Abans de començar voldria demanar disculpes perquè en aquest article parlaré de les eleccions espanyoles i tothom sap que porto molts anys explicant que jo, a les eleccions espanyoles, m’abstinc. Abstenció, per cert, que he ampliat a totes les altres festes de la democràcia (europees, municipals i les regionals catalanes des que són dictades pels jutges espanyols del 155).
Així que reitero la meva disculpa a tots aquells votants conscients i demòcrates que els molesta que un abstencionista crític i convençut doni la seva opinió d’unes eleccions on ha decidit lliurement que la seva postura és NO votar. Entenc que ells preferirien xerrar amb aquella gent que ha votat sense haver llegit ni un diari, ni mira’t cap programa electoral i han donat el seu vot a un candidat perquè a la foto del cartell electoral els transmetia seguretat. O a una candidata per la mida de les seves tetes (encara que això no ho diran a la seva senyora) o perquè un familiar seu els va dir que haurien de votar aquell partit del qual ja ni recorden el nom.
De les eleccions de diumenge passat, 23 de juliol, podria parlar de molts aspectes polítics i socials però avui em voldria quedar en el relat que vol vendre l’esquerra o esquerreta espanyola.
Primer de tot, quan algú em pregunta si crec en Déu sempre medito la resposta pensant molt bé què vol sentir aquell que me l’ha formulada ja que vivim en un món estrany on podem trobar algú que s’hi caga o un altre que et talla el cap si dius que no creus en el seu Déu. Per cert, aquest últim no sé si tallaria el cap si li digués que no crec en el Déu que creuen els seus veïns, però. Per què parlo doncs de Déus si parlo de l’esquerra espanyola? Doncs perquè la meva resposta quan algú em pregunta si crec en Déu, a vegades, és Quin Déu? Per què jo diria que hi ha tants Déus com persones i alguns creiem que Déu no existeix excepte en els nostres caparrons. Per tant, si tinc ganes de jugar i fer pensar una mica el meu interlocutor prefereixo tornar-li la pregunta per modular la resposta (és a dir, la meva conya, sarcasme o ironia). En el cas de l’esquerra espanyola sóc en el mateix punt. Què és l’esquerra espanyola?
Què és l’esquerra espanyola?
De la mateixa manera que la resposta dels Déus també hi hauria gairebé tantes esquerres com persones hi ha sobre la capa de la terra (de moment no incloc els extraterrestres). Així, resumint molt ràpid, diria que la resposta, a grosso modo, es podria dividir en: a) abans d’unes eleccions b) després d’unes eleccions.
Si mirem la resposta a) segurament veurem que gairebé no hi ha esquerra perquè tots els partits i grupuscles d’esquerres solen dir que ells són esquerra pura i la resta, evidentment, no, són impurs. I que si voleu que governi l’esquerra tingueu ben clar que només els podeu votar a ells perquè si voteu tots els altres correu el perill que el vostre vot serveixi per donar suport a la dreta.
Perquè es veu, cosa curiosa, que hi ha partits que diuen ser d’esquerres però, alerta, després es converteixen en dreta. Qui ho decideix això? Aquell que controla el relat. I això sembla una collonada profunda però és molt important. Així que us podeu trobar de ser d’esquerres, abans de les eleccions, i estar molt nerviosos perquè no sabeu les alternatives del mercat sobre quina és l’esquerra veritable.
A vegades hi ha gent que opta per dir “Voto aquesta esquerra perquè segons diuen ells faran que aquell altre, que diu que és d’esquerres, no faci polítiques de dretes”. I llavors, s’acaben dient a si mateixos, Collons, per què es compliquen i em compliquen tant la vida, la puta que els va parir i el puto que els va procrear!
Si mirem la resposta b) comprovem que a Espanya passa una cosa ben curiosa. Tots tots tots són d’esquerres. Ara no hi ha esquerdes i sí, esquerres. Ara ja no hi ha dubtes. Allà on dies abans hi havia algú que deia Alerta que si votes aquest partit llavors té tendència a anar a la dreta i sort de nosaltres que el fem mirar cap a l’esquerra!, ja no existeix. Ha desaparegut. Llavors tots tots tots sumen a l’esquerra. I ja no només sumen els que, amb més o menys alegria es fan dir d’esquerres sinó que, alerta que ara riureu, afegeixen en la combinació partits que en altres escomeses electorals els consideren de dretes, burgesos, reaccionaris, conservadors i, fins i tot, extrema dreta.
