Fa unes setmanes, abans de les eleccions municipals, en el reduït món de Twitter prenia força com a opció política l’abstencionisme dur i contundent. Per variar, cosa rara, era vist amb total indiferència per tots els estaments polítics que, com sempre, anaven a remolc i no donaven gaire importància a aquest moviment sense cap ni líder ni institucions importants darrere seu.
Després de les eleccions municipals i gràcies a l’èxit del moviment abstencionista, principalment lligat a la caiguda de poder dels tres partits catalans (sobretot ERC i CUP) els polítics, els partits, els militants i altres llepaculs, amb interessos en les menjadores, s’han pres seriosament l’advertència i ja han començat a reaccionar davant de la previsible patacada a les properes eleccions a puta Espanya.
Aquest article precisament és per donar resposta a tots aquells comptes de Twitter de gent que té lligams polítics i que emprenyats, ofesos i indignats volen posar el focus en com d’equivocats estan tots els abstencionistes. La seva pregunta constant és clara: I què aporta l’abstencionisme? Segons ells res o, més aviat al contrari, farà més mal que bé al moviment sobiranista català. Perquè, de fet, això no deixa de ser una lluita sobre quina és l’estratègia adequada a seguir en el camí d’alliberació de puta Espanya.
Així que com que aquests dies estic més que fart, cansat i avorrit de veure tots els llepaculs coordinats, entenc que seguint de manera lamentable consignes de partit, per mostrar a l’opinió pública com d’equivocats estan tots els abstencionistes intentaré explicar no un argument sinó tots els que em vinguin al cap. Perquè d’arguments a favor de l’abstenció coordinada n’hi ha un munt.
Però abans de començar voldria saludar a tots aquells que afirmen que Twitter és residual i que no té cap tipus de poder de canvi en la nostra societat. Quan des de Twitter s’inicien campanyes com les crides generals a l’abstenció i aquestes provoquen terratrèmols que no poden controlar els poders polítics i mitjans de comunicació és dels pocs moments d’alegria que em genera la societat actual. Veure nerviosos els partits polítics i tots els mitjans de comunicació, que tenen sota el seu control, perquè no poden controlar una eina que se’ls escapa de les mans i de la qual lamenten la seva influència en la nostra societat és un regal del cel. Veure com tots ells, ridículament, ens mostren les xarxes socials com un pervers dimoni sense control, font de fake news i descontrol total fa entre riure i pena.
Quan veig aquestes crides contra les xarxes socials i, principalment, Twitter em fascina perquè els polítics, els seus partits i els mitjans de comunicació abans del 1996, quan no hi havia xarxes socials, i quan el relat era explicat exclusivament per ells podíem trobar-nos amb conflictes com el de Ruanda o l’ex Iugoslàvia. En aquests darrers conflictes, just abans de l’arribada de les xarxes socials, polítics i molts periodistes anaven de bracet per deshumanitzar parts de la població i a causa d’això es van provocar i incentivar matances i milers d’execucions massives i assassinats. Sé que puc estar fent molta demagògia perquè podria donar la sensació a algú que dono a entendre que si hagués hagut xarxes socials no hi hauria hagut aquestes guerres ni les conseqüents matances però allò que jo vull reivindicar és que gràcies a les xarxes socials en aquests dos casos hauríem vist a l’instant execucions massives que òbviament podíem veure a les notícies però les hauríem vist des de dins i per part de les víctimes. És a dir, hauríem tingut molta més informació i, encara més important, des del rovell de l’ou.
Hauria servit per alguna cosa? Segurament no però com a mínim hauríem donat la possibilitat a les víctimes a deixar més documentació gràfica i escrita d’allò que estaven vivint ells en aquell instant. Així i d’aquesta manera hauríem pogut enriquir el nostre punt de vista i hauríem estat menys manipulables a les notícies i editorials interessats dels mitjans de comunicació. I d’aquesta manera, també, la població civil del sector agressor hauria estat més difícil de manipular pels seus governs i premsa i podrien haver tingut la possibilitat de ser més crítics amb els seus governants sinistres i violents. Segurament molts em direu que això ja passa ara amb els conflictes actuals i si tenim al cap la guerra de Rússia contra Ucraïna no canvia pas res i ja he dit anteriorment que segurament no canviaria res però, com a mínim, les víctimes sempre tindrien l’oportunitat de denunciar directament la seva situació. I una altra cosa és que tothom des de fora no fes gaire cosa per solucionar el conflicte. Com podríem dir ara mateix de la guerra contra Ucraïna. Reitero doncs que en cas de conflicte prefereixo que hi hagi xarxes socials que no un conflicte sense xarxes socials. Tothom ho pot fer servir per denunciar la situació i, evidentment, també es pot fer servir de mala manera per vendre relats falsos. Cosa per cert que ha passat sempre però que ara es multiplica perquè hi ha més gent informant o desinformant.
