La segona mirada de la rata. Mossèn Antoni Puigverd

Després de La primera mirada de la rata, Màrius Carol, que no és el mateix que dir La primera mirada de la rata Màrius Carol segueixo amb la segona mirada. En aquest cas parlaré sobre l’article Una rata es una rata que avui ha publicat La Vanguardia de Vichy. El seu autor, Antoni Puigverd. Aquell home que és la màxima aproximació catalana a Jesucrist i que diuen, els qui l’han vist, que quan a l’estiu va a la platja no neda sinó que camina sobre els aigües.

Comença l’article en Puigverd explicant-nos que quan era un nen (no vull ni pensar com deuria ser i la ràbia que deuria donar a escola l’Antoni “repel·lent” Puigverd perquè acabaria aplaudint el bullying i això sí que no, estimats lectors i lectores, NO!) va matar una rata i de què li mossega la cara. I sí, ja ho sé, ara molts segur que dieu que AAAAAAAAAAAARAAAAAAAAAAAA S’ENTÉN TOT! D’aquí la ràbia!. No sigueu dolents amb el mossèn (i que no ens agafi gelosia mossèn Miró i Ardèvol).

Bé, Antoni Puigverd ens explica que el final de la història no fou feliç perquè va morir la rata cosa que m’imagino que, tal i com està el pati, ja deu estar-se preparant una campanya en contra del PACMA i d’aquí un parell de setmanes veurem entrar 155 adolescents animalistes, plenament conscienciats, a la redacció de La Vanguardia buscant l’assassí de rates.

Segueix Puigverd: “No puedo evitar asociar el recuerdo de aquella rata con el procés “. La pregunta és òbvia: Antoni Puigverd voldria matar el procés d’una garrotada com va fer amb la rata quan era un nen?

Explica Puigverd que la rata fou assassinada perquè no li havien ofert cap altra alternativa ni sortida. Per tant podríem dir que la família Puigverd va actuar com Pepe Barrionuevo, el señor X de los GAL i el lavabo dels Puigverd era més o menys l’Intxaurrondo de les rates.

Afegeix l’assassí de rates “Si carecen de salida y perciben que están en riesgo, animales y humanos se vuelven agresivos”. Com els catalans ara mateix, per si no ho heu anat relacionant.

I ara canvia de metàfora, ehem ehem. Escriu Puigverd: “El catalanismo, cambiemos de metáfora, es una piedra en el zapato de España. Sea el nacionalismo de Pujol, Barrera y descendientes; sea el catalanismo inclusivo y leal del PSC y PSUC (ahora Comuns). Sea cual sea la propuesta catalana, siempre suscita en España respuestas excluyentes y nostalgias uniformistas, hijas del liberalismo del XIX y del autoritarismo militar. Despreciando una solución realista al problema del encaje, y abusando de la fuerza del Estado, se ha favorecido la visceralidad maximalista catalana” 

I l’espanyolisme és una màquina de tortura pels catalans, no ho podem dir, mossèn?

I ara comença el festival, agafeu-vos als seients:

Pujol i Heribert Barrera són nacionalistes. Res a dir. Però alerta, el Psc i PSUC no són nacionalistes perquè són “catalanismo inclusivo y leal”.

– Leal? A qui? Al poble català i a les seves institucions si es fan dir Catalanistes?

– No, home, imbècil, a la constitución española que nos dimos entre todos mientras nos apuntaban unos cuantos militares.

– Ah, cony, així perquè en diuen Catalanismo si és Españolismo? Per què els unionistes catalans no paren de vendre el patinet que el Psc i d’altres sucursals de partits espanyols, que només obeeixen als dictats de Madrid, són Catalanistas si el seu marc mental i polític és España? Per què els molesta i sempre amaguen que són Catalanistes i cínicament onegen banderes catalanes en actes del Psc si quan toca fer pactes, empresonar autoritats catalanes, anar a manifestacions al costat de Súmate prefereixen manifestar-se al costat de l’extrema dreta catalanòfoba, violenta i feixista de Ciudadanos, Vox i PP en manifestacions organitzades per SCC que com tothom sap rep ordres directes i es finançada per clavegueres de l’estat espanyol? Com pot ser que una entitat amb menys de 100 socis pogués muntar manifestacions espanyolistes pels carrers de Barcelona? Qui hi havia darrere? Entitats catalanistes!, bramaria el mossèn requeté Antoni Puigverd.

Com pot ser Catalanista i leal el Psc que va votar el 155 contra el poble de Catalunya? El Psc que sempre ha acatat els atacs directes del PSOE com podria ser la LOAPA.

El Psc que mai defensa els catalans quan tot ple de franquistes del PSOE usen la catalanofòbia a les seves comunitats autònomes subsidiàries perquè saben que la catalanofòbia ven molt bé a l’Espanya monolingüe castellana de nobles hidalgos y señoritos montados a caballo y oléeeeeeeeee.

El Psc sempre ha de vendre que no és un partit nacionalista quan el nacionalisme catalanòfob del PSOE imposa l’insult i l’atac directe perquè saben que els vots que podrien perdre a Catalunya queden gratament compensats pels milers de vots assolits a Espanya.

El Psc és tan leal al PSOE que en un acte indigne, al votar NO a M. Rajoy (sabien que seria imperdonable a Catalunya fins i tot en els seus votants) per supervivència personal, van acatar pagar multa a una gestora del PSOE i van acatar que els dirigents del Psc, que eren a la cúpula del PSOE, fossin expulsats.

El Psc sempre acata els atacs directes dels barons nacional franquistes del PSOE sense obrir gaire la boca no sigui que els muntin un PSOE a Catalunya que, com tothom sap, arrasaria els vots que els queden al Psc. El Psc sap que és una patètica sucursal del PSOE i sap que una campanya electoral a Catalunya entre PSOE i Psc el Psc desapareixeria del mapa electoral perquè el votant del Psc a Catalunya és votant PSOE. Avis espanyols que van venir fa unes dècades a Catalunya i els funcionaris repartits a un munt d’ajuntaments.