– Hola, miri, sóc un extraterrestre que estic sent estudiat pels ianquis i ara que em deixen llegir les xarxes socials, no acabo d’entendre això que m’acaba de dir. Que a Espanya l’esquerra afegeix partits i votants conservadors en el seu bàndol?
– Ho repeteixo, senyor extraterrestre. Un cop passades les eleccions a Espanya l’esquerra té tendència d’apropiar-se de partits i possibles votants de dretes o centre dreta. Si vol, li ho explico?
– No sé si ho entendré perquè visc en una societat massa avançada…
La grandesa de la democràcia a Espanya radica en què el dictador espanyol i espanyolista va morir plàcidament en el llit i perquè no hi hagués una nova guerra civil, en els anys 70, abans de la mort del dictador els neofranquistes i els sectors menys conscienciats de l’antifranquisme (el socialistes espanyols que no eren a l’exili) van pactar una sortida no violenta en la qual cap franquista no podria ser jutjat ni condemnat, s’imposava una monarquia hereva del dictador, es feia una amnistia i s’alliberava dissidents polítics antifranquistes i els milicos, jutges, torturadors, periodistes i polítics feixistes passaven de la nit al dia de feixistes a demòcrates i seguien controlant l’estat. Paral·lelament es legalitzaven els partits polítics que fins aquells moments eren il·legals i aquí cal remarcar que el partit més temut, Partido Comunista de España, fou legalitzat mesos abans que un partit català anomenat ERC. Un detall que demostra que per un franquista espanyol sempre hi haurà abans una connexió amb un comunista del seu país que no pas amb la púrria catalana. Los otros.
Després d’aquest resum ‘patatero’ sobra la famosa i admirada ‘transición española’, (ho sento però no però no tinc temps perquè vull tornar al 2023) torno al 2023 i això explica perquè la democràcia espanyola només permet dos tipus de govern. Espanya del PP (abans AP) o Espanya del PSOE. Aquesta és la màxima concessió de l’estat espanyol. Quan li interessa aposta pel PP i quan li interessa aposta pel segon, PSOE. Són els dos grans partits del sistema i sense ells el control de l’estat seria més dificultós o impossible. Si algú se n’adona, des del despertar dels catalans, cap allà l’any 2006 fins a dia d’avui, a Espanya principalment s’han viscut diversos fenòmens que podríem assenyalar com a Fi del terrorisme basc (l’espanyol no perquè encara no han entregat les armes); Moviment d’alliberació català i Moviment 11-M de l’esquerreta espanyola que havia vingut a canviar-ho tot. Per modular la resposta de l’estat han aparegut moviments com Podemos gràcies a una sèrie de mitjans que els van donar veu sense aturador dia sí i dia també i van arribar a provocar que durant uns mesos en algunes enquestes estiguessin a punt de menjar-se el PSOE, una de les potes de la transició espanyola. A l’hora de la veritat quan va haver eleccions el PSOE va tocar fons però Podemos no va asaltar los cielos. Aquell somni que el PSOE faria com el PASOK grec se’n va anar enlaire.
Paral·lelament per la banda dreta l’estat potenciava un partit creat per les clavegueres de l’estat anomenat Ciudadanos que començà com una manera de posar fre a les ànsies dels catalans a ser lliures. Ciudadanos fou la manera de l’Estat de dir als catalans que, si calia, en el moment d’alliberació nacional faria servir la immigració espanyola com uns pied-noir a Catalunya, uns colonos sense complexos. Només cla recordar que en el moment de màxima violència d’Espanya contra els catalans aquest partit arribà a ser la primera força a Catalunya, amb més d’un milió de vots i 36 diputats de 135 en el Parlament. No sumaven, però, majoria amb altres partits espanyols per formar un front espanyolista com aquell que es veia pels carrers de Catalunya, PP i Psc, i per tant es van quedar a les portes de governar i controlar la colònia. De què va servir però la victòria electoral de Ciudadanos? Per demostrar al Psc que no calia fer equilibris a Catalunya amb dues ànimes, que no es podrien mai complementar perquè són antinatura, i que actuant en format catalanòfob i violent, gràcies a un allau d’immigració espanyola inadaptada, fomentada fa dècades a Catalunya es podia espantar tot el personal. Sobretot els partits polítics catalans.