Així que quan veig articulistes ‘prestigiosos’ de La Vanguardia com Màrius Carol a La Vanguardia española que abominen de Twitter i les xarxes socials sempre em pregunto si el franquisme i la monarquia espanyola haurien pogut viure plàcidament més de 40 anys amb les xarxes socials. Si ho mirem en el cas de mitjans de comunicació amb articles i editorials de diaris seriosos i de prestigi com La Vanguardia española la resposta és òbvia, SÍ, SÍ i SÍ. Si el franquisme va sobreviure 40 anys fou gràcies, entre d’altres coses, al control ferri dels mitjans de comunicació i si algú s’excusa que vivíem en una dictadura només cal que analitzi com ha estat tractada eternament, en “democràcia”, la monarquia espanyola en un diari pamflet monàrquic espanyol com La Vanguardia. Si no hagués estat perquè la premsa internacional fa uns 10 anys ja no amagava els múltiples casos de corrupció i cobrament de comissions del rei putero i assassí Juan Carlos I la premsa espanyola i franquista catalana encara hauria seguit amb la dinàmica iniciada en els anys 70. Callar, silenciar i no dir res de tot allò que podia treure el prestigi a la monarquia espanyola encara que això signifiqués abandonar tot tipus de periodisme, rigor i dignitat. Així que de fet ells no eren pas periodistes sinó pamfletaris monàrquics. I remarco sempre que si aquests llepaculs de la monarquia espanyola es van veure obligats, fa menys d’una dècada, a explicar tot allò relacionat amb Juan Carlos I, corrupte de corona a peus, fou perquè les xarxes socials catalanes i espanyoles anaven plenes de tot allò que publicava la premsa internacional i se n’adonaven que la societat havia canviat i ja no la podien tenir controlada i enganyada sota les seves mentides i/o omissions barroeres com havien fet fins aquell moment.
Així que, ara sí, i després d’aquesta breu introducció entro en matèria i explico de manera raonada diversos arguments per no votar a Espanya.
- “Caldria votar perquè no fa gaire no es podia votar”
Ja sé que per a molta gent el fenomen abstencionisme és molt recent però en el meu cas com que sempre he estat mig àcrata l’he portat a terme un munt de vegades. A mi sempre m’han relliscat bastant aquells plors de cocodril, sobretot de gent gran, que em deien “S’ha de votar sempre perquè no saps com ens va costar poder votar en aquest país”. Costar? No va costar res. Es va morir el dictador en el llit, sense gaire oposició en els carrers, i tots aquells que eren feixistes de la nit al dia van poder dir que eren demòcrates gràcies a un pacte amb aquells que no volien canviar gaire la situació (amb els socialistes espanyols de l’interior que aprofitaren per fotre estocada final al combatiu PSOE de l’exili). Per tant aquest argument de cal anar a votar en homenatge a milers de lluitadors antifranquistes a mi no me la colen perquè diria que eren residuals i la immensa majoria de la gent feia allò que passa sovint a les dictadures. És a dir, la gent fa vida normal per por o comoditat i accepta allò que hi ha establert. Aquí i a la república popular Xina. Així que ho sento però el xantatge emocional de fes-ho per ells amb mi no cola.
