Amb les eleccions d’ahir diumenge 12 de juliol a Galícia i País Basc he tornat a veure aquella mania que tenen periodistes i polítics espanyols, i malauradament també catalans, d’anomenar com a partits nacionalistes tots els partits desafectos al régimen o independentistes, és a dir, que no són dels seus, els bons, partits de marc mental espanyol.
Com a petit exemple la directora adjunta de La Vanguardia de Vichy escriu un article acompanyat d’un vídeo, evidentment en castellà para que lo entienda todo el mundo, en què afegeix “Otra cuestión importante es el crecimiento de los partidos nacionalistas en ambos territorios, con el aumento de EH Bildu y BNG, ambos a costa de Podemos. De este modo, parece que la izquierda se orienta hacia un independentismo pragmático.”.
I ahir al vespre la representant del braç polític del GAL, Idoia Mendia (PSE), deia que «nos hubiera gustado obtener una fuerza mayor», pero ha proclamado que «de estas elecciones sale un PSE más fuerte y primera fuerza entre las izquierdas no nacionalistas».
Aquest relat pervers i miserable s’ha repetit tants cops que l’han acabat assumint els mateixos partits polítics catalans, i segurament alguns d’ells en seran i així se’n consideraran, però és curiós que Bildu o BNG siguin considerats com a nacionalistes quan per a molta gent són considerats partits d’esquerres. I d’aquesta manera, des d’Espanya, engloben tot en els Partidos nacionalistas, des de BNG, ERC, CUP i Bildu fins a PNB o el nom que avui hagi decidit tenir Convergència.
Sembla ser que a Catalunya, País Basc i Galícia si et consideres partit d’esquerres o de dretes és secundari perquè a ulls dels partits, periodistes i polítics espanyols sempre seràs un (puto) nacionalista del segle XX.
Així que amb aquest preciós relat si algú de fora va a viure a Espanya o ve a viure a Catalunya llegirà un diari i veurà que parlen de Vox, PP, PSOE, Ciudadanos, ERC i BNG i només dels dos últims en llegirà Nacionalistes. Que els 4 primers partits donin mil i una voltes als altres dos en nacionalisme sembla ser que no és gaire remarcable gairebé per a ningú.
Un altre fet remarcable és que després del fantàstic segle XX viscut a Europa tots ja sabem què porta lligat el concepte Nacionalista. Qui no ha sentit a dir a un feixista espanyol Nazis als catalans pel simple delicte que volem i desitgem fer com qualsevol altre poble que s’ha allibertat dels seus captors o ocupants?
Així que qualsevol ciutadà europeu que vingui a viure a Catalunya o vagi a viure a Espanya sempre llegirà d’entrada que hi ha partits nacionalistes, amb les pors i prevencions que això pot provocar en un munt de gent, mentre que els partits espanyols mai en són considerats. Ja us podeu imaginar que un ciutadà d’esquerres europeu simpaties pels partits bascos, catalans i gallecs, d’entrada, ben poques en tindrà.
Una altra cosa, evidentment, és que aquest ciutadà europeu s’informi una mica i se n’adoni que qui anomena Nacionalistes als partits catalans, bascos i gallecs són partits nacionalistes espanyols que no només validen descaradament un nacionalisme colonial espanyol sinó que també han validat al llarg de la seva història cops d’estat, violència i dictadures com podrien fer els polítics de Vox. O bé es podrien trobar que un partit que es fa dir socialista i obrer en el seu afany per combatre la banda terrorista ETA (producte creat pel franquisme, és a dir, producte creat pel nacionalisme espanyol) es dedicava a perpetrar terrorisme d’estat i tortures usant les clavegueres policials i militars que oferia el papa Estado. O bé es podria trobar que aquell partit que es fa dir de centre, anomenat PP, antigament es deia Alianza Popular i el seu primer líder i president d’honor, a títol pòstum, era un ministre franquista com Manuel Fraga Iribarne. I no cal dir que la immensa majoria de militants i dirigents del PP, encara avui, o bé no condemnen la dictadura del general Franco o si ho fan ho fan amb la boca tan petita tan petita que quan els demanes que alcin la veu acaben justificant i blanquejant la dictadura del seu dictador.