El Psc ràpidament va captar el missatge i amb pocs anys va tornar a recuperar el terreny perdut a tota l’àrea metropolitana on s’havien fomentat i creat guettos espanyolistes durant dècades. Aquell miratge que el PSc controlava les barriades de les grans ciutats i CiU controlava el territori fa molts anys que se n’anà enlaire. Com que l’espanyolisme ara ja fa moltes dècades que viu a Catalunya avui ja no només guanyen a barriades guetto sinó que a l’anar-se’n molts d’ells a viure a petits pobles o mitjans al voltant de les grans ciutats, ara mateix el Psc ja pot tenir majories absolutes en ciutats on fins fa 25 anys eren de vot nítidament català i ells eren una anècdota.
Així que torno al 2023. Què ens hem trobat després de les eleccions? Que els dirigents del PSOE i Sumar han recollit els fruïts d’una campanya brutal en què es remarcava, sobretot a Catalunya, la por a l’extrema dreta espanyola. Gràcies a aquesta crida i sota relat espanyol el Psc ha assolit uns espectaculars 19 diputats de 48 i la segona força a Catalunya ha estat Sumar, l’esquerreta espanyola. Veient aquests resultats s’entén perfectament l’emoció del govern espanyol i els colonos d’esquerres espanyols de Catalunya ja que tot i la derrota electoral a Espanya sempre poden vendre que a Catalunya ells han arrasat ja que han superat de carrer i per molts vots i escons els partits catalans.
Segurament hi ha moltes raons per explicar la derrota de les forces catalanes i una d’elles és ben òbvia. Què hi pinten partits polítics catalans a Espanya? Davant d’això sempre hi haurà qui farà vot dual i a Espanya optarà per votar partits espanyols i a Catalunya, potser, ja votarà partits catalans. És absurd que hi hagi partits polítics catalans que això no ho vulguin entendre i es pensin que si hi ha eleccions a Espanya no hi hagi gent que viu a Catalunya, no tenen perquè ser catalans, que prefereixin o optin per votar partits espanyols. De fet, si jo no fos abstencionista i fos i em sentís espanyol, com tanta gent que viu a Catalunya, evidentment votaria partits espanyols. No entenc per què hauria de votar partits regionals catalans que a Madrid mai no pinten res i com a molt van a plorar i a pidolar a veure què els cau.
Un altre argument pel qual molta gent catalana ha fet vot útil cap els partits espanyols és a causa de la patètica i lamentable campanya dels partits catalans. En comptes de vendre il·lusió, vendre fum (com fa tothom) de manera raonable i ser coherents i valents en les propostes s’han dedicat a seguir el ritme i ball dels partits polítics espanyols. Els han seguit amb el joc de la por a Vox (i tothom sap que els partits polítics catalans davant Vox no fan mai res de res. Recordeu com van parlar en castellà els presos polítics catalans en els judicis on Vox feia de defensa?) i a sobre han seguit amb les seves patètiques batalles entre ells. Deixo ja de banda que hi hagut dies a Twitter que semblava que la batalla no era a Madrid ni a Espanya sinó a Ripoll. Si l’argument per votar els partit catalans en unes eleccions espanyoles és que ells han de demostrar que no tenen res a veure amb una alcaldessa que té 1.404 vots a Ripoll vol dir que tenen més complexos a sobre que en Nicolas Sarkozy amb la seva alçada i el geperut de Notre Dame amb la seva gepa. Nois, imbècils, a Espanya l’extrema dreta tenia 52 diputats en el Congreso i a Catalunya en tenen 11 i no he vist mai ni Sumar ni PSOE xisclar ofesos ni escandalitzats perquè estan en el seu bàndol nacional. Per l’esquerreta espanyola la seva extrema dreta és una part més del seu paisatge. I, de fet, quan cal els usen a favor seu. I sinó mireu què vota el PSOE i Vox quan es tracta de la monarquia corrupta espanyola. I sinó mireu com els fan servir per espantar els estúpids catalans que després, en massa, acaben votant PSOE i Sumar. A veure si n’apreneu, idiotes! Encara no heu vist la trampa?