2. Puta Espanya no és el meu país
A Espanya fa molts anys que no voto. Ja no votava quan ni em plantejava si era abstencionista. De la mateixa manera que durant dècades hi havia ciutadans espanyols, establerts a Catalunya, que no votaven a les eleccions catalanes i gràcies a això Convergència i en Jordi Pujol podia aconseguir majories absolutes que se n’anaven a la merda sempre que hi havia eleccions espanyoles (ja que els immigrants espanyols anaven a votar en massa al corrupte del Felipe González i el pallasso que tenia al seu costat, Alfonso Guerra) jo optava per fer el mateix que aquests iaios andalusos. Les eleccions a Espanya no són les meves.
De fet, fins i tot, la meva reacció era molt més noble que la dels avis andalusos, que si no anaven a votar a eleccions catalanes no era per respecte a allò que volguéssim els catalans pel nostre país sinó perquè consideraven (encertadament) que les eleccions regionals catalanes eren això, ‘regionales y secundarias’. És a dir, els suava literalment la potlla i també la regatera del cul. En el meu cas fa temps que vaig optar per vendre que per respecte als germans espanyols, si jo no me’n considerava, no havia de torpedinar ni tergiversar les eleccions del seu país. Si jo no sóc espanyol llavors per què hauria de votar a unes eleccions a Espanya? Seria una falta de respecte total i jo sóc un paio molt educat i generós. Resumint, ‘Espanyols, decidiu vosaltres qui us ha de governar i no patiu pas per mi que accepto allò que vulgueu pel vostre país’.
Això no sempre ha estat així ja que recordo haver anat a votar a Espanya en format Vaig a votar allò que molesti més els espanyols i que toqui més els ous a Madrid. I per això vaig votar amb ganes l’ERC de Carod Rovira i Puigcercós deu fer uns vint anys. I fins i tot vaig veure amb bons ulls que fotessin fora Convergència de la Generalitat per regenerar la política catalana i bufessin vents de canvi. Però ben aviat em va cansar el vot ‘A la contra’ i vaig pensar que no era un argument raonable anar a votar a la contra. Sobretot quan veia gent del meu entorn, gent gran sobretot, que em deien que votaven el PSOE com a mal menor perquè no guanyés el PP. A mi m’indignava que es votés, en clau catalana, un partit espanyol i espanyolista i que havia perpetrat terrorisme d’estat, sense haver demanat mai perdó, amb l’únic argument que calia evitar que governessin els dòbermans del PP, els hereus directes del franquisme. És a dir, el sistema del 1978 permetia una democràcia a dos en què els catalans només podíem escollir, en massa, un d’ells perquè sabíem que l’altre ens anava a la contra sense miraments i sense haver de dissimular. ¿Una firmita contra los catalanes?
Mai no he entès com des de Catalunya no es denuncia aquesta perversió i parany de l’esquerra espanyola.
3. No caure a la trampa de desitjar victòria del PSOE com a mal menor
Aquesta estratègia és perversa i sinistra i em fastigueja veure que encara avui funciona i m’emprenya de mala manera que una majoria de catalans no vegin el PSOE com el partit més violent i miserable ja que se n’aprofita de la situació de saber que els catalans serem sempre perseguits i esclafats en una de les dues Espanyes. La seva solució al conflicte d’Espanya contra Catalunya no és pas protegir-nos sinó amenaçar-nos que si no els donem suport electoral llavors ens haurem de menjar 4 anys, mínim, vivint en una Espanya que ens rebutja, insulta i ataca. Tinc molt clar que en aquesta situació de xantatge constant i amenaça eterna el més fill de puta és el PSOE i, de fet, si tingués una pistola amb una única bala i me n’hagués de carregar un dels dos no dubtaria ni un segon a disparar el tret al PSOE. Seria allò més just, poètic i noble.
