Cartes d’un extraterrestre. Visita a la Terra.

Us trobo molt a faltar.

Fa massa anys que vaig arribar a aquest estrany planeta i la veritat encara no m’he sabut adaptar. Estic cansat, trobo a faltar els meus ésser estimats, el treball és dur i allò que em semblava atractiu, quan vaig iniciar l’estudi, ara és una càrrega molt feixuga.

El meu estudi d’un planeta en què hi havia una forma de vida molt similar a la del nostre en un bon principi em va cridar l’atenció però el temps i comprovar que els ésser vius que l’habiten no són tal com m’esperava em fan venir ganes de tancar l’anàlisi en fals i tornar immediatament a casa.

Em demaneu com són els éssers vivents i la veritat és que no us ho sabria explicar gaire bé. Faré algun intent.

 

Planeta Terra

Hi ha moltes formes de vida en el planeta Terra i dóna sensació que una d’elles és la més avançada, tecnològicament. No pas sentimentalment. Es fan dir humans i es consideren superiors a la resta d’espècies del planeta que habiten. Però si són tan estúpids que alguns d’ells, molts per no dir una majoria, es consideren superiors als qui són d’un color de pell externa diferent. És força curiós que no hi ha ningú que consideri la seva “raça”, en diuen, inferior a la resta. Sempre es consideren superiors. I màxim poden haver alguns membres de races considerades inferiors que han comprat el relat de les races que normalment s’han considerat superiors i també se’n consideren.

Si són estranys els humans que encara ara després de milers d’anys d’existència diferencien, encara que no ho vulguin explicar, la gent pel color de la pell. Són completament estúpids.

En això difereixen molt a la nostra espècie. Són una versió decrèpita nostra.

 

Catalunya

Quan vaig aterrar vaig anar a espetegar a un lloc força curiós i singular. Com tots els pobles, de fet. S’anomena Catalunya i té unes singularitats que ara us detallaré:

Catalunya és una zona que existeix en un continent vell i decrèpit anomenat Europa. Segurament és el continent amb més ínfules de tots els continents que existeixen. En algunes coses vistes des de l’exterior podrem veure que els humans no difereixen gaire però depenent del continent del quan són origen tenen unes característiques pròpies que els fa diferents a humans d’altres continents. Els europeus sempre s’han cregut el centre del món i durant segles ho han considerat així. De fet quan han arribat a altres continents han fet creure que l’havien descobert quan allà en aquells terrenys ja hi vivien altres humans.

Una característica molt humana és considerar que ells són l’ésser superior i la resta, si són diferents, són éssers inferiors. Si algú és europeu sol considerar que la resta d’europeus són similars i la resta són inferiors. Després un cop ja se sap que és europeu destria la seva nació, concepte difícil ara d’explicar en aquesta carta però diríem que hi ha moltes nacions a Europa. Algunes ja no hi són i d’altres encara es mantenen. Les nacions solen ser colors en un mapa que canvien depenent de l’època. Solen ser creades per interessos. Mai de la gent que hi viu sinó de gent amb poder. Antigament reis i gent poderosa. Per moure fronteres es dedicaven a fer la guerra que volia dir matar-se entre ells per poder guanyar una mica més de terreny que significava poder. D’altres maneres era amb casaments dinàstics programats.

Actualment a Europa hi ha diversos països en què ses fronteres fa temps que no es mouen. Entre aquests països hi ha Espanya. Espanya és el país al qual pertany Catalunya.

I aquí ve la part del meu estudi. Catalunya porta una lluita constant de fa més de 3 segles amb el poder espanyol però sempre perd les seves batalles. Quan perd la batalla es llepa les ferides i intenta fer vida normal fins que al cap d’un temps, al comprovar que la seva relació amb Espanya i els seus poders no és fructífera, torna a intentar reclamar uns drets que li són sempre negats. Llavors els catalans s’emprenyen i fan algunes juguesques per alliberar-se dels espanyols. I així porten més de 300 anys. Com que no són constants i en número són molts menys que els espanyols sempre tenen les de perdre. I així han anat passant els segles.

Quan passat el temps algú a Catalunya ha considerat que ja n’hi havia prou tornava a reclamar drets no assolits, des del poder espanyol se li recriminava actitud i se’l feia desistir de ses reclamacions.

Així, durant segles Espanya, quan ho ha considerat oportú, ha sotmès militarment els catalans amb l’ús de la força, la violència i la sang. A la Terra és la manera més efectiva a dia d’avui de controlar les masses. A la Terra no raonen, usen la força. Llavors passa que normalment qui té poder no és el més intel·ligent o té el poder de la raó sinó el que té l’exèrcit més gran, més violent o potser és el millor estratega. Els catalans fa segles que no tenen poder perquè són un poble petit, no tenen gaire força i no són gaire bons estrategues. Són de caràcter derrotista, és a dir, que solen acceptar fàcilment la derrota. Quan algú altre es dedicaria a plorar i a enfonsar-se ells segueixen fent com si res. Per això són on són.

Espanya per contra és un poble més bèl·lic i que tot i que fa segles que no para de patir derrotes té en el seu ADN un caràcter intrèpid, violent, fatxenda i victoriós, encara que sigui mentida. Però com que han estat imperi i tenen un passat ple de victòries i guanys ells encara es pensen que viuen en el segle XVI i per això tot i fer el ridícul davant de països avançats i democràtics ningú pot treure a espanyols que són victoriosos quan s’enfronten als seus enemics minoritaris interns, ja es diguin bascos o catalans.

El relat

Des que sóc a Catalunya me n’he adonat que hi ha dos relats o dues històries paral·leles que mai coincideixen i que expliquen l’eterna derrota dels catalans. El relat. Si Espanya surt victoriosa en els seus conflictes amb Catalunya és per diverses raons i una d’elles és que pot vendre fàcilment el relat als catalans que, derrotistes que són de mena, el compren al seu etern enemic.

Catalunya no té qui li escrigui. La majoria de mitjans de comunicació que es troben a Catalunya en el segle XXI donen la versió espanyola. Per tant els catalans cada dia s’alimenten amb la versió del conflicte donada pels espanyols. No cal dir que els espanyols en sa immensa majoria no tenen amb molt bona consideració els catalans. Normalment els toleren i poca cosa més. Però si un català treu el caràcter i reclama una mica de drets automàticament des d’Espanya apareixen anticossos catalans. I no només això sinó que a la mateixa Catalunya milers de catalans culpen als catalans que lluiten per millores col·lectives ja que això genera el rebuig dels germans espanyols. Exigeixen a aquests catalans que no encenguin els espanyols perquè desperten i alimenten el monstre feixista. Per tant aconsellen. Catalans més val viure callats i sotmesos per no ofendre el germà gran que controla el relat. Si som mansos podrem viure més o menys plàcidament.

En el nostre planeta aquesta actitud menyspreable segur que no s’entendrà ja que davant enemic exterior nosaltres fem tot un cos i ens unim per vèncer-lo però aquí és molt diferent. Molts prefereixen unir-se a vencedor i colonitzador encara que aquest sigui algú que ve de fora i desitja fer mal als propers. És una característica que usen molt sovint els humans en qualsevol conflicte. He estudiat històries d’altres països i és una constant al llarg de la història de la humanitat. Si un poble és colonitzat o atacat per un altre llavors hi ha una part de la societat colonitzada que hi lluita en contra; una altra part de la societat que segueixen fet com si res i hi ha una part de la societat que abandona el poble al qual pertany per donar suport al poble que l’ataca.

Molts membres del darrer grup ho fan per esperit de supervivència esperant sobreviure encara que sigui a canvi de trair el seu poble. I en molts conflictes al llarg de la història s’ha demostrat que aquesta actitud no serveix de res ja que per a l’enemic aquell que era servil en el fons no deixava de ser algú aliè i colonitzat. I molts cops acabaven tenint el mateix final que la resta.

Catalunya porta més d’una dècada lluitant per assolir una independència d’Espanya que significa que lluita per intentar poder tenir el seu propi relat i la seva pròpia història. Però té un gran problema. Espanya no ho vol. I llavors què ha de fer? Intentar-ho! I com ho intenta? De mil i unes maneres i fins ara, improductives.

Ha de lluitar contra el relat espanyol. Això vol dir que a Espanya no hi ha ningú que doni suport a les reclamacions dels catalans. Ningú. Potser simbòlicament hi ha algú molt minoritari que pot tenir simpaties per la causa catalana però com que viu a Espanya bé que se’n guarda de donar la seva opinió o pot sortir molt mal parat. Llavors els catalans han de lluitar contra un relat que els va radicalment en contra.

Els diuen nazis, violents i mil i un adjectius pejoratius que a Espanya pocs s’atreveixen a discutir. La gràcia però es si sabéssiu que el poble català és pacífic i el poble agressiu i intolerant és l’espanyol. El poble català usa una llengua anomenada català i això ja provoca reaccions en contra d’una part del poble espanyol. És una cosa ben absurda que passa a pocs llocs del món però a Espanya diuen que es parlen ricament 4 llengües però si els catalans fan ús de la seva llengua fora de l’àmbit familiar genera el rebuig de molts espanyols. I molts d’altres que diuen sentir-se còmodes amb la llengua catalana però quan se n’adonen que un català la considera igual que l’espanyola llavors se n’adona que també topa amb aquest espanyol que en un principi li semblava més obert de mires. I es pot trobar que li digui que troba molt bé que parli la llengua catalana i que ell escolta música en català però que si s’ha perdut un gat en el barri més val que ho escrigui en la llengua castellana ja que és la llengua que entén tothom. I que el català el deixi per xerrar amb la seva àvia tancat dins de 4 parets.

Aquesta és una part de la història que podria fer-me allargar hores i hores i pàgines i pàgines però només diré que actualment a Catalunya tothom entén i parla castellà. I és així però no sempre havia estat així. Antigament molta gent no parlava castellà. Però algú va decidir que el castellà s’havia d’imposar per la força i va obligar tothom a parlar castellà. És l’única llengua a Espanya imposada per les armes i amb violència i encara avui hi ha en el relat espanyol un munt de ments brillants que ho neguen o li treuen ferro. Consideren que amagar realitat o amagar violència amagarà realitat. I no només això, alguns fins i tot diuen que el català s’imposa a Catalunya com antigament s’imposava el castellà. La realitat és molt allunyada d’aquest relat però com deia anteriorment, l’espanyol té el relat i la força a favor.

Així que una cosa que poden fer altres països com parlar de l’època de l’esclavatge o de l’època del nazisme per evitar que es torni a reproduir i encara que pugui fer mal en el sentiment col·lectiu de pertinença no deixa de ser una mostra de fortalesa de saber veure el passat dolorós i que s’ha d’evitar. Educa la societat en uns valors en els quals es deixa ben clar què no es pot tornar a repetir. Desgraciadament no passa això a Espanya ja que no s’ensenya a escoles i no s’explica a través dels seus mitjans quins han estat els errors greus del seu passat (ja que de fet en alguns casos encara parlarien del present). No s’explica que la llengua espanyola ha estat imposada a altres zones en què aquesta llengua no era la pròpia. No s’explica a molts llocs d’Espanya que altres llengües que es parlen a Espanya foren prohibides i perseguides les persones que les parlaven. I això explica que Espanya i els espanyols, molts espanyols encara no vulguin veure’s en el mirall ja que veurien un monstre molt perillós.

De fet hi ha milers de nens nascuts a Catalunya que no saben ni volen parlar català per raons de comoditat, per política o per odi generat per part dels seus pares o entorn familiar i tot i que els catalans podrien tenir el mateix odi no hi ha cap nen catalanoparlant que no sàpiga parlar castellà. Una de tantes diferències que expliquen molt bé com són de diferents les dues cultures.

Tot i que és evident a ulls d’un extraterrestre encara hi ha nois nascuts a Catalunya que no usen una de les seves llengües però això no amaga que alguns polítics incendiaris diguin que el castellà és llengua perseguida. Com que ho repeteixen mil cops en els seus mitjans llavors aquest relat és el que molts compren tant a Catalunya com a Espanya.

Els mitjans de comunicació espanyols són el nou exèrcit del segle XXI. Són més destructius que molts tancs i avions del segle XX. No provoquen morts però juguen amb el relat espanyol i la seva versió tele dirigida és la que té Espanya a favor. Espanya té un exèrcit que es diuen mitjans de comunicació i gràcies a això fa que un gran número de catalans no abracin el relat català ja que prefereixen comprat el relat espanyol. I fa que a Espanya hi hagi una catalanofòbia fomentada pels seus mitjans i periodistes.

A Catalunya arriben tots els mitjans de comunicació espanyols i llavors n’hi ha uns quants generats per fer creure que són catalans encara que amb òptica espanyola. Són mitjans que quan Catalunya vivia adormida explica una realitat encantadora de la realitat però quan una majoria de catalans han optar per alçar-se la seva funció ben organitzada i controlada des del poder espanyol ha estat el de torpedinar voluntat dels catalans tot i fen creure que era el millor per a aquests.

Així si a Catalunya emeten desenes de cadenes donant versió del conflicte en castellà i amb versió espanyola, Espanya no en té prou i exigeix controlar mitjans en català i que donen la versió amb un biaix més català. Fins aquí arriba la versió pornogràfica del relat.

Els pocs relats en català són perseguits i menyspreats per tots els relats espanyols. No fan cas a pluralitat i volen silenciar els pocs relats catalans i amb òptica plenament catalana. Els volen silenciats. Sotmesos. Humiliats i derrotats. No entenen la divergència ni la pluralitat. Volen controlar tots els mitjans i només que n’hi hagi un que no segueixi la línia marcada per Espanya és perseguit de mala manera. Amb complicitat total dels qui són espanyols. I no només això, davant aplaudiment general. Excepte el grup minoritari espanyol que sempre defensa la pluralitat però que com s’ha dit abans, per no ser trepitjat opta pel silenci.

 

 Política

I quina política hi ha a Catalunya?

És molt complexa aquesta part. Molta gent creu que vota per raons ideològiques però Catalunya confirma que, encara que es vulgui amagar, es vota principalment per raons identitàries i/o ètniques. Cosa que molesta a molts sectors que es consideren d’esquerres.

Que algú es consideri res no vol dir que sigui allò. És una cosa que ha de quedar ben clara per si no coneixeu els humans. Podeu trobar humans que es considerin simpàtics i us ho diguin i després moltes persones us diran que no ho són. O persones que us diran que són encantadores i no ho són. O persones que es consideren guapes i no ho són. Molts cops davant el dubte s’acaba acceptant en política dir allò que el partit polític diu que és.

El problema és que els partits polítics enganyen i mai expliquen els seus aspectes negatius. No hi ha un partit polític que expliqui que és el partit de la corrupció. Tampoc hi ha el partit polític que digui que és el partit del terrorisme d’estat. Ni el partit catalanòfob. Ni apareix el partit racista. Ni tampoc el partit hereu de la dictadura. Ni el partit que es creu l’essència de l’esquerra i considera que la resta no ho són. I així podríem parlar de polítics i partits que es defineixen fent creure que busquen un electorat determinat.

Un dels fenòmens a Catalunya que em té més sorprès és un partit que es fa dir PSC. Partit socialista de Catalunya. Ara és difícil explicar què vol dir socialista. Se’ls considera del bàndol d’esquerres, és a dir, que lluiten per causes socials i per un equilibri en la societat i per donar més suport a les capes socials més empobrides. Sona bé i teòricament és fantàstic encara que la realitat sol passar que a la majoria de països mai s’assoleix. Però ells ho diuen en el programa i tots tan contents. I la part de Catalunya és perquè es consideren catalanistes que vol dir que defensen els valors històrics del catalanisme. Defensa de la llengua, cultures, etc.

La gràcia d’aquest partit és que quan els catalans han decidit alçar-se de nou contra estat espanyol ells han optat per fugir de l’esquerra i, sobretot, per fugir del catalanisme. Tot i això continuen dient la mateixa frase i consideren que si la repeteixen mil cops molta gent s’ho creurà. Llavors algú els explica que molta gent que era catalanista del partit ja ha fugit però ells continuen dient que ells representen un pont entre dos bàndols d’un conflicte. I quan l’estat espanyol ataca com mai ha fet a Catalunya en democràcia i quan l’estat espanyol usa la força en un referèndum contra milers de persones innocents de totes les edats i quan l’estat espanyol intenta detenir el president que representa democràticament tots els catalans i quan l’estat espanyol fa temps que usa clavegueres fosques de l’estat per desestabilitzar eleccions (que ja només per això s’haurien d’anul·lar i portar a judici a Europa els responsables de les persecucions) i quan es fan martingales perquè els catalans que viuen a l’estranger no puguin votar i quan hi ha presos polítics catalans mostrant la cara bruta de l’estat espanyol i mostrant que els jutges i fiscals segueixen les ordres dels polítics que els han posat allà on els han posat, llavors llavors i llavors aquests polítics d’esquerres i catalanistes decideixen anar a una manifestació que demana la sagrada unidad de España i aplaudeixen un article 155 que treu el poder al s representants democràtics del poble català. I no només van a aquesta manifestació sinó que acompanyen l’espanyolisme que sempre ha estat violent contra el poble de Catalunya. I llavors es manifesten amb partits polítics que van des de catalanòfobs com Cs, hereus de la dictadura franquista com PP i altres grupuscles feixistes, ultres i neonazis. I tot i això ells segueixen dient que són catalanistes i d’esquerres. I segueixen dient que estan per bastir ponts entre Catalunya i Espanya.

Mai l’espanyolisme ha fet res positiu per a Catalunya i pels catalans. Històricament l’espanyolisme ha atacat Catalunya, la seva llengua, història i cultura. I en format militar l’espanyolisme ha usat la força contra els catalans. I políticament sempre li ha anat a la contra. Per tant l’espanyolisme mai ha estat ben vist a Catalunya i de fet sempre ha estat l’enemic. Aquests dies ho tornen a demostrar. Persegueixen les màximes autoritats escollides pel poble català i només viuen pel fet que a Catalunya hi viuen un munt de persones que han vingut d’Espanya i actuen en format colonitzador.

És a dir, no tota la gent que ha vingut d’Espanya actua com a colonitzador i molts d’ells han abraçat el país, la cultura i les seves gents però encara avui hi ha molta gent amb odia a Catalunya i confonen ser espanyols i estimar Espanya (molt noble) a voler atacar Catalunya. Si a això se li suma un grupuscle significatiu i poderós de gent catalana d’arrel franquista i burgesa que sempre han viscut perfectament tot i que el seu poble era perseguit ja es té la fórmula de l’espanyolisme reaccionari de Catalunya.

També hi ha un partit ( o amalgama de partits) molt curiós que vol fer creure que són equidistants i que no s’ubiquen entre cap dels dos bàndols, catalanistes i espanyolistes. Aquests partits que es fan di d’esquerres i revolucionaris no deixen de ser conservadors i que segueixen l’statu quo espanyol. I no només això sinó que a l’usar Espanya la violència ells l’acaben validant.

A vegades em pregunto des de fora com haurien tractat als catalanistes aquests comuns , federalistes o com es facin dir si els dos últimes mesos les coses haguessin anat a la inversa:

  • Si hi haguessin hagut manifestacions espanyolistes multitudinàries de persones pacífiques els darrers anys amb una manifestació que creués tot Catalunya plena de catalans demanant federalisme amb Espanya.
  • Si hi haguessin hagut manifestacions catalanistes amb violència en què catalans emprenyats haguessin insultat, envoltats de banderes estelades i catalanes, els cotxes i els haguessin fet cridar VISCA CATALUNYA. I els haguessin escopit. Què dirien els líders federalistes si els catalanistes a les seves manifestacions usessin violència contra persones pel sol fet de no cridar VISCA CATALUNYA?
  • Si 10.000 policies catalans haguessin estat imposats a Espanya i haguessin sortit a atonyinar milers d’espanyols innocents. I quan espanyols farts de la violència gratuïta haguessin anat als seus hotels a demanar-los que marxessin, ells haguessin sortit vestits de civils amb porres a perseguir gent pels carrers. Sense cap detenció. I cridant A PER ELLS, A PER ELLS amb odi a la mirada. Què dirien els líders federalistes si els policies catalans a les seves manifestacions haguessin atacat gratuïtament milers de persones pel sol fet de ser espanyols?
  • Si polítics i periodistes catalans haguessin dit dia sí i dia també que els espanyols segueixen les doctrines nazis i que l’espanyolisme representa l’alemanya d’Adolf Hitler. I tot i que l’espanyolisme no parava de mostrar unes manifestacions multitudinàries, cíviques que es mostraven a tots els mitjans del món, únicament a la premsa catalana s’expliqués una realitat radicalment falsa per generar l’odi dels seus lectors contra els espanyols. Què dirien els líders federalistes si els periodistes i polítics catalans fomentessin l’odi a través dels seus mitjans contra els espanyols?
  • Si el catalanisme hagués reclamat presó o càmera de gas pels polítics espanyols. Si manifestacions amb polítics socialistes hi hagués gent cridant que els polítics espanyols havien d’anar a la presó únicament per demanar un referèndum. Què dirien els líders federalistes si els catalanistes a les seves manifestacions usessin aquesta violència verbal?
  • Si manifestants catalans haguessin aprofitat manifestacions independentistes per atonyinar minories com sikhs, musulmans, etc. O si haguessin atonyinat gent per anar amb bandera espanyola. O si haguessin llençat pedres a balcons amb banderes espanyoles. O si haguessin insultat, escopit i llençat monedes a periodistes de mitjans espanyols. O si haguessin anat a atacar mitjans de comunicació espanyols. O haguessin anat a escoles i entrat a pegar professors espanyols perquè els politics i els mitjans catalans assenyalaven les escoles espanyoles com adoctrinadores d’espanyols. Què dirien els líders federalistes si els catalanistes a les seves manifestacions aprofitessin per atacar com llops salvatges?

 

I quan penso en tot això ja sé la resposta i tinc molt clar que els polítics federalistes haurien fugit d’aquesta Catalunya i d’aquests catalans violents. Ho tinc jo molt clar i diria que els catalans també ho saben. Per això molts catalans pacífics, democràtics i innocents no entenen els federalistes, equidistants i comuns i el seu cinisme i mesquinesa. Que davant la claredat dels fets encara avui no s’hagin volgut posicionar marcant una falsa equidistància, els fa còmplices davant de tanta agressió gratuïta. I els farà còmplices davant les futures agressions de l’estat espanyol.

I més valdria que no fessin com ja fan alguns polítics i periodistes suposadament d’esquerres que és donar la culpa als catalans o els seus dirigents per haver despertat el monstre feixista espanyol. Ahir llegia un suposat intel·lectual de l’esquerra espanyolista dient que mai havia vist tanta bandera espanyola a Barcelona i en donava la culpa als catalanistes i independentistes.

I no se n’adonen els miserables que dient això validen el violent, valide el desgraciat i deshumanitzen la víctima. N se n’adonen, els miserables feixistes, que una dona agredida per un un marit violent mai serà culpable. I si una dona vol marxar de casa no és culpable per rebre una hòstia. I si una dona demana i exigeix drets trepitjats no pot ser insultada. I si això no ho podem permetre a una dona. Tampoc, estimats cínics d’esquerra espanyols, tampoc es pot permetre contra un poble i els seus representants polítics.

 

Per tot això, cansat avorrit i fastiguejat, demano poder marxar d’aquesta puta merda de planeta i d’aquest país. Hi ha coses que no entenc ni suporto i em comencen a emprenyar. No voldria veure com la víctima és de nou massacrada per mans de l’etern i històric agressor davant la complicitat de socialistes i la falsa esquerra espanyola i catalana federalista. No tinc ganes de veure com veïns europeus silencien i no fan res perquè ells només  es mouen per interessos econòmics, mai per raons humanitàries. Cosa que ja saben altres pobles trepitjats. No tinc ganes de veure com uns cínics i miserables ploren per no haver sabut matar molt abans el monstre feixista que tenien i han tingut sempre a casa seva.

No ho vull veure i reclamo que algú del nostre planeta em vingui a rescatar.

No tardeu o serà massa tard.

Anuncis

Volem eleccions autonòmiques!

I ara toca… ELECCIONS AUTONÒMIQUES!

Tots els qui foten pals a les rodes a les ànsies de llibertat de Catalunya ara, a l’uníson, declaren que no es pot fer declaració d’independència i sí cal fer eleccions autonòmiques.

I qui són aquestes ments brillants?

Són els mateixos que cada cop que volem fer un pas endavant ens diuen que és totalment impossible i que cal quedar-nos allà on som. Mai donen cap tipus de suport a la majoria social de Catalunya i sempre estan torpedinant voluntat majoritària i ens volen fer anar enrere en les nostres aspiracions nacionals i socials.

Són els mateixos que quan es va crear Junts pel sí mantenien que no durarien ni dos dies i cada dos per tres usaven mitjans de comunicació unionistes per enviar informacions amb mitges veritats o mitges mentides per trencar pacte estable per així torpedinar eleccions del 27S, abans i després.

Són els mateixos que declaraven que el 27S no podien ser eleccions plebiscitàries. I quan es van portar a terme llavors van dir que ho eren però que l’independentisme no havia guanyat ja que havia aconseguit un 48% contra un 52%. Amagant però que hi havia partits que havien remarcat que no se’ls podia afegir en cap dels dos grups. Però a qui importa? Si fins i tot quan els interessa prenen com a votants dels NO els qui no van a votar. Que no va a votar un 20 o 25% de la societat catalana, evidentment significa que no volen la independència. No poden pensar que hi ha gent que els és indiferent a quin món viuen, si viuen a Catalunya, Espanya o governats per extraterrestres. Altres problemes tenen que anar a votar. Com que hi ha un munt de gent que pensa així per a ells és ben fàcil. L’espanyolisme immediatament considera que no són independentistes. Lògicament tampoc són unionistes però com que ells sempre creuen tenir el relat, perquè tenen tota la maquinària de l’estat espanyol, això vomiten a qui els vols escoltar o ser enganyat.