Quan Puigverd parla del Psc com a inclusivo significa que van saber controlar d’alguna manera tot ple d’immigració espanyola que no se sentia gens identificada amb Catalunya cosa que es demostrà no fa gaire quan Ciudadanos, amb un missatge brutalment catalanòfob, els va robar un munt de votants i els va deixar en uns resultats ridículs i insignificants. Saben que el votant del Psc és espanyolista i a ells es deuen. Accepten plàcidament l’ocupació de Catalunya i sempre proven de fugir del nacionalisme català per vendre que ells són socialistes i d’esquerres quan la veritat és que la immensa majoria dels seus votants són espanyolistes i amb un gruix important de gent que es fa dir Soy catalán y español. On catalán significa un substrat d’una cosa espanyola. Si els dius que Catalunya algun dia pot ser lliure i independent molts d’aquests que ara tenen sentiment dual deixarien automàticament de ser catalans. Que curiós!

Encerta Puigverd quan escriu: “Sea cual sea la propuesta catalana, siempre suscita en España respuestas excluyentes y nostalgias uniformistas, hijas del liberalismo del XIX y del autoritarismo militar.” 

I davant d’això, quina és la seva recepta?

“Despreciando una solución realista al problema del encaje, y abusando de la fuerza del Estado, se ha favorecido la visceralidad maximalista catalana”

Reconeix, GRÀAAAAAAAAAAAAAAACIES, l’abús de la força de l’estat… feixista, apunto jo. Però no tarda a parlar que això provoca visceralitat maximalista catalana.

Collons, Puigverd, que els catalans no tots som cristians perversos que gaudim quan ens empotren sense permís contra la paret. Entenc que tu gaudeixis plenament a ser violat (t’agrada veure també com els teus familiars són brutalment violats per l’estat espanyol? quina patologia és aquesta, mossèn?), però hi ha altra gent que no vol ser empotrada contra la paret de manera violenta o segurament hi haurà qui ho voldrà però ja decidirà ell qui vol que l’empotri. Tu ens obligues a ser empotrats, SÍ O SÍ, per les forces catalanòfobes, violents i feixistes (tu mateix ho reconeixes) de l’estat espanyol.

Saltem al següent paràgraf a no ser que abans hàgiu baixat al supermercat a comprar crema anal i bucal: “Dos son las figuras que determinan la irreparable y deprimente conflictividad actual. Pujol, que implementó su idea de la nación catalana inspirada en el idealismo romántico alemán; y Aznar, que, sintetizando a José Antonio y Azaña, y aprovechando la lucha contra ETA, rectificó de facto el título VIII de la Constitución, con el apoyo posterior del poder judicial. Aunque estos dos líderes explican la degra­dación política del problema, hay que recordar que, ya en la transición, los temas lingüísticos y competenciales causaron irritación en toda España. El periodismo descubrió que la irritación era un formidable caladero de audiencias. Y la política la fomentó en la lucha por los votos y la hegemonía. Nadie ha querido transitar por el camino de la federación, que hubiera podido consolidar la “unidad en la diversidad”. En los primeros ochenta, especialmente después del golpe de Tejero, el conflicto actual ya se esbozaba. Se intensificó sin freno. Ahora es irresoluble”

La mania dels federalistes franquistes catalans d’amagar que un dels responsables màxims de l’increment brutal independentista fou el PSOE de Zapatero i el famós ribot del jacobí nacionalista espanyol, Alfonso Guerra, que en una lamentable imatge de la infàmia es vantava en un acte amb les joventuts “socialistes” d’haver-se carregat l’estatut davant l’aplaudiment patètic i miserable d’una cort de feixistes que es fan dir socialistes. Recordo que l’acte infame fou amb les joventuts de Barakaldo. Aquest fou un dels moments culminants de la degradació de l’estat espanyol ja que obrí per fi l’independentisme català a un sector de la societat catalana que fins aquell moment no havia tingut en consideració la plena llibertat de Catalunya. Si l’independentisme incrementà de manera bestial el seu nombre fou perquè s’hi integrà molta gent que fins aquell moment era a l’entorn del socialisme i per primer cop es va començar a notar molta presència de castellanoparlants a favor de l’independentisme cosa que fins aquell moment era una cosa molt minoritària i residual. Per tant, sí, Aznar va obrir l’aixeta a molta gent per canviar de riba però estaria bé que els cínics federalistes no amaguin la importància que tingué el seu admirat PSOE. I només cal veure la patacada electoral que ha vingut a posteriori. On un sector de votants del Psc van anar al bàndol de la democràcia i la dignitat i un altre va optar per abraçar postures violentes, feixistes i espanyolistes fent-se del partit ultra Ciudadanos.

Encerta de ple però el mossèn quan recorda que això de la catalanofòbia ve de fa molt de temps i no és pas un conflicte recent com els feixistes espanyolistes volen vendre. La catalanofòbia i l’odi als catalans a Espanya existeix des de fa segles i sempre s’ha fomentat, i encara avui es fomenta, i per això s’explica tan fàcilment l’odi que desperten les portades de la premsa espanyola que juga a fer de Sèrbia o Ruanda encara que controlada perquè és a l’Europa del segle XXI ja que les ganes d’esclafar tot el moviment independentista, és a dir, una immensa majoria de catalans, no la poden amagar.