4. No caure a l’engany de la por a Vox
Quan a Espanya i Catalunya el PP és venut com un partit de centre o dreta moderada, gràcies a l’aparició de Vox, em sobta que ningú denunciï i remarqui l’arrel i tradició franquista del PP i com es blanqueja el seu feixisme tradicional. Que l’estat hagi creat interessadament i estratègicament un sector més ultra i reaccionari a Espanya no justifica que el PP ara se’l consideri un partit de llarga tradició democràtica. El problema, per variar, és que els espanyols i els seus mitjans controlen el relat i fins i tot en mitjans catalans he hagut de llegir durant anys l’alegria dels periodistes i polítics quan comparaven els índexs de l’extrema dreta europea per països. No fa ni 5 anys encara es podien veure gràfiques on es remarcava que a Polònia, Hongria, França, Grècia (o ara ja Itàlia) l’extrema dreta europea arribava a quotes brutals del 20% i era segona força a un munt de països mentre que Espanya era insignificant o inexistent. I llavors et deien que els partits franquistes sense complexos com Falange española eren residuals i ridículs. Tothom a Catalunya tenia molt clar l’engany però ningú podia denunciar-ho perquè nosaltres, entant que país derrotat i ocupat, no controlem el relat. Així que un país que de la nit al dia havia passat de dictadura a democràcia, on els franquistes no foren jutjats i on policies torturadors, jutges prevaricadors i periodistes fatxes fins la medul·la seguien en els seus llocs de treball sense cap tipus de càstig ni penalització, eren considerats demòcrates i ells conscients de la victòria no tardaren a donar lliçons de democràcia a tothom. I així havíem de llegir que la monarquia espanyola era exemplar i modèlica i la Transición un modelo a seguir en todo el mundo. A la immensa majoria de mitjans, catalans inclosos, ens venien el mateix relat. Relat que queia a trossos quan a països on havia caigut la dictadura més recentment que a Espanya, com Xile o Argentina, podies comprovar com de tant en tant algun representant de la repressió era assegut en els bancs dels acusats. I en aquells moments pensava ‘Com collons ens poden vendre la puta transición com a modèlica, els fills de la gran puta?‘
I aquesta defensa de la puta constitución i transición fins i tot ha estat reivindicada per la puta esquerra espanyola quan van veure les orelles al llop, és a dir, que els catalans anunciaven que volien ser lliures i sobirans. Recordo, abans de seguir amb el tema Vox, que quan la justícia argentina demanava extradicions de ministres franquistes i també de torturadors policials feixistes l’estat és a dir, PP i PSOE, van actuar a l’uníson per protegir els seus. I és això, estúpids, la diferència entre els catalans i els espanyols. Els espanyols sempre protegiran els seus fills de la gran puta i els catalans, no. Nosaltres sempre hem de ser els més pulcres, dignes i exemplars i hem de demostrar als nostres depredadors naturals que som diferents a ells per una estúpida i ridícula superioritat moral que ens condemna eternament a la derrota. Fa molt de temps que jo penso a l’espanyola. I això significa que si cal ser igual de malparits, miserables, cínics, perversos, mesquins i fills de puta com ells, com els estaments espanyols, doncs cap problema. És l’única manera de vèncer-los. I de fet si actuéssim com ells crec que ens guanyaríem el seu respecte. De fet només cal veure com entre catalans i bascos els espanyols sempre prefereixen els bascos. I això que nosaltres no portem una maleta amb 850 assassinats així que és un altre punt per explicar a Europa què significa la catalanofòbia a Espanya. Odien, majoritàriament, més un català demòcrata independentista que no pas un basc violent independentista. Evidentment l’odi radica en la ràbia de veure que després de 300 anys no ens han fet espanyols ni castellans. I a sobre ho hem fet de manera pacífica i democràtica cosa que provoca enuig i ràbia en una país tradicionalment i històricament violent i gens respectuós amb les minories i les diferències.
Així que quan abans ens amenaçaven amb els dòbermans del PP i després de comprovar que no ens provocava cap tipus de por van decidir crear una nova eina que es diu Vox per espantar-nos. El consell és ‘Aneu a votar en massa el PSOE o guanyarà Vox. Mireu què fan a València. Mireu què fan a Palma. Mireu què fan a Múrcia que bonita eres. Mireu què fan a Madrid, Mireu què fan a Andalusia‘. Davant d’aquestes amenaces els catalans hauríem de fotre un cop de puny directe en tota la cara a qui ens fot xantatge i dir-los: I QUÈ, FILL DE PUTA! GAIREBÉ ELS PREFEREIXO A ELLS QUE NO PASA TU. ELLS SÓN MÉS HONESTOS I NO EM FAN XANTATGE EMOCIONAL AMB INTERESSOS COM FAS TU, PORC.
