Usos lingüístics dels joves de Barcelona. Part III.

En la tercera part sobre els usos lingüístics dels joves de Barcelona avui toca rebre als catalanoparlants.

Si en la primera part remarcava que el principal problema era tenir totes les estructures d’un estat contra l’ús de la nostra llengua perquè Espanya opta, des de fa segles, per perpetrar un genocidi contra la llengua catalana en la seva màxima aspiració d’Un país, una llengua i en la segona part remarcava el paper colonial de bona part dels castellanoparlants en els quals sempre trobarem lluitadors ferms del monolingüisme castellà o equidistants que mai acceptaran que el català ha de tenir els mateixos drets que el castellà. En el segon grup hi ha un castellanoparlant d’esquerres que parla català i que quan cal plora que ell té dues llengües però quan apareix el desig dels catalans a fer de la nostra llengua una llengua d’estat ells es transformen en ferms soldats monolingües castellans. És a dir, ells no s’immuten a considerar que el castellà ha de ser obligatori però compte que el català sempre ha de ser una llengua que no es pot imposar, ha de seduir i ser simpàtica. És a dir, per art de màgia, quan es toca el tema del català i castellà es transformen en part del problema i mai no expliquen perquè els castellanoparlants (ells i sa família, quina coincidència!) poden gaudir d’uns privilegis dels quals ens priven als catalanoparlants (ma filla i jo, per exemple).

· Es que el castellà és la llengua comuna i amb la qual ens entenem tots. Cosa que no passa amb el català!

Quan foten aquest discurs merdós i colonial no amaguen mai que si el castellà avui és la llengua comuna a tot Espanya (és a dir, Catalunya) és gràcies a la feina perpetrada per un dictador espanyolista i d’una dictadura feixista i catalanòfoba que perpetrà un genocidi lingüístic. Ells, sembla ser, no els incomoda i volen ser privilegiats que gaudeixen de la feina feta pels seus (dels quals sempre que poden en reneguen).

A vegades, crec, els catalans assumim massa estúpidament el discurs dels nostres enemics, els colonos espanyols (sí, són l’enemic fins que no ens en alliberem). És tan fàcil com prendre el seu relat i girar-lo. Si, segons ells, els catalans som espanyols i si, segons ells, el català és una llengua espanyola (us compro el relat durant uns breus segons), per què llavors mai no l’heu protegit exactament igual com heu fet amb el castellà? Per què no només no l’heu protegit sinó que l’heu prohibit durant dècades a escola? Per què si el català és ‘una lengua española’, llavors no vau permetre que en Francesc es digués Francesc i en Josep es digués Josep i per contra els vau obligar a dir-se Francisco o bé José. Tant de fàstic els fot als nacionalistes espanyols que un català pugui tenir el seu nom en català? Doncs es veu que pels espanyols sí ja que això durà més de 40 anys i encara avui veureu milers de catalans que quan signen ho fan en castellà perquè de ben petits els van imposar el seu nom en llengua estrangera. Heu provat mai d’explicar-ho als vostres fills? Com ho heu fet? Què els heu explicat?

Ho dic perquè tota aquesta esquerra nacional espanyolista, que tracta tots els catalanoparlants de burgesos encara que visquin en el mateix barri que ells, mai no voldrà acceptar que hi ha hagut catalans que han menjat la mateixa merda que l’esquerra espanyola i a això li cal afegir un genocidi contra la llengua pròpia cosa que ells mai no han viscut i de fet molts d’ells en són gens empàtics o còmplices.

Per això sempre he remarcat que alerta amb l’espanyolisme de classe popular perquè en els anys 70 i 80 en moltes barriades catalanes, on s’havien format guettos espanyolistes, sabien que ells podien imposar sa llengua perquè lingüísticament eren els vencedors. A Catalunya s’ha volgut vendre que tots els castellanoparlants eren els valents pares de Santa Coloma de Gramanet, que exigiren que els seus fills foren educats en català, quan la puta realitat és que TAMBÉ hi havia un munt de castellans de classe popular que quan veien un catalanoparlant (en el seu barri per tant no podien parlar de lluita de classes) els imposaven sa llengua perquè se sabien del bàndol vencedor. Pregunteu què passava a barriades espanyolistes si algú gosava parlar català en una reunió d’escala i a veure si tot eren felicitacions i aplaudiments. Ja us explico jo, experiència personal, que en molts casos sortia el veí andalús del 1r 4a que tot i fotre 30 anys que era a Catalunya necessitava exigir que li parlessin en castellà perquè segons ells no entenia el català. És a dir, Tú, vecina del 3o 2a, si Franco te impuso mi lengua ya sabes que te toca.