Reitero que el moviment independentista és clarament majoritari perquè jo no negaré mai la condició d’espanyols que molts espanyols comenten quan se’ls pregunta què són. A Catalunya hi ha un 5-10% de persones que declaren que no són catalanes i són espanyoles. Com que respecto el seu sentiment les tracto per allò que elles defensen així que queda ben clar que la immensa majoria de catalans són indepenentistes. Una altra cosa és que no se qui fomentà una immigració que doblà la societat catalana en menys de 20 anys i això ho han aprofitat alguns per dir que la meitat dels catalans se senten espanyols.

Com si la Xina avui enviés 47 milions de xinesos a Espanya durant 20 anys i en el 2050 el president xinés digués: Queda demostrat que Espanya està fracturada en dues meitats i una d’elles se sent xinesa i això no es pot negar. Espanya ha d’acceptar que la meitat dels espanyols se senten xinesos. I un munt d’espanyols dient Yo soy tan chino como español. Yo soy tan español como tú però quan es parlés de fidelitats nacionals tots aquells que dirien Yo soy tan español como tú penjarien una bandera xinesa en el balcó, exigirien la seva llengua a tot Espanya i algun polític espanyol d’origen xinès encara diria en el Congreso, Puñetero flamenco mentre es frega l’escrot amb un llibre de Mao.

Segueix Puigverd: “Años atrás, en los discursos importantes se hablaba de la diversidad cultural como de una riqueza. Mera retórica. La obsesión de la política española ha sido caricaturizar el catalanismo: desprestigiarlo y problematizarlo para vencerlo. Todas las regiones españolas pueden defender sus intereses, menos Catalunya, que se queja de vicio, pues es egoísta y victimista por naturaleza. La radicalización actual es consecuencia lógica del bloqueo de todas y cada una de las propuestas moderadas. Fracasó el PSC histórico (Felipe González privilegió el nacionalismo de Pujol en lugar de iniciar en toda España el federalismo que abanderaba el PSC y que, en teoría, el propio PSOE practica en su organización). Fracasó la Catalunya al estilo de Baviera que el PP de Josep Piqué y Anna Birulés insinuó. Fracasó la igualdad asimétrica que propuso Pasqual Maragall. Fracasó el pacto de la ERC de Puigcercós con Zapatero. Fracasó el Estatut. Solo el regateo se permitía: la minoría catalana de Pujol apoyaba a las débiles mayorías de PSOE o PP, pero incluso aquella colaboración escocía; y dio pie a otras caricaturas: “La pela es la pela”.

En aquest paràgraf no afegiré res que no signi Puigverd. Totalment encertat. Espanya sempre ha rebutjat qualsevol idea que sorgeix de Catalunya per l’únic fet que porten segles fomentant la catalanofòbia i l’odi a tot allò que arriba de Catalunya. En un sector de l’esquerra espanyola, a finals dels anys 70, va haver un petit miratge que durà ben poc que consistia a venerar la llengua catalana i la seva cultura però durà ben poc perquè la cabra de la Legión sempre tira al monte. Feixisme i catalanofòbia.

En aquest punt és interessant llegir Antoni Puigverd perquè ell mateix indica que totes les propostes des de Catalunya han estat brutalment rebutjades des d’Espanya. Per tant la gran pregunta és què hauria de fer Catalunya. Aquí és on milions de catalans van optar per la solució que prèviament van seguir un munt de països que es van alliberar d’Espanya. No escric la llista perquè és massa llarga. Però la gràcia és que el moviment independentista català ha estat un moviment pacífic, majoritari i transversal encara que ho amaguin els cínics dels líders del Psc i comuns. Alguns d’aquests líders tipus Coscubiela no en tenen prou amb dos milions de catalans al carrer perquè segons ells no inclou tothom i hi ha gent que se sent exclosa. Com si totes les lluites per les quals lluiten els miserables i cínics dels comuns incloguessin TOTA la societat i mobilitzessin àmplies majories. Només cal veure les mobilitzacions on apareix Coscubiela i Rabell per veure que ja poden parlar en nom del poble que el poble mai és darrere d’ells. Una altra cosa és que ells es creguin que són el poble i en format dictador de mig pèl sàpiguen què és el millor pel poble (que després quan hi ha eleccions mai els vota. Recordo unes eleccions espanyoles on IU i ICV, amb Coscubiela al capdavant, van aconseguir 2 de 350 diputats. Repeteixo número perquè fa molt de riure, 2 de 350. Els dos mosqueteros de l’esquerra que representaven tot el poble d’esquerres espanyol eren Gaspar Llamazares i Joan Coscubiela. Per cert, heu vist com han acabat els dos i quin discurs més reaccionari i espanyolista únicament amb la finalitat d’atacar el dret del poble català a decidir el seu futur? Vella escola comunista d’imposar tancs a mitja Europa. Pobres països europeus que un cop alliberats dels nazis van haver de patir els soviètics. En alguns països quan parlen les víctimes fins i tot algunes mencionen que els amics de Coscubiela eren pitjor que els amics de Casado. Des de Catalunya, no ho posarem en dubte. Ja podria ser, ja. Miro en Rabell de comissari polític a Catalunya i deixo els calçotets ben cagats.

Vinga, Puigverd, que l’article l’anem acabant: “Naturalmente, ahora fracasa la opción independentista que, en sus grotescos juegos actuales, se ha convertido en una opción pintoresca y suicida, que avergüenza a muchísimos catalanes: una política emotiva y desobediente, sin más estrategia que el lío constante. Dice apoyar a los líderes encarcelados; pero los perjudica severamente. El independentismo está atrapado. Es fácil entrar en su laberinto con trompetería fiscal y despliegue policial, pues ofrece incesantes muestras de delirio (como el del balcón de Llach).”