Són els mateixos que abans de fer el procés participatiu del 9N deien que no es podia fer el 9N i que no tindria cap validesa. Quan finalment es va fer, després de mesos de suportar les seves advertències, van dir que no havia votat tothom i que no tenia cap validesa democràtica. El fet que ells haguessin estat mesos i mesos donant la tabarra que no es podria fer, que millor no fer-lo i amb amenaces de si es feia, poc ho mencionen.

I són els mateixos que mesos abans del 9N quan veien que es portaria a terme van exigir una tercera resposta per aigualir el resultat. Recordem que es va donar aquesta solució perquè ICV i Unió, al final i encara que fos a contracor, participessin en el 9N. Hi participem però permeteu-nos rebentar-lo des de dins.

Són els mateixos que porten tota la legislatura catalana intentant enfonsar el pacte independentista a través dels seus mitjans bel·licosos de Madrid i dels mitjans de Barcelona controlats per empresariat amb connexions a govern espanyol.

Són els mateixos que es van estar mesos i mesos assegurant que no es podria fer el referèndum de l’1O i que saltaven d’alegria cada cop que la policia espanyola entrava en una impremta i s’emportava paperetes de vot o bé cartells cridant a participació a referèndum que només demanava saber opinió dels catalans davant pregunta de si volien independència. Aquest era el greu delicte que s’havia de perseguir. Es van assignar més policies a perseguir urnes que no pas a seguir terroristes en el País Basc quan ETA estava activa.

I són els mateixos que el mateix dia del referèndum deien que no s’havia portat a terme quan milers de catalans ja havien votat i, alguns, rebut un jec d’hòsties de regal cortesia del democràtic estat espanyol.

I els mateixos que es van dedicar a dir que el referèndum MAI es portaria a terme ja que era una enganyifa dels polítics independentistes. I el referèndum es va fer. I amb milers d’impediments com torpedinar el sistema de votació durant tot el dia, enviant sa policia per atonyinar (amb una coordinació que estava clar que havia estat dirigida des de dalt) catalans innocents que només reclamaven votar. I més de 2 milions de catalans, tot i amenaces, pors i desinformació, van aconseguir vèncer el feixisme espanyol i anar a fotre un puto paper dins una urna que van haver de fer mil i una jugades per no ser enxampats per policia espanyola.

I són els mateixos que després de setmanes de coaccions, amenaces i detencions quan es va poder votar, encara que de mala manera i com si visquéssim en un estat feixista, dictatorial i policial, deien que el resultat no tindria cap tipus de validesa. I tot això amb el beneplàcit del PSc col·laboracionista i el silenci còmplice d’alguns comuns que compraven relat de l’estat espanyol. Un sector dels comuns va dir que anirien a votar. però si en el 9N van anar per aigualir-ho aquí van optar a fer el mateix dient que hi anirien únicament per denunciar el govern Rajoy i per tant el seu vot no es podia considerar un SÍ a la llibertat de Catalunya ja que abans calia negociar amb l’estat agressor, sempre, i demanar permís perquè ja se sap que qui és agressor, després de 3 segles, se’l pot convèncer a que canviï d’actitud.

Així que els catalans som molt miserables de dir que Espanya mai canviarà. Que potser no ha canviat Texas i Alabama el seu respecte a la comunitat negra? Que potser els turcs no han canviat la seva opinió respecte els kurds? Que potser els xinesos no han canviat la seva opinió respecte els tibetans? Que potser els marroquins no han canviat la seva opinió respecte els berbers? Si tots aquests països han acabat respectant els pobles que sempre han oprimit, per què no ho podria fer l’estat espanyol, eh, catalans desconfiats i victimistes?

Així que un cop fet el referèndum que no es podia fer i després de veure les imatges que van donar la volta al món de la desproporcionada càrrega policial instigada per altres jerarquies polítiques espanyoles va començar la nova batalla de l’unionisme sotmès a l’estat espanyol. Invalidar resultat i negar la realitat.

Si la realitat deia que centenars de pacífics catalans havien estat estomacats per policies espanyols calia dir que era mentida. Cosa que hauria funcionat fa uns anys si es tenia controlat el relat i els tempos dels mitjans però que en la societat actual és més difícil ja que tothom porta un mòbil a sobre i en un moment es pot pujar instantània a les xarxes socials. Per tant, el relat tenia dues línies paral·leles i ben diferenciades. La realitat mostrada per un munt de gent en què es mostrava que s’havia usat la violència de manera desproporcionada i gratuïta i la falsa realitat venuda a la majoria de mitjans espanyols d’amagar la realitat de les agressions de les seves forces d’ocupació. Encara avui hi ha algun miserable ministre espanyol que patèticament es passeja per Europa parlant de fakes. Gràcies per mostrar les misèries del teu país, ministro. Que us vagin coneixent a Europa que nosaltres fot segles que us coneixem, patim i suportem.

Què passa després del referèndum de l’u d’octubre? La ira es va desfermar en moltes llars catalanes i aquells policies que fins aquell dia no deixaven de ser una anècdota molesta automàticament s’havien convertit en exèrcit enemic. Manifestacions a les portes dels hotels i exigències que fotessin el camp de Catalunya. Resultat? Alguns policies vestits de civil sortien al vespre amb porres a apallissar catalans que es manifestaven pacíficament davant dels seus hotels. Crits i proclames de policies en format energumen en els interiors dels hotels cridant i xisclant contra la població civil. Pacífica i desarmada.

Dia 3 d’octubre i una de les manifestacions, aturades i vaga més general que ha viscut Catalunya. Els carrers de Mataró no recordaven tanta gent en una manifestació. En d’altres ciutats i pobles passà el mateix. Per variar els qui ens volen sotmesos a Espanya però que no volen ser considerats feixistes van dir que ells anaven a la manifestació no per reclamar independència sinó per denunciar accions policials. Evidentment quan van veure que els carrers eren plens ells van modular discurs per dir que no tothom havia sortit a reclamar llibertat, és a dir, independència. Cal posar èmfasi a sindicats d’arrel espanyola com UGT i CCOO que parlaven d’aturades i mai de vaga ja que els seus amos de Madrid segurament no els deixaven anar tan lluny. Per cert, a veure quan alguns es dediquen a deixar de ser sucursal per poder vendre en pròxima república catalana una dignitat que a dia d’avui encara no han assolit del tot.

Els qui foten pals a les rodes també són els mateixos també que quan l’espanyolisme pren el carrer minimitzen els seus atacs a la societat civil catalana o valenciana (o aragonesa). Allà on hi ha manifestacions espanyolistes sempre hi ha conats de violència. Des de manifestacions Upper Diagonal que s’acaben convertint en insults i escopinades a persones que van dins el cotxe i es neguen a cridar el feixista VIVA ESPAÑA; fins a manifestacions feixistes i violentes pels carrers de València amb agressions a periodistes i persones democràtiques (ells són animals, amb perdó pels animals).

O quan es manifesten els seguidors de SCC pels carrers de Barcelona. Lamentable que prèviament hagin d’advertir als seus seguidors que amaguin simbologia feixista (cosa que confirma que ho són o els tenen entre ells encara que no tots els seus seguidors ho siguin). I amaguen o silencien que necessiten fer venir espanyols d’Espanya per ampliar la comunitat espanyola sector colonitzador que viu a Catalunya. I amaguen que agredien persones pels carrers, que els amenaçaven, o que llençaven pedres a finestres en què hi havia penjades estelades. Tots aquests vídeos s’han vist a les xarxes socials i han estat totalment silenciats en els mitjans espanyols. En mitjans catalans tampoc se n’ha fet molt ressò. Sense saber si no es volia deixar en evidència l’espanyolisme per no ser titllats de televisió partidista o si es volia silenciar actes violents per no donar peu a efecte dominó.

Així que ha quedat clar que quan l’espanyolisme minoritari i residual es manifesta a Catalunya apareixen els seus grupuscles violents i, contràriament, quan es manifesta el catalanisme no hi ha cap incident remarcable. Excepte tres cotxes de la Guàrdia Civil amb rodes punxades i amb tot ple d’adhesius. És a dir, els catalans són culpables de “tunejar” 3 cotxes de la Guardia Civil. I per no fer els manifestants no els van ni robar les armes reglamentàries, diuen, que segurament van deixar expressament en el cotxe a veure si algú feia una animalada.

Per cert, una de les coses curioses quan hi ha violència en manifestacions espanyolistes es veure com fins i tot l’esquerra espanyola i equidistant catalana i internacionalista, incòmoda amb gossos feixistes, no paren de dir que els violents són nazis i no pas espanyolistes. Eviten de totes totes dir que tenen res a veure amb Espanya. Que jo sàpiga els nazis eren alemanys. I si a Espanya hi ha nazis diria que esvàstiques no en porten.  O gairebé no se’n veuen. De fet, els nazis espanyols són especialistes en dibuixar esvàstiques de mil i una formes perquè el seu cervell no dóna ni per copiar un puto símbol. Però no amaguem la realitat, la majoria de nazis espanyolistes porten banderes espanyoles. Banderes espanyoles amb àliga o pollastre i alguns amb esvàstiques però ben pocs. Per tant no entenc aquesta mania de definir feixistes espanyols o ultres com a nazis. Són feixistes espanyols perquè imposen violència per mantenir la sagrada unidad de España no pas per demanar que Hitler envaeixi de nou Polònia i França. Nazis espanyols, feixistes, ultres, però no amaguem què demanen. I no cal excusar com s’ha fet en alguns casos que són aficionats de futbol. Recordem què criden, què exigeixen i sobretot a qui persegueixen quan vénen a Catalunya. Violència contra els catalans. Així que estimada i allunyada esquerra espanyola, equidistant i internacionalista, si parlem de nacionalismes i no pareu de donar-nos la tabarra amb el nacionalisme català, no amagueu que el nacionalisme espanyol inclou un bon sector ultra, feixista, violent i nazi. Per cert, molt curiós… després ens diuen nazis als catalans pacífics i democràtics.

Així que ens anem acostant al final del relat. A mesura que el president de Catalunya comenta que un cop fet el referèndum i amb una àmplia victòria del SÍ tot i impediments, agressions i torpedinades feixistes de l’estat espanyol i amb tots els aparells mediàtics en contra, premsa catalana amb ses editorial en contra, es veu decidit a aplicar resultat salten de nou les alarmes dels eterns pesats que foten pals a les rodes.

I quan apareix el famós article 155 en tota la seva magnitud ja tornem a ser al punt de sempre. Els catalans independentistes volen anar a un nou camp base abans de coronar el cim i els unionistes en tots els seus formats i disfresses (ultres, feixistes, socialistes, comuns, elits, dialogants, equidistants i federalistes) amenacen com només saben fer ells. Amb pors i violència i els federalistes amb pors i acceptant i comprant relat dels violents. No es pot fer una declaració d’independència. Impossible!

I recordeu la de coses que fins a dia d’avui no es podien fer i eren impossibles. I no parlo de la caiguda del mur de Berlín ni de la fi de l’apartheid ni de la caiguda de l’imperi soviètic sinó de mil i una coses que han passat els darrers anys a Catalunya que era impossible que es portessin a terme. I es van fer.

I ara ens donen la tabarra dient-nos que el referèndum no era legal per l’estat espanyol i abans caldria que ens donin permís com han fet abans canadencs i britànics. I si els recordem que Espanya mai donarà permís, què fem? Insistir. Fe. Resar. I fer pedagogia i bla bla bla.

Així que tornen a aparèixer els de sempre dient que no es pot anar als extrems i que cal dialogar. I sempre amaguen que un bàndol no dialoga i quan li escau, fot hòsties, amenaça, deté o insulta.

I arribem a dilluns 16 d’octubre i empresonen dos líders independentistes per ser això, líders independentistes i pacífics. Se’ls titlla de sediciosos i de mil mals més quan ja ningú a la Catalunya d’arrel democràtica creu en la separació de poders d’Espanya i quan ja tothom amb dos dits de front sap que és un atac partidista d’un estat feixista, colonial i agressiu. Ho veuen tots els demòcrates de Catalunya i ho veu tota la premsa internacional. Tota la premsa internacional excepte la del regne d’Espanya que no parla de presoners polítics sinó de personatges malvats. De fet ahir en un article en el pamflet de les clavegueres de l’estat espanyol, El Mundo, analitzaven els primers dies dels dos presos catalans i es llegia entre línies com gaudien quan parlaven de suposades coaccions, crits de Viva España o de posar-los a tot volum cançons typical Spanish. Que lumpen espanyolista suposadament coaccioni presos catalans els fot gràcia. Que divertit seria ara si presoners espanyols a presons veneçolanes comencessin a rebre el mateix tracte, oi? Aquest és el nivell d’una majoria de periodisme espanyol. Hooligans feixistes i catalanòfobs.

Així que podem comprovar a la federal i fraternal Espanya, que sempre ens expliquen els federalistes que existeix i ens espera amb braços ben oberts, que una majoria d’espanyols aplaudeixen empresonament de catalans independentistes pel sol fet de ser independentistes. De fet he vist més ganes i odi en l’empresonament de líders independentistes catalans que qualsevol empresonament de terroristes d’ETA amb mans tacades de sang. Per què amagar la puta realitat? A Espanya els molesta més un líder independentista pacífic i català que no l’etarra més violent i fill de puta. És ben fàcil d’entendre. El primer els fot un mirall a la puta cara que els deixa com un país feixista, analfabet i gens democràtic. Una imatge que en els fons ells no els agrada. El segon els fot un mirall que no els molesta tant.

I tonem amb els mateixos que setmanes abans aplaudien els policies que anaven a  la guerra, perdó, a Catalunya a atonyinar gent pacífica. I sempre amb el silenci còmplice dels polítics federalistes catalans. Quan Espanya mostra la seva plena catalanofòbia i el seu odi contra Catalunya amb manifestacions multitudinàries contra els catalans que només demanen poder votar si volen ser independents un munt d’espanyols surten al carrer a aplaudir policia que saben que vindran a atonyinar gent innocent A por ellos a por ellos. Quan de temps i dècades hauran de passar per perdonar-los tanta violència.

I no voldria amagar que hi ha molta gent a Espanya que segurament està en contra de tot aquest feixisme que els catalans rebem d’Espanya, però si els manifestants a favor de Catalunya són tan minoritaris, molts callen i ho deleguen tot en els seus polítics i periodistes, queda clar que són una minoria. Potser i segurament atemorida a dir que no entenen i rebutgen tanta animadversió contra algú que només demana poder votar què vol fer en el seu futur. Tots aquests espanyols saben i han de saber que tindran sempre la nostra estima i saben i haurien de saber que seran molt benvinguts un cop Catalunya sigui independent. Si algú necessita refugi polític per fugir del feixisme de caire espanyol, a Catalunya tindrà la seva casa. Que no en tinguin cap mena de dubte. De fet molts abans ja portem segles i dècades acollint gent provinent d’Espanya. Lamentablement alguns han vingut en format violent, feixista i colonial però em sembla que han estat i són minoria. La majoria han arrelat, s’han casat, tingut fills i han acabat sent allò que ja són ara. Catalans.  Molts d’ells, independentistes ben convençuts. Cosa que molesta tant a polítics supremacistes d’Extremadura i Andalusia, principalment.

Per cert, parlant de les detencions de dilluns passat, 16 d’octubre. Hi ha un munt de proves gràfiques de la manifestació del 20 de setembre en què es mostra Cuixart i Sànchez demanant a la gent que marxi i se’n torni a casa quan ja és al vespre. Són prou eloqüents per a gent demòcrata i evidentment no són prou eloqüents per a jutges, periodistes i polítics espanyols que ja els tenen sentenciats abans que veiessin res de res. I ja sabem tots que un dia els hauran de deixar anar (esperem que ben aviat) i llavors vindran, amb els anys, les condemnes internacionals a l’estat espanyol com ja ha passat abans amb detinguts catalans torturats l’any 1992. Però el dany a ells i les seves famílies ja haurà estat fet. Així actua l’estat feixista espanyol. Els importa una merda saber que seran condemnats en el futur per Europa perquè la seva voluntat és humiliar i fer mal a l’independentisme català. Encara que aquest sigui cívic i pacífic. Segurament per això són tan contundents. Per això. El mirall que els mostra la societat catalana lliure, cívica, pacífica i democràtica els deixa molt en evidència i deixa a la superfície el tarannà colonial, feixista i violent del nacionalisme espanyol. I ara ho fa davant de tot el món. Animal agressiu i imperial ferit de mort intenta fotre els últims cops de cua.

I així som on som, quan després d’uns dies de jocs amb cartes amunt i avall l’estat espanyol usa tota la seva política repressiva que surt fora de la constitució i proclama que les autoritats catalanes votades pels catalans seran substituïdes, dient-nos clarament que no sabem votar o que no els agrada allò que votem una majoria de catalans, deixen ben clar que són ben lluny de la democràcia. I és un molt bon argument per deixar ben clar a autoritats internacionals, si ens volen sentir, que som una miserable colònia espanyola. I no només això sinó que ja ens han advertit/amenaçat a imposar-nos control sobre la nostra policia perquè el dia del referèndum no van atonyinar cap català com sí va fer l’excel·lent policia espanyola amb més de 1000 ferits. A l’estat espanyol encara els cou que els Mossos fossin portada després dels tristos atemptats de Barcelona i rebessin elogis de tot el món. Els cou i molt. Així és la vostra Espanya… estimats federalistes. La vostra Espanya que ens voleu imposar per la força.

I no només això sinó que l’estat espanyol ja amenaça l’escola catalana ja que es veu que si hi ha milers d’independentistes és perquè a les classes de P3, entre cercle i quadrat, se’ls diu als nens i nenes que votin partits catalans i no pas sucursals miserables espanyoles. Que després hi hagi un munt d’independentistes nouvinguts i molts d’arrel espanyola farts de veure com l’estat espanyol no surt d’un feixisme mai enterrat ni jutjat, farts d’Aznar i els seus pectorals i fart dels enganys del PSOE i farts dels 4 milions de signatures de Rajoy contra estatut retallat pel PSOE, allò lamentablement no els entra al cap com a origen de l’increment de l’independentisme. És culpa de l’escola catalana! Tot i que les manifestacions siguin plenes d’avis i àvies, catalanoparlants i a castellanoparlants que l’escola catalana no la coneixen perquè quan ells eren infants la seva llengua estava prohibida. Per ordres de l’estat espanyol. Exacte. El mateix amb qui avui dia encara tenim un conflicte obert i que volem tancar d’una puta i maleïda vegada.

També cal amenaçar per part de l’estat espanyol tots els mitjans públics catalans, com TV3 i Catalunya Ràdio, i amenaçar que se’ls controlarà perquè no pot ser que la tele i ràdio catalanes siguin les més plurals de totes les emissores que es veuen a Catalunya. Què és això de donar veu a independentistes?

Cal fer com les teles espanyoles que si es parla de Catalunya no hi ha cap català perquè,  què cony, els catalans són perillosos i encara sabran què volen. Més val convidar tot ple d’espanyols que mai han trepitjar Catalunya perquè vomitin sa puta ignorància amb certa dosi de catalanofòbia. I si cal convidar algun català es convida els colonos espanyols del PP, Ciudadanos i PSc perquè expliquin als bons ciutadans espanyols com pensen i són els catalans independentistes. Així que TV3 ja no podrà convidar tota aquesta xusma espanyolista i federalista perquè ja no podrà donar una imatge de pluralitat sinó que TV3 hauria de fer com tots els mitjans periodístics espanyols de donar veu només a ultres i feixistes i posar algun progre mig simpàtic per defensar una mica Catalunya. Perquè no faci sospitar a cap espanyol al pensar que potser està veient una reunió de dirigents del KKK parlant dels drets dels negres. O tot ple de mascles ibèrics parlant dels drets de les dones. Això són les teles i premsa espanyols quan parlen de Catalunya. (Queda algun periodista català en el diari progressista i d’esquerres El País? Us en adoneu la quantitat de periodistes espanyols espanyolistes que hi ha en nòmina a La Vanguardia española i en El Periódico del PSOE. Perquè després us diguin qui és plural i qui no).

I per cert, què fan mentrestant dirigents socialistes i comuns? I que fan elits espanyoles i catalanes? Munten una Comissió pel diàleg i no sé quines collonades més i s’auto erigeixen la veu del poble assenyat i majoritari per demanar, suplicar i exigir als polítics catalans que no ens portin al precipici. Que no declarin la independència i que baixin del burro i s’agenollin davant Espanya perquè Espanya és un estat vell, antic, caduc i violent i millor no fer-lo enfadar gaire.

Així que un bonic dissabte d’octubre els del diàleg munten una patètica manifestació vestits de blanc davant ajuntaments i fan un hashtag #ParlemHablemos i al cap de 24 hores ja ningú se’n recorda d’ells. Curiós que els del diàleg a Catalunya sempre demanen diàleg a la dona atonyinada i mai al marit borratxo, feixista i agressor. Calla que potser no són tan estúpids i ja saben a qui poden anar a reclamar i ja saben que al violent millor no dir-li res no sigui que al final rebin ells una bona hòstia (que de fet ja els estaria ben rebuda). Així que els dirigents del PSc/PSOE van fer un ridícul intent de fer una manifestació un dissabte 24 hores abans de la fraternal manifestació amb ultres i feixistes de SCC.

La gràcia dels #ParlemHablemos és que només van estar actius demanant i exigint a polítics catalans, principalment, durant 24 hores per després desaparèixer. El líder del PSc-PSOE que va tenir la brillant idea no ha volgut pogut seguir amb aquesta. Llàstima pels simpatitzants del Psc-PSOE que un dissabte els van fer anar davant els ajuntaments de diverses ciutats catalanes i alguna d’espanyola. Mujer agredida, no se largue de casa y dialogue con su marido, pobre, que no tiene la culpa. Y bájese la falda que molesta mucho a su marido y al final le va a aplicar el 155.

Que encantadors i divertits són els líders socialistes catalans i espanyols!

I ara què ens demanen? Doncs fàcil. Com que els catalans som culpables de tots la violència que estem rebent i com que hi ha un munt d’espanyols que no volen que ens esclafin els seus ultres ens exigeixen que fem unes eleccions autonòmiques. Sí, eleccions regionals.

Per què? Cony, fàcil. No aniran a qui està atonyinant que s’aturi i pari d’usar violència.

Quan veieu algú que atonyina i un pobre que rep, si sou porucs i no us voleu implicar gaire, què feu? Dieu a qui rep: Corre, imbècil, que sinó t’atonyinaran més! Mai diran a agressor que aturi la seva violència perquè podria passar que el feixista violent deixés d’atonyinar la pobra víctima i canviés agredit. I això evita l’esquerra espanyola. Per què hauríem de ser NOSALTRES qui rebem les hòsties si ja tenim els simpàtics catalans que en tenen molta més experiència i ja tenen el cos adaptat a les hòsties de l’estat espanyol? Ja no ve d’aquí. Ja no ve d’estar-se unes quantes generacions més rebent atacs de l’estat espanyol. Si heu rebut durant mínim 300 anys, per què no rebeu uns altres 50 i si de cas i aquesta gent ja dins Europa se civilitza una mica, ja mirarem d’aquí 50 anys de fer algun canvi o millora, ep, sempre que no hagi de provocar molts aldarulls.

Així que la nova carta de la sempre generosa i fraternal Espanya democràtica, socialista i federalista és ATUREU LA DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA, BENEITS! CAL FER UNES ELECCIONS AUTONÒMIQUES!

I ràpidament, emocionats ja tenim els qui ens han anat fotent pals a les rodes i ens han anat dient que no faríem res del què hem fet anunciant-nos que hem de fer SÍ o SÍ unes eleccions autonòmiques ja que seran la solució al conflicte que tenim entre mans.

I aplaudint ja tenim els líders de Ciudadanos que fa setmanes que exigeixen eleccions autonòmiques sense partits catalans (la resta són sucursals espanyoles). El PP dient que si hi ha eleccions autonòmiques potser mediten no empresonar el president de Catalunya i a qui considerin oportú, detencions transversals des de Puigdemont fins a Tortell Poltrona. El PSc i PSOE dient que només els catalans podem evitar ser atonyinats i , per tant, cal que ens baixem pantalons, fotem cul en pompa i permetem que l’estat espanyol, amb ells al costat, ens forcin a fer eleccions autonòmiques. I ens diuen, perquè els socialistes són molt moderats i progressistes, que nosaltres ho podem evitar. Que som amos del nostre futur. Cony, s’ha de reconèixer que són molt millor que Adolf Hitler que no donava pas alternatives a polonesos i holandesos. El socialistes com a mínim ens diuen que si fem allò que ells ens obliguen a fer no faran fora els nostres dirigents, ni controlaran televisió ni tindran control remot de Catalunya des de Madrid. Collons, quina enveja ens deuen tenir a Europa per haver partit socialista com l’espanyol.

I res, ja tenim Comissió del diàleg i la mediació amb elits catalanes (amb col·laboració de sindicats espanyols), d’aquelles que estaven ben callades quan hi havia la dictadura franquista que perseguia demòcrates i cultura catalanes, demanant que fem cas al generós oferiment de l’estat espanyol. Que en són de bons els polítics espanyols! Ens avisen abans de llençar-nos la bomba aquella de cada 50 anys. Cony, l’Espartero no avisava pas. Ja podem dir que l’estat espanyol, 130 anys més tard, ha millorat i progressa adequadament.

Per tant, ja tenim els bons minyons catalans i catalanes discutint si cal fer unes noves eleccions regionals a Catalunya. Claro que sí, GUAPI!

