Serrat, Mina i Battisti

En l’article sobre en Serrat que he escrit aquest matí me n’he oblidat que gràcies a les seves cançons vaig poder descobrir la fantàstica Mina.

Novembre del 1998. Era dinant, sol, en un restaurant a Brescia quan de fons sonava un disc que m’estava enamorant. De cop i volta em va arribar una cançó que em sonava molt i vaig pensar: Cony, és en Serrat!

Al cap d’una estona vaig veure com aquesta cantant italiana, encara no sabia qui era, feia la seva versió en italià de La tieta.

Quan vaig acabar de dinar estava fascinat i enamorat d’aquell disc que havia estat sonant mentre dinava. Jo en aquella època era ultra tímid i no sabia com fer-m’ho anar per saber què sonava. Quan estava pagant recordo que em vaig treure la vergonya de sobre i li vaig demanar a la cambrera si em podia dir quin disc havia estat sonant durant el dinar.

Se’n va anar i al cap d’uns segons va tornar i em va mostrar aquest disc. Mina, oggi, ti amo de più.

El vaig estar buscant desesperadament aquell mes a Itàlia, per diverses botigues i no el vaig trobar.

Recordo que al cap de molts anys a Barcelona quan de tant en tant remenava a la secció de discs italians vaig trobar-lo. Discos Castelló del Nou de Rambla. No cal que us digui si me’l vaig comprar.

Si abans us havia comentat que gràcies a Serrat vaig descobrir Mina. Gràcies a Mina vaig descobrir Lucio Battisti.

I llavors vaig entendre quan els meus amics italians em deien, uns anys abans, que si m’agradava Franco Battiato hauria d’escoltar Lucio Battisti. Jo era a Brescia el novembre del 1998 i ells em parlaven d’un gran cantant que havia feia pocs mesos (9 de setembre del 1998).

I cagum Déu, Lucio Battisti és Déu!

Així que de tant en tant faig sessions on entro durant diverses hores en el fascinant món de les emocions a flor de pell on et condueix Lucio Battisti.

I ja poden ser en la versió original de Battisti o en les que va fer la Mina.

Si no els coneixeu ja podeu entrar ara mateix en el seu món. Ara mateix!

Serrat, allò que podia haver estat i no va poder ser

Aquests dies a les xarxes socials hi ha tota una batalla a favor o en contra del Joan Manuel Serrat. Això no hauria de preocupar ja que se suposa que en qualsevol societat lliure i democràtica (ho som, nosaltres?) no hi ha res que generi unanimitat i diria que quan una cosa genera fidelitat absoluta més val començar a posar-ho sota sospita. Aquest és el greu problema de tanta gent que pensen que si allò que ells creuen no rep un suport del 100% necessiten escandalitzar-se i exagerar l’ofensa.

Abans de començar, no sé si per justificar-me, voldria deixar ben clar què representa i ha representat en Serrat a la meva vida.

Evidentment falten alguns discs que ara no trobo com el genial homenatge a Machado. De fet ja puc afirmar que els discos que més he cremat durant més de 30 anys, de lluny, són el seu primer disc on tot són joies i el disc del Machado.

Serrat i ma infantesa

En Serrat per mi d’adolescent representava la meva infantesa i això volia dir la meva vida abans de complir 10 anys que fou l’edat en la qual la nostra estructura familiar es va trencar perquè el meu pare se’n va anar de casa. Veure en Serrat en foto no només era veure el meu pare, que per a mi s’assemblaven molt, sinó que em recordava quan els diumenges al matí ens posava algunes de les seves cançons. Per això fou com un tresor per a mi, molts anys després, quedar-me un single on apareixia una cançó que em fascinava i encara avui em fascina. Les sabates. En aquella època no sabia que originàriament era d’un cantant francès.

Molts anys més tard vaig anar a buscar el seu origen. Guy Béart. Òbviament em va fascinar però a mi sempre m’encantarà la versió catalana del Serrat.