Com he dit algun cop això ho vam viure en ma adolescència (finals anys vuitanta) i ma mare va optar per no anar a mes reunions de bloc veient el nivell de cromanyó d’alguns veïns. Va optar per dir sempre que sí a les millores del bloc i s’estalviava d’anar a reunions amb rucs i borregos espanyolistes de classe popular (aprofito per fer salutació cordial a tots que els es van sorprendre pel milió de vots de Ciudadanos i que es pensaven que els votants del PSOE era militants d’esquerres i no pas analfabets espanyolistes i, en molts casos, catalanòfobs. A molts no ens va sorprendre gens descobrir aquesta anomalia ‘catalana’ perquè l’havíem viscuda i suportada 30 anys abans en els nostres barris). Per cert, si els catalans som els burgesos aquests cada estiu se n’anaven al pueblo de vacances cosa que els catalans no podíem fer perquè no teníem una casa a cap pueblo. Ens quedàvem en el barri.

Però on volia jo anar avui per explicar els usos lingüístics del jovent de Barcelona és per comentar que bona culpa del retrocés del català és també per culpa dels catalanoparlants. És a dir, sí, podem tenir en contra totes les estructures d’un estat, hem hagut de patir una dictadura catalanòfoba que ens imposava llengua i identitat aliena i hem hagut de patir menyspreus de colonos espanyols, de tota classe, que ens exigien que els parléssim en sa llengua colonial i vencedora però alhora els catalans hem estat molt submisos en la resposta a aquests atacs.

De fet a dia d’avui hem assumit tan clarament el paper secundari de la nostra llengua que sense la presència de cap colono davant nostre som capaços de parlar en castellà a algú que considerem que és de fora.

He explicat molts cops que fa un temps anava a un restaurant xinès de Mataró i em sorprenia i fotia dels nervis veure que era l’única taula que em mantenia ferm en xerrar en català a les cambreres. Remarco que amb l’única que tenia problemes era amb la senyora més gran però pel que vaig veure aquella senyora també tenia problemes per entendre els castellanoparlants. Després hi havia dues cambreres joves, una d’elles entenia el català i una altra, dolça i simpàtica, el parlava perfectament. M’he deixat la cosa més important de totes. Sabeu per què ho feia, entre d’altres coses? Perquè anava acompanyat de ma filla. Jo entenia que havia d’educar ma filla en la normalitat de parlar català a tothom i no crear cap tipus de discriminació a ningú per raons de pell, color o origen. Què hauria pensat ma filla si amb 5 i 6 anys hagués vist que el seu pare canviava a una llengua que no era la pròpia de la família per dirigir-se a una noia d’aires orientals? Què hauria pensat ma filla si un estiu hagués vist que em dirigia en castellà als cambrers negres d’un restaurant de Girona i que parlaven el català millor que la majoria de mataronins?

Quan en el restaurant xinès mirava, expressament, què feien altres taules sempre em trobava el mateix panorama desolador. El castellanoparlant no dubtava en cap moment que no l’entendrien i parlava en la seva llengua. Lamentablement la immensa majoria de taules amb catalanoparlants (amb vells, joves i gent de totes les edats) sempre es dirigien en castellà a les cambreres i a la cambrera catalanoparlant no li permetien que mostrés que parlava en català. Sempre trobava ofensiu i insultant veure què deuria pensar la noia d’origen xinès, que entenia i/o parlava en català, al veure que una taula amb 4 persones que parlaven en català entre ells quan la veien a ella li parlaven en castellà. La veritat, crec que no ens deuria tenir en molt bona consideració. Per cert, també hauria volgut saber quina cara els deuria quedar als catalanoparlants mal educats que li parlaven en castellà quan veien, a posteriori, que a la nostra taula la cambrera parlava un perfecte català.

A Catalunya, gràcies a l’arribada de milers d’immigrants, els catalans hem tingut l’oportunitat de rebre’ls i acollir-los mostrant-los tal com som, catalanoparlants, però desgraciadament molts de nosaltres hem escollit i preferit donar-los la benvinguda amb una llengua que no és la nostra. No només no els hem acollit de manera incorrecta i els hem mostrat que mai no seran dels nostres sinó que han dificultat la relació entre ells i els que hem optat per no moure’ns de la nostra llengua.

Recordo també fa uns 7 o 8 anys que en una visita turística a Barcelona vaig decidir anar amb ma filla al Port Olímpic perquè havia llegit que hi havia un vaixell d’estalvi energètic que feia una visita prop de les costes de la ciutat. Quan em vaig acostar a demanar informació al mostrador només de dir Hola (amb O oberta, perill!), bon dia, una noia tot joveneta i simpàtica em va dir en castellà amb lleuger accent francès, No le entiendo, puede hablar en castellano, ¿por favor?. Com que ella no en tenia la culpa jo vaig somriure educadament i li vaig dir que no calia, que gràcies per tot. I amb ma filla vam girar cua.

