperar res de molts estaments que molta gent creu seran decisius. Millor pensar que no hi són i si apareixen, moltes gràcies. Però si no ens volem fer mal millor creure que no hi són. I si hi són vés que no els tinguem en contra.

Vull pensar alhora que molta feina que dic que s’ha de fer els nostres representants ja ho estan fent i porten anys picant pedra per tant confio plenament que en aquest punt anem pel bon camí i després també depèn de qui rep el missatge si li interessa o li és indiferent si els catalans volem ser lliures i deixar de viure sotmesos a estat espanyol.

Així que no voldria ser crític amb els polítics que ens han dut fins aquí perquè entenc que molts d’ells, molts a les antípodes ideològiques meves, s’han jugat molt més del que pugui fer jo a casa meva escrivint 4 tuits o un escrit merdós com aquest. Per exemple, entenc molta gent ofesa avui amb Artur Mas. Però com que jo no he seguit gaire les notícies per allò que comentava abans no sé fins quin punt és realitat això que avui llegeixo a Twitter o són mitjans que volen empastifar dient que Artur Mas fot pals a les rodes.

Entenc que Artur Mas està en una situació complicada perquè la justícia espanyola li exigeix una milionada i alguns ja veuen estratègia de fer un pas enrere per evitar així pagar la multa. Si fos cert, molt humà. Jo no el puc criticar perquè jo no he arriscat res de res. Puc entendre, si fos cert, la seva por perquè seria molt humana. Així que tots els qui el critiquen potser estaria bé que arrisquessin tot el seu patrimoni personal que inclou segurament la resta de la família i a veure així quants quedarien al peu del canó. Penso que en aquests moments no hem de fer mala sang amb els qui ens han portat aquí i, si de cas, ja criticarem els responsables quan s’hagi acabat la batalla o guerra, si és que acaba algun dia.

Per tant si realment Artur Mas fes pas enrere per amenaces de l’estat espanyol jo prefereixo mirar-m’ho d’una altra manera.  I em faig una sèrie de preguntes:

  • Aquest és el país que volem pels nostres fills?
  • És aquest el país que els federalistes ens exigeixen federar-nos-hi?

Per tant, més que a Mas jo assenyalaria a qui avui m’està convidant a conviure-hi.

La relació Catalunya-Espanya molts cops la veig com una relació de parella i entenc que hi ha alguna feminista que s’emprenyi perquè algun cop m’ho han dit que no és pot banalitzar les agressions masclistes però de veres que hi veig algunes similituds amb aquest tipus d’agressions. Entenc per tant que en un bàndol poden haver pors i crec que s’ha de donar suport a qui les pateix i més si aquesta persona és la que rep l’hòstia, encara que sigui econòmica, però seria molt injust que des del balcó de casa meva li digués a la dona que viu davant de casa. Aguanta, dona, aguanta, fes-ho per la resta!

Per tant la meva crítica va dirigida a qui fa ús de la força o qui ho accepta, ho permet o ho justifica. Així que la meva crítica ja no va dirigida només a estat espanyol sinó també a la meitat d’espanyols, segons enquestes, que consideren que cal aplicar article 155 i retirar competències als catalans.

En aquest punt és on xoco amb tots aquells dirigents dels comuns que volen evitar allò que alguns diuen xoc de trens entre dos pobles ja que per fer-ho acaben acceptant que el poble català està més acostumat a la derrota i, per tant, és millor que accepti el seu paper històric. O si més no mai fan cap crítica contundent cap a una societat espanyola en què una part molt important vota i dóna suport a tres partits polítics, PP, PSOE i C’s que amb diferents modalitats estan dient que cal castigar les autoritats catalanes. Autoritats que són la viva expressió democràtica de la majoria de catalans. Encara que no els agradi a ells.

