Català a la universitat “catalana”

Ahir llegia una notícia en el diari digital El Món on es comentava el conflicte que hi ha a la universitat de Periodisme de Barcelona perquè hi ha alumnes que mostren el seu rebuig a què 4 de 5 matèries del segon trimestre siguin impartides en castellà.

Fa temps que notícies com aquesta mostren que a la immensa majoria d’universitats aquest és el pa que es cou cada dia. Des de matèries que inicialment s’havien d’impartir en català i que de cop i volta es canvien al castellà, sota demanda d’un únic alumne que a saber si no entén el català o que potser prefereix que li facin la classe en castellà _sabent que té tots els privilegis d’ocupant pot exigir que li facin la classe en la seva llengua_ a professors que abans de dir Bon dia opten per fer pregunta absurda, estúpida i patètica “Hi ha algú que no entengui el català?”.

Suposo que tots els alumnes europeus que no entenen el català podrien alçar la mà tot i que m’imagino que si tampoc entenen el castellà misteriosament ningú els preguntarà si no entenen el castellà ja que molts que alcen la mà també l’alçarien amb la llengua de Víctor Amela.

Quan en el meu barri s’han instal·lat botigues de xinesos i paquistanesos els primers dies i setmanes no entenien el català així que si se’ls fes la pregunta òbviament alçarien la mà. Ningú però pensa que si se’ls preguntés si no entenen el castellà llavors aquests mateixos botiguers xinesos o paquistanesos alçarien TAMBÉ la mà.

Quina és la diferència entre catalans i castellans? Que els castellans no es plantegen que no els entenen i no canvien mai de llengua i, per tant, tots els clients castellanoparlants parlen exclusivament en castellà als botiguers. Els clients catalans però, una immensa majoria, canvien al castellà tot i que comprovar que el botiguer és acabat d’arribar i no entén cap de les dues llengües. No cal que expliqui que al cap de 3 o 4 mesos el botiguer en qüestió ja sap quina és la llengua que cal aprendre i utilitzar i quina és la llengua secundària, terciària o, fins i tot, quaternària. Caldria preguntar-se quants clients entren en una botiga de xinesos o paquistanesos a una ciutat com Mataró i quants es dirigeixen en castellà/català als botiguers. Si entressin 50% de cada grup tinc molt clar que a l’hora de parlar amb el botiguer aquest deu pensar o percebre que el 95% li parlen en castellà i només un 5% li parla en català. És a dir, els mateixos catalans ens cardem pedres sobre de la nostra teulada perquè demostrem a tothom, que ve de fora, quina és la llengua que cal aprendre i és necessària.

En l’únic àmbit on això encara no passa, i cada cop menys, és en les escoles tot i que en els darrers 5 anys cada cop és més evident que els castellanoparlants ja no amaguen que les seves ànsies són imposar el seu relat colonial que fot més de 3 segles que tenen entre cella i cella imposar a Catalunya. Tenen el pla a punt de reeixir. Només cal anar a aules amb alumnes de 10 anys per comprovar que a diferència de fa uns anys avui els alumnes parlen en castellà al mestre i aquest encara gràcies si li parla en català a l’alumne. En molts casos els mateixos mestres parlen en castellà als alumnes així que la llengua catalana s’acaba convertint en aquella llengua, com l’anglès o el llatí, que només es fa servir a la classe de la matèria perquè per a qualsevol altra cosa ja es fa servir el castellà.

I davant de tot això és evident que a la universitat cada cop és més evident la imposició del castellà perquè allà encara es juga amb el xantatge emocional que hi ha gent de fora. Com si tota la gent de fora parlés o entengués castellà o com si, tot i que això fos cert, els alumnes catalans haguessin de permetre que la seva llengua a la universitat fos secundària perquè alumnes castellanoparlants de fora o de dins de Catalunya prefereixen imposar la seva llengua.

A mi de tot aquest conflicte em sorprèn que hi hagi una professora, segons es pot llegir en l’article, que pugui arribar a vomitar “Una professora va dir que entre el català i el castellà triaria la llengua que portava més cohesió social i menys conflicte, que segons ella era el castellà”.

Aquí és on realment em foto les mans al cap i em plantejo com no es denuncia la professora en qüestió, com no se l’assenyala i no se la deixa en evidència. Si algú a Catalunya, que treballa de cara al públic amb alumnes, pot afirmar aquesta barbaritat caldria saber qui és, nom, cognoms i foto. Si tota aquesta colla de desgraciats volen que mantinguin un relat colonial i de submissió però que tots els catalans puguem saber qui són i, si cal, donar-los la nostra opinió ja sigui a la seva feina o si són entre el nostre cercle d’amistats o coneguts.

A Catalunya som en una guerra on uns tenen molt clar quina és la seva posició i els altres, els estúpids catalans, encara van amb el puto lliri a la mà.

I com que encara hi ha imbècils que van amb el lliri només cal analitzar una enquesta que feia un diari madrileny aquesta setmana sobre quins eren els equips de futbol més estimats i odiats.

És obvi que si un diari madrileny fa una enquesta el Barça no surti ben parat però on voldria posar el focus és en el Girona. Equip modest que no porta gaires anys a primera divisió. Aquest equip a qualsevol país podria despertar simpaties però a l’Espanya castellana, no, odi.

Per tant hi ha qui vol vendre que el problema que tenim els catalans a Espanya és amb una sèrie de jutges prefranquistes perquè no volen acceptar que a la immensa majoria de llars espanyoles sempre preferiran abans un terrorista basc amb una bomba sota el braç però que parla en castellà que un seguidor del Girona que porta sota el braç un llaç groc i parla en aquella llengua tan odiosa que es diu català.

Per això és una victòria cada cop que l’Espanya reaccionària fot un cop de bastó als polítics catalans i mesells que opten per blanquejar l’Espanya del PSOE que no amaga que no sigui més ultra, espanyolista i casposa que els seus germans del PP sinó que opten per disfressar-los de moderats.

Perquè el problema real no és si a Espanya PSOE i PP necessiten fotre cops de garrot contra els catalans sinó que hi hagi màxims dirigents catalans que vulguin vendre’ns que les dues Espanyes són diferents. Sobre tots aquests desgraciats hauríem de dirigir la nostra ira perquè són ells qui ens foten als peus dels cavalls.

I jo trobo perfecte que hi hagi dirigents catalans que s’agenollin davant dels carcellers del PSOE però estaria bé que l’Espanya imperial quan vingui a esclafar Catalunya només els esclafi a ells, per imbècils. I que no pateixin perquè darrere de la persecució i empresonaments dels líders mesells catalans encara trobaran mostres de suport en les línies catalanes. Perquè a mi si m’han de representar polítics que es venen i s’agenollen davant de l’enemic etern, ja els poden esclafar, perseguir i empresonar que la indiferència serà absoluta. De fet, un lleu somriure de satisfacció apareixerà a la meva cara.