Del primer disc totes les cançons em tenien enamorat i de fet sempre he considerat que és el disc més complert de música catalana. Jo sempre he cregut que el millor disc és el Dioptria del Pau Riba i com a cantautor sempre he preferit en Raimon que en Serrat però si hagués d’escollir un disc on no sobra cap cançó, cap ni una, perquè tot són meravelles seria el primer disc del Serrat. Entre d’altres hi ha Ara que tinc vint anys, La tieta, El drapaire, Una guitarra (bona elecció pel seu comiat), Cançó de bressol (on m’encantava que cantés en castellà recordant sa mare) i Me’n vaig a peu (més d’un cop m’ha fet plorar en moments emocionalment baixos).

Així que en Serrat em recordava una infantesa ja desapareguda i la nostàlgia d’un temps passat i que no tornaria mai més.

Un altre disc que m’emocionà i emociona molt i que també em recordava els diumenges matí era el fantàstic homenatge a Antonio Machado. Un altre gran disc on no sobra res de res. Una llàstima que sigui tan curt.

La resta dels discs de Serrat pel meu gust no arribaren mai als nivells d’aquests dues obres mestres. Evidentment moltes cançons d’altres discos assoliren nivells excel·lents però com a obra conjunta, pel meu gust, aquestes són les dues obres més brillants. Així que el problema artístic que he tingut amb en Serrat podria resumir-se ràpidament que tot allò que va fer a partir dels anys 80 ja no m’ha interessat gaire per no dir gens. Quan he volgut recordar en Serrat sempre he anat a les seves cançons dels anys 60 i 70 i tot allò que va fer a partir dels anys 80 i sobretot dels anys 90 no hi he parat atenció. Segurament algú em dirà que ha fet bones cançons i que el problema l’he tingut jo al no parar-hi atenció. No diré pas que no tingui raó, podria ser.

Voldria recordar que en Serrat crec que en els anys 90 va fer un doble disc en homenatge a la nova cançó. No sé si va ser allà on vaig descobrir una de les millors cançons d’amor en català. Escrita i cantada per en Joan Ramon Bonet (germà de la Maria del Mar). No sé quants cops me la vaig posar per plorar i fer-me mal quan es va trencar la relació amb la meva primera nòvia.

Per si us voleu torturar una mica emocionalment aquí us passo la versió original del Joan Ramon Bonet

Serrat en els 90

Crec que fou un concert de la Companyia Elèctrica Dharma on va aparèixer en Serrat i recordo que bona part del públic, jovent, el xiulava quan sortia a l’escenari. Si us haig de ser sincers ja no recordo si és en un concert que vaig anar jo en el 1989 o ho vaig veure en un vídeo d’un concert de la Dharma per la tele però allà vaig començar a veure que en Serrat no despertava gaire unanimitat en l’independentisme català i suposo que hi havia una barreja de puresa (a diferència dels altres tu has cantat en castellà i posicionament polític, clarament a favor del Psc i PSOE). Com que en aquella època l’independentisme era minoritari políticament (penso que no tant en la mentalitat) i el Psc encara no havia fet la deriva ultra espanyolista de la darrera època crec que es podia dir que en Serrat encara representava majoritàriament la societat catalana.

De fet en aquella època entre els intel·lectuals catalans quedava molt millor dir que eres del Psc abans que de l’altre buc de la política catalana, CiU. Així que la batalla intel·lectual en el sector artístic era guanyat clarament pels socialistes ja que tenien la base espanyolista i a més a més afegien tot ple d’artistes catalans que preferien donar-los suport a ells que els convergents. De fet si algú se significava a favor dels convergents se’l solia ridiculitzar cosa que no passava, encara, amb qui simpatitzava amb el Psc/PSOE. Aquí amb els anys he vist qui dels dos tenia el poder d’un estat ja que el PSOE podia representar terrorisme d’estat o enganys a l’esquerra que sempre era justificat per la majoria d’artistes i intel·lectuals. Entenc també que molts artistes, sempre plorant, s’acostaven a ells per interessos i entenc també que entre Psc i CiU tenien ben clar que els primers els generarien més beneficis propis, és a dir, econòmics.