Ma filla, que ja tenia 5 o 6 anys, em va preguntar, Papa, per què no li has parlat en castellà si tu saps parlar-lo? Estimada, filla, també podia haver-li parlat en francès però no vull donar diners a una empresa que no respecta la meva llengua. La culpa no és d’aquesta noia sinó de l’amo de l’empresa que vol els nostres diners i ens exigeix que canviem de llengua.

Vam caminar 30 minuts fins arribar a peus de Colón per agafar els clàssics ‘Golondrinas’ on vam ser atesos, òbviament, en català. Ja sé que que vaig escollir el camí més difícil però era estiu i estàvem de vacances i teníem tot el temps del món. I sé que en ple estiu i amb una nena de 5 anys caminar 30 minuts fou una mica pal i més quan ho teníem la visita de plaer a tocar però per mi fou una manera d’educar ma filla sobre la importància del respecte a la nostra llengua.

Avui dia sé que ella que estava el curs passat en una escola amb majoria de castellanoparlants, ja fos en fase espanyol ja fos en fase nouvingut que parla en castellà, ella parlava sempre en català i, de fet, a vegades em comentava rient i mig emprenyada com la típica companya independentista catalanaoparlant quan discutia amb el clàssic gitano espanyol racista i masclista se li dirigia en castellà. Per plorar! Lamentable! Un analfabet espanyolista, masclista i racista (Mi madre en casa está en la cocina y mi padre en el sofá, jajajajja) provocava que una catalana, encara que fos per fotre-li la bronca, li digués tot en castellà. Primer gol a favor pel racista espanyol abans de començar el partit.

I anècdotes d’aquest tipus en podria explicar un munt i no us diria res de nou. Recordo també amb ràbia un dia que en el Boet vam coincidir amb un polític catalanoparlant d’IcV i vam fer un partitdet de bàsquet amb els seus fills i una noia catalana negra del barri. Sabeu en quina llengua parlaven el gran polític dasquerras i els seus fills a la nena més fosca que nosaltres. Exacto, en la lengua del imperio. Sabeu en quina llengua li parlàvem ma filla, que deuria tenir en aquella època 11 anys, i jo. Justa a la fusta, en català. Sabeu en quina llengua ens parlava la nena negra? Molt bé, en català. I sabeu en quina llengua parlàvem els 5 blanquets de pell entre nosaltres? Molt bé, en català! I ara la pregunta final, aquella nena catalana de color més fosc que nosaltres, què deuria pensar de l’imbècil d’IcV i els seus fills quan veia que amb nosaltres parlaven en català, entre ells parlaven en català i canviaven de llengua quan parlaven a ella? (Prefereixo no respondre perquè el capità Haddock quedaria com un pobre sant)

Hi ha molta gent que considerar que si veu algú amb aires orientals, de color negre i latino cal parlar sempre en castellà perquè així s’eviten possibles problemes de comprensió o problemes de rebuig “En castellano”. Jo tinc dos arguments que considero més rotunds.

El primer de tots és que tinc una cosina d’origen xinès (fou adoptada) i només de pensar que algú li parla en castellà perquè li veu trets asiàtics em crispa i fot dels nervis. Quants cops li deuen haver parlat en castellà catalanoparlants perquè consideren que és una noia xinesa? I com ella hi ha milers de nens catalans de família catalanoparlant que tenen trets asiàtics, sud-americans i subsaharians. Només de pensar que algun d’ell se sent discriminat pel color de la pell o pels trets facials em fa parlar SEMPRE en català a tothom encara que pugui pensar que fa 100 anys seria obvi que no se’l consideraria pas català. Avui dia, sí.

El segon cas també és un win win. És la millor manera per detectar i discriminar gent educada de gent mala educada. Una de les poques diferències que faig jo en les persones és dividir-les en dos grups, educades o mal educades. Si parlo sempre en català és la millor manera per diferenciar-les perquè si algun dia em trobo algú que no m’entén de la manera que ell m’ho faci saber serà la millor manera per catalogar-lo. Si algú educadament em diu que no m’entén no m’és cap problema ja que més o menys parlo i em puc fer entendre en, mínim, 5 llengües. I llavors és quan activo els meus recursos per fer-me entendre. Però si a l’altra banda denoto un mal educat, algú que se n’aprofita de tot allò que he denunciat prèviament i veig que és un feixista i/o espanyolista que vol imposar-me la seva llengua, por cojones, llavors regalo tot el meu menyspreu i rebuig:

Ho sento, encara no ha nascut el fill de puta que em faci canviar de llengua.

Per tant, escandalitzem-nos tant com vulguem perquè els joves avui ja no parlen en català però posem-nos el mirall al davant i preguntem-nos quin camí els hem mostrat nosaltres, abans, quan ells eren menors d’edat i nosaltres érem el seu model i el seu exemple a seguir.