Per tant l’actitud hauria de ser, amb un somriure a la boca, si guanya Vox amb el PP… que guanyin. Cap problema! Serà allò que hauran escollit els espanyols democràticament i d’aquesta manera tindrem un nou argument a Europa per denunciar que som un poble minoritzat que fa segles que vol ser xuclat pel nacionalisme castellà i espanyol. I també seria la millor manera de delegar en el Psc i comuns la defensa de les nostres institucions per veure com se’n surten. I per deixar-los en evidència. I carrer, evidentment, molt de carrer. I combat, lamento informar, si és necessari. Si a Catalunya els partits ultres decideixen que cal esclafar-nos i ens volen imposar la seva violència caldria recordar que els aquests partits polítics tenen seus que poden ser ocupades. I si els catalans sortim en massa pels carrers diria que hem demostrat a tota Europa que podem mobilitzar milions de persones. I si algú ens vol esclafar des del govern de Madrid és obvi que tindríem dues sortides. Callar, acatar i plorar com imbècils (la nostra història) o bé ocupar de manera rotunda i constant els carrers i defensar-nos de manera contundent exactament com fan ells.
Si algú diu que això no ho faríem, que sempre guanyarà l’extrema dreta espanyola i que els catalans acatarem els atacs, les humiliacions i la repressió espanyola llavors ens ho tindrem ben guanyat. No ens hauria de fer por sortir al carrer com han fet i fan tots els pobles ocupats i atacats. No hauríem de comprar mai ni els seus relats ni els xantatges del policia bo.
5. Càstig directe als partits catalans
Un altre argument clar i rotund seria un missatge clar i directe als nostres representants polítics. Els catalans hem assumit que només tenim tres partits propis i la resta són partits espanyols que ens imposen amb major o menor contundència un relat colonial espanyolista i catalanòfob. Jo aquí mai no he entès com els tres partits catalans no segueixen una estratègia mínima i comuna de defensa. I, si fos pel meu gust, d’atac.
Els arguments patètics i ridículs i les crides dels polítics catalans d’anar a Madrid per demostrar que no ens deixarem vèncer diria que es remunten al llarg de la història. A Madrid els importa una merda si els partits catalans tenen 10, 12 o 13 representants a la capital ja que quan toca actuar en format d’estat els dos grans partits sempre es posaran d’acord. I sempre seran majoria absoluta davant de nosaltres.
Recordo que quan podien haver fet una mica de mal i provocar que Espanya entrés en un bucle etern sense govern, o amb canvis de govern constants, van caure a la trampa del policia bo, que recordo que és el més sinistre i pervers, i li van regalar pressupostos, li van salvar el cul i el missatge a Europa fou que Catalunya no era un problema i que érem bon minyons i ja ens havien domesticat. Fou una oportunitat estúpidament perduda que no els perdonaré mai als nostres líders i partits polítics. I d’aquí el meu cop de puny contundent a la taula i dir-los NO EN EL MEU NOM, PORCS!
Una societat i poble intel·ligent hauria de ser aquell que provoca que els polítics segueixin el camí que ells els marquen. Fou de fet allò que es va fer amb Convergència, per exemple, en el 2012, quan sense esma i a contra cor va seguir el full de ruta independentista i van començar a defensar el projecte sobiranista, va acceptar l’estelada sense complexos i va dir per primer cop la paraula INDEPENDÈNDIA amb la boca gran i no pas amb la boca petita. Aquest canvi va provocar a posterior que una massa social que fins aquell moment estava callada eixamplés la base, que sempre era minoritària, i el poble majoritàriament anà plegat pels carrers de Catalunya durant uns breus anys de les nostres vides.
Per contra, quan els polítics són els que dirigeixen i controlen el poble, els amenacen amb diluvis universals i els espanten amb futurs apocalíptics i els ciutadans i votants es creuen el discurs polític llavors és una societat estúpida, adormida, mansa i manipulable.
6. L’abstencionisme és una resposta crítica de societat madura i intel·ligent als dirigents polítics
Així que gràcies a l’abstencionisme radical, rotund i convençut no només enviem un missatge contundent als espanyols, no ens teniu pas a les vostres mans, sinó que enviem un missatge clar als nostres dirigents que no han volgut o pogut ni tingut la voluntat d’anar al nostre ritme. Nosaltres som lliures i ingovernables. Som intel·ligents i no som una massa estúpida i manipulable com voldríeu vosaltres.