Rosa Parks segurament era pintoresca i suïcida. I les sufragistes que van arriscar les seves vides perquè TOTES les dones poguessin tenir el dret a votar. Quantes lluites al llarg de la història s’han trobat amb miserables i cínics que els tracten de suïcides? Puigverd ara s’amaga i no explica si el moviment independentista té la raó moral de la batalla. Segons ell els catalans hauríem de cedir davant la brutalitat de l’estat espanyol perquè sinó podem ser brutalment reprimits. Per tant, la culpa mai és de l’agressor perquè se li reconeix i respecta la condició sinó es culpabilitza la víctima perquè ella hauria de saber que davant del llop millor quedar-se a casa i no sortir. O no portar roba curta. O no provocar amb aquell ball. Us sona el missatge? Vox? Extrema dreta? Exacte! El fals socialisme cristià d’Antoni Puigverd i sectors del Psc és un clar missatge d’extrema dreta on sempre s’assenyala la víctima perquè no sap veure que l’agressor té tot el dret a exercir una violència que li és innata. Senyora, aixequis del terra, curi’s les ferides i la propera vegada entengui que el seu marit és més fort. Adapti’s i no sigui pas suïcida.

El deliri segons Puigverd és Lluís Llach penjant un cartell simbòlic perquè un poble atacat de manera violenta i patètica no pot portar a terme lluites simbòliques contra la repressió d’un estat que el mateix Puigverd reconeix exagerada i violenta.

Que trist que Antoni Puigverd no reconegui el deliri de detenir 7 integrants dels CDR en un clar intent de vendre a l’estat espanyol i als seus nobles ciutadans que el moviment independentista català és un moviment violent. Una ofensa que Espanya encara no ha pogut superar que fou quedar com uns psicòpates violents davant de tota la comunitat internacional i que desfermà una simpatia a favor del poble català quan mostrava, a tothom que ho volgués veure, que era una societat oberta i pacífica en manifestacions de més d’un milió de manifestants sense cap tipus de violència. Violència ZERO.

Molt diferent a quan en manifestacions minoritàries espanyolistes, amb un gruix deu vegades menor a manifestacions catalanes (amb elements enviats des d’Espanya), es mostraven imatges de neonazis i feixistes atacant gent per portar banderes independentistes o pel color de la pell. Espanya no enganyava perquè mai ha enganyat. És violència i repressió. Sempre ho ha estat i sempre ho serà.

I davant d’aquesta evidència ha calgut muntar unes detencions per assenyalar que els independentistes són violents. I la gràcia és que hi ha dictat un secret de sumari però que se’l passen pel folre dels collons ja que cada dia la premsa que col·labora amb les clavegueres de l’estat feixista espanyol (llegiu articles de Carlota Guindal amb Mayka Navarro a La Vanguardia i ho veureu perfectament) té informació que no tenen ni els advocats defensors dels 7 empresonats. I sí els catalans mostren els seus dubtes o denuncien les violacions bàsiques perpetrades contra els detinguts l’únic crit a l’unison del feixisme espanyolista, gairebé tota la premsa i la majoria de partits espanyols, el nacionalista PSOE inclòs és: Catalans, heu de condemnar la VOSTRA violència. Sense proves ens exigeixen que condemnem una cosa que encara no hem vist perquè ells ens diuen que ens refiem d’ells que mai ens engayarien.

I molts catalans tenim al cap no les tortures d’Intxaurrondo sinó els atacs brutals de l’1-O, els autobusos amb feixistes violents cantant A por ellos, policies xisclant plens d’odi Que nos dejen actuar i part del poble espanyol acomiadant els seus herois que anaven a agredir àvies catalanes com si fossin soldats que anaven a la guerra a defensar la pàtria.  I davant la imatge que ha donat els darrers anys l’estat espanyol amb presos polítics engarjolats injustament quan pujaven dalt d’un cotxe, destrossat prèviament per periodistes, que únicament reclamaven a la gent que es retirés a casa seva nosaltres ens hem de refiar de la seva equitat. Quan veiem que un bon gruix de la societat espanyola vol que els presos polítics catalans siguin condemnats, indiferents a sí són innocents o culpables. Per un bon gruix de la societat espanyola i per la immensa majoria de premsa espanyola, que actua com un exèrcit serbi amb una noble lluita a seguir, els catalans independentistes són culpables de ser independentistes i davant d’això és indiferent si tot el muntatge policial i judicial és injust. Per a ells un independentista ha de ser empresonat perquè el seu objectiu és trencar la sagrada unidad de España.

I davant tota aquesta brutalitat, violència i misèria col·lectiva en què s’ha convertit la immensa majoria de la societat espanyola encara hem de suportar bèsties cíniques que acusen els qui posem els presoners i els exiliats de ser uns suïcides que no hem volgut entendre que Espanya no respecta ni perdona perquè sempre esclafa i matxuca.

Acaba l’article miserable, Puigvert: “Sólo una vez, Catalunya ha sido un objetivo de Estado en positivo. Barcelona 1992: no ha habido un éxito igual en la España democrática. En lugar de persistir en este modelo, se ha fomentado la caricatura definitiva. Objetivo conseguido: la caricatura ya es realidad. Después de tantos proyectos posibilistas enviados al precipicio, después de tantos años de conflicto sin salida (desde la campaña popular, entre el 2004 y el 2006, contra aquel Estatut perfectamente legal), la profecía se ha cumplido. En la prensa española ya se escriben artículos como sumarios y editoriales como sentencias. ¿Responsabilidad propia? Ninguna. He ahí una rata de alcantarilla. ¡A machacarla!”

Cal recordar que durant l’any 1992 va haver detencions i empresonament preventius de desenes de catalans, amb tortures inclosa (Operación Garzón), denunciades posteriorment a Europa, que condemnà l’estat feixista espanyol per no investigar aquestes denúncies?

Cal recordar que Espanya es va inventar dos esdeveniments, a Madrid (Capital de la Cultura) i Sevilla, Expo, el mateix any 1992 per evitar precisament allò que sabien que passaria si només hi hagués hagut un únic esdeveniment a la dissident Barcelona catalana?