Serrat en l’actualitat

Com tanta gent afirma, actualment, el procés ha trencat Catalunya. Jo diria que Catalunya porta molts de segles trencada en tant que és un país ocupat i colonitzat. Si s’ha trencat és exclusivament quan una majoria de catalans van decidir que calia alçar-se, posar-se dempeus i provar de canviar l’status quo. I aquí, amics amigues i amiguis, és d’on plora la criatura.

A Catalunya qui més qui menys ha hagut de posicionar-se (alguns encara ho eviten però són residuals) si està a favor de decidir el seu futur o bé cal sotmetre’l a la voluntat de l’estat espanyol (jutges, polítics, periodistes, policies i aquell fraternal poble espanyol que encara li fastigueja, en bona mesura, sentir parlar en català).

I aquí és on personatges com en Joan Manuel Serrat, que més o menys podien representar una majoria social catalana fa 30 anys, han perdut suports i fílies i han augmentat les fòbies d’aquells residuals contraris que ja tenia en els anys 80. De fet hi ha molta gent que recorda que en Serrat els ha decebut. És a dir, no tots el consideraven un “traïdor” en els anys 80 sinó els ha decebut la seva ubicació política a partir del 2017.

Quan un artista se significa políticament és obvi que ha d’entendre, ell i els seus seguidors, que mai no podran representar tothom i aquest és un dels fets que trobo més lamentables en els seguidors fidedignes que avui té en Serrat. I on dic Serrat podria dir altres artistes o intel·lectuals que quan parlen sempre es creuen que estan per sobre del bé i del mal i pensen que els seus fans que els enamoren les seves cançons han de posicionar-se políticament allà on s’ubiquen ells. Evidentment això no només representa Serrat ja que artistes de tot el món ja siguin actors, directors de cinema o teatre, escriptors o bé pintors necessiten fotre la matraca amb allò que voten o pensen. Com si saber escriure o cantar o ser un poeta et donés una superioritat per saber què és millor políticament i socialment per qualsevol societat. Com si un poeta hagués de saber millor que un enginyer què és el millor pels seus conciutadans. Com si un escriptor hagués llegit d’història i sabés millor que els altres quin és el millor candidat electoral en unes eleccions polítiques.

No negaré evidentment que si algú a qui admires artísticament veus que més o menys pensa com tu li dona un plus que el fa més admirable i això repercuteix en la seva obra i en la manera com la mires, llegeixes i escoltes.

A mi que, personalment, admiro Frank Zappa, Groucho Marx, Woody Allen, Marcello Mastroianni, Federico Fellini, Georges Brassens, Raimon, Salvador Dalí, Franco Battiato, David Bowie i Wes Anderson (me’n deixo un munt) no he anat a mirar què voten i tinc ben clar que no em farien votar res si així m’ho indiquessin.

Mentre escric aquestes línies sona de fons…

Torno a la trista realitat. Serrat durant el referèndum va seguir les seves idees, que són les consignes del Psc PSOE, i va donar automàticament l’esquena a la majoria del poble català. Com que ells mateixos sempre han volgut lligar la seva carrera artístic amb el seu posicionament polític crec que ningú pot lamentar que avui sigui cruelment rebutjat.

Si algú a Argentina i Xile és una mostra clara de lluitador a favor de les víctimes i s’ha posicionat clarament en contra de les dictadures de Videla i Pinochet i per això és un heroi per una part de la societat argentina i xilena (dic part perquè òbviament dubto que sigui cap referent pels conservadors i feixistes argentins i xilens) hauria d’explicar molt bé per què a Catalunya no ha volgut erigir-se en un ferm defensor de la llibertat del seu poble. O potser, ai las! comencen les corbes, el seu poble no és el català?