El missatge també arribaria a Europa si es demostrés que a Catalunya hi hagut un abstencionisme rècord i demostraríem que hi ha un munt de catalans que no acatem les lleis espanyoles.
Òbviament això no quedaria només a no anar a votar sinó a buscar estratègies de denúncia constants contra tots aquells que representen l’estat espanyol a Catalunya. L’altre dia, per exemple, hi hagué una xiulada contra l’alcalde de Barcelona del 155, Jaume Collboni, en el Liceu. Això no hauria de ser un fet aïllat sinó una constant. Que se sentin incòmodes i que notin i palpin que no ens representen. Els pactes entre partits espanyols per evitar governs catalans haurien de ser assenyalats i perseguits.
També caldria estar tots ben preparats per quan calgui sortir al carrer, en massa, a defensar definitivament la llibertat de Catalunya i la caiguda d’Espanya. Impossible? Segurament els alemanys que van veure caure el mur deien el mateix mesos abans de la caiguda del sistema o els russos que van veure caure la Unió Soviètica en pocs mesos. Si ens pensem que res no canviarà potser més val enterrar destral de guerra. Reivindicar espanyolitat i per no molestar els espanyols, abandonar definitivament el català. Si per contra ens creiem que podem i tenim dret a ser lliures i decidir pròpiament el nostre futur i, encara més important, el dels nostres fills cal creure en la victòria. I buscar-la.
I entendre que la victòria no s’aconseguirà fent una proclama de 8 segons esperant que en el segon 5, 10 països ens reconeguin la nostra independència. Els països que ens han precedit s’han estat mesos sols, essent atacats i s’han mantingut ferms i gràcies a això s’han pogut alliberar d’aquells que els ocupaven i colonitzaven. Mireu sinó l’actitud de la majoria de ucraïnesos davant l’invasor rus. Si fossin catalans haurien fet un Tortosa i els russos ja haurien envaït tot el territori i serien governats, dirigits i controlats tots des de Moscou, com abans del 1991.
Així que allò que hauria de ser molt evident és que seguint el camí que portem fent des de fa dècades d’enviar 10 o 12 diputats i senadors catalans a Madrid perquè s’acollonin cada cop que els amenacen de canviar de llengua no farem pas res.
I qui em segueix des de fa temps ja sap que una demanda meva constant i reiterada a tots els polítics catalans ha estat la de xerrar i parlar SEMPRE en català en el Congreso i Senado. Trobo insultant, denigrant i patètic que polítics que es fan dir revolucionaris i catalanistes no actuïn de manera conjunta i no diguin d’un dia per l’altre. ‘S’ha acabat la broma! A partir d’ara parlarem sempre en català i assumirem les conseqüències‘. Perquè si els fills de puta coneguessin una mica el moviment dels drets civils dels negres dels EUA se n’adonarien que el boicot contra els autobusos generat gràcies a Rosa Parks no fou un boicot simbòlic d’un dia, ja que no hauria servit per a res, sinó que s’allargà més d’un any i això provocà que finalment els repressors racistes blancs, cansats i fastiguejats de la constància unitària dels negres, cedissin. Així que si es parlés sempre en català seria la millor manera de denunciar les pràctiques lingüístiques dels espanyols contra els catalanoparlants i, en extensió, contra els bascos i gallecs i d’altres. Seria la millor manera de deixar sense arguments a tots aquells feixistes catalanòfobs que, fins i tot, a Catalunya tenen la barra i mala llet de dir que “el catalán es una lengua antipática que se impone cuando tendría que seducir”. No hi ha cap argument a dia d’avui que m’expliqui a mi per què els polítics catalans a Madrid no són rotunds en defensa de la llengua catalana i l’única idea que em ve al cap és no s’atreveixen perquè no són dignes i els farien fora de l’hemicicle per sempre més i perdrien els diners que avui cobren d’anar a Madrid.