  • Per què? (Clamen els típics torracollons que mai veuen la bona voluntat de qui et vol ajupit i agenollat)
  • Per contar-nos!
  • Però si ja ens vam contar i ja vam contar també en el referèndum!
  • Però ara ens ho exigeix l’estat espanyol i diu que si no ho fem detindrà líders catalans, ens enviarà la seva policia i atacarà 1000 persones, intervindrà impremtes, insultarà, amenaçarà i en Pitingo suspendrà un concert a Barcelona per culpa dels independentistes.
  • I qui cony és en Pitingo?
  • Ni puta idea, jo tampoc el conec. Deu ser el Frank Sinatra espanyol
  • Home, això si que em fa recapacitar…
  • Veus? Ja dubtes? Fem unes autonòmiques!
  • Però…i si guanyen els independentistes, què fem?
  • Home, qui t’ha dit que hi puguin participar?
  • Ah, també. I així per què les hem de fer?
  • Perquè els federalistes ens puguin dir que ens hem de federar amb Espanya perquè ens estimen profundament. 
  • Ens estima en euros, vols dir?
  • Shhht, malparit! Supremacista! Classista. Burgès. No pots pensar en els pobres espanyols que moririen de gana per culpa de l’egoisme dels catalans?
  • I els catalans que ara estan per sota del llindar de la pobresa?
  • La pobresa cal redistribuir-la…
  • No ho veig clar. Ara cal tornar a fer unes eleccions autonòmiques i tornar a suportar els articles de Duran i Lleida Reload a La Vanguardia; clavegueres de l’estat espanyol amb en Jorge Fernández Díaz; informes policials sobre comptes bancaris a Andorra de la Núria Feliu i una néta secreta d’Artur Mas a Madrid que es diu Almudena?
  • Si cal….
  • I el manifest d’artistas e intelectuales de izquierdas dient que els catalans ens hauríem de quedar a Espanya perquè tots ens estimen i que l’A por ellos volia dir A por ellos que nos vamos juntos de putas y a divertirnos. Y un par de rayitas buenas pal cuerpo, señora?
  • Si cal…
  • I mil i uns articles a El Periódico del PSOE & The Nota i La Vanguardia española explicant de nou que una Catalunya independent és impossible i que seria una espècie d’Albània amb tics d’Haití i la gent negre com a Somàlia per culpa dels polítics catalans?
  • Si cal…
  • Però perquè no fem com han fet altres països que han declarat la independència i mirem com cauen les peces de dominó i potser més d’un país ens diu que ens accepta tal com som i ens donen la benvinguda. Per què no creiem més en nosaltres i deixem de fer cas a aquells que mai ens han acceptat, ens odien, no ens volen cap bé i sempre ens han imposat el seu relat colonial?
  • Perquè Espanya s’enfonsaria i hi ha mil i uns interessos que estan en joc, estimat català dels collons.
  • Així que.. què hem de fer?

 

Pel fill de Jordi Cuixart

Aquest matí anava de camí a la feina i mirava la gent amb qui em creuava i pensava que mentre nosaltres seguíem fent la nostra vida, a Soto del Real (España) hi havia empresonades dues persones per haver dedicat temps i renúncies per les nostres llibertats.

Immediatament m’ha vingut al cap un comentari que ahir vaig llegir i em va fer molt de mal. Jordi Cuixart havia estat pare feia ben poc. Llavors ja no vaig pensar en els dos líders, injustament condemnats per l’estat feixista espanyol, sinó en aquest pobre nen. O nena. I n’hi ha més? I si Jordi Sànchez també té fills? I les seves parelles?

Recordava llavors els primers mesos de la meva filla ara farà gairebé 11 anys. Quan va néixer un 29 de desembre a les 16 hores 10 minuts de la tarda. Quan la vaig veure per primer cop i com al cap d’uns breus minuts la tenia als meus braços.

I recordava quan mig any abans anàvem al CAP per saber quin seria el seu sexe i com jo feia temps que expressava que volia que fos una nena. Aquest era el meu desig i m’imagino que no hauria passat res si hagués estat nen perquè me l’hauria estimat igual, igual com me l’hauria estimat hagués nascut com hagués nascut però jo volia una nena. I així fou. Serà una nena! Recordo tornar cap a casa i trobar-me un cosí meu i dir-li-ho tot emocionat.

I recordo les primeres hores ja sols a l’habitació i quan en pocs segons ella va parar de plorar i va quedar de color morat i com ràpidament vam fer venir una infermera que li pessigà el peu i immediatament en segons va perdre color i esclafia en plors. I la por a pensar si tornava a passar durant la nit mentre dormíem. I per sort la infermera ens va tranquil·litzar i ens va dir que era normal i que no patíssim. Jo internament patia com un animal però no volia espantar ningú i callava.

I recordo que no vaig voler marxar ni un minut de l’hospital quan em deien que anés a casa a descansar perquè sa mare i ella ja estaven acompanyades per amistats i família. I no volia deixar-les soles ni un segon i no vaig sortir de l’hospital fins al cap de 48 hores. Un 31 de desembre a les 19 hores de la tarda. Tots tres, junts.

I recordo que a l’arribar a casa vam veure que no teníem pa i vaig baixar a comprar-ne. I em passà un fet que mai més m’ha passat, de cop i volta plantat en un semàfor vermell m’entrà un pànic irracional a ser atropellat per algun cotxe que pugés a la vorera i em van venir mil idees que em provocaren pànic. Ràpidament vaig fer dues passes enrere i vaig esclafar la meva esquena a la paret. Vaig tenir la idea i la por que a mi em passés res dolent i ma pobra filla amb només dos dies de vida es quedés sense pare. El semàfor en vermell se’m va fer etern. Vaig creuar, vaig comprar pa i no recordo si ho vaig explicar a casa. Aquella sensació de por mai l’oblidaré.

Recordo també un dia que ma filla amb pocs mesos tenia els clàssics còlics de les 7 de la tarda i semblava que volia vomitar. Veia que estossegava i tenia ganes d’extreure el menjar. No sabíem què fer ja que no tenia ni 3 mesos però vaig optar per abraçar-la amb tota l’estima del món i immediatament ella va vomitar sobre meu.  Recordo aquell instant quan el seu vòmit ens cobrí a ella i a mi i com durant més de mig minut ella vomitava i jo abraçat a ella l’acaronava per donar-li protecció. Per dir-li a cau d’orella que no passava res i, per un cop acabat el seu mal estar poder anar tots dos, un cop despullats de la roba plena de vòmits, a la banyera i banyar-nos plegats.

I recordo que els dies que ella estava malalta o demanava qualsevol cosa com un got d’aigua llevar-me a l’hora que fos per portar-li allà on fos ella. I em sentia un llop protegint els seus cadells i és una sensació que m’ha regalat la meva filla i per això sempre li estaré agraït.

Llavors he pensat de nou en el fill de Jordi Cuixart i m’ha entristit fortament i m’ha fet molt de mal pensar que per culpa de la injusta detenció del seu pare, ell o ella no podran gaudir de la protecció que sí va tenir ma filla.

El fill de Cuixart podrà plorar, riure, patir, tenir por i aquests dies, avui ja tres, no tindrà la companyia d’aquell qui hauria de ser al seu costat donant-li tot l’aixopluc que un infant requereix. Les olors del Jordi i el seu to de veu fa tres dies que el seu fill no els rep. Estímuls necessaris pel creixement del nen i que mai ningú li podrà retornar.

Qui pagarà aquests dies perduts?

No sé quan tardaran Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a sortir de la presó. Dies? Setmanes? Mesos? Anys? Vull creure que és un càstig injust de l’estat espanyol per atemorir tots els catalans per recordar-nos que ells sempre seran allà per, si cal, empresonar altres persones innocents però alhora vull pensar que serà una pena breu.

Vull pensar que hi ha gent que deu estar treballant perquè es posi fi a aquest despropòsit i vull pensar que seran persones dignes i honestes i no miserables que faran negoci amb el seu empresonament per jugar la carta de la negociació amb Espanya com a acte de renúncia.

Rebutja la independència i llibertat del poble català a canvi que us deixem lliures els vostres dirigents independentistes i permetem reduir multes econòmiques als vostres líders ja castigats.

A vegades dóna la patètica sensació que aquesta negociació seria benvinguda per alguns dirigents catalans de caire federalista i/o socialista però hauria de quedar ben clar que la llibertat dels dos presos polítics no podrà ser mai carta de negociació. Més aviat si algun dia hi ha negociació amb estat espanyol s’ha d’exigir que no pot haver diàleg amb presoners polítics. Per molt que des d’Espanya i els seus mitjans se’ls vulgui vendre com a delinqüents que estan complint condemna per saltar-se lleis de l’injust estat espanyol.

Cal exigir allà on sigui possible la seva llibertat, ja sigui a Europa, estaments democràtics internacionals i a Espanya encara que allà hi tinguem una majoria de la societat en contra. Tot i això cal explicar amb els nostre mitjans el despropòsit de l’acció política i repressiva del seu estat. Que faci caure la cara de vergonya dels demòcrates espanyols encara que aquests siguin minoria (no considero, en aquests moments, demòcrates cap votant de PP, PSOE i Ciudadanos, d’aquí el drama)

Per cert, ben curiós que a la majoria de mitjans de premsa estrangera es parli de presos polítics menys a la premsa estrangera espanyola i la premsa unionista ubicada a Catalunya (la més miserable i patètica de totes).

 

El fill de Jordi Cuixart haurà de suportar, espero que pocs dies, l’absència del seu pare. Les seves olors. La seva veu. Les seves carícies. Les seves abraçades. Els seus petons. Tantes coses que aquest infant innocent avui no pot gaudir. Però quan sigui més gran tindrà una cosa que molts altres nens no tindran. La dignitat d’haver tingut un pare valent, honest i just.

I qui sap si algun dia a escola o universitat, ja gran, coincidirà amb algun fill de dirigent català que aquests dies col·labora en la repressió del poble català. O la silencia. O la compra. O la justifica.

  • Hola, som companys de taula. Com et dius?
  • Ah, ton pare no serà?
  • Sí…

I així hauran fet amistat els fills d’aquells qui avui són en bàndols diferents. I els fills mai són hereus de les decisions dels seus pares però quedarà molt clar que un d’ells podrà anar amb la dignitat de saber que el seu pare fou injustament empresonat per la rebequeria fatxenda i feixista de l’estat espanyol mentre l’altre, avergonyit, arribarà a casa i li dirà a son pare, amb llàgrimes als ulls i vergonya al cos, qui és el seu company de classe.

I aquell dia el senyor que avui fa el joc a l’estat espanyol sabrà i es veurà com un personatge sinistre, ridícul i patètic. I hauria de saber que no és el primer ja que la història sempre es repeteix i quan hi ha llibertat i no pas imposició sempre s’acaba sabent qui és el digne i qui és el mesquí.

Totes els pobles alliberats tenen els herois i els miserables. I els fills d’ambdós conviuran plegats però sempre és preferible ser el fill d’un personatge íntegre i digne que no pas el fill d’un miserable, cínic i mesquí que ha preferit escollir el bàndol de l’estat que porta segles perseguint la llibertat de Catalunya.

 

Estimat fill (o filla) de Jordi Cuixart, nét de català i murciana, durant uns dies el teu pare no haurà estat al teu costat perquè, tot i viure en el segle XXI, el món encara ha de millorar i assolir llibertats encara no assolides. Però tingues sempre molt clar que ton pare, a diferència d’altres, ha fet molts sacrificis per la millora de la societat a la qual pertanyen molts que avui callen o s’ho miren amb indiferència.

Espero que el trauma sigui tan petit que de gran ni el recordis. I, això sí, recorda quan siguis gran que el teu pare ha estat un exemple per a molts i el món seria molt millor si hi haguessin més persones com ton pare, Jordi Cuixart. I seria un món millor si hi haguessin menys persones com les que el volen empresonat o l’acusen de delictes que no ha comès.

Ton pare és víctima de la situació política i del país que li ha tocat viure. Per sort vivim en una societat més avançada que la del passat. Vídeos i fotografies demostraran la seva innocència i la de Jordi Sànchez.

I llavors canviarà la truita. Aquells qui l’han condemnat, jutjat, criticat i assenyalat seran els qui el poble considerarà culpables. I no només això, quedaran en els llibres d’història com els miserables. Alguns ho lamentaran i demanaran perdó. Altres, com ha passat amb dirigents franquistes anteriorment, moriran amb la satisfacció d’haver estat botxins i no haver-se volgut disculpar amb les víctimes.

Una abraçada ben forta i un petó immens a tu i a tots els qui t’estimen.

On som a mitjan octubre?

Com bé deia en l’escrit anterior (On som?) de fa una setmana no en tinc ni idea però tinc molt clar cap on hem d’anar.

Primer de tot voldria dir que el dia 1 d’octubre quan vaig saber resultats jo ja vaig desconnectar d’Espanya encara que fos particularment. Vaig anar al balcó i vaig despenjar la bandera estelada i un llençol de llit en què hi havia escrit VOTAREM 1-O. Fou la meva manera particular de dir al món o, com a mínim, als meus veïns que jo ja havia acabat la batalla.

Dimarts 3 d’octubre

Diumenge dia 1 estava en un estat d’eufòria continguda i al dia següent vaig dir a la feina a primera hora que el dia 3 faria vaga. Però és que estem esperant què diuen els sindicats, em van contestar. Perdó? Jo vaig per lliure i a mi cap sindicat em diu què haig de fer o dir. I menys si són sindicats sucursalistes espanyols, vaig contestar.

Així que jo ja havia dit que al dia següent si hi havia vaga o manifestació jo hi voldria participar. Al migdia encara no se sabia què farien al meu lloc de treball i es comentava de fer petites aturades. Me la suava de ple. Jo faria vaga.

Per tant al dia següent vaig anar a la manifestació que es va fer a Mataró i que era a petar de manifestants a les 11 del matí davant estació de tren i ocupant tota la N-II. Gent de tots els gustos i colors. Una cosa que em va desanimar era veure com un sindicat minoritari, CGT, agafava encapçalament i feia ses proclames que en molts casos eren molt allunyades de tot el gruix que tenien darrere. Algú em va dir que ells eren els organitzadors i tenien el dret de portar la pancarta i dirigir l’orquestra. Com havia indicat el dia abans a la feina, a mi ningú em diu què haig de fer o dir o seguir.

Sobretot per un simpàtic organitzador que ens indicava tota l’estona que havíem d’anar darrere la pancarta quan anàvem en paral·lel i, fins i tot, més endavant avançant-la. Com que el paio no parava de dir-nos: Darrere la pancarta, siusplau, al final em vaig cansar, m’hi vaig acostar i li vaig dir que jo seguia a qui volia, que anava a la meva puta bola i que ell no era ningú per dir-me on havia d’anar ja que pel carrer cadascú va per on vol. Em va recordar que la policia els havia dit que havien de controlar la capçalera i no sé què cony més. Molt bé, jo vaig per on vull. Gràcies. I li vaig recordar que no suporto ser dins de grans aglomeracions així que també anava una mica més endavant per la meva claustrofòbia particular.

Fes el que vulguis, em va acomiadar. No pateixis que això faré. Li vaig contestar.

No m’enrotllaré massa només recordar que a Mataró no només hi havia banderes estelades sinó alguna d’espanyola republicana (pobres il·lusos) i també d’espanyoles. Evidentment no hi hagué cap problema i totes confluïen en el mateix espai. Només hi hagué algun problema en algun pis del Camí Ral on hi havia impresentables en balcons amb banderes espanyoles que increpaven els manifestants i inclús llançaven aigua. La gent passava d’ells o els engegava a pastar fang.

A la tarda hi hagué la manifestació davant ajuntament i mai havia vist Mataró tan plena excepte els dies de Les Santes. Els carrers que anaven a petar a l’ajuntament estaven desbordats. Així que com deia la premsa local, la major mobilització de la història de Mataró. De ben segur. Com a altres llocs de Catalunya.

Dimarts 10 d’octubre

No esperava gaire cosa del dimarts 10 i veia molt gent que el tenia com el dia clau de l’alliberament. Pel matí ja havia llegit que es podria fer com a Eslovènia de fer una declaració per immediatament retirar-la esperant què feia bàndol contrari.

Així que a la tarda quan vaig sortir de la feina a les 19 hores vaig anar cap a casa volant i molt bé ja que vam tenir una llibertat de 8 segons que apareix a la Viquipèdia. Pas mal.

Després a les xarxes socials vaig llegir molta gent emprenyada i ofesa dient traïdor a Puigdemont. Jo com que no m’esperava gaire cosa li vaig voler girar mitjó i plantejar-me que si s’havia fet d’aquella manera era perquè en aquell moment no hi havia una altra possibilitat i que era una jugada més cara a la galeria que cap a casa. Per tant, cosa rara en mi vaig començar a escriure tuits positius que semblaven sorgits d’un curset d’auto ajuda. I no enganyava. Tot i ser de naturalesa pessimista ja que s’assembla més a la puta realitat vaig voler veure-hi una possibilitat davant sospita que segurament en aquell moment encara no teníem prou suport internacional com per fotre sobre la taula una declaració d’independència definitiva.

Vull fer incís que una de les coses més avorrides aquests dies d’èpica i lluita són els missatges de whatsapp. Jo no sé què s’ha de fer però per sort tinc tot ple de missatges de gent que si ho té clar i t’arriben al mòbil. Estic cansat de rebre el mateix whatsapp, per diverses bandes, amb escrits més llargs que la bíblia i que segur que no s’ha llegit ni qui l’ha escrit. Vídeos de més de 6 minuts que evidentment no em descarrego. I tot ple de missatges que m’indiquen que aquesta, AQUESTA, és la setmana decisiva i que cal estar alerta perquè… També hi ha els missatges de gent que té contactes a altes instàncies i ja saben què passarà 24 hores abans. No passa res si després allò no s’acompleix perquè ningú demana explicacions.

Així que al final sóc jo qui m’invento missatges que envio a les meves pobres amistats tipus. Tinc un amic que és veí del nebot de l’amant de la pastissera d’on va a comprar el pa el xofer de Puigdemont i m’ha dit que… (i encara hi haurà algun idiota que s’ho creurà).

Torno al dimarts 10. Jo ja feia una setmana que havia desconnectat de les notícies i com que veia que m’anava prou bé en la meva salut mental i sexual seguia amb la rutina d’entrar amb compta-gotes a premsa escita. Principalment entrava a diaris digitals catalans i fugia dels diaris catalans unionistes, La Vanguardia i El Periódico. A premsa espanyola ja fa molt de temps que no la visito. A El Periódico fa setmanes que no hi entro. A les cafeteries si hi ha La Vanguardia miro la part de Cultura  i Esports i evito entrar a la part de Política per no trobar-me els consells gratuïts de què no hem de fer per part d’articulistes sense interessos com Duran i Lleida. Per altra banda El Periódico és a casa ma mare però de fa un mes he optat per no tocar-lo. Ja no miro ni la secció de Cultura.

Respecte mitjans visuals les notícies de TV3 ni me les miro i visc molt feliç i tranquil. D’això fa una setmana. Si tinc ma filla li deixo que miri les cadenes que mira ella i si sóc sol, ni engego la tele. Vaig veure Puigdemont dimarts i quan vaig comprovar que Arrimadas havia de parlar vaig preferir tancar tele. Ja m’informo via Twitter i no m’entra a casa el seu posat colonial espanyol.

Divendres 13 d’octubre

De fa dies veig un desànim generalitzat en l’independentisme i hi ha algunes coses que a mi particularment em generen ràbia.

Primer de tot, pensar que tot serà molt fàcil i creure’ns que aconseguirem independència amb una simple proclamació. Després veure gent que s’ofèn o li molesta si no es fa ipso facto i sembla que vulguin llençar la tovallola. Algú els ha explicat com han estat les declaracions d’independència d’altres països? Algú els ha explicat que en molts casos han acabat en violència o més aviat hi havia una guerra i es declarava independència i podien passar anys fins que altres estats no els reconeixien? Algú els ha explicat que Catalunya no és el centre del món i que encara que no ens ho creguem no ens està pas mirant tot el món? Algú els ha explicat que les hòsties que van rebre alguns l’ú d’octubre a molts països no deixa de ser una cosa aïllada que ha passat en un punt d’Europa que molts no sabrien ni ubicar en el mapa?

Siguem sincers… si a França hi hagués manifestacions i la policia atonyinés a pacífics manifestants, què faríem? Mirar les notícies mentre mengem un sandvitx. Mirar amb indiferència les notícies mentre escrivim un cor a alguna amiga a Tinder o rascar-nos un colló mentre estem fullejant una revista del cor.

Què fèieu vosaltres quan cada dia ens apareixien les notícies de Kiev i les manifestacions de tot ple d’ucraïnesos fa un parell d’anys? Potser pensar que Ucraïna tenia un merder i després seguíem fent la nostra.

Doncs això passa exactament a la resta del món i sense entrar en el petit detall que hi ha mig planeta que segur que deu tenir problemes molt més importants a ses vides que si la policia espanyola atonyina innocents catalans.

I què podem fer, nosaltres? Doncs gravar, denunciar i esperar tenir la comunitat internacional a favor quan més endavant aquestes imatges siguin importants si és que es dóna el cas algun dia. Cal també guanyar el relat no només als mitjans internacionals sinó encara més important a conselleries polítiques i econòmiques i aquí és on tenim més feina ja que es mouen per interessos i que Catalunya vulgui ser independent dubto que sigui de l’estima d’elits europees.

Abans que algú es deprimeixi vull deixar clar que hem de seguir lluitant però sense esperar res de molts estaments que molta gent creu seran decisius. Millor pensar que no hi són i si apareixen, moltes gràcies. Però si no ens volem fer mal millor creure que no hi són. I si hi són vés que no els tinguem en contra.

Vull pensar alhora que molta feina que dic que s’ha de fer els nostres representants ja ho estan fent i porten anys picant pedra per tant confio plenament que en aquest punt anem pel bon camí i després també depèn de qui rep el missatge si li interessa o li és indiferent si els catalans volem ser lliures i deixar de viure sotmesos a estat espanyol.

Així que no voldria ser crític amb els polítics que ens han dut fins aquí perquè entenc que molts d’ells, molts a les antípodes ideològiques meves, s’han jugat molt més del que pugui fer jo a casa meva escrivint 4 tuits o un escrit merdós com aquest. Per exemple, entenc molta gent ofesa avui amb Artur Mas. Però com que jo no he seguit gaire les notícies per allò que comentava abans no sé fins quin punt és realitat això que avui llegeixo a Twitter o són mitjans que volen empastifar dient que Artur Mas fot pals a les rodes.

Entenc que Artur Mas està en una situació complicada perquè la justícia espanyola li exigeix una milionada i alguns ja veuen estratègia de fer un pas enrere per evitar així pagar la multa. Si fos cert, molt humà. Jo no el puc criticar perquè jo no he arriscat res de res. Puc entendre, si fos cert, la seva por perquè seria molt humana. Així que tots els qui el critiquen potser estaria bé que arrisquessin tot el seu patrimoni personal que inclou segurament la resta de la família i a veure així quants quedarien al peu del canó. Penso que en aquests moments no hem de fer mala sang amb els qui ens han portat aquí i, si de cas, ja criticarem els responsables quan s’hagi acabat la batalla o guerra, si és que acaba algun dia.

Per tant si realment Artur Mas fes pas enrere per amenaces de l’estat espanyol jo prefereixo mirar-m’ho d’una altra manera.  I em faig una sèrie de preguntes:

  • Aquest és el país que volem pels nostres fills?
  • És aquest el país que els federalistes ens exigeixen federar-nos-hi?

Per tant, més que a Mas jo assenyalaria a qui avui m’està convidant a conviure-hi.

La relació Catalunya-Espanya molts cops la veig com una relació de parella i entenc que hi ha alguna feminista que s’emprenyi perquè algun cop m’ho han dit que no és pot banalitzar les agressions masclistes però de veres que hi veig algunes similituds amb aquest tipus d’agressions. Entenc per tant que en un bàndol poden haver pors i crec que s’ha de donar suport a qui les pateix i més si aquesta persona és la que rep l’hòstia, encara que sigui econòmica, però seria molt injust que des del balcó de casa meva li digués a la dona que viu davant de casa. Aguanta, dona, aguanta, fes-ho per la resta!

Per tant la meva crítica va dirigida a qui fa ús de la força o qui ho accepta, ho permet o ho justifica. Així que la meva crítica ja no va dirigida només a estat espanyol sinó també a la meitat d’espanyols, segons enquestes, que consideren que cal aplicar article 155 i retirar competències als catalans.

En aquest punt és on xoco amb tots aquells dirigents dels comuns que volen evitar allò que alguns diuen xoc de trens entre dos pobles ja que per fer-ho acaben acceptant que el poble català està més acostumat a la derrota i, per tant, és millor que accepti el seu paper històric. O si més no mai fan cap crítica contundent cap a una societat espanyola en què una part molt important vota i dóna suport a tres partits polítics, PP, PSOE i C’s que amb diferents modalitats estan dient que cal castigar les autoritats catalanes. Autoritats que són la viva expressió democràtica de la majoria de catalans. Encara que no els agradi a ells.

Als equidistants i federalistes els diria que castigar les autoritats catalanes és castigar el poble català ja que és aquest qui ha dipositat la seva voluntat en aquests personatges. No haurien de voler, com a excusa, considerar-ho com una lluita entre dos titans que no s’escolten, Rajoy i Puigdemont, i un cop els dos hagin plegat tot tornarà a ser una bassa. d’oli. Aquest discurs banal i infantil no ajuda gens a resoldre el conflicte que fa massa dècades que s’eternitza i, si som sincers, segles.

Per tant, darrere de Puigdemont hi ha milions de catalans que consideren que està fent allò que ells creuen que ha de fer. Detenir Puigdemont és detenir la societat catalana que l’ha votat i segurament molta més que no acceptaria que toquessin cap autoritat catalana. Quan un dirigent espanyol assenyala que el president de Catalunya pot acabar com un president que fou afusellat per l’estat dictatorial espanyol és molt trist i lamentable. Per no dir que si fóssim estat i tinguéssim exèrcit segurament hauríem cridat a consultes ambaixador del país que hagués fet la patètica i amenaçant declaració.

Quan una dirigent que suposadament era socialista assenyala que està esperant que els responsables catalans acabin empresonats ja demostra quin nivell de cinisme, misèria i mala llet que té. No demana un judici (se suposa que just) sinó que per a ella, Rosa Díez, ja haurien de ser a presó. Un altre cas com l’anterior que si fóssim estat i aquesta amenaça provingués d’un polític estranger es cridaria a consultes el seu ambaixador i segurament seria de retorn al seu país a part de fer-ne denúncia a estaments internacionals.