Tot i que podria sentir-se espanyol (i ser-ne) diria que hi ha hagut espanyols que han estat més valents i dignes que en Serrat a partir del 2017. I això vol dir saber clarament qui era la víctima i qui era l’agressor des de l’any 2006 a Catalunya. No pot repetir el discurs minoritari a Catalunya del PSOE i creure’s que igualment rebrà el suport de la majoria del poble català (fans seus inclosos, que molts d’ells el justifiquen per tot allò que ha representat i d’altres, no li han volgut pas justificar).

En Serrat ha fet gires amb personatges impresentables com Joaquín Sabina. I podria haver aprofitat per aturar-li els peus des de l’amistat i tocar-li el crostó ja que per això estan els amics i la confiança. Potser ho haurà fet en privat però en públic no recordo cap paraula de recriminació a l’amic Sabina quan vomitava alguna de les seves diatribes catalanòfobes. Com que ja sé que hi haurà qui justificarà les paraules de Sabina és tan fàcil com treure la paraula catalans (entenc que a Catalunya hi ha molts espanyols o catalans fills d’espanyols que encara no volen veure els catalans com a víctimes perquè això automàticament els converteix a ells o els seus referents polítics o a la majoria de familiars seus com els agressors) que hi posin Dones, negres, gais, animalets amb jerseis de colors o algun altre col·lectiu que els pugui despertar simpaties i potser entendran la ràbia de tants catalans a qui ens emprenya molt la gratuïtat de la catalanofòbia entre espanyols i, fins i tot, catalans mesells i llepaculs.

Serrat i comiat

Aquesta setmana en Serrat ha estat l’estrella de les xarxes socials (això vol dir Twitter) ja que en el moment en què s’ha convertit en el centre d’atenció ha despertat des de les fílies més intenses fins a les fòbies més rabioses. Jo no entenc per què això provoca tantes molèsties a tanta gent ja que alguns semblen preferir el comentari blanc sense crítica que solen vendre els mitjans de comunicació on sempre s’amaga la crítica o la part fosca de qualsevol tema. Tot i la crueltat que pugui generar Twitter ho prefereixo mil cops als editorials de la premsa escrita o mitjans de comunicacions. Per què? És ben òbvia la resposta. Amb el periodisme que es practica a Catalunya i Espanya un dictador va morir plàcidament en el llit (si la natura ho hagués permès encara estaria saludant des de la Plaza de Oriente) o el rei corrupte i putero espanyol Juan Carlos I vivia els seus idil·lis i corrupcions diverses sabent-se protegit pels engranatges de l’estat i això inclou la immensa majoria de mitjans de comunicació que un cop destapada la seva actitud en mitjans de comunicació estrangers es van veure obligats a fer allò que els hauria correspost des dels anys 70, INFORMAR.

I qui ha aparegut a Twitter aquests dies? Doncs en contra de tots aquells que ja en els anys 70 i 80 abominaven d’en Serrat perquè cantava en castellà i ells consideraven que hauria d’haver conservat la puresa de la llengua (perseguida, tot s’ha de dir, durant tant de temps) com tants altres cantautors catalans i aquí fàcilment anirem tots a petar a Lluís Llach i Raimon. Poques queixes poden fer els ‘serratistes’ respecte les crítiques desfermades perquè en Lluís Llach ja fa uns mesos que rep hòsties no per part de l’espanyolisme, com sempre, sinó com a novetat per aquells que fins fa ben poc el reivindicaven com a propi. De fet ja li diuen “Convergent” a ell que tota la vida s’hi havia cagat. En aquest moment en Llach i en Serrat poden fer una trobada i riure de les seves resprectives situacions.

Aquí reconec que molts dels que exigien a en Serrat una puresa no deixen de ser uns cínics que segurament exigeixen a altres una puresa que ells, molts, no deuen portar a terme en la seva vida diària. És a dir, quan veig sovint que un munt de catalans quan entren en un restaurant xinès o en una botiga de paquistanesos se n’obliden que són catalans per parlar en la llengua del Joaquín Sabina me n’adono que molts esperen d’altres allò que ells no saben ni volen portar a terme. Dignitat i coherència.