També caldria explicar que la diferència entre partits espanyols i catalans és a causa de l’abstenció però això no explica la diferència brutal entre els dos bàndols. Així que prefereixo pensar que els espanyols, sobretot els del PSOE, es creuen que han derrotat els catalans independentistes quan tinc molt clar que el dia que calgui tornarem a aparèixer perquè normalment ningú no és independentista i després es passa a ser constitucionalista espanyol com vol fer creure ara mateix el PSOE.
Allà on voldria anar, per acabar, és que els catalans caiem des de fa dècades en la trampa perversa de l’esquerreta espanyola i caldria començar a parar-los els peus. És una relació tòxica i caldria denunciar-ho amb molta més contundència i duresa.
No es pot acceptar, sota cap concepte, que el PP si vol fer govern hagi de trucar portes i, com a molt, sumi els diputats de Vox mentre que el PSOE, sense cap tipus de negociació, s’atribueixi tots els diputats de partits bascos i catalans. I ja no és que pugui sumar partits polítics com ERC i Bildu, que li han avançat que li regalaran sense esperar res a canvi perquè encara viuen sota la por que els imposa el PSOE d’Alerta amb els meus germans de dretes, sinó que sense cap escrúpol s’erigeixen en els portaveus directes de partits conservadors i de centre dreta com podrien ser PNB i Junts. No entraré ara a repetir les paraules d’odi de l’esquerreta nacional espanyolista dels comuns contra els votants i dirigents de Junts quan hi ha eleccions catalanes o, quan consideren que cal pujar la pressió i el bullying, seguir una campanya de rebuig contra Laura Borràs i per ser més durs i contundents tractar Junts com si fossin d’extrema dreta. No veuria mai malament aquests atacs si després veiés que també els perpetren contra el sector reaccionari i espanyolista del PSOE. Però en aquest cas mai se’ls veu. Llavors és quan queda molt clar i evident que els comuns no deixen de ser un partit espanyolista, etnicista, reaccionar, catalanòfob i lerrouxista que aprofita el vot de les classes populars espanyoles per imposar un relat colonial contra els catalans. Els comuns i l’esquerra espanyolista saben que no poden utilitzar contra els catalans el mateix recurs de ”Cataluña es España o bé ”Derecho de conquista que fan servir els seus germans de dretes així que ells ho modulen amb un No podem anar de bracet amb la dreta catalana per tant estem en contra de la república catalana. És be curiós que amb aquest argument no se n’adonin que ens imposen una Espanya amb una monarquia corrupta on cada 4 anys munten el sant Cristo Gros perquè la democràcia perilla. És a dir, si això fos cert, i no dic que no ho sigui, per què no es plantegen seriosament si tots els catalans no viuríem més plàcidament en una república catalana? Que hi ha el perill que al ser una democràcia molts cops governaria la perniciosa dreta catalana? Evidentment! Exactament com passa a Espanya on hi ha cicles que governa el PP. I ens volen vendre que la dreta catalana els fa més por, fàstic i rebuig que la dreta espanyola? Veieu com no deixa de ser una por etnicista, espanyolista i catalanòfoba?
Així que els molt cínics dels comuns quan en unes eleccions en les que ens imposen que perilla la (seva) democràcia i quan la dreta espanyola no aconsegueix una victòria prou contundent per assolir la majoria absoluta, gràcies entre d’altres al fre que tenen PP i Vox a territoris nacionals com Catalunya i País basc, aquesta esquerreta cínica, perversa i miserable no tarda ni cinc segons a cridar VIVA ESPAÑA. I no pas Gràcies, catalans! o Eskerrik asko, Euskadi!
Allò que no han tardat a vendre a tothom que els vol escoltar és que Espanya és antifeixista i d’esquerres. És a dir, han venut un relat fals i enganyós perquè ells saben que és fals i enganyós.