Cal recordar com van imposar la monarquia espanyola i com s’evitava l’entrada de la bandera catalana a tot ple de competicions perquè ho consideraven un atac directe a la sagrada unidad de españa?

Aquest és el model que enyora Antoni Puigverd?

Una falsa unitat imposada amb presos i tortures per mostrar al món sencer, amb una càmera de TVE prèviament educada, a mostrar la merda de país que és Espanya, cau de conquistadores que encara no han demanat perdó per matances perpetrades fa més de 5 segles?

Cau de franquistes que encara avui no volen reconèixer que Espanya fou una puta dictadura durant la meitat del segle XX?

Cau de miserables catalanòfobs sense educació ni respecte per tota llengua i cultura que no sigui l’espanyola (ja que són tan constitucionalistes a veure si es tatuen al cervell l’article 3.3 de la seva puta constitució) :

<<La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección>>

En fi. Té raó en el final de l’article, Puigverd. Espanya vol esclafar Catalunya i lluitarà fins el final per aconseguir-ho. Ja sigui inventant-se notícies per acusar els catalans de terroristes. Ja sigui per vincular els presidents catalans en una violència per a posteriori poder tractar-los de terroristes en un deliri que faria riure si no fos que és veritat. Recordeu sempre que quan cau una dictadura tothom es pregunta com la gent va poder acceptar el relat.

Heu vist mai alguna manifestació catalana on es cridi a la mort dels president espanyols, màxima representació política del poble espanyol?

Doncs a Catalunya hem hagut d’acollir un munt de neonazis, feixistes, analfabets i violents espanyolistes, que van fugir de la misèria dels seus pobles, per venir a Catalunya a xisclar com rates: Puigdemont, a prisión. Artur Mas, cámara de gas.

Ho repeteixo perquè ho puguin llegir les generacions del futur. Els catalans vam ser ocupats i colonitzats per feixistes espanyolistes que en el mateix moment que ens deien “Artur Mas, cámara de gas”, amb una esvàstica tatuada al braç, ens assenyalaven i xisclaven, plens d’odi, Catalanes, nazis y terroristas.

La primera mirada de la rata. Màrius Carol

Avui a l’hora de dinar era a una cafeteria i m’he trobat tres diaris. Premsa esportiva que mai miro i els dos diaris barcelonins de tradició espanyolista, El Periódico del Grupo Iceta i La Vanguardia de Vichy.

El Periódico, tot i ser el diari que compra ma mare, fa dos anys que gairebé no el toco després de veure l’aberració que van perpetrar després dels atemptats de Barcelona i Cambrils. A casa ma mare ja vaig deixar constància que aquell pamflet repugnant no el tornaria a tocar mai més en vida. Reconec que algun dia a la biblioteca l’he tocat per sobre quan he anat directament a la secció de Cultura per veure algun comentari sobre algun concert en concret.

Respecte La Vanguardia de Vichy no he arribat a tant perquè m’agrada llegir què diuen els escribes a sou de la monarquia espanyola i també perquè en aquest diari encara hi ha periodistes dels quals gaudeixo dels seus articles.

Avui he començat llegint l’article de mossèn Antoni Puigverd “Una rata es una rata” per acabar amb l’editorial de Màrius Carol “La mirada de Atticus Finch”.

Atticus Finch? Qui no s’ha enamorat de Gregory Peck al veure Matar un rossinyol i no sé quants cops li he posat a ma filla la pel·lícula somiant que jo era l’heroi Finch que abraçava la seva filla i la defensava de les injustícies que havien de patir per viure a la societat de merda que els havia tocat viure. I de fet, per cert, ells no deixaven de ser uns privilegiats en aquesta societat.

M’ha encuriosit saber què diria Màrius Carol sobre Atticus Finch veient la seva deriva a La Vanguardia de Vichy, que ja no dissimula que actua com un engranatge de la sagrada unidad de España, i que fins i tot ofereix el seu diari a la policia espanyola perquè informi sobre el tema dels 7 CDR detinguts a través de dues “periodistes” prestigioses com Mayka Navarro (El caso a la catalana) i una tal Carlota Guindal que només cal veure el seu currículum a la premsa franquista espanyola per entendre perquè l’ha fitxada un diari català espanyolista. Jo sospito que aquesta Carlota Guindal és una exigència que algú important de Madrid ha imposat al diari de Barcelona però evidentment no tinc cap prova. Però em fot tuf a alguna trucada al conde des d’algun despatx important de l’estat.

Començaré amb l’editorial de Màrius Carol i ja us adverteixo que no aplaudeix, com es podria esperar d’algú que imposa als catalans viure sota el jou i la repressió espanyola, els jutges racistes del KKK que condemnen el jove negre innocent de la pel·lícula i llibre, Matar un rossinyol.

Màrius Carol ens explica que l’advocat Xavier Melero li recorda Atticus Finch perquè en una entrevista en El Periódico del Grupo Iceta ahir mantenia que li sorprendria una pena alta als presos polítics catalans i que si fos així es quedaria amb un pam de nas com l’Atticus Finch a Matar un rossinyol. En Màrius Carol diu que Xavier Melero té un cert aire a Gregory Peck cosa que si en Melero té dona o home en aquests moments es deuen estar pixant de riure i dient-li: “Merche Xavier, el Màrius se ha enamorao, Merche Xavier, se ha enamorao”.

 

Després de la correguda, en Màrius Carol ens recorda (o fa spòiler, com es diu ara) que la pel·lícula tracta sobre un pobre negre que és declarat culpable d’una violació tot i que les proves mostrades no s’aguanten per enlloc. I acaba l’editorial en Carol dient: “A pesar de que demuestra su inocencia, el proceso judicial emite igualmente un veredicto de culpabilidad. En Catalunya, como antes en Alabama, el clima no es el mejor para la redacción de la sentencia. Por cierto, el mensaje de la novela de Lee es que debemos aprender a vivir en paz con gente que piensa diferente”.