Però una de les coses que més ha molestat a un munt de seguidors de Serrat i d’altres catalans és el fet que just al final del seu concert just quan estava parlant, en català, va canviar automàticament de llengua davant del crit exigent i mal educat d’un feixista espanyol.

I aquí, d’aquest fet tan significatiu, tots hi han volgut posar cullerada.

• Hi ha qui ha mantingut que tota la carrera del Serrat no es pot veure tacada per un fet aïllat. Jo podria dir que sí si no fos que en Serrat ja ha deixat ben clara la seva posició política respecte el referèndum i per dir-ho de manera suau fa temps que signa les paraules del feixisme espanyol. Altres fets mencionats anteriorment d’anar de bracet de masclistes catalanòfobs com Sabina o fotos al costat de Felipe González, corrupte i terrorista d’estat, fan que aquest fet no sigui un fet aïllat sinó la cirereta o culminació d’una deriva cada cop més espanyolista en els moments d’agressivitat espanyola més violents contra els catalans.
• Hi ha qui ha afirmat que en el concert de comiat hi havia gent vinguda de Sud-Amèrica i per tant era molt correcte que acatés les ordres ORDENO Y MANDO d’un únic seguidor ¡EN CASTELLANO! Hi ha gent que ha assumit aquell relat colonial que si un castellanoparlant exigeix canviar de llengua ningú li pregunti si és cert que no entén el català o si bé té raons de sotmetre els catalans a la seva llengua (porten així 300 anys, com a mínim, i això no es remarca amb prou rotunditat i contundència). També és curiós que si algú ha vingut d’Argentina o d’altres països o, fins i tot, d’Espanya a un concert a Barcelona, on la meitat de cançons eren en català, s’ofengui perquè en Serrat s’acomiadi a casa seva en català. Realment vull pensar que la majoria de seguidors espanyols i sud-americans del Serrat són més respectuosos i democràtics que el feixista colonial i tots aquells que el defensen, blanquegen i justifiquen. Vull pensar que molts seguidors castellanoparlants del Serrat entendran perfectament que en Serrat a Catalunya parli i s’acomiadi en català. Si no fos així la veritat no entenc com es poden reivindicar d’esquerres, sensibles i romàntics, allò que hauria de representar en Serrat.