Riem molt del sonat del Kim Jong-un i no ens fixem en les animalades de caire feixista de molts dirigents i periodistes espanyols que haurien de fer caure la cara de vergonya a qualsevol societat lliure, avançada i democràtica.

Però què podem esperar d’un país on un dels seus punts dèbils fou no jutjar mai els responsables de la seva dictadura? Llavors passa que els seus hereus ideològics amenacen dirigents pacífics i democràtics que només fan que donar veu a milions dels seus votants que exigeixen unes demandes sempre silenciades. Però no havíem quedat que a Espanya es podia parlar de tot sense violència? Com poden banalitzar la famosa frase que feien servir els polítics espanyols quan estaven en guerra contra el terrorisme?

Per tant, no és una batalla entre dos galls, Rajoy i Puigdemont ja que darrere de Rajoy no només hi ha el seu partit, encara que hi pugui tenir detractors, sinó que té milions de votants espanyols darrere seu que inclou votants d’altres forces polítiques com poden ser del PSOE i de Ciudadanos.

No es pot reduir el conflicte entre una lluita King Kong i Godzilla com volen vendre els federalistes i equidistants i amb una solució per a ells ben fàcil. Que els dos responsables pleguin perquè ens han portat a aquesta situació. Cal recordar que abans de Puigdemont ja érem dalt l’onada o conflicte? Tota aquesta gent que escriu cartes als diaris o articulistes que escriuen a premsa, i que fan a Rajoy i Puigdemont com únics responsables de la situació, fan un ús infantil i insultant del veritable problema.

I llavors podem parlar del patètic paper de Ciudadanos exigint que s’apliqui als catalans un article 155 que retiraria competències. Els dirigents de Ciudadanos ho consideren un atac directe a Puigdemont però amaguen que si ataquen Puigdemont ataquen milions de catalans, votants i demòcrates d’altres partits. Els és indiferent. Es pensen que tallant cap de Puigdemont hauran solucionat el problema. Com fa dos anys passava exactament amb Artur Mas. El delirio de Artur Mas.

Recordo que una de les parts positives de fer fer un pas al costat a Artur Mas per a mi fou que deixaríem ben clar a molts federalistes que el problema no era Artur Mas sinó qualsevol president de la Generalitat que donés veu al poble català. I s’ha confirmat, òbviament.

Quan el PSOE diu que vol fer una reforma de la Constitució però que alhora dóna suport al PP en aplicació de la llei no sé quin rol d’esquerres estan fent en aquesta auca. El paper del PSOE fa molts anys que és lamentable però ara ja no dissimulen que tenen sectors no propers a la dreta sinó directament a ultra dreta espanyola. Si algú considera que exagero només cal que vegi què diuen velles glòries del socialisme espanyol com Alfonso Guerra, Leguina, Corcuera, Felipe González,  Ibarra o Rosa Díez. I em diu si el seu discurs en els anys 70 l’haurien portat a terme o qui hauria declarat això que ells ara declaren. Blas Piñar. Exacte.

I si algú encara dubta del paper o connexions del socialisme espanyol i català amb dreta i ultra dreta només cal veure com ahir alguns dirigents del PSc anaven tot emocionants a manifestació organitzada per SCC, entitat amb interessos molt foscos que no cal estudiar gaire per saber qui té darrere, finançat-la. No tots els seguidors i militants de SCC són feixistes però sí que és veritat que cada cop que organitzen manifestacions prèviament han de fer advertències que els símbols feixistes no seran benvinguts. Cosa ben estranya i curiosa ja que quan jo faig l’aniversari de ma filla mai haig de fer aquestes advertències. Ells sabran doncs quines simpaties tenen que hagin de fer aquests avisos o, com s’han vist a vídeos de manifestacions d’altres anys, suplicar i pregar a neonazis i ultres que amaguin banderes anticonstitucionals, no perquè els ofenguin, atenció, sinó perquè hi ha mitjans i fotògrafs i els farien fotos.

És a dir, neonazi, ets molt benvingut però siusplau no vinguis amb bandera franquista. que els nostres adversaris se n’aprofitaran. Grans companyies, SCC!

Què fem?

Així que què hauríem de fer ara? Aturar el procés esperant que l’estat espanyol abaixi el pistó, retiri policies, denúncies, amenaces i en cas que algú sigui condemnat per sa fiscalia, retirar ràpidament la multa? Aquest és el país que desitgem pels nostres fills? Un país que ens té sotmesos i ens controla què podem fer, dir i com? Un país que sense vergonya ja ens diu que caldrà analitzar i investigar les nostres escoles perquè es fomenta odi a Espanya? I un cop assenyalades escoles per part de dirigents espanyols automàticament apareixen les pertinents pintades fetes per ultres espanyolistes.

O bé assenyalar els metges catalans per exagerar agressions de l’ú d’octubre? I amb la consegüent declaració de metges negant l’afirmació però, i què? Ja ha sortit a tots els mitjans espanyols i el seu públic ja s’ho ha cregut. I evidentment el seu públic s’ho creu i surt a aplaudir els seus policies i guardia civils el 12 d’octubre perquè van fer perfectament la seva feina d’atonyinar iaies catalanes.

Realment és aquest país que volem pels nostres fills? Que ens obliga a fer una lluita constant de coses que no cal lluitar a qualsevol democràcia mínimament normal? Cal lluitar encara en el segle XXI perquè no ens espanyolitzin els nens com deia fa ben poc un ministre espanyol, Wert?  Cal lluitar encara en el segle XXI contra mitjans espanyols que tergiversen i ens deixen de violents i amaguen violència de la seva policia que ha vist tot el món menys ells? Cal lluitar encara en el segle XXI per deixar ben clar, a qui ens vulgui escoltar, que els catalans no som pas nazis ans al contrari, els nazis sempre són a manifestacions espanyolistes?

 

Sospito, i cada cop en sóc més conscient, que hi ha polítics catalans que no només tenen interessos a Espanya i, per això, eviten que el poble català pugui decidir quin ha de ser el seu futur sinó que sospito que, tot i que no els agrada la realitat actual d’Espanya, a ells ja els va bé perquè així poden modular un discurs polític contra aquesta. I així aquests polítics mesquins i cínics es poden mostrar davant els catalans com els garants de la democràcia i el respecte.

Si és així, i no dubto que és com pensen dirigents del PSc i alguns sectors dels comuns, és molt bèstia i fastigós ja que deixa en mans dels votants espanyols com serà Catalunya i com serà tractada. Si a Espanya voten majoritàriament dreta com passa des de fa dues legislatures llavors els catalans hem de lluitar cada dia per defensar-nos d’atacs continus i reiterats a qualsevol cosa de la nostra societat. I d’aquesta manera, en aquesta situació tan desagradable, alguns polítics i partits federalistes poden oferir el seu producte d’alliberament i salvació. Voteu-nos a nosaltres i evitarem que us atonyinin.

Recordeu el famós anunci dels dòbermans representant la dreta espanyola i que els socialistes ens havien de salvar als catalans perquè ja s’acostaven? Avui són al costat del govern del PP modulant un article 155 contra TOTS els ciutadans de Catalunya. No fa ni una dècada ens exigien als catalans, independentistes inclosos, que els votéssim a ells perquè eren l’única opció d’aturar el PP.

Així que el discurs del PSOE ara és patèticament comprat pels comuns. Voteu-nos a nosaltres o haureu de suportar més anys del govern feixista del PP? Us en adoneu de com de pornogràfica és la puta oferta? Voteu a la contra per tenir uns mínims de dignitat perquè nosaltres no som tan fills de puta com els altres. En el cas del PSOE ja s’ha demostrat que sí ho són. Ara haurem d’esperar 10 o 20 anys per veure que els comuns acabaran sent com el PSOE? No, gràcies!

I com poden jugar aquests polítics a aquest joc tan pervers i perillós? Perquè saben que tenen encara per dues generacions de tot ple de gent que, principalment, va venir a viure a Catalunya i que compra discurs espanyolista i catalanòfob. És un sentiment que a la llarga s’anirà diluint i s’anirà perdent amb el pas de generacions però suposo deuen pensar que si cal ja regeneraran l’espanyolisme reaccionari català que tenim encara avui a Catalunya. Mentre n’hi hagi, ells tindran votants. Tant PP, PSc i Ciudadanos.

En una Catalunya independent aquests partits tindrien els dies comptats. Per això fan una lluita aferrissada al costat de l’estat espanyol i, si cal, acceptaran ús de la violència. Dels tres partits sucursalistes espanyols, PP, PSc i Ciudadanos, no en tinc cap mena de dubte.

Així que el missatge que hauria de quedar en els dirigents comuns és si realment volen per a Catalunya aquesta Espanya del tripartit PP, PSOE i Ciudadanos. Mirar-se als ulls i mirar als seus fills i preguntar-se si és amb “això” que ens obliguen a federar-nos-hi? Amb uns dirigents que estan dient d’intervenir Generalitat i si cal proposar eleccions autonòmiques. Perquè tornin a guanyar  de carrer partits independentistes? Òbviament estúpids no són i si imposen eleccions autonòmiques ja s’ho faran ells amb ses lleis, els seus jutges i fiscals, molts d’ells d’origen franquista, per il·legalitzar els partits catalans per generar com en el País Basc una tupinada electoral que no els anà pas malament allà dalt. Algú a Catalunya va obrir boca?

Així que sabent que serem trepitjats, ultratjats, sotmesos i violentats cal apostar clarament per una rotunda declaració d’independència. Segurament estarem un temps sotmesos a l’estat feixista espanyol i ses lleis i jutges i fiscals i milicos però com a mínim haurem posat focus internacional sobre ses arts i ses maneres de fer.

I amb els ulls de la comunitat internacional no podran fer tot allò que ens farien si fóssim un assumpte intern. I què cony, com comencin alguns països a reconèixer-nos , encara que sia per interessos, Espanya es trobarà que haurà de treure peu de l’accelerador agressiu perquè sinó es trobaran que els faran fora d’institucions internacionals. I no es poden permetre el luxe de ser expulsats.

I si amb la independència de Catalunya després Espanya es trenca en mil bocins, que nosaltres ja no hi siguem i ens ho puguem mirar de ben lluny.

I ja s’ho faran, la veritat, ja s’ho faran! Que prou que ens han fet patir a nosaltres al llarg dels segles, dècades, anys i darreres setmanes.

 

Si jo fos espanyol…

Si jo fos espanyol i demòcrata em faria moltes preguntes i, a diferència d’allò que històricament ha fet l’espanyolisme d’assenyalar dissidents, em preguntaria què he fet jo malament.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què milions d’espanyols no desitgen ser espanyols o no se’n senten. No només espanyols de zones sospitoses com País Basc, Catalunya, Galícia i Canàries històricament s’han sentit allunyades de la pertinença a l’estat nació Espanya sinó per què, fins i tot, sectors amplis de l’esquerra del meu país en molts moments de la seva història s’han avergonyit clarament de la seva nacionalitat. Característica que, per cert, no amago també passa a altres països del món. Just és dir-ho.

Si jo fos espanyol no només em preguntaria per què milions de catalans volen crear país nou sinó per què és, històricament, una demanda de fa segles amb major o menor exigència depenent de la conjuntura temporal. Si jo fos espanyol em preguntaria què ha fet el meu país per arribar a aquest punt i em preguntaria què han fet no només els meus governants sinó els meus conciutadans per afavorir aquesta situació. No per buscar un culpable sinó per intentar que mai més tornés a passar.

Si jo fos espanyol em preguntaria si l’espanyolisme ha afavorit aquest clima i si ha estat un sentiment inclusiu o, més aviat, un sentiment excloent a qui no mostrava clarament el sentiment de pertinença a l’Espanya que exigia el sector més reaccionari de la seva societat.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què no he cedit protagonisme a la cara amable, que hi és, d’Espanya i sempre he delegat la seva defensa a sector feixistes, reaccionaris i ultres.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què reiteradament al llarg de la meva història s’han perseguit cultures que no eren la castellana, llengua d’imposició encara que ho vulguin negar sectors ultres espanyolistes com el seu rei i la premsa feixista.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què si, realment, em creia que érem una societat oberta, democràtica i plural amb una riquesa abundant mai vaig tenir cap interès per enfortir i protegir les diferents parles del meu territori. No només no les protegia com exigeix la constitució del 1978 sinó que en el cas d’alguna la havia intentat torpedinar i menystenir.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què reiteradament tenia interès en trencar la unitat de la llengua catalana reconeguda per la immensa majoria de lingüistes nacionals i internacionals per donar satisfacció a parts reaccionàries i polititzades de la societat valenciana i espanyola que patien una estúpida catalanofòbia arrelada durant dècades d’espanyolisme franquista i reaccionari.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què si crec que el valencià i el català són llengües diferents llavors per què quan un català i un valencià fan trobada no necessiten ni traductors ni diccionaris per entendre’s. Evidentment poden tenir singularitats pròpies d’algunes dites o paraules de la mateixa manera que si es troba un andalús i un asturià o un castellà i un argentí. I mai ningú ha parlat que a Espanya es parlin diferents llengües castellanes. Per tant seria interessant preguntar-me si hi havia algun odi atàvic darrere aquesta voluntat de crear falsos mites sobre diferents llengües.

Si jo fos espanyol m’hauria de preguntar si és lògic que seguint criteri anterior, institucions estatals espanyols havien d’oferir informació en català i valencià com si fossin llengües diferents quan mai a ningú se li passava pel cap oferir versió andalusa a, per exemple, pàgina web de Correus.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què durant dècades s’ha educat a milers d’espanyols no només en el rebuig a la llengua catalana sinó que se la tractava de dialecte i aquesta era la manera de tractar-la. Encara no fa ni 30 anys hi havia un munt d’espanyolistes que no eren pas 4 gats tractaven el català com un dialecte que no tenia cap tipus d’importància. Era tan ridícula la situació i demostrava tanta ignorància de qui ho deia que ja gairebé no ho manté ningú en públic però encara ara hi ha molta gent que consideren el català una llengua de segona que no serveix per a res. Si hi ha gent que pensa això que fa més de 50 anys que viuen a Catalunya i per raons ideològiques encara consideren que no cal que s’hagi de dir res en català i s’ofenen si algú se’ls hi dirigeix. Per sort això que encara passava molt en els anys 80 en segons quines barriades de ciutats de l’àrea metropolitana, ha anat desapareixent del mapa

Si jo fos espanyol em preguntaria a sant de què un dia a Aragó polítics de caire nacional feixista van voler inventar-se una aberració lingüística i intel·lectual anomenada LAPAO pel sol fet de l’odi a la cultura catalana i la catalanofòbia lligada tètricament a la història d’Espanya dels darrers segles.

Si jo fos espanyol em preguntaria si el meu nacionalisme que sempre dic que és inexistent no és ofensiu quan dic que existeix un nacionalisme basc i català però nego que existeixi el meu. L’únic que té exèrcit, jutges, fiscals, policia i televisions i mitjans públics i privats que imposen el meu relat colonial i impositiu.

Si jo fos espanyol em preguntaria que si a la meva Espanya hi ha 4 llengües importants perquè mai les puc escoltar per la meva tele. Com és que en els programes de música mai sento cançons en català, basc o gallec si haurien de ser llengües protegides. Per què a França si opten per imposar un % de música i cinema en francès per defensar-se de productes d’origen anglès no es podia fer el mateix a Espanya amb llengua castellana i les altres llengües.

Si jo fos espanyo em preguntaria per què en rodes de premsa quan algú fa declaracions en català ràpidament exigeixen les mateixes paraules en castellà, molt cops de manera rude, pel sol fet d’amagar a Espanya que hi ha llengües que es parlen amb naturalitat en molts àmbits. Ja només epr aquest fet això s’hauria d’haver potenciat.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què fins que Pep Guardiola no fa fer una cosa ben lògica i normal, contestar en català a preguntes fetes en català a territori espanyol generava odis i animadversió. De fet hi ha casos d’entrenadors no tan importants i amb poder com Guardiola que van rebre el menyspreu de periodistes falangistes que no entenien que si un periodista francès pot preguntar en francès a Zidane a Madrid. Un periodista català pot preguntar en català a entrenador català a Madrid com la cosa més normal del món. Doncs això fa 10 anys era una ofensa i encara avui en el sentiment nacional feixista espanyol és una ofensa que molts no entenen. Per què parlen en català si ho podrien fer en castellà i nosaltres els podríem entendre?

Si jo fos espanyol em preguntaria per què mai com a deferència a llengües minoritàries i per estendre el bon rotllo no s’enviava una llengua no castellana a representar Espanya per mostrar a tot el món la riquesa del meu país i per fer callar les veus més integristes del meu país. Doble missatges. Win win. Si no s’ha fet és per què ja se sap d’antuvi que generaria més rebuig que mostres de suport? on rotllo i federalisme i estima a les llengües minoritàries i algun any podia haver enviat a festivals representatius espanyols algun representant que cantés en llengua no castellana?

Si jo fos espanyol em preguntaria si  no s’ha fet perquè una majoria d’espanyols ja sabem que la seva societat mai ha estat educada ni preparada per aquest fet. I si algú em digués que dic mentides em preguntaria per què hi ha hagut denúncies quan en una botiga de Málaga algú “erròniament” posà cartells escrits en català provocant molèstia i queixes de molts ciutadans andalusos. No tots, òbviament però si prou significatiu com perquè algú ràpidament els retirés i demanés disculpes. Disculpes per posar Rebaixes. Aquest és el nivell?

Si jo fos espanyol em preguntaria perquè hauria de provocar ofensa que per error una partida de salsitxes etiquetades en català arribessin a Aragó. On era l’ofensa? Que posava salsitxes i no pas Salchichas?

Si jo fos espanyol em preguntaria per què ha d’ofendre veure res escrit en català quan a molts productes ja hi ha versió bilingüe, espanyol-portugués, pel mercat ibèric. Per cert, ja es poden anar preparant que d’aquí ben poc hi haurà tres llengües.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què hi ha més interès a aprendre llengua catalana a universitats europees que no pas a universitats espanyoles quan milers d’espanyols per raons laborals acaben venint a viure i treballar a Catalunya.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què quan fa 18 anys vaig anar a Salamanca a veure museu on eren papers robats pels vencedors de la guerra civil, al meu costat una noia ben joveneta li deia al seu acompanyant: Ecs, qué asco está escrito en catalán. Era una partida de naixement exposada i robada al seu propietari. Botín de guerra.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què l’esquerra del meu país ha assumit que la defensa de la nació és cosa d’ultres i dreta casposa i permet que la defensa d’Espanya en els carrers quedi en mans de gent molt sospitosa a provocar aldarulls, violència i faltes de respecte als qui no pensen com ells.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què milions de catalans surten al carrer amb cap incident digne de menció tot i haver espanyolistes que passegen davant seu amb banderes espanyoles i a part d’algú que els pugui dir alguna parida la immensa majoria o bé els ignora o se’n fot o fins i tot els felicita. Respecte absolut.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què quan es manifesten els simpatitzants de l’espanyolisme sempre apareixen alguns indesitjables que porten banderes feixistes a part de esvàstiques, que ja no porten pel carrer perquè prèviament organitzadors de la manifestació els demanen que les amaguin, però que si que porten en els seus braços o pits tatuats.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què he dit mil i un cop nazis als catalans si quan a Catalunya s’han vist desgraciats lluint esvàstiques la immensa majoria de cops han estat en el bàndol espanyolista, amenaçant i insultant gent pacífica com s’ha pogut comprovar aquestes darreres setmanes.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què a Catalunya quan hi ha hagut violència contra minories ja fossin negres, gais, lesbianes gairebé sempre darrere, a la que buscaves una mica, apareixia un feixista espanyolista i reaccionari.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què cada cop que Catalunya alça la veu i demana ser lliure o ser una cosa diferent salta irada i amenaça amb boicots els productes catalans quan milers de catalans independentistes no rebutgen pas productes espanyols que els poden satisfer. Màxim diran que entre producte espanyol i català escullen el segon per proximitat i per estima. De la mateixa manera que un andalús entre producte andalús i un de cantàbric segurament faria el mateix.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què en el meu país porten segles fomentant odi contra els catalans per l’únic fet que els catalans no assumien espanyolitzat o llengua castellanes com han fet a altres parts d’Espanya

Si jo fos espanyol em preguntaria per què els artistes del meu país no paren de defensar tot allò que representa cultura espanyola i alhora es defineixen com a internacionalistes no nacionalistes. Però quan algun artista espanyol triomfa a l’estranger se’ls veu més emocionats per la seva espanyolitat que no pel seu art. Aquí reitero que és un fet que porten a terme tots els nacionalismes. Espanyols, catalans, francesos, italians, anglesos, etc.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què milers d’espanyols que van a viure a Catalunya al cap de ben poc o passades diverses generacions se senten més catalans que espanyols o molts d’ells únicament catalans. Si jo fos espanyol que no usa demagògia no buscaria falsedats absurdes com dir que la culpa és de TV3 que només miren un 15% de catalans o per culpa de l’escola catalana. Fent-nos creure que un professor anirà a Badalona o Cornellà a una classe, segurament, plena de nois i noies de parla castellana i els fomentarà l’odi a Espanya sense que cap d’ells se n’assabenti. Com si ells fossin idiotes i com si el professor volgués crear una secta catalana.

Si jo fos espanyol em preguntaria què ha fet el meu país per fomentar la unió i la integració de les parts d’Espanya que tenen més desafecció a l’esperit castellà i si la manera com s’ha portat a terme ha estat la més correcte.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què quan a Espanya hi havia violència etarra sempre es comentava en veu alta que sense violència es podia parlar de tot però a la que una majoria de catalans han portat a terme un diàleg sense violència se’ls hi ha dit que no es podia dialogar.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què durant anys i anys que els catalans aconseguien manifestacions multitudinàries que mai ningú ha igualat a Europa la meva resposta era menysprear-la, silenciar-la i ridiculitzar-la. I no voler veure que això només provocaria més danys.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què els meus mitjans durant anys han parlat de Catalunya sense la presència de cap convidat català. O quan s’hi han convidat catalans eren del sector minoritari espanyolista que no representaven independentisme. Si jo fos espanyol em preguntaria si és normal parlar d’independentisme…sense cap independentista.

Si jo fos espanyol em preguntara per què quan alguns periodistes parlen de Catalunya i els catalans parlen amb odi als ulls i quan entrevisten els seus representants polítics ho fan amb una actitud que sembla que estiguin entrevistant el mateix Adolf hitler i no dissimulen l’odi que aquest convidat els genera.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què sempre es critica TV3, la televisió pública catalana, quan mai la he vista i acabo parlant d’allò que m’han dit periodistes ultres i franquistes. Si jo fos espanyol intentaria mirar via web com és TV3 i comprovar que lògicament donen informació sota prisma català i, lògicament, la visió es pot veure amb una dosi catalana i independentista però alhora es mostra qui pensa diferent i molts cops es dóna més presència a federalistes i unionistes que no representen la societat catalana actual.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què no hi ha ningú a Espanya que dissimuli que si s’ataca Catalunya dóna rèdits electorals a moltes parts d’Espanya. I com a perversió, alguns partits polítics ho usen. Ja sigui la dreta no europea, hereva del franquisme ja sigui el socialisme espanyol que té alguns representants polítics que no difereixen gaire en discurs de l’espanyolisme franquista més tronat. Miren Alfonso Guerra, Felipe González, José Bono, Rodríguez Ibarra i si busquen algú més jovenet. Susana Díaz.

Si jo fos espanyol trobaria lamentable que alguns partits donin per perduda electoralment Catalunya i davant d’això en comptes de lluitar per recuperar-la fomentin odi als catalans per assolir guanys electorals a altres contrades.

Si jo fos espanyol demòcrata d’esquerres, que creu que respecta Catalunya a diferència d’altres espanyols, em preguntaria que per què em penso que els catalans voldrien viure a la meva Espanya entenent i respectant que no volen viure a l’Espanya actual digna hereva de la dictadura.

Si jo fos espanyol d’esquerres em preguntaria per què no crec que  el poble català té dret a decidir allò que ell vulgui ser sense la meva opinió paternalista colonial. Si jo fos espanyol d’esquerres em preguntaria si no és ofensiu dir que entenc Catalunya i els catalans i que per això junts hem de derrotar l’Espanya nacional ja que un cop derrotada els catalans ja no voldran ser independents. No veuen com d’insultant és la seva postura federalista imposada?

Si jo fos espanyol d’esquerres i republicà entendria que al meu país desgraciadament el republicanisme no ha tingut passat, ni present i llavors conseqüentment no tindrà pas futur. Si en 300 anys només hi ha hagut 9 anys de república difícilment tornarà a haver una nova república espanyola i més si no hi ha ningú al carrer demanant-la o elits que n’afavoreixin el seu retorn. Algú recorda manifestacions de milions de persones demanant república a Espanya? No, mai s’han produït en aquests darrers 30 anys.

Si jo fos espanyol republicà d’esquerres em preguntaria per què no dono suport plenament a la possible república catalana per diverses raons. Una, per una veritable fraternitat no paternal i una altra, per pur egoisme de pensar que si Catalunya assoleix república lliure serà més fàcil aconseguir el meu noble objectiu d’aconseguir república espanyola. Cau una peça i en cauen algunes darrere.

Si jo fos espanyol republicà d’esquerres em preguntaria per què haig de fotre pals a les rodes al poble català que demana tenir una república. Per què haig d’imposar el meu federalisme nacional espanyol? Per què no accepto que els pobles tenen dret a autodeterminació si ho accepto a altres parts del globus terraqüi.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què m’obsessiono en relacionar Catalunya i corrupció quan el meu país és el líder d’Europa en casos de corrupció i els dos partits amb més poder, PP i PSOE no serien pas cap exemple per mostrar als catalans que una república catalana seria un dictadura mafiosa plena de corrupció mentre Espanya seria el paradís.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què sempre es parla que l’independentisme és burgès quan elits catalanes i espanyoles són radicalment espanyoles i treballen durament per derrotar l’independentisme. Si jo fos espanyol em preguntaria qui lluita contra independentisme a Catalunya i podria comprovar que darrere hi ha grans hòldings editorials i amics del Puente Aéreo. Burgesia espantada davant una possible independència catalana i lluiten aferrissadament per no perdre el poder assolit durant dècades.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què considero que els catalans d’origen espanyol no es poden sentir plenament catalans o encara que se sentin espanyols no poden lluitar per una Catalunya independent i sempre els tracto com uns eterns immigrants espanyols que mai s’han d’adaptar a Catalunya i sempre han de ser un exèrcit colonial que lluita pels interessos de la Madre patria.