Algú ha vist la jugada mestra? “En Catalunya, como antes en Alabama, el clima no es el mejor para la redacción de la sentencia”. El gran mag Màrius Carol ens vol vendre la pacífica Catalunya com l’Alabama racista, feixista i violenta quan els jutges prevaricadors franquistes que dictaran sentència en una societat eternament catalanòfoba són espanyols. És a dir, si fins aquell moment podíem estar al costat de Màrius Carol pensant que defensa el gran Gregory Melero Peck davant la injustícia, en un gir espectacular ens assenyala Catalunya no com la víctima sinó com la societat tancada, ultra i violenta que opta per condemnar un pobre negre tot i que totes les proves indiquen que és innocent (salutació fraternal als Jordis i a la resta de presos polítics catalans, vosaltres sou el negre de Matar un rossinyol encara que no ho vulgui veure el feixisme franquista català com Màrius Carol i la seva cort d’aduladors espanyolistes).

No podia haver escrit Màrius Carol “En España, como antes en Alabama, el clima no es el mejor para la redacción de la sentencia”, per deixar ben clar qui té el poder i el control del judici? Per dexiar ben clar qui dicta sentència? Per què parla de Catalunya si Catalunya únicament és víctima o espectador passiu d’un cas que s’ha portat a terme a la nostra Alabama particular que es diu Espanya?

No pas, el cinisme i misèria de Màrius Carol al treballar a les ordres directes d’una monarquia violenta i corrupta li acaba fent dir que la víctima és el culpable i amaga la culpabilitat clara i rotunda de l’estat violent. Espanya és Alabama. I els jutges espanyols són exactament iguals que els jutges racistes i feixistes que apareixen a Matar un rossinyol. I no pas Catalunya. Els catalans des del pis de dalt veiem com som injustament tractats a Espanya amb petites solidaritats com la de Gregory Peck i els seus fills. Recordo que ahir a Madrid 54 madrilenys es van manifestar a favor de la llibertat dels 7 CDR. Gràcies 54 madrilenys. Llàstima que en una ciutat de més de 3 milions d’habitants el nombre ínfim i residual es pugui considerar un insult. Però això és un insult als federalistes de Catalunya. Encara que sospito que a ells els és ben indiferent.

Acaba l’editorial el cínic Màrius Carol, Por cierto, el mensaje de la novela de Lee es que debemos aprender a vivir en paz con gente que piensa diferente”.

Algú podria pensar que aquest missatge el pot enviar a tothom. A l’estat espanyol i als catalans però en el moment que abans ha comparat Catalunya amb Alabama i no pas Espanya, que era allò més cert, és just i raonable que l’ombra de si el missatge de Aprendre a viure en pau amb gent que pensa diferent és un missatge directe als catalans independentistes.

Jo que he vist mil cops la pel·lícula i vaig llegir fa uns anys el llibre i que m’encenc de mala manera cada cop que veig la injustícia que es perpetrava no fa gaire a Alabama (no nego que encara es perpetri) diria que el missatge final de la pel·lícula és “Estimada Scout, vivim en un món injust perquè homes i dones pacífics i innocents han estat condemnats i porten anys de presó sense poder gaudir de la seva família perquè encara avui vivim en una societat malalta, catalanòfoba, violenta, espanyolista i feixista que condemna innocents com Jordi Cuixart i Jordi Sánchez perquè prefereixen la injustícia, per salvar la sagrada unidad de España, abans que ser justos i perdre allò que no és pas propietat dels espanyols, Catalunya”

Màrius Carol, espero que mai miris Casablanca perquè series capaç de dir que admires Victor Laszlo per la seva clara voluntat d’alliberar-se dels nazis i terroristes catalans.

Detenció 7 CDR

26 de setembre del 2019.

Un jutge espanyol envia a presó 7 catalans acusats de terrorisme. Sorpresa general o no sorpresa per qui hagi seguit amb major o menor interès la història recent d’Espanya i sàpiga i entengui que l’estat espanyol és capaç d’això i molt més per salvar la sagrada unidad de España.

Mentre a Catalunya encara hi ha una certa innocència en què alguns consideren que vivim en un món on amb la possessió de la raó es pot tenir totes les portes obertes diria que encara ens falta la dosi de cinisme i realitat per conèixer i entendre aquest món i el del passat més recent.

Es confia desesperadament en Europa i és la mateixa Europa que condemna a la desesperació a milers de refugiats siris. La mateixa Europa que no fa més de 20 anys no donava cap tipus de resposta a la guerra de l’antiga Iugoslàvia. I així podria donar molts més exemples.

I confiar en Espanya? Aquest és el gran problema. Hi ha qui encara confia que l’estat espanyol algun dia seurà a negociar amb els catalans perquè tenim la raó. I amb això molts es queden tan amples i conformes. Considerant que Espanya tracta Catalunya com un botí de guerra. Considerant que Espanya necessita el motor econòmic català ja que sense ell hi hauria una implosió definitiva d’allò conegut com a Espanya. Considerant que a Catalunya foren enviats estratègicament milions d’espanyols , expressament, per evitar allò que va estar a punt de passar en els anys 30 just abans de la guerra civil espanyola (intent de crear una república catalana). Algú es creu que Espanya algun dia acceptarà perdre allò que considera seu per la força de la repressió i de les armes? Algú es creu que Espanya, ara que hi ha un munt d’espanyols que actuen com espanyols a Catalunya, la deixarà perdre així com així? Derecho de conquista que deien alguns quan es manifestaven pels papers de Salamanca.