• Hi ha qui afirma que a Catalunya tots som bilingües i, per tant, veuen correcte que en Serrat parli en la llengua que li plagui. És una llàstima que els franquistes catalans a qui els he llegit això no mencionin un fet significatiu. En Serrat estava parlant en català, la llengua que li plaïa, i si canvia al castellà fou per l’exigència d’un únic espectador del seu concert on n’hi havia 15.000. Alguns mencionen que en Serrat de fet va fer servir la ironia per remarcar que parlaria en castellà perquè és ‘la lengua que entienden todos’. És una llàstima però que fa uns anys quan un altre impresentable des del públic li exigí que cantés en català perquè era a Barcelona ell ho aprofités per aturar actuació i fotre un discurs de dos minuts. Gràcies a això els seus “amics” van poder remarcar com d’intransigents eren els catalans independentistes a partir de l’actuació d’un únic espectador que diria que no sé què fotia en un concert del Serrat si no sabia que cantaria la majoria de cançons en castellà. O anava desinformat o tenia ganes de protagonisme o bé era ridícul i intransigent o bé una combinació de totes tres.
• Com que jo sempre agafo el guant a tots aquells que em volen vendre el seu relat (punt anterior), Catalunya és un país on tothom és bilingüe, entenc que a partir d’ara si algú va a concerts de cantants castellanoparlants nascuts a Catalunya des del públic, quan parlin en castellà, se’ls podrà exigir EN CATALÀ! i entre d’altres coses veurem, automàticament, com els artistes parlaran en català, seran aplaudits per un sector del públic i, a posteriori, des de tots els mitjans de comunicació espanyolistes lloaran l’actitud dels cantants. Ahir pensava que seria bonic de veure concerts d’Estopa, Mayte Martín, Antonio Orozco o bé Miguel Poveda i anar a exigir que parlin en català per veure la reacció dels cantants, el seu públic i, sobretot, els mitjans de comunicació i tots aquests seguidors de Twitter que treuen ferro al canvi de llengua del chico del Pueblo Seco.
• Seguint en el mateix punt anterior estaria bé fer-ho extensible a tants periodistes, actrius de cinema i similars que quan són entrevistats en mitjans de comunicació o hi treballen (de fet ja tenim periodistes castellanoparlants, que fot milers d’anys que viuen a Catalunya o hi han nascut, que fan la seva secció en castellà a mitjans catalans) que se’ls aturi en sec i bordant EN CATALÀ! ja que gràcies al públic del Serrat haurem comprovat que si no ho feien en català era senzillament i tendrament perquè a ningú se li havia passat pel cap exigir-ho a crits.
• El comiat de Serrat ens ha portat de nou al 2017 i això emprenya a aquella Catalunya ocupada que vol seguir sent com sempre i prefereix que la mar estigui calmada ja que d’aquella manera ells podrien fins i tot arriba a controlar la colònia. Parlo òbviament de la sucursal catalana del PSOE i parlo òbviament dels dos grans mitjans de premsa ubicats a Barcelona, La Vanguardia española i El Periódico del PSOE. Fixeu-vos que des d’aquests pamflets no hi ha cap crítica, tot són lloances i no només això, se’ns exigeix a tota la resta que pensem i ens emocionem com ells i amb qui ells consideren. No és d’estranyar que són els mateixos que quan les coses van malament caminin sense complexos al costat de l’estat i l’extrema dreta espanyola i quan tot està mig calmat poden fer creure que ells són dels nostres i, fins i tot, ens bategen l’aeroport El Prat – José Tarradellas i no aeroport El Prat – José Antonio Primo de Rivera com farien els seus germans de dretes, que ni dissimulen ni els cal dissimular.
• Hi ha qui afirma que en Serrat va lluitar contra el franquisme ja que es va negar a cantar en castellà el La la la que finalment va cantar la Massiel. A mi aquesta història sempre m’havia semblat molt estranya així que un dia vaig anar a buscar quan es produí el fet i em va sorprendre veure que era l’any 1968 així que ràpidament vaig saltar de la cadira pensant “Això vol dir que el noi del Poble Sec hauria representat l’Espanya franquista en el festival d’Eurovisió l’any 1968? Manda carallo!“. En aquest fet després he llegit comentaris de tot tipus, que si un representant seu pressionava per cobrar més i aquesta fou una manera, exigint de cantar en català, de poder dir que NO; que si fou una manera de reivindicar-se i fer-se estimar pels catalans i antifranquistes… No en tinc ni idea però em faria gràcia saber-ho sobretot pel fet ‘De veritat hauries estat capaç, Joan Manuel, de representar l’Espanya feixista si haguessis pogut cantar en català?’
• És una llàstima que des de Catalunya no es reivindiqui més sovint que a Porto o Lisboa a cap cantant portuguès se li exigeix que parli en castellà i, òbviament, el cantant no canviaria de llengua. I és una llàstima que a partir d’aquí expliquem a tothom, sobretot als infants i escolars, per què a Catalunya se’ns ha imposat el castellà i a Portugal, NO. Entenc que és una batalla que molesta, emprenya, ofèn i incomoda a molta esquerra espanyolista perquè cal tenir molta força per reconèixer que els TEUS porten més de 3 segles imposant per terra, mar, lleis, multes, jutges, feixistes i aire la pròpia llengua contra els catalans. I això va lligat als comentaris de molts militants i dirigents dels comuns que, com sempre, treuen ferro a l’actitud tant del Serrat com del feixista colonial. Si el xisclet feixista hagués estat contra una feminista, un negre, un àrab o bé un gai tots aquests que justifiquen la catalanofòbia dels seus estarien encara avui escrivint tuits irats i fent declaracions de que cal lluitar contra els feixistes. Quan l’atac és purament catalanòfob sempre saben trobar una justificació per vendre l’agressió. Una prova més per saber que amb l’esquerra espanyola i catalana, de marc mental espanyol, no hi ha res a fer. Llàstima que els actuals dirigents d’ERC encara no ho vulguin acceptar.