Si jo fos espanyol em preguntaria per què hi ha partits sucursalistes espanyols que tracten la immigració espanyols, els seus fills i els seus néts com si fossin de la seva propietat i sempre fan actes electorals a les barriades que ells consideren que són espanyolistes per raons d’origen fomentant una divisió de la societat catalana que sembla que vulguin eternitzar durant no se sap quantes generacions per no poder perdre el seu relat i òptica de política espanyola.

Si jo fos espanyol em preguntaria que si Catalunya fos independent hauria aconseguit una gran fita. Mai més cap polític català s’amagaria sota el patètic discurs o paraigua que La culpa es de Madrid. Amb la independència catalana els polítics catalans ja no podran fer-se les víctimes i hauran de fer polítiques en majúscules. I el seu poble ja no mirarà més a Madrid sinó que a partir d’ara mirarà a Barcelona i serà allà on dirigiran les seves demandes no assolides.

Així que si jo fos espanyol, només per no haver de suportar més catalans dient-me La culpa és de Madrid, els diria: Voleu, voleu i mai més ens torneu a atabalar amb queixes provincianes i autonòmiques.

On som?

Ara mateix jo ja no sé on som però sí sé cap on hem d’anar.

Catalunya està dividida entre els qui volen i exigeixen Declaració Unilateral de Independència i els qui NO.

Evidentment m’interessen els arguments dels NO sempre que siguin donats per catalans independentistes. Si els arguments me’ls donen unionistes i/o federalistes, equidistants no m’interessa la seva opinió ja que per desgràcia fa massa anys que la suporto.

Reconec la meva ignorància absoluta en lleis internacionals i entenc que alguns diuen que no és el moment de fer una DUI. El problema és que quan a algú d’aquests li dius què hem de fer em diuen coses que encara veig més perilloses.

Ahir vaig començar a veure uns moviments sospitosos en els mateixos ambients de sempre que em van fer témer el pitjor. Per evitar DUI van aparèixer uns “mediadors” que no sé qui els ha escollit. Entre d’ells una advocada filla d’Eugeni Gay que algú em deia a Twitter que fou un dels qui es ventilà l’estatut del 2006. La filla d’un piròman demana apagar el foc? Interessant.

Qui s’adhereix al manifest per apagar el foc? Els dos líders dels sindicats espanyols que tenim a Catalunya que tothom ja coneix sa postura de federalisme forçat amb Espanya. El Barça que deu estar cagat de perdre calerons i, atenció, no rigueu, Miquel Iceta.

També l’església catalana amb el bisbe Omella que fa poc va fer una missa amb sotana abaixada i algun més que ara no recordo, com Pablo Iglesias.

Atenció, trobo perfecte que es vulgui buscar punts de diàleg i concòrdia. Evidentment. Em fa riure, això sí, que els suposats mediadors siguin part implicada. Que fins i tot hi hagi el líder del PSc ja és de traca i mocador. Estaria bé que hi portés de company el graciós i simpàtic Alfonso Guerra.

Escolteu les paraules de Guerra (mai millor dit) d’ahir i mireu si algun polític del PSc ha exigit la seva dimissió o per dignitat li ha fotut una denúncia com una catedral? Res, un tuit de queixa i denúncia i dir que Alfonso Guerra no representa ni el PSc ni el PSOE. Segur que si ho preguntem a votants socialistes ens trobem que la majoria o la meitat del PSOE accepten paraules de Guerra i no les del PSc. Ens hem de refiar dels líders d’una merda de sucursal espanyola que es va sotmetre i humiliar davant una gestora que permeté governar Mariano Rajoy? Que va dir que mai més tornaria a passar i que acatava allò que sentenciés aquesta gestora? Realment el PSc es pensa que pot representar amb dignitat el poble català? És un partit totalment mort i enterrat. Gràcies a amplis suports assolits durant dècades encara té poders però els anirà perdent perquè no representen cap tipus de dignitat a Catalunya. Algun dia els socialistes fundaran un partit a Catalunya, català i sense ser sucursal de cap país estranger, com fins ara.

Ada Colau també treia el seu new look pentinat iaia carca i ens aconsellava que no es pot fer ni article 155 ni DUI. Per tant equipara i posa al mateix sac (no sé si amb cal viva)  els pacífics catalans que hem votat versus estat agressiu espanyol que amenaça de retirar competències com si fos d’allò ben normal. Estat espanyol que persegueix i atonyina població catalana amb total impunitat amb l’aplaudiment generalitzat de la majoria de ses forces polítiques i mitjans de comunicació.

Aquest és el nivell de patetisme a què ha arribat l’entorn comú. Al costat de mitjans de comunicació com La Vanguardia que ja sabem quins interessos econòmics té darrere. Darrere d’El Periódico, sospitós de fer servir clavegueres de l’estat espanyol per emmerdar autoritats i institucions catalanes. Esperem que quan es descobreixi, d’aquí uns anys, no diguem que ja és aigua passada i siguin jutjats els seus responsables. The nota.

És vergonyós que Ada Colau no declari que l’estat espanyol amb aquesta actitud violenta ha de demanar perdó a la societat catalana si vol iniciar algun tipus de diàleg. Així que aquesta és una exigència o mínims si hem de seure a negociar res amb estat espanyol. Disculpes formals i públiques per atacs programats de la seva policia contra població catalana.

No ens rebaixarem a negociar res amb qui ens ha atacat i més quan els desgraciats dels comuns ens forcen a defugir una DUI mentre no demanen que govern espanyol es disculpi de res. Màxim, li demanen o supliquen que si els catalans som bons minyons i deixem de banda la DUI i diem que estimem Espanya, com fa aquests dies tristament Gerard Piqué, estaria bé que les forces d’ocupació marxin de Catalunya.

Catalans i catalanes, si dieu a Espanya que respectareu sa constitució que permet que se’ns atonyini amb complicitat de la seva fiscalia, jutges, policies, mitjans de comunicació i polítics llavors ells meditaran si cal retirar policia.

No seria bonic? Això és equidistància o és puta misèria disfressada de mediació?

Com pots dir que ets mediador si no reconeixes que hi ha dos bàndols amb forces totalment desequilibrades i en què un d’ells és violent i l’altre pacífic?

De veritat, en un pati d’escola si un nen d’ESO li clava puntades de peu a un nen d’infantil apareixerà una mestra Ada Colau patèticament demanant als dos bàndols que facin un pas enrere? No som prostitutes, Colau. Aquí hi ha hagut una contundent resposta policial programada des d’altes instàncies de l’estat espanyol. Ja no demanem dimissions de Millo ni Soraya perquè no esperem res d’Espanya.

Només que quan siguem independents els farem passar per justícia internacional i ja decidiran allà si els 800 ferits catalans foren una invenció de TV3 i l’escola catalana com diria el feixista Alfonso Guerra i les teles nacionalcatòliques espanyoles o realment hi hagué agressions de veritat.

Així que tornem a ser on som sempre. El poble al carrer lluitant pels seus drets i polítics federalistes al costat de la banca i elits espanyoles i catalanes, en contra, obligant-nos a sotmetre’ns a l’estat espanyol que ni perdona ni ens perdonarà mai.

El Periódico ens obligava avui en editorial a fer unes noves eleccions dins de la legalitat. Espanyola, òbviament. El Periódico quan ja s’ha fet un referèndum ens força a fer unes eleccions autonòmiques amb no se sap quin criteri. Què espera? Si guanyen forces independentistes, podrem portar a terme el nostre programa electoral? Sí, sempre dins la legalitat espanyola. I si no podem canviar Espanya perquè és impossible ja que som una rotunda minoria? Doncs intenteu-ho amb diàleg. Per favor, és insultant.

Què ens diuen d’altres? Que millor que baixem el to per evitar que l’estat espanyol usi tota la seva força i contundència. Perdó? Ho podria repetir en veu alta i davant mitjans de comunicació estrangers? Ens està algú dient als catalans que baixem un parell d’esglaons de l’escala d’on ara som pujats perquè s’atansen policies i exèrcit espanyols amb unes ganes espectaculars de fotre estopa i repartir hòsties a tort i dret? I davant d’això, la seva postura és demanar a poble pacífic i atacat que es reclogui a casa? Però quina puta immundícia és aquesta esquerra espanyolista? No saben girar-se 180 graus i aturar els seus gossos rabiosos amb ulls plens d’ira com es poden veure a diversos vídeos en què criden des de l’interior dels hotels que tenen ganes de sortir a atonyinar catalans, com van fer fa uns dies a Calella? Hem de permetre que a Catalunya vinguin forces d’ocupació que surten vestits de civils al carrer a la nit amb porres a atonyinar catalans?

Per què hem de patir els catalans, de nou, que Espanya sigui un projecte fallit amb unes estructures encara franquistes que quan es cou quelcom important tornen a treure el seu costat més fosc?

Per què alguns ens forcen a esperar que arribi la seva anhelada III república espanyola si ja no ens interessa? Per què els comuns ens volen forçar a viure sotmesos als seus patètics desitjos de canviar Espanya?

Els catalans no sé si hem de fer una DUI però anar enrere no podem. Ni ho hem de permetre. Ni un pas enrere.

Ara cal determinació i no mostrar dubtes al camí fet fins ara. De veritat algú es creu que hem arribat on som per aturar en sec i negociar una autonomia amb alguna millora que provocaria la ira de mig país espanyol?

Escoltin els federalistes equidistants i ara moderadors, no han tingut ni tindran mai dignitat però que permetin als catalans independentistes tenir-la i no renunciar a ella.

Qui es vulgui prostituir davant un estat espanyol que amenaça a través del seu rei amb violència i repressió que ho faci, els catalans dignes i lliures ja no.

No us tenim por. Envieu exèrcit, feu allò que vulgueu. Foteu el camp amb els vostres bancs i amenaces que ens en sortirem i sobretot sobretot quan torneu perquè tot ja va millor no us queixeu si us ignorem o us deixem de banda.

Queda poc i ho tenim a tocar. No fem cas d’aquells que sempre i a cada moviment important dels darrers anys ens deien que no podríem aconseguir-ho i recordeu que sempre ho hem aconseguit. Sempre. No fa ni 5 dies que ens deien que no faríem referèndum. Tingueu memòria. Ho vam fer. Ara ens diuen que no farem DUI. Que bordin. Que cridin. Que xisclin. Que treguin la seva ràbia i bilis. Que treguin els seus gossos violents al vespre a repartir hòsties pels carrers de Catalunya.

Han perdut i ho saben i estan fotent els últims cops de cua del franquisme que no vam saber enterrar mai. A Catalunya som a punt de fer-ho. Si els serveix als bons germans espanyols, demòcrates, que aprofitin el nostre moviment, però ja sols. I amb el nostre suport com a país veí i germà. Però lliure. Sense falsos paternalismes.

I renuncieu a escoltar i llegir premsa espanyola que no ens vol cap bé. Llegiu aquests dies premsa unionista catalana amb interessos espanyols de reüll i amb esperit crític i mireu fora que allà tindrem més estima, admiració i respecte. Com ha estat sempre.

I no patiu per interessos europeus ja que mai cap país europeu ha donat suport a ningú que no s’ha sabut mullar de ple. Cap país europeu donarà suport a una Catalunya que declara que vol ser independent si no fa el pas. Hem de ser valents i reclamar d’Europa que d’ella desitgem que canviï, no pas nosaltres. Som un dels 4 motors econòmics europeus i no permetran que marxem sense ells. Així que no som nosaltres qui hem de plorar res a Europa sinó que ells ens expliquin quin és el seu projecte i llavors estudiar si ens interessa. Diversos estats europeus viuen còmodament fora d’Europa així que serà Europa que haurà de trucar la porta de Catalunya.

Catalunya sempre model a seguir, país inclusiu, de respecte i democràcia. Si Europa la vol perdre que la perdi, nosaltres sabrem sobreviure sense ells i serà interessant saber com seria Europa sense Catalunya.

S’acosten turmentes i ens mullarem, però paga la pena. Cal defugir les pors d’aquells que sempre ens han anat a la contra. Mireu els ulls dels qui us volen atemorits i mireu si hi ha sinceritat o obscures voluntats que només busquen que seguim sotmesos als SEUS interessos. Cal suportar el xàfec perquè després brillarà el sol i, posteriorment, amb llàgrimes als ulls, besarem els nostres éssers estimats i caminarem amb ells, plens de joia, dignitat i felicitat.

Ho farem pels nostres avis que ja no hi són.

Ho farem per la nostra dignitat.

Ho farem pels nostres fills. I els seus fills. I els fills del seus fills perquè nosaltres ja no hi serem però els volem regalar un país lliure i amb més dignitat.

Fem-ho per ells!

 

Què hem de fer després del referèndum?

Us vaig a decebre abans de començar a llegir. No sé què hem de fer després del referèndum. Però una cosa tinc molt clara. Sí sé què NO hem de fer després del referèndum.

Què no hauríem de fer?

Entre d’altres, fer passes enrere. Algú recorda els taumaturgs que ens predeien que no assoliríem les fites assolides? Algú recorda noms i cognoms? Cal que us els digui? Quants polítics federalistes, equidistants i unionistes ens han dit: Això no ho fareu, és impossible! I vés per on, ho hem aconseguit.

Això sí, un cop assolida la fita llavors ells s’encarregaven de dir-nos que si nosaltres ho havíem fet malament, que si no servia per a res, que era una collonada, etc. Però recordeu el punt inicial. És impossible. I fou possible.

Recordeu el 9N que ens van atabalar dient-nos durant mesos, desanimant-nos, que no ho podríem fer? Que millor no fer-lo, que no ens en sortiríem. Amenaces, pors. Des de l’unionisme radical del PP i violent de Ciudadanos. Des d’un PSc cada cop més allunyat de la societat catalana. Amb un “descafeïnament” per part d’un partit ja desaparegut, Unió, i un _ICV_ que si no va desaparèixer fou perquè es va enganxar als comuns i va sobreviure gràcies a Podemos i satèl·lits.

Recordeu encara com vam haver d’afegir una patètica tercera opció a la consulta del 9N per satisfer aquells que fotien pals a les rodes però no gosaven anar a la contra del sentiment majoritari del poble català?

Recordeu que posteriorment el 9N fou un èxit i una demostració del tarannà organitzatiu, pacífic i democràtic del poble català? I recordeu que si vam arribar a aquest punt fou perquè feia molts anys que se’ns havien carregat, per no dir prostituït, un estatut que fou retallat abans i després? Algú ho recorda o cal posar-hi èmfasi?

Quan se’ns demana diàleg. Algú recorda que de dialogar els catalans portem segles dialogant? De fet, des de Prat de la Riba i precedents diria que ja hem dialogat amb l’Espanya que hi havia en aquell moment. I em sembla que els problemes ja hi eren i encara hi són. I a finals dels segle XIX amb independència de Cuba alguns moviments catalanistes ja van voler buscar encaix. Diria, no sóc historiador, que no eren els primers.

I diria, diria, diria que a principis del segle XX, dècada del 1910 ja es va buscar un nou encaix buscant un estatut que rebé els clàssics atacs catalanòfobs des de l’eterna fraternitat espanyola. Que trist quan vaig descobrir fa ben poc que en el 1919 es feien manifestacions a Madrid contra l’Estatut que volien portar a terme els catalans. I trist veure ja l’odi que hi havia contra Catalunya. Cal no oblidar-ho per entendre situació actual, federalistes. Si oblides el passat tens tots els números que els errors es tornin a reproduir en el futur.

No m’allargaré massa. Cop d’estat espanyolista de Primo de Rivera l’any 1923 entre d’altres fomentat per mala maror d’exigències catalanes. Alguns troben normal i no es pregunten per què quan a Espanya hi ha dictadura s’ha de perseguir llengua i institucions catalanes? Algú m’ho podria explicar? Per què hauria de ser així? No podria haver una dictadura i, tot i això, respectar una llengua i una cultura? Es veu que a Espanya no és possible. Per tant, catalans, un punt a tenir en compte ja que vol dir que si seguim a Espanya, si hi torna algun dia una nova dictadura, ja sabem qui tindrà tots els números de rebre la garrotada més forta.

Per tant, dictadura de Primo de Rivera i per variar Espanya ofereix de nou persecucions a institucions catalanes i a la seva llengua i cultura. Res de nou perquè els segles anteriors havia estat el mateix. Entre d’altres fets significatius recordar que el camp del Barça fou tancat 6 mesos per xiular Himno Real. Així que els culers ja tenien afició a xiular himne espanyol abans que arribés el conflicto catalán, que dirien els d’El País, diari dels progressistes espanyols. Mucho españoles y poco progresistas, que diria el gran estadista Rajoy.

Què passa en la relació Catalunya-Espanya? Que fins que no arribà república espanyola no es va poder votar l’Estatut, any 1932. Per tant, més de 13 anys van passar des que autoritats espanyoles van oferir solució a conflicte. Què passa en aquest estatut? Que fou votat per una àmplia majoria de catalans. No em feu anar a Viquipèdia però si no em falla la memòria va haver un 75% de participació amb un 90% de vots favorables.

Ja sabem tots que l’època de la república la llengua catalana fou introduïda de nou a escoles així que una petita generació va poder estudiar en sa llengua materna. Duraria molt poc temps.

Any 1939 i torna una dictadura a Espanya i de nou la gran pregunta. Per què una dictadura espanyola ha de perseguir, entre d’altres coses, llengua antiga i rica quan si fos tan espanyola com sempre diuen els espanyols l’haurien de considerar un bé comú a conservar? Tenim tan assumit que l’ànima i ment espanyola feixista és així que no ens preguntem que per què és així. Si fossin tan espanyols i consideressin la llengua catalana espanyola, com el castellà, llavors l’haurien d’haver protegit. Gran pregunta a fer per si teniu alguna amistat espanyolista. Si el català és una llengua tan espanyola com bé diuen ells quan poden, per què quan tenen dictadures, sempre la persegueixen, prohibeixen i, fins i tot, multen qui la parla?

Ja sé que ara hi haurà el típic espanyolista que em dirà que faig victimisme i que el català no fou perseguit i m’ensenyarà algun llibre editat en català l’any 1960 o alguna obra de teatre d’Els pastorets dels anys 50. Les multes de la policia per parlar català que es feien en aquella època suposo que les ignoraran. Encara que ara recordo que en el 2016 també s’han posat multes per “provocadors” que s’han dirigit en català a policies nacionals.

Algú em podria dir que els catalans hauríem d’assumir que una Espanya dictatorial ens va a a la contra però compensa perquè l’Espanya democràtica és el Paradís i paga la pena viure en el risc. Com ara en Raimon, que ja pot cantar al País Valencià després de dècades de prohibicions de cantar en sa pròpia terra. Però no passa res. Ho donem com a fet ben normal i, fins i tot, ell mateix és el primer en demanar que no ens independitzem perquè millor federar-nos amb Espanya. A mi, la veritat, ja s’ho farà. De fet, ja ha deixat de cantar així que ara que hi havia hagut canvis polítics al País Valencià, Raimon ja ha abandonat la música. Si hi ha algú que substitueixi Raimon que no s’emocioni perquè quan el PP torni a guanyar, cosa que passarà algun dia, tornarem a estar en el mateix punt. Si voleu un exemple, Cesk Freixas fa uns dies.

Però m’enrotllo massa. Arribo als anys setanta. Algun dia els dictadors moren plàcidament en el llit i, de cop i volta, ja no queden dirigents franquistes i tots són demòcrates. Demòcrates de tota la vida. I són tan demòcrates que no cal jutjar ningú. Per què? Torturadors? Cony, complien ordres. Eren pobres obrers que seguien les ordres del seu amo. Mort l’amo, morta la ràbia.

Segurament això que els policies eren obrers i que a molts us farà riure he comprovat que hi ha un comunisme d’arrel feixista espanyolista que us ho compraria. Per Twitter n’he vist algun. Semblen falangistes i llavors et comencen a parlar de Lenin, Marx i tota la pesca. Tenen un batibull mental del segle XX en què encara viuen en una lluita de classes i ja sabeu què us diré. Els catalans som la classe burgesa i dominant. Classe alta que sotmetem la pobra classe espanyola que parla castellà i que viuen sota la bota de l’opressor convergent. Tots som convergents. CUP inclosa. Són els seus néts. ERC ja no cal que ni en parli. Venuts al capital. Així que si veuen un pobre policia nacional que multa un catalanoparlant es posicionen a favor del policia perquè és un poble treballador que fa la seva feina i no té perquè parlar amb el burgeset que volia aprofitar la seva condició de classe alta per trepitjar els drets del pobre obrer policial. Si li dieu que el pobre paio multat era un pagès que amb prou feines té per alimentar la família ja que el camp català no hi ha burgesos sinó milers de persones que treballen hores i hores per poder anar fent, us diran que no. Que són burgesos i més si tenen terres. Si els dieu que el pobre pagès fa vida austera comparada amb la del policia nacional us dirà que no. Que hi ha lluita social i els catalans tots som burgesos de classe alta i els castellanoparlants, classe baixa i explotada.

Ep, foto conya però molts encara viuen en aquest discurs. Alguns fins i tot fan pregons per la Mercè perquè encara classifiquen la gent entre els guais si són de barriada i la resta, que són els burgesos. Jo tinc un dubte ja que sóc de barriada més aviat de majoria espanyolista i parlo català. Així que no compleixo el seu complex que de petits una iaia els va dir “Charnego, no em tiris la pilota a les plantes o truco els teus pares”. A mi em passava una altra cosa. Havia de sortir corrents quan venien els del barri de sota, que eren lumpen lumpen, pel sol fet de ser català i catalanoparlant. Catalufo, polaco. Algun llançament de pedres quan acabaven els partits de bàsquet del Mataró a 1aB i tornàvem al barri cadascú en el seu grup. El grup dels catalans. El grup dels kiyos. Ells per variar eren els violents. Cosa que sense ofendre sempre m’he preguntat, per què havia de ser així? Si hi havia garrotades, gairebé sempre ja sabies qui havia estat. Per portar xandall del Barça, provocació. Portar unes Converse en aquella època, segur que provocació. Mirar-los, provocació. “Oye, me primo me ha dicho que lo has pegado” I jo no sabia qui era el seu cosí, només sabia que aquell paio tenia 4 anys més que jo o els meus amics i només tenia ganes d’usar la seva violència. Com que era normal cascar els dels altres barris. Doncs si et creuaves algú del barri del costat nosaltres teníem els números de rebre. No diré que haguéssim entrar a moltes batalles. Insignificants perquè evitàvem també entrar a segons quins barris. Per exemple, al cinema Cerdanyola hi vaig anar un sol cop. Semblava la pel·lícula Gremlins. Així que hi havia llocs que ja evitàvem però si ens quedàvem a mig camí, et podia passar que vingués el germà d’algú que coneixies de vista de l’escola del costat buscant merder.

I quan veig els Pérez Andújar parlar del orgullo de barrio obrero jo que hi vivia penso. Parlarà per en Frankie que cada cop que em veia em fotia unes mirades que em volia atonyinar o quan estava en grup ens perseguia i algun cop amb llançament de pedres? Aquest fou l’orgull de barri que vaig viure jo en els 80. Evidentment aquests eren només un dels sectors. La majoria eren treballadors i els fills, igual com nosaltres, uns desgraciadets que anàvem fent. Però atenció amb el lumpen espanyolista dels anys 80 que era franquista, espanyolista i violent.

Per tant sempre evitaré classificar gent per origen de barri perquè tampoc m’agradaria classificar gent per color de la pell o condició sexual (i amb això no vull dir diferenciar entre els fuckers i els que follem poc). Així que aquest orgull de barri obrero que vol fer creure que ells eren perseguits pels burgesets catalans sempre m’ha fet molt de riure. I respecte les lluites, hi van ser, però atenció que si algú parava un bus o feia una manifestació davant un CAP, com a dia d’avui, es manifestaven 100 i els 9.900 veïns restants no hi anaven pas i feien la seva. Això sí, en la nostàlgia alguns es pensen que a les manifestacions per les lluites socials dels barris hi anaven els 9.900 i no hi anaven 100. Els anys, acaben danyant el cervell. O deu ser un excés de porros. Que també.

Però abandono barri i torni al país. Mort el dictador espanyol i espanyolista…

Per cert, com hauria estat Espanya amb dictador catalanista? Aquesta no la hem provada! Us ho imagineu? Podria haver imposar el català a tot Espanya. Bé, deixo les drogues i torno al punt però com a divertimento per riure una estona, us el regalo.

Segueixo el fil anterior. Es va parir una nova disfressa pel franquisme, perdó vull dir que es va construir una constitució molt moderna i que durant dècades se’ns deia que era modèlica i un exemple a seguir a qualsevol país civilitzat del món. Fins fa uns quinze anys recordo que a qualsevol programa es deia que la famosa Transición española era un ejemplo mundial i el seu rei un personatge estimat i que ell sol va canviar Espanya i la va salvar d’un cop d’estat. Si algú gosava dir que tota aquesta història era falsa ràpidament el sistema se li llençava al damunt i el titllava de radical. Així que franquistes, militars, socialistes, catalans i bascos moderats i comunistes espanyols, tots , van pactar una constitució que emocionà tothom. Ah, sí, coronada amb un rei. Per tant si algú considerava que la legitimat era a la república del 1939 se li deia que no calia moure gaire el brou ja que encara podia bullir més fort i començar de nou una guerra civil segona part. Sota amenaça militar, amb elits franquistes i una esquerra poruga es signà una constitució de merda. Evidentment res podia ser pitjor que la dictadura franquista així que l’avenç quedava clar que hi seria. Avenços en van haver. I molts.