Que no heu vist com encara actua Espanya amb Gibraltar? Si no mou fitxa és perquè sap que darrere de Gibraltar hi ha l’exèrcit britànic que en cas de moviment de fitxa espanyol els esclafaria militarment. Això a Catalunya no ho tenim, un exèrcit de defensa, per tant la repressió constant i reiterativa es donarà ara i sempre. I si no ens alliberem passarà com ha passat altres cops al llarg dels darreres segles. Preparem-nos per la repressió que vindrà a posteriori perquè Espanya no només no perdona sinó que vol fer pagar aquell que li va a ala contra perquè entengui el missatge que amb Espanya no s’hi juga.

Espanya, si cal, usarà tota la violència i terror que sigui necessari per no perdre la seva joia més preuada. Això ho hauria de tenir tothom ben clar. I a partir d’aquí començar a meditar si paga la pena fer el moviment d’alliberament o es vol seguir vivint com hem viscut fins ara. Recordant que cada cop que Catalunya ha volgut fer una passa més avançada ha rebut la repressió i persecució d’allò anomenat Espanya.

 

On som? En un moment que la immensa majoria de catalans (reitero, catalans, no pas espanyols que viuen a Catalunya) estan més que ofesos amb la repressió. Però fins on estem disposats a lluitar? Aquí radica la importància de saber fins on podem arribar. Quants som? Quants estan disposats a perdre, perdre què?

 

Una de les coses que sempre m’ha sorprès dels equidistants cínics d’esquerres espanyolistes és quan mencionen que el moviment d’alliberament català no inclou tothom i que per això ells no se’n senten partícips. Seguint aquesta lògica tan bàsica mai hi ha hagut cap lluita que pagui la pena ja que la immensa majoria de lluites en els seus inicis sempre han tingut una il·lustre minoria lluitant-hi.

Que potser els primers moviments a favor que les dones poguessin votar, sufragistes, tenien molta base social a favor? Diria que tot el contrari. Les sufragistes foren menyspreades fins i tot per un munt de dones que consideraven absurda la seva lluita. Avui, per contra, seria una aberració allò que defensaven una majoria en aquell moment. I són la minoria “radical” la que un cop imposat el seu discurs ha mostrat que una idea radical i perversa en el seu moment és d’allò més normal al cap d’uns quants anys.

El moviment a favor dels drets civils dels negres dels EUA en molts estats sudistes era majoritari? Quants negres sortien al carrer a manifestar-se, a enfrontar-se a la policia, a buscar el conflicte en autobusos, cinemes o bars on no podien seure segons on? Ben pocs foren els valents que feren el primer pas i avui, tot i que encara no s’han assolit tots els objectius, no es pot comparar la seva situació a la de fa 60 anys. Qualsevol persona que mantingués el discurs majoritari de la societat blanca dels estats sudistes seria reconegut com un radical i feixista. I aquell discurs que antigament era considerat radical i minoritari és allò que es considera ben normal. Però recordem que foren ben pocs i mal vistos els que posaren la cara per lluitar per tots els altres. I cal recordar, en majúscules, que molts hi deixaren la vida. Avui molts contraris a les millores defensades per aquelles grans persones poden gaudir d’allò que renegaven ells mateixos fa un parell de dècades.

I així podríem seguir amb d’altres lluites que encara avui estan enceses. Parlem del moviment homosexual. On era fa 50 anys? Quanta gent estava en contra del moviment? Quanta gent considerava que una parella homosexual no podia tenir els mateixos drets que una parella heterosexual? Seguint la doctrina dels miserables líders dels comuns podríem dir que al ser una lluita que dividia la societat d’aquella època més valia no remoure res i callar, com fan avui amb el conflicte amb Espanya. Conflicto catalán que diuen alguns. Jo prefereixo dir conflicte amb Espanya.

Altres lluites? Parlem del famós divorci a Espanya, inicis dels anys 80. Quants dirigents polítics abominaven del divorci i semblava que s’havia d’acabar el món? Quanta gent es manifestava als carrers? La immensa majoria s’ho miraven des de la distància, com passa sempre a totes les lluites. Quanta gent es quedava a casa i no movia ni un dia per aquesta lluita. Això sí, els beneficis a posteriori són per a tothom. I això inclou els miserables cínics que es van estar anys lluitant-hi en contra. Quanta gent avui a Espanya està en contra del divorci? Cal recordar que ara just fa 40 anys era un tema que dividia la societat? Cal recordar que no van passar ni 2 anys que s’havia permès que molts miserables que hi estaven en contra la feien servir?

Segueixo amb l’avortament? ¿Per què els cínics d’esquerres espanyolistes es posicionen a favor en un tema tan sensible com el del dret a l’avortament si saben que no fa tant dividia la societat espanyola i no fa tant a Madrid encara es muntaven manifestacions amb milers de persones defensant el dret a la vida i la prohibició de l’avortament? Si realment la seva intenció era no dividir la societat, ¿no és curiós que en aquest tema els fos indiferent que la societat quedés dividida? No, ells tenien ben clar que calia defensar un bàndol i no patien pas perquè un altre bàndol de la societat quedés sense el seu suport.

Per tant és ben curiós que quan el poble català s’ha manifestat majoritàriament durant més d’una dècada en manifestacions que representen com mai un % molt gran de la societat encara hi hagi suposats catalanistes que exigeixin que caldria que fos més majoritària.

Que potser, fent proporció, s’han vist mai a Espanya manifestacions de més de 10 milions de persones durant anys i anys? I quan dic Espanya dic a qualsevol país d’Europa. Si algú coneix el cas que me l’expliqui. La famosa marxa de Washington de Martin Luther King reuní 500.000 persones. No cal dir que proporcionalment no es pot ni comparar amb les manifestacions de més d’un milió i mig de persones en una societat de més de 7.