• Un altre fet significatiu del comiat del Serrat que no he entès i al qual no he sabut trobar resposta, perquè a Catalunya no tenim periodisme, és saber per què el president de la regió catalana (amb permís dels jutges espanyols i el 155), Pere Aragonès, va assistir al penúltim concert del comiat. Va assistir ell dijous perquè divendres havia de sopar pizza amb pinya amb sa família? Va assistir ell dijous perquè li va recomanar algun col·laborador perquè li van dir que divendres era el dia dels polítics espanyolistes com l’Ada Colau, Pedro Sánchez i Miquel Iceta? Com que jo sóc un mal pensat tinc ben clar que deuen anar per aquí les coses però m’agradaria saber com s’ha negociat. Tu, Pere, vine dijous i així et podrem mencionar i, a més a més, tindràs un lloc a la llotja preferent. Si hi vas divendres hauràs de seure sobre dels genolls del Pedro Sánchez i se suposa que no voldràs que es vegi tot tan evident?
• L’altre dia vaig veure un mapa de les ciutats d’on s’ha acomiadat en Serrat i això sí que em va sorprendre (o no!). Tot eren ciutats de països castellanoparlants (incloc ciutats catalanes) i en els EUA, concert a Nova York i Miami on sospito que era un concert dirigit a la comunitat latina. És a dir, en Serrat s’acomiada i cap concert a Perpinyà, París, Roma, Lisboa, Londres o Berlín. Aquí me n’he adonat clarament que els catalans comprem el relat d’internacionalitat dels cantants espanyols mentre els catalans són massa locals quan els seus fan exactament el mateix. Només que tenen més territori. Això fa temps que ho penso quan me n’adono que la puta merda de la movida madrileña ens la imposen a Catalunya però per sort a Portugal i França no saben ni qui són. Per cert, no diré els cops que he anat a veure en Franco Battiato a Barcelona. O bé en Georges Moustaki. I això que no era d’aquí.

Així que com a resum s’agrairia que els socialistes, federalistes espanyols i catalans de tradició franquista no ens exigeixin que lloem a Serrat a les altures ja que som lliures de posar-nos els seus discos quan vulguem i alhora renegar d’ell com a personatge públic i polític.

Tenim tot el dret de lloar o rebutjar els artistes que políticament no ens els sentim nostres i si això molesta un sector de la societat catalana perquè en el fons no és rebutjar en Serrat sinó rebutjar-los a ells que es preguntin perquè ens generen tant de fàstic i rebuig. Tot allò que representeu és allò que no voldria mai per la meva filla.

Si a ma filla algú li exigís que li parlés de manera barroera en castellà, llengua que porta més de 3 segles imposant-se violentament contra els catalans, que fou imposada a escola als seus avis i a mi en el meu nom quan vaig néixer jo sempre l’educaré perquè no acati l’ordre del feixista colonial espanyol. I encara gràcies que mai no li diré que faci allò que jo internament em moriria de ganes de fer. Atonyinar sense contemplacions aquells feixistes que fa segles ens xisclaven EN CRISTIANO i que avui se n’aprofiten de la debilitat de saber que els catalans acatem pacíficament el fet de sentir-nos ocupats i colonitzats per ells i per no respondre com caldria i es mereixerien:

– Em sap molt de greu però encara no ha nascut el fill de la gran puta que em faci parlar en castellà.

Comiat de l’article

Tal i com acabà en Serrat el seu concert, Una guitarra.