Als equidistants i federalistes els diria que castigar les autoritats catalanes és castigar el poble català ja que és aquest qui ha dipositat la seva voluntat en aquests personatges. No haurien de voler, com a excusa, considerar-ho com una lluita entre dos titans que no s’escolten, Rajoy i Puigdemont, i un cop els dos hagin plegat tot tornarà a ser una bassa. d’oli. Aquest discurs banal i infantil no ajuda gens a resoldre el conflicte que fa massa dècades que s’eternitza i, si som sincers, segles.

Per tant, darrere de Puigdemont hi ha milions de catalans que consideren que està fent allò que ells creuen que ha de fer. Detenir Puigdemont és detenir la societat catalana que l’ha votat i segurament molta més que no acceptaria que toquessin cap autoritat catalana. Quan un dirigent espanyol assenyala que el president de Catalunya pot acabar com un president que fou afusellat per l’estat dictatorial espanyol és molt trist i lamentable. Per no dir que si fóssim estat i tinguéssim exèrcit segurament hauríem cridat a consultes ambaixador del país que hagués fet la patètica i amenaçant declaració.

Quan una dirigent que suposadament era socialista assenyala que està esperant que els responsables catalans acabin empresonats ja demostra quin nivell de cinisme, misèria i mala llet que té. No demana un judici (se suposa que just) sinó que per a ella, Rosa Díez, ja haurien de ser a presó. Un altre cas com l’anterior que si fóssim estat i aquesta amenaça provingués d’un polític estranger es cridaria a consultes el seu ambaixador i segurament seria de retorn al seu país a part de fer-ne denúncia a estaments internacionals.

Riem molt del sonat del Kim Jong-un i no ens fixem en les animalades de caire feixista de molts dirigents i periodistes espanyols que haurien de fer caure la cara de vergonya a qualsevol societat lliure, avançada i democràtica.

Però què podem esperar d’un país on un dels seus punts dèbils fou no jutjar mai els responsables de la seva dictadura? Llavors passa que els seus hereus ideològics amenacen dirigents pacífics i democràtics que només fan que donar veu a milions dels seus votants que exigeixen unes demandes sempre silenciades. Però no havíem quedat que a Espanya es podia parlar de tot sense violència? Com poden banalitzar la famosa frase que feien servir els polítics espanyols quan estaven en guerra contra el terrorisme?

Per tant, no és una batalla entre dos galls, Rajoy i Puigdemont ja que darrere de Rajoy no només hi ha el seu partit, encara que hi pugui tenir detractors, sinó que té milions de votants espanyols darrere seu que inclou votants d’altres forces polítiques com poden ser del PSOE i de Ciudadanos.

No es pot reduir el conflicte entre una lluita King Kong i Godzilla com volen vendre els federalistes i equidistants i amb una solució per a ells ben fàcil. Que els dos responsables pleguin perquè ens han portat a aquesta situació. Cal recordar que abans de Puigdemont ja érem dalt l’onada o conflicte? Tota aquesta gent que escriu cartes als diaris o articulistes que escriuen a premsa, i que fan a Rajoy i Puigdemont com únics responsables de la situació, fan un ús infantil i insultant del veritable problema.

I llavors podem parlar del patètic paper de Ciudadanos exigint que s’apliqui als catalans un article 155 que retiraria competències. Els dirigents de Ciudadanos ho consideren un atac directe a Puigdemont però amaguen que si ataquen Puigdemont ataquen milions de catalans, votants i demòcrates d’altres partits. Els és indiferent. Es pensen que tallant cap de Puigdemont hauran solucionat el problema. Com fa dos anys passava exactament amb Artur Mas. El delirio de Artur Mas.

Recordo que una de les parts positives de fer fer un pas al costat a Artur Mas per a mi fou que deixaríem ben clar a molts federalistes que el problema no era Artur Mas sinó qualsevol president de la Generalitat que donés veu al poble català. I s’ha confirmat, òbviament.