Es va restablir Generalitat de Catalunya, recuperar llengua catalana, drets d’homosexuals, de les dones, igualtats, dret del divorci. Més tard avortament. Espanya canvià d’una manera rotunda.

De tant en tant encara hi havia moments en que es recordava el seu origen com en el cop d’estat del 1981 on alguns es van vendre com herois quan altres assenyalen que estaven una mica implicats o, fins i tot, que tenien informació i van deixar fer el cop esperant beneficis com que caigués Adolfo Suárez per poder governar Espanya. Algun dia quan ja no hi siguem ja se sabrà, potser. Jo aposto que el paper del PSOE i el rei espanyol és més brut del que se sap ara. Ai, el PSOE, grans socialistes. Bono, Corcuera, Felipe, Ibarra, Guerra, Vera, Barrionuevo i tot un munt de gent que…qui podria dubtar que són polítics d’esquerres esquerres esquerres?

Però si tornem als anys 80 va aparèixer la famosa LOAPA i ja va ser una altra marxa enrere. El catalanisme quan avançava una mica creava anticossos en alguns sectors feixistes espanyols, molt amplis. Encara que se’ns digui que són minoritaris i, au, dues passes enrere. Per sort es va poder aplicar llei de normalització lingüística i es va intentar fer una cosa que feia anys que no es feia. Donar dignitat a la llengua catalana.

Recordo que en aquella època en el meu barri molts tractaven el català com a dialecto. Avui en dia alguns encara ho diuen com a insult però ja ningú ho manté. Recordo que en els anys 80 molts espanyolistes ho feien servir com a insult o perquè ignorants (molts ho eren, no cal amagar-ho) s’ho havien cregut. Alguns venien a Catalunya sabent que era terra conquerida i que els catalans érem perdedors. Altres, molts, se sabien també perdedors ja que de fet si van marxar del seu poble amb una mà davant i una darrere era perquè també eren uns perdedors així que ens vam reunir tots aquí.

I ara ja sé que alguns em diran que en el franquisme molts catalans van fer calerons i els va anar molt bé el regim. Oh i tant! Però que ningú amagui que la dignitat del poble català fou aplacada i trepitjada. I aquesta fou la intenció del franquisme com abans d’altres règims espanyols i que encara perviu. Sinó recordeu José Ignacio Wert o naixement de Ciudadanos.

Que potser no va haver francesos que quan foren colonitzats per alemanys en els anys 40 no se’n van aprofitar de la situació? Significa que França volia ser nazi i sentir-se alemanya? No, però una part de la seva societat s’adaptà igual com una part de la societat catalana, burgesia entre d’altres.  Es van adaptar i van canviar de llengua. Molts van entendre qui governava i van abandonar català per abraçar la llengua dels vencedors. No amago, evidentment, que faig resum molt superficial i que molts catalans eren franquistes i van lluitar en el seu bàndol. Evidentment la guerra civil no fou guerra Catalunya -Espanya com molts cops alguns volen vendre però si que quan va guanyar Franco va declarar guerra a totes les institucions catalanes cosa que no va fer a altres llocs. I per variar, Espanya de nou tornava a perseguir institucions, llengua i cultura catalanes. I no era res de nou.

Molts diran que això és el passat però jo sempre penso que encara és present. Aquest fet el paguem avui dia i si no us ho creieu aneu a una biblioteca i mireu en quina edició escullen molts avis catalanoparlants el diari. Molts avis catalanoparlants tot i tenir edició catalana escullen versió castellana. Com podem oblidar si encara afecta a la nostra vida? Com podem amagar que molts avis nostres quan ens deixen una nota a la nevera hi ha faltes que no farien si haguessin estat educats en sa llengua? Com podem parlar de vendes de llibres escrits en català i castellà en el 2017 si encara hi ha milers i milers de catalanoparlants que llegeixen en castellà perquè fou llengua IMPOSADA quan anaren a escola? Veieu doncs que les vendes de llibres a Catalunya encara estan sotmeses a les imposicions del franquisme. Si em diuen exagerat encara veig gent catalanoparlant que quan compra llibre escull llibres en castellà perquè els és més còmode. I compte que no parlo sempre de gent de 70 anys sinó també alguns de cinquanta anys. I aquí mai veig federalistes ofesos quan parlo de temes com aquest. Suposo que parlar de la dignitat de la llengua i la cultura fa massa burgès. Deu ser això.

Però vaja, aniré ràpid. Salto als anys 90 i deixo els GAL perquè avui no toca però cal recordar que democràcia espanyola i socialista durant una dècada jugava a practicar terrorisme d’estat i si s’aturà fou perquè foren enxampats no pas perquè abandonessin lluita armada.

Però torno als anys noranta quan algú (Comissió de la dignitat) va tenir la genial ocurrència de demanar els papers de Salamanca. Jo recordo que es va desfermar de nou un odi contra els catalans, no de tothom, evidentment però es veia molt qui estava en contra. Segur que hi havia una majoria que li era indiferent el tema i no obrien boca, però no se’ls veia. I quan molts catalans demanaven coses robades pels feixistes al seu pas per Catalunya ja es van sentir algunes veus federalistes dient que Salamanca només recollia els robatoris de tot Espanya i que era un museu. L’evidència i la vergonya va fer que molts particulars demanessin ses pertinences i al final es van fer mil pactes amb govern de torn espanyol socialista que per variar en comptes de donar suport total i absolut a Generalitat li fotia pals a les rodes perquè ja se sap que si govern espanyol col·labora amb catalans és usat per dreta cavernícola i feixista per atacar si algú mostra qualsevol mostra de “debilitat”.

Així que de nou entitats catalanes que mai són unionistes ni federalistes lluitaven pels drets de tots els catalans. Mai encara he vist unionistes o federalistes catalans lluitar per la dignitat de Catalunya. Els primers sempre van a la contra. Sempre. Els segons van a mig gas, fotent pals a les rodes i arriben sempre tard quan els catalans amb una mica de dignitat ja hem passat a un camp base superior.

Ara m’ha vingut al caparró. Us en heu adonat que sempre donem per fet que si un partit usa catalanofòbia, a Espanya sumen punts? No és lamentable? No veuen els federalistes que això per si sol ja trenca tots els seus esquemes polítics? Per què ens diuen alegrement que el PP fomenta l’anticatalanisme per aconseguir rèdits electorals a Espanya? Sense adonar-se’n ens expliquen que el PP dóna per perduda Catalunya i per això fa servir la catalanofòbia. Perden vots a Catalunya perquè saben que els surt a compte amb vots guanyats a Espanya.

Ah, amigoooooooooo!

Si això fos cert alguns dirien que el PSOE faria el mateix. I justa a la fusta. Que Susana Díaz a Andalusia veu que el PP se li acosta, comença a fer quatre xisclets demagògics contra els perversos catalans i ja té assegurada la cadira. Així que el PSOE també sap que si vol assolir vots a segons quines zones d’Espanya només cal dir 4 paraules dedicades a Catalunya que això alimentarà un espanyolisme catalanòfob que fa segles que s’alimenta.

Per tant aquí és on radica un dels altres enganys dels admirats federalistes. Quan volen fer creure que els hem d’ajudar a fer caure Rajoy i el PP per llavors pactar amb el PSOE. Quan els expliques que el PSOE no està tan allunyat del PP respecte Catalunya com que el PP és ultra dreta pura i dura sempre tenen raó quan et diuen que el PSOE és diferent i s’ha de tenir esperança. Després apareix Alfonso Guerra o Felipe X González i els fot discurs enlaire. Però què cony, si ells viuen del federalisme i com la fe i les religions quan venen el cel, com que no es pot demostrar, sempre hi haurà algun idiota que els comprarà discurs.

  • Farem fora Rajoy, podrem sumar vots amb PSOE i podrem governar Espanya.
  • Ep, amb quins suport si hi ha Ciudadanos?
  • Home, amb els nacionalistes!
  • Quins nacionalistes? PP, Ciudadanos, PSOE? 
  • No, home, nacionalistes a Espanya només són els bascos, catalans i gallecs. els espanyols no són nacionalistes.
  • Ai, és veritat.Ja no recordava que aquest discurs tan fals fins i tot el comprem a Catalunya. Es veu que jo sóc nacionalista quan sóc mig àcrata per ser català i un feixista nacionalista espanyol és internacionalista. (Hem arribat a comprar cada cosa que…).
  • Doncs això, pacte PSOE, Podemos, ERC, BNG, PNB i PDeCAT…
  • Cony, PDeCAT? Però aquests no eren els corruptes amb qui no es podia anar de costat per assolir llibertat de Catalunya?
  • Clar, clar, però una cosa és anar amb la dreta del 3% i del Palau i del Pujol i del Millet per aconseguir la plena llibertat de Catalunya i una altra és per fer fora Rajoy i canviar Espanya. Hòstia, com sou els catalans, egoistes, sempre penseu en vosaltres i no penseu mai en la pobra Espanya que vol que fem fora Rajoy.
  • Home, si una majoria el vota serà que potser Espanya vol Rajoy i no pas Podemos. Que no deixa de ser tercera força…
  • Aquests catalans! Que sí home, que Espanya no és com penseu els catalans. Que pot canviar i algun dia Podemos governarà Espanya.
  • Sí, clar, i fareu caure el rei espanyol. Per cert, com és que no hi ha manifestacions a favor de la república multitudinàries a Espanya amb una monarquia corrupta i amb un rei Juan Carlos més que denigrat. No serà que molt criticar TV3 però potser hauríeu de criticar HOLA i tota la premsa espanyola que s’agenolla i tapa les misèries del vostre rei?

Deixarem el diàleg i seguirem perquè no acabaríem mai. Què diuen els federalistes o els amics del PSc? Res perquè són sucursal sotmesa a designis dels líders nacionals espanyols. El líder català de torn màxim dirà per barrabassada espanyola que és un error, demanarà a qui hagi dit mostra d’odi que rectifiqui, li donaran un parell de cops a l’esquena i li regalaran un lloc de treball per portar cafès a la direcció del PSOE a Madrid i amb això ja li compren el silenci. Mireu Batet o Parlon.

Però seguim. Érem en els anys 90 i aquelles manifestacions tan encantadores i fraternals a Salamanca. Es un botín de guerra, clamava la intel·lectualitat espanyola.

Una cosa que fa anys que patim els catalans. Algun dia estaria bé estudiar i analitzar com ha tractat premsa espanyola els catalans, de fa segles fins el dia últim de la independència. Ens han dit de tot. Crec que si mirem premsa d’Alabama no deu haver tants insults contra els negres ni en els pitjors anys del KKK. I ho dic de veritat. Mireu premsa espanyola durant el conflicte dels papers de Salamanca. I mireu-la en els anys de l’estatut i ara ja és realment insultant i si fóssim estat seria suficient per declarar-los la guerra.

La premsa espanyola és un dels braços armats que té l’espanyolisme no només per explicar el seu relat totalment esbiaixat sinó que són un cavall de Troia a Catalunya. Dubto que en el món hi hagi premsa que tracti i insulti part de la seva població com fan molta premsa espanyola contra els catalans. I reitero que algú es dediqui a recollir tots els insults. És llegir qualsevol llibre sobre el nazisme per plorar de veres quan veus que algú amb poder polític o periodístic insinua que la societat catalana s’assembla al nazisme. No només per falsedat sinó perquè dels dos bàndols ni el bàndol espanyolista és nazi. Però és curiós que dels dos li diguin els que són violents, tenen exèrcit, tribunals, jutges, fiscals, poder econòmic, control dels mitjans i els violents i nazis som els pacífics que sortim diversos cops a manifestar-nos a diferents punts del país sense atacar ningú. Ai, sí, un cotxe de la policia amb enganxines.

Llavors fan manifestació els espanyolistes. No passen de 2000 persones però es dediquen a atonyinar gent que passa pel carrer que els increpa, alguns amb estelades o cotxes que tenen finestres obertes. Surten els espanyolistes i tothom s’espanta i amaga. Evidentment no tot l’espanyolisme és violent però és curiós que han delegat la defensa del seu país en neonazis. Que per cert, si algú a Catalunya porta esvàstiques tatuades són espanyolistes. Només cal mirar imatges del 12 octubre.

Però això sí, els nazis segons alguns periodistes espanyols som els catalans independentistes. Com que tenen el 90% dels mitjans poden vendre ses mentides i qui se les vulgui creure que se les cregui.

Sabeu quina ha estat una altra derrota nostra? Comprar el discurs. Sempre hem donat com normal que ABC, El Mundo i premsa franquista espanyola no només mentissin sinó que ens insultessin. Conceptes que si haguessin anat dirigits a dones, negres, gais o altres ens haurien fet saltar de la cadira i haurien fet que molts intel·lectuals d’esquerres espanyols deploressin. Però si l’insult era a catalans, nosaltres ho donàvem com a fet normal i, evidentment, la resta ho tenien assumit. Mai vaig veure cap federalista dient “Ep, franquistes, us esteu passant. Ells són demòcrates encara que no us agradi que siguin independentistes”.

Així que l’espanyolisme ha guanyat en vendre relat feixista a la societat espanyola per delegació de l’esquerra espanyola que, excepte honorables excepcions, la immensa majoria ha atiat odi contra Catalunya i catalans.

I ara no perdré el temps en parlar com s’ha criticat TV3 quan dels seus debats sempre tenies versió unionista. De fet, estaven molt més representats que en la societat així que al final acabes veient que parlen tant unionistes i federalistes com independentistes. Però ho accepto. No veig que hi hagi espanyolistes crítics, ara sembla que alguns desperten, per parlar durant hores i hores amb periodistes espanyols o catalans unionistes i federalistes. Que Jordi Évole hagués d’estirar orelles a sa cadena, La Sexta, perquè fa anys parlaven i parlaven però mai convidaven independentistes. Qui opinava sobre Catalunya? Albert Rivera. O Albiol. O Sánchez Camacho. I llavors a Espanya no deurien entendre res de res. Milions de catalans al carrer demanant independència i quan parlava un d’ells, la criticava.

Així que la maquinària demolidora de la premsa espanyola atacant els catalans i nosaltres com a poble derrotat donant les gràcies als 4 que no ens trepitjaven i els fèiem festes tot emocionats. I després apareixien federalistes i deien que encara ens podem federar, no TOTS ens insulten. “Els que ens insulten són 4 gats, no representen la majoria” I aquests quatre gats deuen moure’s molt perquè apareixen sempre i a tot arreu. Ja sigui per reclamar que pelin el nostre president com per demanar que fotin bomba al Camp Nou com per aplaudir morts de catalans quan hi ha una tragèdia.

  • A totes parts hi ha desgraciats. 
  • No, perdoni, el nivell de fill de putisme aquest no hi ha arribat mai el catalanisme i si és espanyol i no ho sap veure està banalitzant l’espanyolisme violent. Com han fet tota sa puta vida…

Però no passa res, fins i tot a casa nostra teníem els simpàtics federalistes o putes i Ramonetes o Duran i Lleida que ens demanàvem seny, seny seny.

  • Tenim raó però ho hem de fer de manera pausada, calmada i amb seny.
  • I per què no exigíeu mai seny als altres que són els mateixos violents que fa 4 dies ens prohibien la llengua i ens atacaven cultura?
  • Per què som catalans i som diferents i nosaltres tenim seny?
  • Vols dir que nosaltres som diferents?
  • Bé, no, sí, no (i els explotava el cap).

Resumint, aquestes eminències tenien el control de la majoria de mitjans i elits econòmiques i com que ja sabien què es coïa a Espanya sempre ens demanaven moderació encara que estiguéssim a terra amb el cul en pompa i essent enforquillats. Paciència, calma, diàleg i ja canviaran… algun dia.

I anys després vingué Aznar i sa majoria absoluta amb un petit parèntesi d’amor convergent. Els convergents ens van vendre que el PSOE corrupte ja estava enterrat i van pactar amb un PP que estrenant govern es van creure que sí que havien enterrat franquisme i feien concessions. Parlaven català a l’intimitat, tallaven cap a franquista classista i racista Vidal Quadras i posaven un moderat ex militant de Bandera Roja, Jose Piqué, fill d’alcalde franquista de Vilanova i Espanya semblava tenir una dreta europea. Res, tot fum .

Majoria absoluta d’Aznar i cop de peu a catalans, a demòcrates i guerra d’Iraq, i tota la pesca.

Els catalans de nou amb sentiment d’humiliació i crec que en aquest punt fins i tot el centre dreta català. La ira aconseguida contra el PP d’Aznar provocà augment espectacular d’ERC  i aquí és on marco jo un canvi en el sentiment de molts catalans i on molts comencen ja a veure seriosament la independència.

Després apareix Maragall i amb tripartit intenta aconseguir un estatut, any 2006, i de nou els catalans tornem a sentir l’escalf d’una part important de la societat espanyola gràcies a la seva premsa.

Algú em dirà que el poble espanyol es diferent als seus polítics i periodistes. Potser a Remolillos de los Cojones tots els seus habitants, inclòs alcalde, capellà, guardia civil i professor estimen a mort els catalans i fan cursets de català Digui digui els diumenges a missa però si jo miro allò que m’arriba a través dels seus mitjans televisius, escrits i els seus polítics, és odi pur. I ara ja no només de part dels franquistes del PP sinó depenent de la zona inclou dirigents del PSOE. Els únics que se salven són els de IU però quan rasques una mica no deixes de veure un fals paternalisme que mai ens mira de tu a tu sinó un espanyolisme protector que espera i desitja dels catalans que els ajudem algun dia a fer el canvi, al costat dels bascos, per assolir una república o diria que ja ni això, per poder tocar una mica de poder.

L’esquerra espanyola sap que sense bascos i catalans tindrà una llarga travessia pel desert gràcies a les dues Castelles.

Segueixo amb el PP d’Aznar. Farts del feixisme i la vergonya de pertànyer a una Espanya d’Aznar, els catalans en massa, independentistes inclosos, van donar en gran part majoria a Zapatero i el PSOE. Era quan el PSOE assolia a Catalunya un milió i mig de vots a eleccions espanyoles amb un lema molt simple. Si no governem nosaltres , governen ells. Davant aquest dilema milers de catalans veien que era normal votar PSOE i no veien perversió del vot. Votar el menys dolent,. No és mesquí i miserable? Milers de catalans votaven PSOE com a mal menor per fugir del PP no pas per voluntat. Com si ens fessin escollir entre Franco i Hitler. Franco, Franco, Franco, evidentment.

Quina puta merda de país i això era fa una dècada.

Després la gent emocionada perquè havia guanyat Zapatero quan realment va perdre el PP gràcies a nefasta manera de controlar desgraciats atemptats de Madrid. El PP va vorejar prostitució política i tot i això cal recordar que si va guanyar PSOE no fou perquè PP perdés vots sinó perquè 3 milions d’abstencionistes que no haurien anat  a votar van votar PSOE. Sinó hauria guanyat PP de nou, tot i mentides.

Això és Espanya, el PP pot ser corrupte, feixista i enganyar població espanyola que té un significatiu vot de 8 milions, mínim. A tenir en compte pels federalistes que ens parlen de canviar constitució.

Però anem a Zapatero, reconec que quan guanyà jo era dels que pensava que un paio jove, socialista potser era la definitiva i Espanya canviaria. Canvis socials i retirar tropes espanyoles em van donar bon rotllo. Parlament de Catalunya governat per Pasqual Maragall amb ERC i ICV i, per fi, CiU havia perdut hegemonia a Catalunya. Perfecte. Ja era hora i ja tocava.

I aquí entrem a fase estatut en què va començar la presa de pèl. Zapatero va prometre allò que no podia prometre ja que sabia que a Espanya no seria ben rebut així que si sou dirigent espanyol,  què sacrificareu? 40 milions d’espanyols o 7 milions de catalans? Obvi? Una altra salutació als catalans per mostrar que mai cap polític espanyol amb capacitat de governar ens donarà gaire aire. Despertaria la ira de la resta. Així que si has de tenir algú emprenyat trobo ben lògic que siguin els que són menor número. No dubto que si hi hagués 40 milions de catalans i 7 milions d’espanyols seria ben diferent però els números són els números i no els podem canviar.

I aquí amb Maragall i després Montilla de president.

Alto les seques!

Quan insulten els catalans i ens diuen provincianos, pueblerinos, que mosseguem i ens mengem nens espanyols que algú recordi, que ja no es recorda, que Catalunya tingué un president andalús. Que no parlava bé català. I m’agrada mencionar-ho. És a dir, un paio que demostrà que a diferència d’altra gent vinguda de fora, havia tingut cura de la nostra llengua. Ell no en va tenir fins que va veure que podia ser president. No sé quants anys va viure Montilla de la política a Catalunya i com tants altres no parlava català o el parlava amb el cul. Quan fou president diria que va haver de fer cursets. Alguns ho veuen com a positiu. Jo ho considero un mínim i una vergonya que si feia molts anys que vivia aquí no s’hagués preocupat d’aquest tema. Suposo deixava clar quin era el valor que donava a la llengua dels catalans. Tot i que ell vivia a Catalunya.

Algú es pot preguntar si això ho podria fer un català a Sevilla o Madrid? O un català o espanyol a França? Us en adoneu que, error, dels catalans hem assumit que es pot viure a Catalunya sense saber ni dir ni ase ni bèstia en català, la llengua pròpia de Catalunya? I després alguns tenen la barra de dir que els castellanoparlants estan perseguits a Catalunya? Ningú veu que els únics que no poden viure en format monolingüe a Catalunya són precisament els catalans? Algú que treballi a segons quines ciutats catalanes de l’àrea metropolitana o a Barcelona, de veritat que pot viure plenament en català?

Hem assumit que parlar català fa pobre, pagès i tancat encara que parlem més de dues llengües i hem assumit que molts espanyolistes que es neguen per política a dir ni una paraula en català i que no saben cap més idioma tenen exclusivitat de ser oberts i internacionals. Complex nostre de derrota i país colonitzat.

Incís. Algun cop convergents m’han dit que fou error Montilla al govern. Per a mi, no. Gràcies a que Montilla fou president s’ha pogut demostrar que els catalans vam permetre que algú vingut de fora, nascut fora de Catalunya, i sense una sensibilitat clara a la nostra llengua i tradició pugui liderar el país. Sigueu sincers, això podria passar a Espanya?

Gràcies a Montilla en el govern es va començar a veure que Catalunya es movia cap a un sentit i ell mateix ja va parlar de desafecció i va anar a manifestació en què molts ja no amagaven clam independentista. Va començar a dir al PSOE que no era correcte el camí escollit i diria que allà fou l’últim cop que vaig veure dignitat en el PSC. Tot i ser sucursal del PSOE en algun moment o altre anunciaven desafecció i que si havien d’escollir entre Catalunya i el partit, ells eren catalans. Llagrimeta perquè això ja ha passat a millor vida.

I ara entraríem en les fases posteriors en què governà Artur Mas. En què milers de catalans van sortir al carrer cridant Independència i s’exigia a Convergència que se sumés al clam popular. I com alguns dins de Convergència, sobretot Duran i Lleida els aturava els peus perquè sabia que la burgesia catalana i espanyola i elits estaven radicalment en contra. I el poble caminava i saltava pantalles i algunes es quedaven enrere.

No sé quants anys vam tardar per veure com Artur Mas digué paraula Independència. Es va fer molta pressió i suposo van fer moltes valoracions. Per això fa riure quan federalistes i espanyolistes diuen que la independència és la fugida endavant dels convergents per fugir de la justícia espanyola.

Perdoni? Que jo visc a Catalunya! Els dirigents convergents van ser dels últims a dir SÍ a la independència de Catalunya. Interessos? Segur que en tindran, òbviament però si ho van fer crec que fou perquè sabien que si no se sumaven al tren el poble hauria passat per sobre d’ells. Convergència hauria quedat com una anècdota i tots els vots haurien anat a ERC i segur hauria aparegut un centre dreta català de tall independentista. Al final ells van decidir sumar-s’hi i pel camí van perdre maletes.

Una d’elles fou la Unió de Duran i Lleida. si hi havia un personatge odiat a CiU era Duran i Lleida. Per molt que fos el més valorat a Espanya, cosa ben normal. Allà es valora el català mesell que va a vendre patèticament interfonos com en Sazatornil a La escopeta nacional encara que se’l consideri un ésser vil i menyspreable. A Espanya no són idiotes. A un català submís se l’accepta perquè és allò que ells volen i exigeixen de nosaltres però respecte respecte no li tenen gaire. El respecte el deleguen en d’altres, a Espanya, no en un català que renuncia al seu poble per rebre 4 carícies d’elits espanyoles.

Bé, quan CiU ja declarava que calia anar cap a la independència, Duran i Lleida i el PSc de Pere Navarro ja anunciaven que no era el camí i que s’equivocaven. Sempre pals a les rodes.

I cada cop més independentistes. i el PSc perdent bugades i Unió ja sense representació parlamentària (gran lliçó de seny del poble català contra elits del Puente Aéreo fomentada per premsa espanyolista com La Vanguardia que cada dos per tres donava veu a Duran i Lleida i silenciava partits com la CUP).

I el PSc passava en pocs anys de 52 diputats a 16 però encara alliçonava.

Ciudadanos, partit catalanòfob fundat gràcies a intel·lectuals i artistes de l’esquerra del PSOE recollí aquell votant de barriada que no havia acceptat anar a viure a Catalunya i que amb mentalitat de conquesta no acceptava que vivien en una nova realitat i s’ofenien perquè els seus fills vivien a Catalunya, lloc on s’ensenya en català. Com que a Catalunya encara hi ha molt gent amb visió colonial de la relació Catalunya entenent que la volen sotmesa i claudicada a Espanya, van assolir segona posició en eleccions i amb 25 escons. Recollien el sector catalanòfob i espanyolista de la societat que viu a Catalunya que antigament votava PSc i PP. Demostrant que moltes barriades catalanes no eren un feu socialistes o d’esquerres sinó un feu espanyolista de gent que lluitava per seguir sent Espanya i no país que els acollí.