Així que, finalment, a Catalunya ens trobem en el dilema que tota aquella gent que va a votar partits catalans sap que no té altra sortida que donar ple suport, només, a una de les dues Espanyes perquè en cas contrari entrarem de ple en una fase de xantatge, amenaces i bullying constant durant setmanes i mesos. Faran servir tots els seus mitjans de comunicació per actuar com una gota malaia contra els catalans per seguir amb el relat i xantatge victimista que unes noves eleccions a Espanya provocarien que acabés governant PP i Vox i, en comptes de dir que això, en cas que fos així, seria perquè una majoria d’espanyols així ho desitja ria ells canvien el mitjó i assenyalen que seria per culpa dels catalans que han decidit votar partits catalans que no els han regalat suport incondicional a ells.
La perversitat i misèria es llegeix constantment en els seus pamflets o diaris quan, abans de negociar, ja exigeixen que ha de ser un acord de mínims i que els catalans no poden demanar res d’extraordinari. És a dir, us imagineu que en una negociació una de les dues bandes ja li digués a l’altra què ha de demanar? Això és allò que perpetra l’esquerra espanyola.
Els catalans, patèticament, vivim en aquest estat de merda, catalanòfob, obscur, mal educat, gens respectuós, patèticament orgullós del seu analfabetisme i ignorància i on només se’ns permet votar o no votar i, en cas que votem partits catalans, se’ns exigeix que només podem negociar, sota les seves condicions, amb un dels dos bàndols.
A mi que em perdonin però jo començaria a emancipar-me de les amenaces i xantatges de l’esquerreta espanyola que sempre prova de parlar en boca de tothom quan caldria fer-los baixar els fums i dir-los que ells només poden parlar en nom dels SEUS votants i no pas dels de la resta. En cas contrari no deixen de ser uns feixistes de merda i de manual. Exactament igual com els seus germans de dretes dels quals cínicament ens diuen que ens volen protegir.
De pas, caldria preguntar-los si cada 4 anys faran servir el mateix recurs del xantatge i la por a la dreta espanyola ja que des del 1996 fan el mateix crit a la por amb el PP d’Aznar i els seus dòbermans. A Catalunya encara els funciona aquesta puta merda d’amenaça però no pas a Espanya. Jo preguntaria a l’esquerreta colonial espanyola per què són tan perversos contra els catalans. És lamentable que no se’ns permeti fer un referèndum per decidir el nostre futur exclusivament perquè saben que sense els catalans difícilment l’esquerrata monàrquica espanyola no tornaria a governar durant dècades a Espanya.
I com ja he dit algun cop els catalans hauríem de començar a ser tan cínics, sinistres, perversos i miserables com els espanyols del PSOE i Sumar. I si cal seure a negociar amb PP i Vox. Ni que fos per espantar les rates colonials del PSOE i Sumar que es pensen que els hem de regalar els nostres suports de manera incondicional sense res extraordinari a canvi.
I si la política és, com es diu sempre, l’art de negociar fins i tot amb el dimoni, a saber si al final encara trauríem més petroli i profit de negociar amb el PP que no pas amb el PSOE.
Com molt bé comencen a veure alguns fatxes de dretes espanyols. Sense Catalunya la dreta segurament governaria durant dècades i dècades a Espanya amb una majoria ben sòlida i consolidada. Això és un caramel que tenim els catalans que caldria provar de posar-los als seus llavis. I caldria tractar de negociar fins on es podria arribar per aquí sabent que una ruptura beneficiosa per a les dues bandes és pràcticament impossible. Però caldria seure i veure fins on es pot arribar amb la dreta espanyola. Però, sobretot, allò que no s’hauria de fer mai és NO trencar d’una puta vegada el xantatge de l’esquerra espanyolista que juga al joc pervers de sotmetre’ns perquè saben que que espantats els regalarem tot el nostre suport.
I és tan fàcil com vendre el relat a l’esquerra espanyola. Si és veritat que vivim en una democràcia, per què et fa tanta por gaudir de la seva festa en el teu país?
I ja per acabar, si volem destrossar-los, definitivament, els podem recomanar que muntin un cop d’estat a Espanya i així evitaran per sempre més que hi hagi eleccions cada 4 anys on la seva dreta tindrà opcions per governar. És això allò que voldríeu pel vostre país fastigós, lerrouxistes, catalanòfobs i espanyolistes de merda de l’esquerra espanyola?
Léo Taxil 