Quan el PSOE diu que vol fer una reforma de la Constitució però que alhora dóna suport al PP en aplicació de la llei no sé quin rol d’esquerres estan fent en aquesta auca. El paper del PSOE fa molts anys que és lamentable però ara ja no dissimulen que tenen sectors no propers a la dreta sinó directament a ultra dreta espanyola. Si algú considera que exagero només cal que vegi què diuen velles glòries del socialisme espanyol com Alfonso Guerra, Leguina, Corcuera, Felipe González,  Ibarra o Rosa Díez. I em diu si el seu discurs en els anys 70 l’haurien portat a terme o qui hauria declarat això que ells ara declaren. Blas Piñar. Exacte.

I si algú encara dubta del paper o connexions del socialisme espanyol i català amb dreta i ultra dreta només cal veure com ahir alguns dirigents del PSc anaven tot emocionants a manifestació organitzada per SCC, entitat amb interessos molt foscos que no cal estudiar gaire per saber qui té darrere, finançat-la. No tots els seguidors i militants de SCC són feixistes però sí que és veritat que cada cop que organitzen manifestacions prèviament han de fer advertències que els símbols feixistes no seran benvinguts. Cosa ben estranya i curiosa ja que quan jo faig l’aniversari de ma filla mai haig de fer aquestes advertències. Ells sabran doncs quines simpaties tenen que hagin de fer aquests avisos o, com s’han vist a vídeos de manifestacions d’altres anys, suplicar i pregar a neonazis i ultres que amaguin banderes anticonstitucionals, no perquè els ofenguin, atenció, sinó perquè hi ha mitjans i fotògrafs i els farien fotos.

És a dir, neonazi, ets molt benvingut però siusplau no vinguis amb bandera franquista. que els nostres adversaris se n’aprofitaran. Grans companyies, SCC!

Què fem?

Així que què hauríem de fer ara? Aturar el procés esperant que l’estat espanyol abaixi el pistó, retiri policies, denúncies, amenaces i en cas que algú sigui condemnat per sa fiscalia, retirar ràpidament la multa? Aquest és el país que desitgem pels nostres fills? Un país que ens té sotmesos i ens controla què podem fer, dir i com? Un país que sense vergonya ja ens diu que caldrà analitzar i investigar les nostres escoles perquè es fomenta odi a Espanya? I un cop assenyalades escoles per part de dirigents espanyols automàticament apareixen les pertinents pintades fetes per ultres espanyolistes.

O bé assenyalar els metges catalans per exagerar agressions de l’ú d’octubre? I amb la consegüent declaració de metges negant l’afirmació però, i què? Ja ha sortit a tots els mitjans espanyols i el seu públic ja s’ho ha cregut. I evidentment el seu públic s’ho creu i surt a aplaudir els seus policies i guardia civils el 12 d’octubre perquè van fer perfectament la seva feina d’atonyinar iaies catalanes.

Realment és aquest país que volem pels nostres fills? Que ens obliga a fer una lluita constant de coses que no cal lluitar a qualsevol democràcia mínimament normal? Cal lluitar encara en el segle XXI perquè no ens espanyolitzin els nens com deia fa ben poc un ministre espanyol, Wert?  Cal lluitar encara en el segle XXI contra mitjans espanyols que tergiversen i ens deixen de violents i amaguen violència de la seva policia que ha vist tot el món menys ells? Cal lluitar encara en el segle XXI per deixar ben clar, a qui ens vulgui escoltar, que els catalans no som pas nazis ans al contrari, els nazis sempre són a manifestacions espanyolistes?

 

Sospito, i cada cop en sóc més conscient, que hi ha polítics catalans que no només tenen interessos a Espanya i, per això, eviten que el poble català pugui decidir quin ha de ser el seu futur sinó que sospito que, tot i que no els agrada la realitat actual d’Espanya, a ells ja els va bé perquè així poden modular un discurs polític contra aquesta. I així aquests polítics mesquins i cínics es poden mostrar davant els catalans com els garants de la democràcia i el respecte.