Després ja sabem que va aparèixer Podemos, CSEQP i  fusionen per crear no sé quantes aliances d’esquerres amb un denominador comú. Recollir antic votant PSc-PSOE que està desenganyat de l’Espanya del PP i inclús del PSOE. Aquests com abans Unió no tenen clar a quin poble es deuen perquè a Catalunya hi ha un vot etnicista que molts callen i amaguen i ells actualment se saben entre els dos pobles. Els qui se senten plenament catalans i els que se senten espanyols d’esquerres amb certes simpaties a Catalunya (encara que sempre amb Catalunya sotmesa a polítiques espanyoles). Molts els consideren l’última baula de l’espanyolisme abans de poder ser plenament lliures i de fet són els qui darrerament ens volen fer baixar esglaons a passos assolits.

Que una majoria vol referèndum? Ells no si no és acordat. I com ho fem? Demanant-ho. I  com es demana si no hi ha ningú? Xisclen histèrics que Espanya està canviant (ja ho vau veure ahir amb el rei i possible aplicació article 155 i detenció autoritats catalanes). I així sempre anant darrere de l’independentisme i espantats per no quedar perduts i relegats com el PSc i Unió i intentant acontentar tothom, cosa que haurien de saber que és impossible.

A la vida si algú és madur ha de saber escollir. Així que al final decideixen alguns de dir que s’ha d’anar a referèndum però com un aplec popular per fer fora Rajoy, la seva única i puta obsessió. Si l’aplec hagués estat un fracàs haurien dit que havia estat un fracàs de l’independentisme però com que el poble català ja no té por del puto estat franquista espanyol va sortir despullat i sense complexes encara que feia mesos, anys que els volien espantats.

Ho recordeu? No fa ni una setmana no havia d’haver referèndum. al matí de diumenge no hi hauria referèndum. al migdia no hi havia hagut referèndum tot i que es veien imatges de violència espectaculars i patètiques. I llavors els comuns es van pujar al carro de la victòria i evidentment havia estat un clam per fer fora Rajoy. I com que fins i tot pels comuns era massa incòmode defensar la violència de l’estat espanyol aquí sí que molts van criticar el govern…del PP. Del PSOE poca cosa excepte últims dies perquè el PSc seguint l’estat feixista espanyol intentava atacar Ada Colau perquè es desatengués del referèndum…que no s’havia de fer.

Però es va fer.

Deixo de banda l’últim mes espectacular d’Albano Dante Fachín tot i que no sé si ha vingut perquè el piolet estava preparat a Podemos Madrid. Interessos personals abans que des de la capital del regne li tallessin el cap? Ni idea però benvingut a la lluita.

I aquí som ara amb una vaga/aturada i tornem al mateix punt. Els comuns dient que no es va fer referèndum per fer una DUI. Ara Duran i Lleida i Iceta ja no ho poden dir perquè van baixar del vaixell. Els últims de filipines o de l’estat espanyol són els comuns que saben que si pugen al carro independentista ja no tenen res a fer a Espanya. Per no dir que a Espanya tindran dificultats per seguir exercint perquè seran els traïdors a la pàtria. A tenir en compte.

Així que ara ja ens amenacen que no podem fer la DUI. Els catalans lluitant contra mitjans de comunicació espanyols, unionistes catalans, elits espanyoles i catalanes, contra la banca (hola esquerres revolucionàries ICV), contra estaments militars i policials espanyols, un poble lliure i orgullós votà amb moltes dificultats un referèndum perquè li sortia del nap i de la xona ignorant amenaces d’Espanya i aconseguí més de dos milions de vots i amb un espectacular suport que podria ser incrementat pel vot de fora i recordant que 700.000 vots potser no van poder portar-se a terme. Que l’estat es carregava sistema informàtic, etc. Mil entrebancs i demostrant una capacitat organitzativa que hauria de ser exemple mundial. Doncs ara que toca DUI o allò que toqui, que jo no ho sé, ja tornen a aparèixer els derrotats de tota la vida per dir-nos que no, que els escoltem a ells, quan alguns fa temps que els vam enterrar i vam dir-los que no els volíem veure. Alguns ara criden perquè un capellà fatxa espanyolista com Omella ens faci de mediador. Altres com l’Ada Colau que tem perdre el piset i la cadira també es declaren disposats a fer de mediació. Premsa unionista catalana amb The Nota que ha fotut mil pals al camí i que el poble català els ha ignorat, aconsellant-nos que no fem DUI i que seguim els seus consells editorials, dictats des de la capital del regne o imperi, de pactar amb Espanya un referèndum acordat. Sempre marcant-nos el camí quan no els fotem ni punyetero cas.

Quin referèndum? Si porteu anys fent-nos callar. Alguns també ens diuen que hem de renunciar tots als màxims i rebaixar demandes.

Intolerable!

Algun país ha renunciat a sobirania per no molestar l’estat que el tenia sotmès? Algú demanà a Eslovàquia O Letònia que es quedessin a mig camí. O a Ucraïna?

No sou ningú per decidir per allò que hem votat els catalans, maleïts.

El poble català és sobirà per decidir el seu camí i l’únic que el pot aturar és la violència de l’estat espanyol. Si això passés tots aquells que hagin permès els seus atacs seran culpables i un dia seran jutjats ja sia per justícia internacional o catalana.

I per acabar. No cal perdre temps amb Europa i allò que diguin els seus polítics que segueixen interessos purament econòmics i ja sabem que parlaran sempre defensant statu quo i mai donaran suport a independència de Catalunya fins que no fem DUI.

Mai cap estat europeu donarà suport a ningú que li tremoli el pols i dubti del seu futur. Si dubtem de les nostres possibilitats a Europa se’ns mengen i ignoren.

Confiança en les nostres possibilitats, pas ferm, intentar no errar o no errar gaire i recordar a Europa que som motor econòmic i encara ho serem més. Si no ens volen dins seu, els problemes potser els tindran ells i no pas nosaltres.

A vegades el gegant no és tan gegant i el petit no és tan petit.

 

Cap de setmana revolucionari. Un referèndum. 1a part

Dissabte 30 de setembre

Per començar a parlar del referèndum de l’1 d’octubre cal anar al dissabte 30 de setembre. Com molts haureu observat vaig al dia anterior.

Pel matí surto a fer un volt i quan m’acostava al centre em van arribar fotos de l’ajuntament de Mataró amb feixistes cridant i xisclant. Com que era ben a prop hi vaig anar expressament per comprovar què s’hi coïa.

Fatxes a l’ajuntament de Mataró

Quan arribo al final del carrer Sant Josep i veig que els Mossos no permeten el pas. Emprenyat veig altra gent com jo mirant-s’ho des de darrere la barrera. No es pot creuar la Riera. Una trentena d’energumens criden consignes feixistes i les clàssiques de l’espanyolisme violent. Si fos per ells fa molts anys que hi hauria pena de mort i cap de nosaltres estaria viu. Pensava alhora que he anat a diverses manifestacions independentistes i mai tallen cap carrer per protegir ningú de la violència dels manifestants. Pensava que he vist gent amb banderes espanyoles a manifestacions independentistes esperant que els increpessin i només hi ha conya, ironia, també un cert deix de pena.

Cansat al cap d’una estona m’acosto a una Mosso d’esquadra i fent-me el tonto li dic que haig d’anar cap avall, que vull passar. Em diu molt educadament que no puc passar i m’assenyala un camí fent volta enorme. Li replico que jo vull creuar La Riera i que tinc el meu dret i que si ells volen ser allà que ens deixi camí ja que estan tallant el pas. Res, ella molt correctament insisteix i em ve a dir que no val buscar merders i deixar-los a ells fins que es cansin, allà. Li dic que perfecte i me’n vaig fent conya amb algú de la vora parlant que podríem anar a buscar cacauets pels micos d’allà dins.

Marxo pregant que l’alcalde de Mataró just quan marxin els feixistes inadaptats al poble català desinfecti el carrer. Veig imatges del grup de miserables més tard passejant pel Nou Parc Central i al dia següent, diumenge, algú em diu que havien atonyinat un noi quan anaven pel parc. No sé si és cert.

 

Aventures al CAP Ronda Prim de dissabte tarda vespre

A la tarda arribo de Barcelona i abans d’anar a casa passo per davant del local on finalment sembla que al dia següent hauré de votar. CAP Ronda Prim.

Veig que dins hi ha gent i sembla que estigui funcionant com fa sempre. És a dir, com a Centre d’Atenció Primària. Marxo Ronda Prim amunt.

Abans d’arribar a casa, cap als volts de les 19 hores i, fet important, em compro Coca-Cola de 2 litres, cosa que hores més tard cobrarà la seva importància.

Com he comentat sé des del divendres que votaré al CAP Ronda Prim. Dies abans havia de votar al CAP Gatassa i uns dies més tard, Escola Les Aïgues. Divendres estic preocupat per saber on finalment hauré d’anar a votar i començo a pensar que tot serà un fracàs ja que si jo no sé encara on haig d’anar penso en el munt de gent que no es comunica per xarxes socials i el dia D a l’hora H no sabrà on cony anar. Divendres a la tarda estava molt desanimat.

Torno a dissabte i passades les 9 del vespre m’arriben imatges i vídeo del CAP Ronda Prim amb un tractor entaforat just a la porta. Em dic que m’estic perdent la revolució i surto de casa avisant abans a un amic que em diu que també hi anirà.

Quan giro la cantonada del carrer Velázquez espero veure tot el merder i comprovo que no hi ha res. Quan arribo a la porta veig mitja dotzena de persones però el tractor ja no hi és. Quan entro veig el vestíbul força ple, gent asseguda a terra i alguns en els seients. Com que no conec ningú i sóc asocial de mena em quedo a la columna de l’entrada i no sé què haig de fer en aquestes situacions. Tothom és en grups xerrant i jo, allà, sol. Cagum Déu, puto frikie asocial, deuen pensar de mi. Vaig mirant el mòbil per fer veure que tinc alguna cosa a fer i miro la porta com dient a la resta que em deuen estar mirant: No estic sol, espero un amic. No sóc un paio sense amics.

Al cap d’uns minuts de ser allà dins darrere la columna, la vorejo i veig un paio com jo, sol, i penso: Un altre paio sense amics. Hòstia, però si és ell. El meu amic. M’acosto, el saludo i la fem petar.

Som allà parlant de tot i de res, de com aniran les coses, etc. Al cap d’una estona entren un grup de 2 nois i 1 una noia i ens amenitzen l’espera amb unes cançons. la gent canta i aplaudeix. Hi ha un punt d’estat d’eufòria, complicitat i de lligams compartits.

Quan portem una hora llarga com que veiem que tot està controlat perquè la gent que hi ha allà en grups ho fa molt bé i no hi ha cap incident remarcable amb tractors, diem d’anar a fer una cervesa. Ep, anem a fer una cervesa per aquí els voltants? Clar, home, aquesta gent ens vigilarà el CAP molt bé. I marxem i comencem a buscar on podem anar per allà ben a prop. Caminant caminant ens trobem al cap d’uns minuts prop de casa meva i ens diem. Home, no hem trobat cap lloc per fer la cervesa. I amb un sentiment de culpa ens diem que no passa res. Que estem cansats i millor anar cadascú  a casa seva i ja farem la revolució el dia següent. Diumenge. Eren les 23 passades.

 

Diumenge vespre. La Coca-Cola i jo.

Són les 23 hores i veig que d’aquí 6 hores haig de ser d’allà on vinc. Al matí de dissabte quan estudiava els meus moviments d’aquella jornada havia recordat que per ser persona s’han de dormir entre 7 i 8 hores així que havia d’anar al llit entre les 21 i les 22. Ja feia tard. Com que l’estat de nervis era espectacular i la Coca-cola feia la seva feina vaig seure a l’ordinador per fer la meva clàssica batalla a Twitter. Per què cony anar a perdre diners al psicòleg si hi ha eines com Twitter? Algun dia haurem d’escriure sobre el tema.

Passen les hores i minuts i cap allà les 12 sento un soroll. Collons, algú està mirant Apocalipsy Now a tota hòstia. Això sembla un helicòpter però no sento de fons el The end dels The Doors. Surto al balcó i, sí, al cel mataroní un puto helicòpter m’imagino que de les forces d’ocupació espanyoles sobrevolant sobre els nostres caps i CAP’s. Per uns moments penso que algú pot pensar que és un OVNI amb vida intel·ligent però segurament allà dins no n’hi ha. Els paios deuen estar avorrits perquè enfoquen amb un focus. Minuts més tard penso que hauria estat bé treure un mirall i fer reflex a veure si així… bé, ja m’enteneu. Però ja havia passat.

Torno dins de casa i ja us podeu imaginar que no podia dormir. Nervis, Coca-cola, helicòpters i vídeos de La jungla de cristal amb en Bruce Willis que algú m’envia per Twitter.

Fa estona per cert que tinc la tele posada i hi feien un debat cosa que m’havia prohibit mirar per no prendre mal. A la tele surt una senyora que antigament havia votat. Lídia Falcón, en els anys 90 quan es va presentar pel Partido Feminista, a unes eleccions europees. Recordo que vaig anar a votar i pensava: Cony, a qui voto que trobi digne, i vaig veure papereta del Partido Feminista. La número ú era Lídia Falcón. Amb els anys quan la veia en debats veia que li faltava un bull. M’animava pensant que jo havia votat al partit i no a la senyora ultra radical.

Per cert, no sabeu la de cops que després de comentari misogin per part meva quan alguna noia m’ha dit: Ei, com t’has passat!, responc: Ei, que jo he votat el Partido Feminista, compte amb mi! Que potser tu les has votades mai? I no sé si convenç però jo crec que queda molt bé encara que no treu que abans hagi dit una burrada provocadora que ha fet saltar alguna dona innocent.

Així que ja que hi sóc lamento informar que a vegades m’agrada provocar i em passo algun poble per veure reaccions. És curiós que hi ha alguns estaments que són de sucre i no te’n pots cardar. Són sagrats. I per això m’agrada atacar-los enfotent-me’n. Això també dóna per algun altre debat…

Bé, segueixo. La Lídia Falcón deia tantes burrades que jo usava el Twitter per contestar-la. Algú dirà. Quina collonada. Sí, sobretot perquè vaig fer allò de buscar a Google “Lídia Falcón Twitter” i vaig comprovar que desgraciadament no tenia compte. Casum dena!

Aquesta és una de les grandeses de Twitter. Si algú té Twitter li pots dir coses i pensar rient quina cara deu fer quan llegeix el teu comentari. Vinga, busques el nom d’usuari, li fots un puntet davant i a saludar:

@marianorajoy bueno, que ya nos veremos en la ONU

I tonteries per l’estil. Ara saludo l’Obama, ara saludo en Trump, en Macron, la Bar Refaeli (que em té blocat)

Bé, què deia, resumint, Lídia Falcón? El clàssic plor lamentable i fastigós dels votants que es creuen d’esquerres del PSOE/PSUC.

  1. Jo vaig votar PSUC
  2. Jo vaig lluitar contra Franco
  3. Crec en les classes socials i els catalans tots sou uns burgesos i els castellanoparlants de Catalunya som pobres obrers explotats pels primers que no volen independència.
  4. Si hi ha un castellanoparlant independentista és perquè li heu menjat el cap perquè la societat capitalista i catalana és perversa i maligna.
  5. Espanya no es pot trencar perquè és un destino en lo universal
  6. Els burgesos catalans són vampirs que es volen beure la sang dels obrers que són TOTS espanyols que van venir a viure a Catalunya per aixecar-la i no per trencar el seu país d’origen.
  7. Que el PSc abans era una cosa però Maragall va voler fer com Puchol i va abraçar nacionalisme català.
  8. Que el nacionalisme espanyol és acollidor i integrador.
  9. Que els catalans són tancats i excloent.
  10. Que hablo en español auqnue lleve viviendo en barcelona mil años porqué es mi libertad y me importa una mierda un dialecto de segunda para perfectos catalanes de payés.

I mil burrades més que deia una desgraciada que ha viscut de puta mare durant milers d’anys a Barcelona. I dic milers perquè semblava una puta mòmia del Museu Egipci amb un pentinat que recordava les dones d’aquells dictadors dels anys 70 del segle passat.

Quina dona més patètica i decrèpita!

  • Ei, Taxil, MASCLISTA
  • Masclista, jo? Però si jo he votat la mòmia que estic criticant. Potser tu has votat mai el Partido Feminista? Doncs jo sí!
  • Sí, clar, a unes eleccions europees. Que són aquelles eleccions en què molta gent va a votar partits que els fan riure.
  • Bé, sí, però el meu vot el van tenir. M’agrada la causa. 

 

No he comentat que paral·lelament tota l’estona el puto whatsapp bullia com els Chicago de bàsquet (perdó).

Quan no era el grup de col·legues, eren diversos amics, companys de feina, cosins, tieta, pare i altra gent del mal viure. Alguns cops em passava que rebia el mateix whats i acaba va cansant-me però quan sentia la vibració de tant en tant li donava cop d’ull. Aquesta seria la meva tomba hores més tard.

Així que jo seguia sentint-me culpable de no dormir pensant que si no dormia, després no arribaria en condicions o em vindria la son quan fos al CAP. Anava mirant el rellotge de reüll i cada cop em fotia més nerviós. Com que no estava gens cansat cap a les 2 vaig meditar de no dormir i empalmar, en el mal sentit de la paraula. A les 3 vaig estirar-me al sofà perquè, així, incòmode no em podria adormir i podria fer un parell d’horetes de clapada.

M’estava endormiscant i feia estona que no vibrava el mòbil però llavors BRRR BRRR. Collons! Qui envia un whatsapp a les 3 i 10 de la matinada? Un amic que és dormint al Damià Campany i no sé què em diu. Cabró, m’has despertat! Feia 10 minuts que havia aconseguit adormir-me. 

Així que per curiositat em vaig alçar per mirar quants RT i FAV tenia a Twitter per pujar una mica l’ego i vaig asseure’m a escriure no sé què per seguir amb el meu paper d’influencer i tuitstar de l’independentisme català. Mala jugada. Em vaig adonar que ja no calia tornar a fer nones i vaig mirar notícies, Twitter, escoltar música i per relaxar-me em vingué una gran idea. Hòstia, una palla!

… (CENSURA)

Una mica més relaxat vaig confirmar que no m’adormiria i vaig seguir on era en el paràgraf anterior però ara ja faltava menys d’una hora. Mentalment tenia el cap a les 4:30 ja que si havia de ser a les 5 al CAP m’havia de dutxar i fer les meves necessitats. Evidentment les necessitats, abans de la dutxa.

Com que tenia previst passar molta estona al CAP i ja m’imaginava com estarien els lavabos jo ja em vaig avançar i em vaig empassar un Fortasec. Així, amb valor i sense diarrea, com els valents. Quan foren les 4:45 vaig entrar a la dutxa i vaig sortir de casa en uns minuts.

Cap al CAP.

Fi de la primera part

 

Una visió Nesquik del referèndum. Carta oberta a Isabel Coixet.

1) Ser catalán y español no son conceptos antagónicos. 2) No ser independentista no significa ser fascista ni de Ciudadanos ni del PP. 3) Este es el momento de tender puentes, de solventar diferencias e injusticias con genuina voluntad de diálogo.

  1. Ser espanyol per a molts catalans és una imposició. A Catalunya la majoria que es diuen catalán y español sol amagar que són espanyols o fills d’espanyols que es declaren catalans com es podrien declarar bascs, madrilenys o gallecs depenent d’on haguessin anat a viure els pares. Fins aquí, res a dir. El sentiment doble de nacionalitat és normal en la immigració i fins que aquesta no s’ha integrat en el lloc d’acollida és lògic que hi hagi un sentiment dual de nacionalitat. La gran pregunta als qui es declaren catalán y español és en quin format. Si Catalunya aconsegueix ser independent, deixarien de sentir-se catalans? Per què he conegut gent que així m’ho han expressat. Per tant, l’altra gran pregunta és: Qui es declara catalán y español vol dir que accepta i acota sentiment de submissió de Catalunya envers Espanya?
  2. No ser independentista no significa ser feixista ni de Ciudadanos ni del PP. Al revés no ho tindria tan clar. Ser del PP i Ciudadanos a Catalunya normalment amaga una realitat de derecho de conquista i de colonialisme mal entès que fa que una majoria considerable de votants de Ciudadanos i del PP siguin difícils de separar del feixisme espanyolista. Cal mirar ses manifestacions espanyolistes i tot queda ben clar. També cal comprovar com darrere una postura falsa de bilingüisme no deixa d’haver la clàssica imposició de la llengua castellana que fa 3 segles que l’estat espanyol intenta portar a terme. Ciudadanos i PP només exigeixen bilingüisme allà on ells consideren que el castellà està en inferioritat. En els llocs que ho està el català la seva absència de defensa de la llengua pròpia de Catalunya els condemna i mostra que són mesquins, falsos i cínics.
  3. Aquest és el moment de tendir ponts i diàleg? I per què ara? No hauria estat millor molt abans quan l’estat espanyol es fulminava l’estatut votat pels catalans davant el befa de Alfonso Guerra i les joventuts socialistes que li aplaudien la (puta) gràcia? Per què és ara el moment de tendir ponts just quan la víctima ja cansada demana de marxar? Per què no es feia abans quan el sector que vol marxar anava avisant que així no es feien les coses i que feia massa anys, dècades i segles que suportava humiliacions? Ai, Isabel, si ho veiessis com una relació de parella et posaries les mans al cap per defensar que quan la víctima és a la porta ja farta, cansada i avorrida, se li exigeixi que torni a entrar a casa i que ja intentarem canviar aquell qui no ha canviat gens ni mica. Primer entra i ja intentarem que canviï. No seria millor marxar i, si canvia, ja en parlarem?

 

Ya digo de entrada que este texto me parece prescindible porque lo escribo con el ánimo del que construye una cometa y la intenta hacer volar una tarde de domingo en la que no sopla ni una gota de aire.

Sense comentaris. No tinc purpurina a casa.

 

La situación que vivimos en Cataluña en estos últimos tiempos posee particularidades que a mí, y sospecho que a mucha más gente, me parecen especialmente dañinas. Aquí enumero algunas; siéntanse libres de tachar las que quieran y añadir las suyas.

Totalment d’acord! Afegeixo que últimos tiempos per a mi són, mínim, 300 anys.

 

Desde hace mucho tiempo se promueve y fomenta continuamente el desprecio hacia los otros territorios del Estado español. Esto es una especie de cansina vuelta al patio del colegio: ese es tonto; el de más allá, un vagazo.

Si parla en clau catalana com em començo a ensumar em sembla que no sé per on va. A Catalunya la immensa majoria de catalans tenen, han tingut algun parent espanyol o d’origen espanyol. Cosa que ens cura de aplaudir i riure si un avió o un autobús pateix un accident i es moren espanyols, per posar un exemple recent. Jo mai podria riure el fet que morin espanyols en un accident perquè he tingut avi espanyol, tinc tietes nascudes a Espanya i tinc un munt d’amics que hi han nascut o hi han nascut els seus pares. A la inversa, encara que sigui una minoria, en els trobem. I ara no entraré ni a magnificar ni a minimitzar. Reitero que no és que els catalans siguem millors que els espanyols per no riure de la seva mort sinó que a un català li és gairebé impossible ja que no deixaria de celebrar la mort d’un familiar. Així que en aquest punt, som molt diferents.

Una altra cosa seria l’odi a l’Espanya tancada, nacional, feixista (tant de dretes com d’esquerres) que no permet que Catalunya sigui allò que vol ser. Res més clar que les rotundes paraules de Pepe Rubianes i que suposo que en el fons li deurien de fer molt mal haver dit.

 

Como persona viajada que soy puedo dar fe de que la tontería y la pereza no son patrimonio exclusivo de ningún pueblo del mundo. Si así fuera, ya me tendrían pidiendo asilo en la tierra de los perezosos. La pereza está muy infravalorada.

Segurament no he viatjat tant com tu però viatjar només m’ha mostrat que a tot el món hi ha de tot i generalment una cosa que cansa i avorreix és la gent nacionalista que es pensa que ells són els millors. Que si el seu vi, oli, jugadors, etc són els millors. I ho he vist a Itàlia, França, Espanya, Catalunya, una estúpida defensa de dir i vanagloriar-se d’allò propi. Alguns diran nacionalisme i altres diran estimar allò propi. Quan a Itàlia em deien que el seu cafè era el millor i el vi i l’oli, etc jo sempre reia i per no dir els catalans els deia que els francesos em dirien el mateix. Quan un amic marroquí em deia que els dolents no eren ells sinó els algerians li deia rient que els algerians em dirien el mateix dels marroquins. I ell em deia que no, que confiés en ell. O quan un conegut de Sevilla em deia que els murcians eren mig idiotes i jo sorprès em pensava que em prenia el pèl i al final veia que parlava seriosament. “Oye, que te lo digo de verdá, que incluso mi cuñá que es murciana me lo dice“.

 

Se anteponen, antes que cualquier debate sobre qué hacer para mejorar la vida de los ciudadanos, las ventajas de una mítica tierra de promisión que pasa indefectiblemente por la “desconexión” de España, que, según sus partidarios, es algo con lo que soñamos desde la más tierna infancia los ocho millones de catalanes, ya que vivimos esclavizados, amordazados y sojuzgados por el perverso Gobierno central.

Ja hem arribat a vuit milions? Primera notícia!