No voldria oblidar tampoc dins dels partits espanyols un partit ben curiós nascut a Catalunya, Ciudadanos, que fou creat principalment per militants i intel·lectuals del PSOE de Cataluña al comprovar que al guanyar el Psc de Pasqual Maragall les eleccions regionals o autonòmiques (bé, més que guanyar va poder buscar aliats per ser-ne president) no seguia les pautes nacionalistes espanyoles cosa que va encoleritzar una part de la societat catalana que sempre s’ha disfressat de progressista, oberta, NO nacionalista quan eren exactament el contrari. Conservadors, feixistes encoberts i amb actitud colonial i ocupant espanyola envers el poble d’acollida. Remarco poble d’acollida perquè en el seu sentiment colonial espanyol els emprenya llegir que no se’ls consideri propis sinó estranys. Ho remarco. Són espanyols que van venir a viure a Catalunya i amb aquesta actitud encara avui actuen. Aquest partit espanyol, que no és cap novetat a cap territori ocupat, fou finançat segurament per clavegueres de l’estat espanyol i per grans empreses espanyoles i catalanes com La Caixa i d’altres de l’Ibex-35. Aquest partit catalanòfob, espanyolista i, fins i tot, perillosament violent (just en el moment que va incentivar pels carrers de Catalunya atacs ultres per retirar estelades, llaços grocs o pancartes tan perilloses on hi havia escrit la paraula Llibertat o Democràcia). Estaria bé estirar el fil i dir clarament que va finançar econòmicament la campanya del 2017 de Ciudadanos perquè tots els votants espanyols i en format colonial espanyolista votessin en massa Ciudadanos. Alhora estaria bé investigar qui controlava els escamots i comandos ultres i feixistes que seguien fil per randa els objectius assenyalats per líders ultres, feixistes i violents com Carlos Carrizosa i Inés Arrimadas. Qui hi havia darrere? Qui donava les ordres als ultres i feixistes de cada comarca perquè als vespres sortissin de manera coordinada a atacar petits pobles de majoria independentista? Qui ho pagava? Hi participaven forces d’ocupació espanyoles (normalment en els territoris ocupats una part dels grupuscles violents solen ser policies i militars de les forces ocupants)
Avui que parlem del País Basc, per cert, és ben curiós que el nacionalisme ocupant espanyol en el País Basc mai hagi sortit als vespres amb cútters per arrencar pancartes on es proclamava i lloava terroristes o la banda ETA. Explica molt bé que els ciutadans espanyols de Catalunya són d’una pasta diferent als ciutadans espanyols que van anar a viure a Euskadi o potser s’explica perquè aquí es creuen prou valents com per anar a pobles de majoria independentista per imposar el seu relat colonial que només és majoritari a barriades i algunes ciutats de l’àrea metropolitana espanyola. No per res. Per l’únic i exclusiu fet que es va multiplicar la ciutadania amb gent vinguda d’Espanya no pas per alguna altra raó ja sigui per arguments de caire polític o social .
Per acabar estaria bé que si els partits i polítics espanyols titllen de Nacionalistes els partits que no tenen marc mental espanyol els ciutadans, periodistes i polítics catalans no els comprin mai el relat. O en el cas que els vulguin seguir el corrent caldria respondre’ls amb el mateix estil i tarannà. Si a mi un ultra espanyol em diu Nacionalista segurament, després d’engegar-lo a la merda, jo li diré Imperialista, Franquista o Colono (de merda), i no m’equivocaré pas. Ja no només per defensar-nos per quan la batalla passi a Europa i erròniament hàgim comprat el fals relat que nosaltres som nacionalistes. Si nosaltres som nacionalistes i ells es poden vendre, cara la comunitat internacional, com a partits d’esquerres, dreta o centre diria que d’entrada tindrem molts punts menys a favor.
Així que caldria remarcar més sovint que els partits espanyols, TOTS, de Vox a Podemos són partits nacionalistes espanyols i caldria remarcar que si no accepten el dret d’autodeterminació de Catalunya o Euskadi, si així ho decidissin els seus ciutadans (espanyols residents inclosos), no només serien uns nacionalistes ultres ja que també serien uns feixistes sense cap bri de democràcia.
Mai guanyarem cap discurs internacional si ells es poden vendre com a demòcrates (quan la immensa majoria no ho són) i nosaltres som Nazis quan no en tenim cap ni un ja que si fos així diria que no estaríem pas perdent la batalla ni tindríem el territori ocupat i no ens deixaríem pas fotre d’hòsties per feixistes espanyolistes.
Remarquem més sovint que no som nacionalistes. I remarquem que nosaltres posem els presos, perseguits, exiliats i empresonats. Ells posen, esquerra espanyola inclosa, la monarquia corrupta, els jutges prevaricadors i franquistes, els polítics feixistes i espanyolistes (valgui redundància) i els policies violents i farloperos, sobretot els del Juan Sebastián Elcano.
Léo Taxil 