Si és així, i no dubto que és com pensen dirigents del PSc i alguns sectors dels comuns, és molt bèstia i fastigós ja que deixa en mans dels votants espanyols com serà Catalunya i com serà tractada. Si a Espanya voten majoritàriament dreta com passa des de fa dues legislatures llavors els catalans hem de lluitar cada dia per defensar-nos d’atacs continus i reiterats a qualsevol cosa de la nostra societat. I d’aquesta manera, en aquesta situació tan desagradable, alguns polítics i partits federalistes poden oferir el seu producte d’alliberament i salvació. Voteu-nos a nosaltres i evitarem que us atonyinin.

Recordeu el famós anunci dels dòbermans representant la dreta espanyola i que els socialistes ens havien de salvar als catalans perquè ja s’acostaven? Avui són al costat del govern del PP modulant un article 155 contra TOTS els ciutadans de Catalunya. No fa ni una dècada ens exigien als catalans, independentistes inclosos, que els votéssim a ells perquè eren l’única opció d’aturar el PP.

Així que el discurs del PSOE ara és patèticament comprat pels comuns. Voteu-nos a nosaltres o haureu de suportar més anys del govern feixista del PP? Us en adoneu de com de pornogràfica és la puta oferta? Voteu a la contra per tenir uns mínims de dignitat perquè nosaltres no som tan fills de puta com els altres. En el cas del PSOE ja s’ha demostrat que sí ho són. Ara haurem d’esperar 10 o 20 anys per veure que els comuns acabaran sent com el PSOE? No, gràcies!

I com poden jugar aquests polítics a aquest joc tan pervers i perillós? Perquè saben que tenen encara per dues generacions de tot ple de gent que, principalment, va venir a viure a Catalunya i que compra discurs espanyolista i catalanòfob. És un sentiment que a la llarga s’anirà diluint i s’anirà perdent amb el pas de generacions però suposo deuen pensar que si cal ja regeneraran l’espanyolisme reaccionari català que tenim encara avui a Catalunya. Mentre n’hi hagi, ells tindran votants. Tant PP, PSc i Ciudadanos.

En una Catalunya independent aquests partits tindrien els dies comptats. Per això fan una lluita aferrissada al costat de l’estat espanyol i, si cal, acceptaran ús de la violència. Dels tres partits sucursalistes espanyols, PP, PSc i Ciudadanos, no en tinc cap mena de dubte.

Així que el missatge que hauria de quedar en els dirigents comuns és si realment volen per a Catalunya aquesta Espanya del tripartit PP, PSOE i Ciudadanos. Mirar-se als ulls i mirar als seus fills i preguntar-se si és amb “això” que ens obliguen a federar-nos-hi? Amb uns dirigents que estan dient d’intervenir Generalitat i si cal proposar eleccions autonòmiques. Perquè tornin a guanyar  de carrer partits independentistes? Òbviament estúpids no són i si imposen eleccions autonòmiques ja s’ho faran ells amb ses lleis, els seus jutges i fiscals, molts d’ells d’origen franquista, per il·legalitzar els partits catalans per generar com en el País Basc una tupinada electoral que no els anà pas malament allà dalt. Algú a Catalunya va obrir boca?

Així que sabent que serem trepitjats, ultratjats, sotmesos i violentats cal apostar clarament per una rotunda declaració d’independència. Segurament estarem un temps sotmesos a l’estat feixista espanyol i ses lleis i jutges i fiscals i milicos però com a mínim haurem posat focus internacional sobre ses arts i ses maneres de fer.

I amb els ulls de la comunitat internacional no podran fer tot allò que ens farien si fóssim un assumpte intern. I què cony, com comencin alguns països a reconèixer-nos , encara que sia per interessos, Espanya es trobarà que haurà de treure peu de l’accelerador agressiu perquè sinó es trobaran que els faran fora d’institucions internacionals. I no es poden permetre el luxe de ser expulsats.

I si amb la independència de Catalunya després Espanya es trenca en mil bocins, que nosaltres ja no hi siguem i ens ho puguem mirar de ben lluny.

I ja s’ho faran, la veritat, ja s’ho faran! Que prou que ens han fet patir a nosaltres al llarg dels segles, dècades, anys i darreres setmanes.