Jo sóc partidari de la independència, desconexión segons escrius tu, i jo mai he estat tan estúpid com per dir que ho somiem des de ben petits. Ni que ho somiem els 8 milions de catalans. De fet, sé que no tots ho volem. Sé que a Catalunya per moltes raons hi ha molta gent que no la vol. Alguns per por. Altres perquè són espanyols i no volen deixar de ser-ho. Altres perquè són fills d’espanyols i tot i haver nascut a Catalunya no se’n senten partícips i se senten més còmodes vivint a Espanya des de Catalunya. Altres perquè van venir els seus pares a Catalunya com a funcionaris franquistes i ells han entès que Castella/Espanya sotmet a Catalunya i així ha de seguir sent perquè la unidad de España mai es qüestiona. Altres perquè tot i ser catalans els ha anat molt bé viure sent espanyols perquè pensen que així els han anat prou bé les coses. De fet, ja els hi van anar bé durant el franquisme i molts van renunciar a la llengua pròpia per abraçar la llengua dels vencedors. Altres són indiferents a la política i els importa tot un rave. Altres són anarquistes i es volen carregar l’estat que sia. Altres han acaben d’arribar i pobres prou merders tenen a les seves vides com per interessar-se en el problema entre Catalunya-Espanya. Altres són nouvinguts sud-americans que simpatitzen amb Catalunya perquè hi veuen un moviment de resistència com abans van fer en els seus països. Altres sud-americans a la inversa prefereixen el conquistador perquè així pensen que seran més ben vistos i acceptats a Espanya perquè ells encara no saben que Catalunya és diferent a Espanya. Com pots comprovar, no som tan estúpids com creure’ns allò que tu vols fer creure que ens creiem. Sabem que la societat catalana és complexa i plural. No difereix a les societats del seu voltant.

 

Inciso: vamos a ver, el Gobierno central que tenemos se las trae y no voy a ser yo la que diga lo contrario. La torpeza que siguen demostrando hacia la situación en que estamos es solo comparable a la actitud de las avestruces ante los avances de una manada de pumas. Pero de ahí a hablar de esclavitud y sojuzgamiento hay un trecho. Y en un mundo donde tanta gente es esclavizada y sojuzgada de verdad, que desde el Govern se hable en esos términos es sonrojante.

Interessant que hagis de fer un incís per afegir que l’actitud de l’estat espanyol és lamentable. Per acabar dient que qui som els catalans per dir que estem esclavitzats i que ens hauria de fer caure la cara de vergonya. Aquesta actitud la he trobat bastant a gent catalana suposadament d’esquerres d’aquells que fan veure que en el seu cor hi  caben totes les injustícies del món mundial i que evidentment qui som els catalans, oh burgesots de merda, per dir que vivim en una situació de merda quan hi ha guerres i fam en el món mundial.

Passeu-me un fuet que em flagel·lo, passeu-me unes boles xines que me les entaforo pel cul.

Què té a veure que hi hagi gent que desgraciadament ho està passant malament i viuen situacions lamentables a que els catalans no puguem exigir millores i més respecte per un estat que històricament sempre ens ha anat a la contra?

Significa que cap país es pot independitzar mentre hi hagi algú que ho està passant pitjor?

Significa que si una dona denuncia al seu marit per violència verbal li diguem que és sonrojante que faci denúncia si no hi ha agressió física o l’han assassinada?

  • Señora, vuelva a casa y no me vuelva a venir a no ser que su marido la ha asesinado, coññññiiiiio.

Visca l’empatia, senyora Coixet! Es pot estar a favor de totes les lluites del món mundial i alhora reconèixer que tot i que Catalunya no és sortosament Síria ni Somàlia, potser tenim dret a reclamar un món millor pels nostres fills i no voler que ells visquin situacions tan patètiques com que per ser catalanoparlants no es puguin dirigir a la policia espanyola a Catalunya. Que això no es pot comparar a la puta vida dels sirians? Ja ho sabem, senyora, ja ho sabem!

 

Que existe en muchos sectores de la población un sentimiento genuinamente nacionalista es innegable y merece el máximo respeto. Personas como Puigdemont o Junqueras han confesado —y les creo— la enorme ilusión que les hace la existencia de un Estado independiente. Es cuando imponen sus aspiraciones, asumiendo que todos las compartimos, cuando empiezan los problemas. No se han molestado en averiguar qué pensamos y por qué los que no compartimos esa ilusión.

Ni Puigdemont ni Junqueras imponen nada. Ni en cap cas diuen que tots les compartim. De fet el referèndum es tracta de saber què volem. Donant veu a tothom. I això inclou gent que viu a Catalunya i que la vol sotmesa a Espanya i que si poguessin empresonarien tots els polítics catalans.

Diu Coixet que no s’han molestat a preguntar què volem. Doncs diria que sí però si s’està tot el puta dia mirant de quin color són els núvols normal que no sàpiga a quin cony de país viu, senyora Coixet.

Es pregunta que no s’han preguntat els polítics catalans perquè no tots compartim aquesta il·lusió. Fàcil. Perquè vivim en una democràcia i no podem esperar que tots pensin igual. Això només s’aconsegueix en dictadures que molts que aplaudeixen Coixet les tenen com a referent. Jo no vull viure en un país en què tots compartim la mateixa il·lusió perquè em donaria sensació de viure en una dictadura. Potser la Isabel Coixet somia en cometes i viure en una societat idíl·lica en què tots pensem com ella i compartim les seves il·lusions.

 

A mí me resulta extremadamente difícil dirimir cuáles son las diferencias reales entre un partido centralista de derechas y otro catalanista y nacionalista. Ambos, con diferentes acentos y talantes, se han ocupado de crear el nefasto campo de cultivo de la corrupción institucionalizada. Que Ignacio González y uno de los Pujol junior compartan cárcel tiene algo de justicia poética, pero ahora necesitamos justicia de la más prosaica para salir de este callejón sin salida que amenaza con enquistarse para los restos.

Ja comencem a anar cap el clàssic de la corrupció catalana de derechas. És curiós que molts “artistes” de l’òrbita del PSOE no es cansen de parlar de la derecha catalana y la española, su nacionalismo y sus corruptelas i sempre silencien la corrupció del PSOE allà on ha governat. El PSc no és un partit català per a Isabel Coixet? Segons el PSc són catalanistes i d’esquerres. Això diuen. Són tant o més corruptes que CiU. Si hi afegim les corrupcions del PSOE que si no li falla la memòria van fer caure del poder a Felipe González l’any 1996 i l’any 1993 els va anar ben pels pèls.

anem com sempre a l’engany de l’esquerra espanyolista de vendre’ns que el problema Catalunya-Espanya és un conflicte entre dos nacionalismes de dretes i corruptes.

en cap cas parlen que el conflicte entre d’altres té altres personatges com el PSOE. Zapatero és del PSOE i fou ell qui va dir que acceptaria l’estatut votat en el Parlament. Engany. Després van enviar polítics catalans a Madrid de genolls i en el Congreso d’Espanya se’ls va retallar lleis. El socialista Alfonso Guerra va fer conya dient que ell havia passat el ribot i havia retallat l’estatut dels catalans. L’altre dia mirava vídeo i no era en una trobada amb avis analfabets, clàssics votants PSOE, sinó a les joventuts socialistes de Barkaldo. Joves socalistes i bascs i aplaudint qui feia 4 dies s’havia fulminat el pla Ibarretxe. I amb aquests desgraciats ens volen federar?

Cal que li recordi que el PP de Rajoy fomentava l’amor a Catalunya buscant el vot “contra los catalanes” i va aconseguir 4 milions de vots?

Repeteixo, 4 milions de vots. La meitat dels catalans. A tenir en compte de si hem de sotmetre les nostres lleis al vot dels espanyols

 

El debate sobre las esencias patrias ha engullido el debate sobre qué clase de sociedad queremos. Con la independencia, esto va a ser una mezcla de Shangri-La, Legoland y Ganímedes. Todavía estoy esperando que alguien me cuente cómo va a ser la nueva república independiente catalana. Si alguien tiene pistas, por favor que las comparta. A mí Legoland me gusta mucho, pero no quiero vivir en ella, debe de ser incomodísimo.

Fa temps que diversies entitats estan explicant com serà i com voldríem que fos la república catalana. Des de l’ANC, Òmnium passant per Súmate. Gran entitat que per fi ha arribat al món independentista i no hi haurà una independència a Catalunya fins que Súmete sigui majoritària a barriades espanyolistes i deu n’hi dó la feinada que han de fer. Tot el meu respecte perquè al viure en una barriada de caire més aviat espanyolista sé que és molt fàcil vendre independència segons on però depèn d’on també pots sortir escaldat. Així que tinc molt clar que Súmate té el gran mèrit d’anar a treballar allà on hi ha més feina i alhora deuen tenir més problemes.

Així que senyora Coixet. Pregunti i informi’s. D’entrada no sé si li agradarà però passaria de una monarquia a la qual s’ha d’agenollar a una república. Ja només per això, jo ho signo.

Entenc que potser a vostè no li agrada la idea ja que és d’aquella esquerra tran espanyola que és republicana a tot arreu menys per a Espanya ja que al no ser gens nacionalistes creuen que els reis espanyols són guais i muy de su tiempo. I sempre queda bé somriure al rei espanyol i donar-li la maneta perquè la feliciti per les seves pel·lícules. A mi, disculpi’m, sóc republicà i no li dic què faria a un rei perquè no tinc ganes d’anar a la garjola.

 

El baile de cifras de las balanzas comerciales e impuestos que se baraja para convencer al votante de las bondades de la absoluta necesidad de la independencia porque “España nos roba”. Este concepto ha calado en un gran sector de la población que se siente genuinamente nacionalista y que quiere y necesita encontrar alguna explicación para la crisis económica y que, por razones que se me escapan, está convencida de que ser catalán es mucho mejor que ser español.

Ningú diu que ser català sigui millor que ser espanyol. Hi haurà molts que ho creuran. I tenen tot el dret així com hi ha espanyols que es creuen millor que els catalans, que els francesos i que mig món mundial. I que quan juguen a Europa els seus equips i perden sempre és per culpa dels altres i si perden a Eurovisión és perquè Europa, com sempre, està en contra d’Espanya.

Així que si algú se sent millor que un altre entra en el pack i ho he vist a tot arreu. Ara em dirà que els catalans no poden fer com fan els francesos, alemanys, italians o anglesos.

Ah, clar, que no ho recordava. Els catalans estem colonitzats i som dret de conquesta d’Espanya per tant no ens podem sentir millor que els espanyols. Això ens faria nacionalistes. Cert, me n’havia oblidat.

Vagi un dia quan juga la selecció espanyola contra França a la grada i em diu què sent. I vigili si sona La marsellesa no es trobi que uns quants la xiulen.

Ai, el nacionalisme caspós!

És tan evident que molts catalans pensem que Catalunya gestionant els seus recursos anirà molt millor que no pas deixant gestionar els nostres recursos en mans espanyoles. Això seria una. Jo sóc un romàntic i per a mi és encara més important la dignitat que considero que Espanya ha estat un país que sempre al llarg de la història s’ha imposat per la força de les armes als catalans i ens han imposat llengua i han prohibit la nostra durant dècades i en diferents formats polítics.

I això inclou en democràcia governs de dretes i d’esquerres. S’informa de què és la LOAPA. Encara que dubto que a vostè li importi una puta merda, això també hi tinc clar.

També tinc clar que un país són les seves infraestructures i els seus avenços empresarials encara que no quedi molt d’esquerres dir-ho són els que fan girar la roda en aquest món actual en què vivim. si des de Madrid com a estat es boicotegen totes les millores que puguin fer que es puguin crear més i millors llocs de treball a Catalunya, boicotejant tot allò suplicat pels polítics catalans que no deixen de ser els qui han escollit el poble de Catalunya, entengui que millor a lEuropa actual anar directes de Barcelona a Brusel·les i no pas perdent el temps i les energies per Madrid.

Sap què és el corredor mediterrani?

Sap què passa a l’aeroport d’El Prat?

Sap què passa a Rodalies?

Res, suposo que en el seu món això li importa una puta merda però hi ha gent, espanyola de sentiment, que aquesta merda se la menja cada dia.

Si som a Europa, gràcies però millor i més efectiu gestionar directament els nostres recursos i no pas delegar-los a aquell qui sempre sempre sempre ens va a la contra.

Per acabar, espero llista de països que han assolit independència i que a posteriori hi van renunciar. Algun cop m’han dit Puerto Rico però jo només sé que el país fins i tot més pobre mai s’atansa al veí ric del costat i li diu: Et regalo sobirania si em salves econòmicament. Per tant, si em vol vendre que una Catalunya independent, un motor històric europeu no se’n sabria sortir tota sola és que va més fumada que un grup de jamaicans a Amsterdam.

Si em diu que Catalunya independent generaria boicots en el mercat espanyol que és el seu màxim comprador seria la confirmació que si aquests són els nostres clients més val canviar de clients perquè no ens mereixen. I no pateixi que no he vist mai cap espanyol que boicotegi productes argentins o cubans. I si fos així, incentivaria els comercials catalans a anar a vendre a nous mercats. I això sempre és bo.

Ante esto, déjenme que les dé una noticia en exclusiva: ninguna de las dos cosas es una bicoca, pero hay cosas bastante peores. Se me ocurren bastantes. Llegado este punto, honestamente yo ya no sé si España me roba más que Amazon, Zalando o el operario que me ha soplado 400 euros por arreglarme en cinco minutos el aire acondicionado. Yo, sinceramente, me he perdido en este debate de cifras y competencias.

Doncs així millor calla.

 

Lo peor: este estado de cosas, con amenazas apocalípticas constantes desde el Govern y el pétreo “no sabe, no contesta” desde el Gobierno, hace que no haya cabida para ningún tipo de reflexión o diálogo sereno. Los que no pensamos que la independencia sea la mejor de las ideas inmediatamente somos descalificados como fascistas, vendidos al Gobierno central y un sinfín de lindezas. O, en el mejor de los casos, somos invisibles y se nos barre del ágora pública.

Ploro perquè a la Isabel Coixet li hagin dit feixista. Ara li passo la llista així ràpida de què diuen, atenció, no pas el pueblo llano español sinó periodistes i polítics.

  • Polacos. Aquesta ja està en desús.
  • Perros catalanes. Època franquista
  • Judíos. Quan el franquisme espanyol era amic de l’Alemanya nazi
  • Ávaros, tacaños. Algú dirà que no és un insult però si aneu a sopar amb un grup d’amics cada dissabte i vosaltre sempre pagueu la beguda i quan sortiu del restaurant veieu que els vostres amics us diuen això potser si que ho començareu a veure com insultant i ofensiu.
  • Nazis. He fet un salt bastant bèstia en el temps però ja m’ubico en el segle XXI. Això ens ho han dit intel·lectuals d’esquerres i dretes. Que si Catalunya ja sembla l’alemanya nazi i bestieses similars. I aquí sortim milions al carrer i ni un vidre trencat. Per tant ja no és l’insult sinó la distància entre l’insult i la realitat
  • Jihadistas. Ara ja ni ho recordo però durant un temps aquest també.
  • Populistas.
  • Trumpistas. Quan en Trump va gunyar les eleccions durant unes setmanes ens van dir que érem com en Trump. Ara ja se n’han oblidat
  • Colpistas. Aquest és més recent. Des de l’espanyolisme i els seus mitjans de comunicació se’ns va dir que estàvem trencant Espanya i que fèiem un  cop d’estat. La gràcia era veure gent del PP com Albiol que tenen de sant baró en Fraga Iribarne xisclant histèric quan si fos veritat hauria de posar-se camisa blava, gomina al pelo patras i cridar: GOLPE DE ESTADO, HEIL, GOLPE DE ESTADO, HEIL.
  • Ara últimament des de l’esquerra fraternal i que ens comprèn tant que diuen que quan ells governin ja voldrem ser espanyols i no voldrem ser catalans, dues perles. L’Echenique que era de Ciudadanos i no sabia on aparcar la moto la va acabar aparcant a Podemos. I feia conya amb les urnes.
  • I després el de IU, aquell sòmines amb sang d’orxata que si desperta a sa dona la mateixa passió que desprèn en el seus discursos, la planyo molt i li recomano boles xineses, ens va dir Pujoles.

Així que Isabel Coixet, ja m’agradaria que em diguessin feixista, que també ens ho han dit.

Respecte l’àgora i que no se us veu.

  • No compres El Periódico del PSOE?
  • No compres La Vanguardia?
  • No compres El País?
  • No compres El Mundo?
  • No compres l’ABC?
  • No compres La Razón?
  • No mires TVE?
  • No mires La sexta?
  • No mires Intereconomía?
  • No mires Cuatro?
  • No mires Antena 3?
  • No mires Tele Cinco?

A tots els mitjans anteriors t’asseguro que no sou invisibles. Sou tan visibles que mai veuràs a ningú que representa la majoria social catalana. Un munt de programes en què apareixen els espanyolistes i se silencien els catalans independentistes.

I encara més vergonyós els diaris publicats a Catalunya en què El Periódico seguint consignes del PSOE del GAL ha engegat tota la maquinària.

Si a Catalunya hi ha un 48% d’independentistes, mira els seus articles i em dius quin % apareix i ploraràs de riure.

Respecte la pèrfida TV3 i Catalunya Ràdio, fins i tot aquestes que són les joies de la corona dels espanyolistes i les més criticades apareixen veus unionistes i federalistes. També independentistes.

És la diferencia amb totes les anteriors. Per això rep tants insults ja que els espanyolistes en el seu estimable amor a la pluralitat no entenen que es doni veu al 48% de la població catalana

 

Otro notición: no ser independentista no significa ser fascista ni de Ciudadanos ni del PP. Significa simplemente que pensamos que ser catalán y ser español no son conceptos antagónicos. Respecto a la consulta, si los partidos políticos lo acuerdan, si se cambia la Constitución —que se puede cambiar— y se establece un marco legal, ¿por qué no?

Això de canviar la Constitución però diria que no ho voldries entendre. No hi ha ni haurà majoria social a Espanya. I ja et dic que abans que arribés hi hauria una guerra civil. Podemos seria l’únic que ho podria provar i abans que arribés a assolir majoria i poder per aconseguir-ho hauria petat o l’haurien fet petar. Però vaja, sí que tens raó, no es pot dir. Ja de pas podries anunciar que després de Donald Trump el partit comunista guanyarà en els EUA. I no em podràs dir que no. No se sap així que podria ser. Anem venent fum, que surt gratuït i ningú en paga les conseqüències

Pero un referéndum convocado unilateralmente sin censo y sin ningún control, con el argumento de que basta la mitad más uno para declarar la independencia, no, gracias. Quiero recordar aquí que cuando se convocó el referéndum en Quebec, los porcentajes requeridos para una decisión de ese calibre fueron establecidos por la Corte Suprema con la premisa de que a partir de una clara y rotunda mayoría (no la mitad más uno) habría una obligación por parte del resto del país a renegociar el encaje de Quebec en Canadá.

No es pot parlar del Quebec perquè Catalunya mai ha renunciat a ser el Quebec i de fet porta anys demanant-ho i la resposta és que Espanya no és Canada. I ja ho han dit mil cops que no ho volen ser. Ni PP. Ni els teus amics del PSOE. Ciudadanos diria que tampoc hi són. Així que hauríem de confiar tot en la carta de que Podemos assoleixi majoria absoluta a Espanya però diria que si Podemos té a la seva campanya electoral “Votadnos para que los catalanes puedan decidir”, diria que cauen a la meitat del que deuen tenir ara.

 

Y ahora viene la coletilla definitivamente naíf (o buenista o ingenua o boba) de este texto, lo digo por si quieren abandonar ahora: este no es el momento de crear más fronteras, ni muros ni barreras. Este, quizás más que nunca en la historia, es el momento de tender puentes, de centrarnos en las cosas que tenemos en común, de solventar las diferencias y las injusticias con auténtica y genuina voluntad de diálogo, de enfrentarnos juntos, todos los europeos en un marco federal, sin distinciones de pasaportes, a los desafíos de un mundo descabezado, convulso, ardiente, complejo y terrible.

Estava pensant en un munt de països en els qual m’encantaria que anessis a explicar això i a veure què et diuen però no et faré anar tant lluny. Quan siguis amb el teu president Rajoy o el teu rei Felipe VI fent promoció de la teva pel·lícula pagada amb els diners de tots els espanyols, els comentes que a veure si fan caure la frontera de Ceuta i Melilla. I que tampoc cal que fotin ganivets perquè els pobres africans que hi pugen s’hi deixin mitja pell. Un cop hagis aconseguit la proesa que el teu país faci caure les fronteres de Ceuta i Melilla ja et diré quins són els següents països de la llista. No pateixis. Sort.

 

Es el momento de dejar de estar absortos en nuestro ombligo y de elevar la vista más allá de los límites de lo que consideramos nuestro, más allá de nuestras banderas —por mucho que las amemos—, nuestros agravios —por muchos que tengamos—, nuestro pasado. Yo no poseo demasiadas certezas, pero he vivido lo bastante para saber que construir, sumar y amar siempre es infinitamente mejor que destruir, restar y odiar.

Tota la raó del món, al final hem coincidit de ple.

Construir una república catalana, sumar tothom qui s’hi vulgui sumar i estimar aquells qui no vulguin sumar-s’hi esperant que un futur recent els farà veure que no n’hi havia per tant per anar a la contra de la voluntat d’una nació que només pretén ser i que és molt millor que destruir l’anhel i la voluntat potser majoritària d’un poble que porta massa temps patint humiliacions i que només vol ser, restar i odiar qui pensa o parla una llengua diferent, per exemple, l’eterna i maltractada llengua catalana que encara avui molts catalans no saben escriure per culpa d’una dictadura que encara ara no sabem per què la va prohibir.

 

Isabel Coixet es directora de cine.

Léo Taxil és tuitaire, encantador, sexy, dropo, perepunyetes, insegur, guapo de collons i els seus voltants i un pare que estima amb passió la seva filla i que espera que mai ningú li digui catalufa per parlar la llengua que el seus pare i mare li van transmetre.

Barcelona’92 i la visió espanyolista de Catalunya (Part III. Finale amb Samaranch)

Com afegitó a article de Joaquín Luna. Menciona que hem d’agrair el paper de Juan Antonio Samaranch ja que gràcies a ell s’aconseguiren els jocs de Barcelona’92.

Anem a pams!

Jo no penso aplaudir un dirigent feixista encara que suposadament hagi fet una bona obra i em vull creure que ho ha fet pensant en els altres i no pas en ell per salvar el seu passat de merda perquè era prou llest de saber que la història el condemnaria.

A Alemanya en el 1936 també hi va haver un senyor que es deia Adolf. Hitler, si no em falla la memòria, que també va fer mans i mànigues per portar-los els Jocs a Berlín. I el paio se’n va sortir però diria que ningú a Alemanya diu. L‘Adolf era un pèl fatxa però hem de reconèixer que alguna cosa va fer bé, per exemple…per 25 pessetes…ELS JOCS OLÍMPICS DE BERLÍN 1936!

Per tant, sí Juan Antonio Samaranch va ajudar a què els jocs olímpics arribessin a Barcelona. Gràcies. Res més.

Tot i això, algunes coses. Ahir mirava un documental i s’explicava que Samaranch li deia al llavors batlle de Barcelona, un tal Narcís Serra, que darrerament ha sortit a les notícies no sé per quin tema… Ostres, estic pensant i no em ve res al cap. Suposo que en Narcís Serra deu haver fet algun concert de piano pel festival Grec i per això deu haver sortit a les notícies…

Segueixo, sí, millor no em desvio del tema.

Es veu que Samaranch va trucar Narcís Serra i li va dir: Si presentes Barcelona com a candidata olímpica i vas seriosament intentaré tirar-ho endavant. En Serra li diu que perfecte. Era més o menys l’època del cop d’estat del 1981.

Un altre incís. Es veu que en el 1981 a Espanya també va haver un cop d’estat, com els catalans, tu. Però en aquest cas van entrar uns senyors amb armes en el congreso de los diputados. El rei espanyol Juan Carlos I es va posar la capa de super heroi, va dir a Bárbara Rey o Sara Montiel que es vestissin i fotessin el camp que tenia una mica de feina i va salvar la jove democràcia espanyola. A veure com farem els catalans els cop d’estat!

Segueixo…

En Narcís Serra era com el follonero i anava a tothom tocant els ous amb els jocs. Al final per pesat el rei espanyol li va dir que sí ja que abans l’estat espanyol li havia dit que NO. Cosa curiosa del documental ja que segons l’article del Joaquín Luna, Madrid en tant que Espanya sempre va estar al costat de Barcelona, però no dubtarem del senyor Luna i sí dels qui ho explicaven en el documental.

Al final algú deuria pensar que era bona idea ja que es podria canviar fesomia de Barcelona, es podria vendre Espanya al món i de pas potser podrien fer callar d’una puta vegada als catalans dient-los:

– Veieu com Espanya us estima, hòstia! que no hi ha gent més seca a Europa que els catalans, cohone! Ja podríeu ser com els andalusos que són més agraïts amb Madrid, catalans. Els deixem la regió més pobra d’Europa, no ajudem a eliminar l’analfabetisme i tot i això són més espanyols que els propis castellans. Són més simpàtics! Fan bona música, bons acudits i quan la roja juga a Sevilla xisclen més que els de Valladolid. Calla que hauríem d’enviar més andalusos a Catal…OHHHHHHHHHHH WAITTTTT

Així que mentre Espanya es recuperava de Verano Azul i un ésser incomprès per avançat en el seu temps, Naranjito, el govern espanyol va dir: ¡Sí, sí, adelante con los Juegos!

No m’enrotllaré gaire en el tema perquè parlàvem de Samaranch. Però hi ha una cosa que m’és sospitosa. Per què Samaranch diu a Narcís Serra que Barcelona pot presentar candidatura si ell és el president? Significa que si Samaranch no és president del COI Barcelona no tenia res a pelar? Ja ho han explicat això a les altres candidatures? Quan tothom confia en el COI i la Federació española de fungol, han d’aixecar la sospita d’una tupinada en les votacions?

Així que per acabar, la història tots ja la coneixem. Samaranch no sé com va aconseguir ser president del COI. I es veu que amb les seves bones arts, diplomàcia i savoir faire de ministre franquista va saber dir què havien de votar a una majoria de membres del COI que sempre han estat coneguts per ser gent honesta que no es deixen comprar ni ensabonar per res material ni sexual.

Així que gràcies Juan Antonio Samaranch i mira, llàstima que haguessis estat ministre franquista perquè sinó tindries una avinguda, el nom de l’estadi i un monument gegant mida dictador, com a tu t’hauria agradat, a la muntanya de Montjuïc.

Allà on els teus van afusellar Lluís Companys.