Una altra opció és que estan cagats pensant-se que podrien obrir un conflicte de caire lingüístic a Catalunya però si això fos cert i fos així, i veient la decadència de la llengua catalana a Catalunya, potser no estaria malament un sacsejada encara que sigui un conflicte lingüístic a casa nostra. Quan veig constantment que un munt de joves catalanoparlants ja parlen entre ells en castellà vol dir que vivim en un conflicte (no reconegut pels partits polítics catalans) i si nosaltres, els catalanoparlants, no ens alcem i denunciem les polítiques genocides de l’espanyolisme a la llarga tenim totes les de perdre.
7. Denunciar el 155
Jo no he anat a votar a cap més elecció des que els jutges espanyols ens van imposar unes eleccions. Vaig tenir ben clar que no vivia en una democràcia i la meva manera de denunciar la situació fou no participant més del seu circ. Si els partits catalans hi han volgut participar per interessos econòmics particulars els felicito però no serà mai en el meu nom ni sota cap tipus de xantatge. Jo tinc molt clar que la meva reacció hauria estat una denuncia a nivell internacional mostrant total disconformitat a la participació en qualsevol elecció imposada per la “justícia” espanyola. Això hauria requerit una unió, dignitat i valentia que no he vist en els polítics catalans per tant tinc molt clar que la meva manera de demostrar-los la meva indignació, rebuig i fàstic és NO votant-los. De fet ja no he votat ni a les eleccions regionals catalanes. I m’importa una merda l’amenaça que ens governaran partits espanyols com el Psc.
8. Cordo sanitari al Psc
Una altra raó per la qual no cal anar a votar a les eleccions espanyoles, com a càstig als partits catalans que ens diuen que ens volen portar a la independència, és perquè considero que el partit pervers, perillós i sinistre no era antigament el PP ni ara és Vox sinó el Psc. No penso perdre ni un segon a explicar el perquè ja que qualsevol persona amb més de dues neurones ho veu clarament. Si algú encara es pensa que el perill és Vox i no el Psc ja s’ho farà i no seré jo qui l’il·lumini.
Però si va perdut i vol una petita pista que miri la jugada perpetrada per la famosa esquerra espanyolista amb els franquistes del PP a Barcelona i entendrà per on vaig. Quan perilla ‘la sagrada unidad de España’ tots els partits polítics espanyols lluiten plegats. Els catalans, patèticament, no. Així que la meva resposta als partits polítics catalans és que jo us ho faig pagar, per estúpids, imbècils i idiotes. No penso pas jugar la vostra estratègia perdedora, mesella i vergonyosa.
Quan s’hauria d’haver assenyalat el Psc per la seva actitud pusil·lànime, dòcil i còmplice amb la repressió espanyolista contra els catalans i per haver estat part activa en les manifestacions feixistes, espanyolistes i catalanòfobes perpetrades en el moment de màxima violència d’Espanya contra Catalunya aquí hi ha hagut qui ha volgut blanquejar el Psc i considerar-los com un dels nostres.
Així que si es parla de fer un cordó sanitari contra l’extrema dreta caldria també haver fet un cordó contra el Psc a Catalunya. Alguns diran que el Psc representa la majoria d’immigració espanyola instal·lada a Catalunya així com com en el 2017 la immensa majoria d’immigrants espanyols, i els seus fills i nets, van optar per votar un partit catalanòfob, violent, feixista i espanyolista com Ciudadanos i si els mostrem que els rebutgem tindrem un problema a casa nostra. Amics, amigues i amiguis, el problrma el tenim i fent veure que no existeix només tenim les de perdre.
Així que radica un dels problemes més greus que tenim a Catalunya ja que mentre Espanya té molt clar que els catalans independentistes (és a dir, la majoria de catalans ja que no incloc la comunitat espanyola de Catalunya que se sent majoritàriament espanyola) som l’enemic a batre i combatre a Catalunya preferim no defensar-nos i cedir el relat i els atacs als espanyolistes.
9. Perquè vull!
I segurament amb una mica més de temps us sabria més arguments per NO votar a les eleccions espanyoles però deixo per al final aquella per la qual em sento més identificat. Si no voto a Espanya és simplement perquè tinc la puta llibertat de pensar lliurement i no seguir els dictats de ningú. Si no voto a Puta Espanya és PERQUÈ VULL.
I acabo l’article perquè vull
Tot comença en un mateix!
Perquè vull (Ovidi Montllor)
Léo Taxil 