 

I quina és la trampa que fan servir unionistes o, fins i tot, esquerra equidistant (de marc mental espanyol, curiosament)? Dir que si no hi ha 3 milions i mig de persones en el carrer manifestant-se no es pot parlar de més de la meitat de la societat.

I aquí, cínicament (cinisme en cómu), poden incloure més de mig milió de persones que no fa tant que han arribat a Catalunya i que la seva lluita diària no inclou lluitar per la terra que els acollí. Igual com mai els veuríem en d’altres manifestacions que sí tenen en ment líders cínics de l’esquerra espanyolista. Per tant ja inclouen gent que segurament mai els veurem en manifestacions. Que potser reclamem que per donar suport a les manifestacions feministes cal que més de la societat surti al carrer cada 8 de març? Si veiem que hi ha parts de la societat que no s’hi senten interpel·lades, algú seria tan cínic de dir que no és una lluita que interpel·li tota la societat? Doncs aquests arguments els han dit reiteradament molts líders de l’esquerra federalista espanyola de Catalunya com a falsa excusa per diferenciar-se dels seus germans d’extrema dreta. Per què? Perquè tenen el mateix objectiu. Que Catalunya segueixi sota el jou de l’estat espanyol.

Per tant Catalunya i els catalans tenim molts fronts oberts en la repressió que sense complexos Espanya ja fa molt de temps que inicià contra nosaltres.

I no cal anar a recordar tots els atacs històrics de l’espanyolisme contra el catalanisme sinó recordar què ha passat a Catalunya els darrers 14 anys. Molts cínics no paren de remarcar que els polítics catalans s’han saltat perillosament lleis espanyoles però amaguen, miserablement, les demandes reiterades des del 2006 i les respostes per part de l’estat espanyol. Sempre eren el silenci o el menyspreu. O recollir milions de signatures contra els catalans. O suportar com des dels mitjans espanyols se silenciava allò que volien dir els catalans (o donar protagonisme exclusivament al sector unionista)  o si se’ls donava la paraula deixar-los al nivell de nazis, supremacistes o terroristes.

Espanya sense violència sap que perd totalment el discurs davant la comunitat internacional, tot i saber que té a favor el poder que dóna un estat de cara a d’altres estats que sempre prioritzaran allò ja establert que les novetats que no se saben cap on poden anar. Però tot i això a Espanya, on sempre s’havia dit que Sin violencia se puede hablar de todo, van haver de canviar de discurs quan va desaparèixer ETA.

Sense ETA la democràcia espanyola mostrava de nou tota la seva debilitat davant les proclames pacífiques, massives, reiterades i democràtiques del poble català.

I per això porten molt de temps intentant buscar un relat violent i aprofiten qualsevol nimietat per, usant tot el poder dels seus mitjans, esbombar un missatge clar i net. Els independentistes catalans són violents i cal aturar-los.

Quan parlo de l’estat espanyol no només és el rei i el seu exèrcit, ni la seva policia ni els seus jutges que van passar de la nit al dia de franquistes a demòcrates. No parlo dels seus polítics ni de les grans empreses espanyoles que lluiten sense contemplacions perquè Catalunya no toqui el dos. Parlo entre d’altres d’una estructura que inclou periodistes i mitjans de comunicació. Tot un engranatge per assenyalar els dissidents catalans i acusar-los de tots els mals.

És realment trist, patètic i lamentable que en un país on la meitat encara els costa considerar de dictadura assassina el règim franquista i on un bon gruix de la societat compra de totes totes que el partit socialista (sic) perpetrés terrorisme d’estat durant els anys 80 ara es vulgui criminalitzar desesperadament un moviment que ha mostrat que no només és pacífic sinó que ha estat tan pacífic que ha estat criticat fins i tot pels mateixos catalans perquè mai s’ha vist que un país ocupat militarment, judicialment, periodísticament i amb un bon gruix d’immigració colonial, violenta, analfabeta i feixista, i amb altres dosis d’odi contra societat d’acollida, hagi estat tan comprensiu i respectuós amb inadaptats vinguts de fora.

Vinguts de fora?

Sí, encara que molesta a molts ultres ells van venir de fora. Entenc que qui considera Catalunya una terra derrotada i conquerida això serà una ofensa total ja que si Cataluña es España ells mai han vingut de cap lloc.

 

Preparem-nos perquè diria que ningú sap cap on anem ni com acabarà tot però allò que queda clar o hauria de quedar ben clar és que Espanya mai ha estat respectuosa ni comprensiva amb els dissidents. Espanya és una pseudodemocràcia que fins no fa gaire vivia tranquil·lament en una dictadura que perdurà 40 anys i molts més que hauria perdurat si el dictador espanyol no hagués mort en el 1975. Dictadura mai jutjada perquè tothom sap que Espanya es tornaria a dividir en dos.

I en aquesta realitat tan trista, patètica i lamentable encara avui un munt d’espanyolistes disfressats d’esquerres i catalans de bé, que no volen perdre els seus privilegis, ens imposen amb tota la vergonya del món.

 

Preparem-nos perquè la pseudodemocràcia espanyola sempre ho acaba tot igual. Amb violència. I tindrà tot el suport i complicitat de les estructures de l’estat espanyol, de la monarquia, grans empreses, mitjans de comunicació, partits polítics, societat i un bon gruix de la societat que hi ha a Catalunya que actuen sense complexos com a cavalls de Troia d’ocupació. I no ens sorprenguem de res perquè hi haurà partits sucursalistes espanyols que han votat a favor del 155 que no només exigiran que els catalans siguin esclafats sinó que hi haurà alguns altres que disfressats de portar a terme un paper central, moderat i equidistant es posicionaran sense complexos al costat de la repressió. I aquí és on hem vist i veurem el Psc.